dimarts, 22 de setembre de 2015

ULTRAPIRINEU: CÓRRER A CASA...

Em trobo al corralet amb molta Il·lusió i confiança! Estic il·lusionada de tornar a córrer a casa i, a més, en una prova de la Copa del Món. Estic tranquila d’arribar-hi amb la feina ja feta de tota la temporada. Dos objectius primordials em passen pel cap. D’una banda, mimar al màxim el meu aparell digestiu per no tornar a tenir molèsties estomacals, per no tornar a patir. D’altra banda, gaudir d’aquesta cursa com mai!

Veig estirar-se el grup mentre m’ho miro amb naturalitat. M’endinso dins el meu món i em centro a gaudir de cada pas de la meva pujada preferida de l’Ultra Pirineu. Pugem amb la Roser planificant nous objectius esportius per al 2016. Seguim un ritme constant, però amb calma. Just abans del Rebost rebo els primers ànims de la Sheila, l’Éric i de molta gent que no ha tingut mandra de matinar per ser allà. Uns passos i ja arribem al corriol que amaga aquell refugi que mai podem passar de llarg, sense saludar l’Anna i el Cinto. Avui també estan allà, però no ens conviden a seure. Gaudeixen de l'espectacle!

Pugem amb l’Albert i el seu company per herba emblanquida pel fred de la matinada. Un tros de bosc i ja diviso la multitud de gent que ens espera a Comafloriu. Allà arribo gaudint de la gent i d’aquell paisatge familiar que tant m’agrada. A mesura que guanyem alçada cada cop tinc més fred, però els ànims de la gent ens empenyen fins a Niu. Allà ens espera la traca final de la primera pujada. Un passadís com si fos Zegama. Cares conegudes, companys del club... Això no m’ho esperava. Realment un ambientàs. Però continuo amb molt fred, haig de perdre alçada el més aviat possible.

Al cap d’uns metres el clima ja és més amistós. Em dirigeixo a Penyes Altes per aquell corriol amb el que a vegades m’agrada jugar. Sembla que avui no em sento tan àgil. I de cop! Et voilà! En Quim i la seva càmera surten entre els arbres! Sempre en el lloc menys pensat. Continuo la marxa... En Martí em saluda i m'avança. Al cap d’una estona ja veig la Marta de qui intento rebre el màxim energia. A veure si se m’encomana alguna cosa...jajaja.

Després de Penyes ja inicio la baixada direcció al Coll de la Canal de la Serp on m’esperen els koales per fer un passadís del qual puc gaudir intensament. Al cap d’una mica un altra sorpresa! Allà tenim la Messi i l'Álavaro, animant-me de valent. Em pregunten com estic i jo els hi dic, que encara és molt aviat.


Quan ja arribo gairebé al tram de pista penso: Vinga Eli! És hora de començar a provar les cames. Però veig alguna cosa que no flueix. Van maldestres... M’avancen molts homes, masses homes. Aviat segur que serà una dona. Però prenc paciència. Penso que l’important és la constància avui i adaptar-me a les meves pròpies sensacions. Hi poden haver molts canvis en una ultra.

A l’última part de la baixada just abans d’enfilar cap al Serrat ja apareix la Roser que va molt més àgil que jo i m’avança. Al cap de pocs metres trobo el Joan que intenta injectar-me dosis de motivació per la vena. Alguna cosa em diu que avui la cosa no pinta bé. Però expressar-ho tant aviat seria fatal. Em dirigeixo al Serrat amb molts dubtes de les meves sensacions, però sense perdre l’esperança. La Bet i la princesa m’ajuden a avituallar-me amb la dolçor que les caracteritza, mentre el Xeta nota a la meva cara que alguna cosa no va bé.


Tinc clar que arribaré a Bellver baixant de forma conservadora, haig de guardar forces per poder acabar. Així és que vaig al meu aire. Continuen avançant-me homes i més homes. Continuo trobant persones en llocs inesperats animant, com la Júlia, la Fernanda... Els hi agraeixo molt. Avui ho necessito tant. 

Arribo a Bellver molt més sencera que l’any passat. No fa calor... Tinc ganes d’avituallar-me. Estic contenta que en l’aparell digestiu hi hagi tanta pau. Ja m'hauria agradat estar així en algunes curses de la temporada. Però aquestes cames avui no tiren. No dic res però la meva cara ho deu expressar tot. La Roser, la Magda, el Ponti i el Quico es mostren seriosos, donant-me un suport no verbal màxim. Saben que alguna cosa no va bé. Però no em puc desmuntar al km 40, no? Així que “cos de roca” i cap amunt!


Dic adéu a Bellver després dels ànims de l’Esteban, d’en Guim i de la Laura. Al cap d’uns metres em trobo en Jordi. Em sento culpable de no poder-li respondre amb més simpatia, però pujo direcció a Cortals amb la màxima concentració possible, traient forces d’on puc. Només hi som jo, els meus pals i una cuirassa que he creat a marxes forçades. Això serà molt dur. Això no serà unes hores de crisi com altres vegades. Això serà una agonia fins al final. Ja noto les molèsties musculars. Trobo L’Uri! Una mica més d’energia! Va! Endavant! Torno a compartir una estona amb la Roser i uns segons amb la corredora txeca que ens ataca sense contemplacions. A la pujada de caminar vaig fent. Però quan arriben els plans i baixades abans de Cortals la situació no és gens esperançadora. A la CCC se’m va fer una llaga per portar els pals a la motxilla, avui, en canvi, necessitaré els pals com l’aire que respiro, a tot arreu.  

Arribo a Cortals. De nou, m’espera la Bet i la princesa per donar-me confort i el millor avituallament. El Marc està preocupat perquè mengi, com cada any. Però avui l’alimentació va com una seda. Marxo de Cortals agraïda dels ànims optimistes que desprenen la Sílvia, la Laura i en Joan. No sé quina imatge dec donar des de fora, però dins meu hi ha un patiment físic considerable. Paciència i cap a Pendís Eli! Això és el que hi ha avui. No escoltis el dolor. Només centra’t en seguir o això serà un camí massa llarg.


A Coll de Pendís, una altra mirada coneguda. Uf! El Gerard! Quina il·lusió! I a uns metres, de nou la Messi i l'Álvaro. Em tornen a enviar tota l’esperança del món. M’indiquen les rivals de davant. Però avui no puc ser l’Eli de sang calenta que lluita per mantenir o esgarrapar alguna posició. Avui la lluita és contra mi mateixa. Em sento molt adolorida, amb una fredor que em remou el cos. I els homes continuen avançant-me. Això és un mal senyal. Normalment a aquestes alçades acostumo a guanyar alguna posició de la classificació general, però avui sóc jo la cadàver. Estic esgotada d’apartar-me per deixar passar. Caminant direcció a Tanca la Porta em pregunto: “Què busco avui? Què hi faig aquí?" L’idea d’abandonar em comença a seduir i va prenent forma... Què temptador! "Podria abandonar a Gòsol! I llavors podria veure l’arribada del Francesc a Bagà. I com et sentiries després, Eli? Bé! S’acabaria el patiment!” I així vaig anar avançant, plena d’autoenganys i molta resignació.


Finalment arribo a Aguiló amb ganes que el gran mestre Codina faci renéixer dins meu les ganes d’acabar. Davant  una persona que ha estat capaç de viure una Tor dues vegades hi ha lamentacions que no convencen. En Jordi és capaç de posar-me a to amb la seva gran convicció i optimisme. És capaç de fer-me retrobar el sentit del que estic fent avui. Pujo a Gosolans donant voltes al tema i al arribar a dalt em trobo un fet inesperat i detonant que m’acaba de convèncer. En Bernat i en Josep fa hores que s’estan esperant per animar-me allà. Buf!! Això és córrer a casa! No et deixen abandonar ni que vulguis! Impressionada del munt de gent que m’ha esperat en algun punt del meu recorregut d’avui, gastant part del seu valuós temps. Només per consideració a l’esforç que han fet ells, haig d’acabar. Toca assumir de veritat les dificultats d’avui i arribar fins al final.

Baixant em quedo de nou embadalida pel Pedraforca tot prenent mides de la gran abraçada que li hauré de fer abans d’arribar a Estassen. Em preparo pel que vindrà. Al cap d’una estona arribo a Gòsol, de nou amb ganes d’avituallar-me i de rebre el suport màxim de la Roser, la Sa i el Ponti. Emprenc l’última part de la ultra, convençudíssima! Feta pols, però amb ganes d’arribar al final. 



Sortint de Gòsol una dona em diu: “Ja ets finisher!”. I somric. Queda molt però ja me’n sento una mica. De nou més sorpreses inesperades! Cares conegudes! L’Alba, en Fiti i la família! Sense paraules!

I som-hi! A ritme constant de pals amb una tècnica consolidada in extremis avui ja penso amb l’Estassen. A la meitat d’aquest tram l’atzar em té preparada un dels moments més entranyables d’aquesta ultra. Normalment m’agrada anar sola en una ultra. Però hi ha companyies especials. Tinc la sort de poder compartir fins a Estassen una estona amb el Felip, fent una retrospectiva d’episodis compartits des de la infància. Tot i les condicions físiques, què ràpid se’ns passa aquella estona. I a Estassen, no retrobo un mestre, no! Sinó, dos! En Codina i l’Esteban! Són dos gats vells ultrafondistes i ja veuen a la meva cara les ganes d’acabar. Surto direcció a Gresolet sabent que aviat es farà fosc, recordant moltes vivències viscudes a partir d’aquest tram.

A Gresolet hi ha una party muntada de les que m’agraden. Però passo ràpidament, com si allò no estigués fet per mi. De fet, la party avui jo ja la porto a sobre. Pas darrera l’altre direcció a Coll de Bena. Quants cops havia gastat la paciència pujant a aquest coll! M’alegro que amb els anys hagi après a viure el Coll de Bena amb tanta parsimònia.

Un cop a dalt, emprenc de nou la marxa corredora direcció a Vents del Cadí. Tinc unes ganes enormes d’enfilar ja cap a Sant Jordi! Quan hi arribo estic encegadíssima. No hi ha marxa enrere. Serà llarg, però ja no hi ha cap més opció. Arribo segur! Com altres cops, no em neguitejo per arribar a Sant Jordi, ni tampoc per arribar a Coll d’Escriu. Quan hagi d’arribar ja arribarà, penso. I així és, mantenint un ritme constant dins les possibilitats vaig avançant fins arribar a les portes de Bagà.

Arribo emocionada d’haver aconseguit arribar a meta després de tot el sacrifici d’avui. L’objectiu de gaudir d’aquesta cursa tal com m’hauria agradat aquest cop no ha estat possible. Però em quedo amb un sentiment d’agraïment immens a totes les persones que m’heu ajudat a arribar a aquesta meta i els que us heu esperat fins tard per rebre'm. Entre tots feu que córrer a casa sigui molt especial.