dissabte, 8 d’agost de 2015

Redbull K3: Difícil, però possible.

Mesos abans en Raúl aconsegueix reunir 7 apassionats de les verticals per organitzar una expedició a Susa, a la segona edició de la gran K3 Redbull. La nit abans ens trobem menjant pizza i fent apostes de temps, posicions i de qui té possibilitats de passar els talls. És curiós la complicitat que es crea i la quantitat de coses que tens a dir-te, encara que sigui entre persones que gairebé coneixes, quan el que comparteixes ho vius amb la mateixa intensitat.


En el meu cas, saber que menys del 20% (és a dir, 12 dones) passaran el segon tall horari no em dóna gaires esperances.  M’intento preparar per la derrota, però em dol molt pensar que un italià em pot impedir pujar al Rocciomelone amb dorsal. Haig de ser realista, però em costa acceptar-ho.

De la meva part l’únic que puc fer és intentar-ho, però intentar-ho amb ganes. Si m’han de retirar el dorsal que no sigui per no haver-me entregat al màxim. Així que m’imaginaré que la cursa s’acaba al segon tall horari, al rifugio Ca d’Asti (2800m) .




Donen el tret de sortida neutralitzat fins a les afores del poble. Pensava que les corredores aprofitarien aquest tram per posicionar-se, però no és així. Anem totes juntes a ritme tranquil, com si fóssim una colla d’amigues que van a entrenar. Em sento satisfeta  d’aquest pacte entre dones, que no ens desgastarà abans d’hora. L’individualisme no sempre és el millor camí, ni tan sols en la competició.

Veiem l’arc de sortida i aleshores sí que comença la gran cursa. Cada corredora marca el seu ritme. Tothom es posiciona de seguida i el grup es va estirant. Compto les que em queden per davant. Si em mantinc així crec que puc passar el tall, sense anar massa sobrada, però encara queda molta cursa. Així que no jugo a fer suposicions. Em concentro amb el que tinc a davant.

El primer quilòmetre vertical transcorre per un corriol de bosc més corredor que no pas caminador. Intento que no se m’escapi una italiana amb una camiseta de color de rosa amb qui anem jugant a fer-nos la goma. És un bon estímul. La calor és asfixiant, el cap em bull. Estem suant moltíssim i tan sols acabem de començar. Em vaig hidratant sovint fins que se m’acaba el bidó. Però per sort, crec que no queda molt pel primer avituallament. I així és. Al arribar a l’avituallament em sento com si arribés a un oasi enmig d’un desert, però no es pot perdre ni un segon.

Seguidament passa una persona com un llamp. És una corredora? No! És el primer corredor! Mare meva! Quina velocitat! Continuo per una pista forestal en pla. Haig de córrer... L’italiana s’ha escapat i no la veig. Si vaig a menys qualsevol corredora em podria avançar. Finalment el bosc s’obra i els ulls se’m queden com taronges. Ens espera una immensa pala herbosa fins un punt on es divisa un refugi, on segur que hi ha el segon tall. Wuau! Aquesta és de les pujades que m’agraden. Començo a pensar en que tinc possibilitats de passar el segon tall horari. Simplement m’haig de mantenir així. No defallir i no confiar-me.

Em passa el Teixidor, amb la mateixa confiança que corre a casa i l’animo. Va tercer i es veu clar que aviat caçarà al segon. Admiro la força i rapidesa d’aquest andorrà. Està fet per menjar muntanyes, com la mateixa Laura Orgué, que ves a saber on para ja. Quins grans atletes tenim a prop de casa nostra. Em sento orgullosa d’ells.

Pas a pas vaig pujant per l’herba, alguns moments fins i tot de 4 grapes, veient cada cop més propera la camiseta rosa de l’italiana. Finalment la passo, tot i que ella no queda gaire lluny del meu darrera. Ella està lluitant amb les mateixes ganes que jo per aquesta posició. Al K3 no es pot regalar ni una posició. Miro amunt i cada cop veig més proper el refugi. Estic acariciant el segon tall horari. No m'ho vull creure encara.

Com més a prop del refugi estic més gent em trobo animant amb totes les seves forces i jo no em canso de donar-los-hi gràcies, perquè els seus ànims donen una empenta increïble... Finalment arribo allà! No pot ser! Em donen via lliure! Bec aigua, però no carrego ni el bidó. No vull quedar-me gens allà, no fos cas que es repensessin o vinguessin un munt de dones de cop al meu darrera. Vull iniciar l’útim tram cap a cim! Sí! Pujaré al Rocciomelone amb dorsal! Ara no en tinc cap dubte! L’eufòria em remou tot el cos.

Al tercer tram la muntanya ja no porta el vestit de gala verd. La pujada és d’un to grisós per la barreja de terra i roca. I nosaltres anirem pel dret! Com ha de ser en una vertical! Aquí ja podria relaxar-me, però... No vull. Estic cansada, perquè negar-ho, però el desig m’empeny cap amunt amb unes ànsies increïbles per arribar al Rocciomelone. Veig una creu a dalt, no queda gaire. Tinc set. Hauria d’haver posat aigua al bidó, però em convenço que no passa res. Estic caminant direcció al que em semblava impossible, i això fa que vagi totalment encegada. Una mica més i ja hi sóc.

Arribo a la creu, on hi ha gent animant, però em quedo petrificada per un miratge!! No. No és un miratge. És el Rocciomelone, de veritat, que s’havia amagat darrera la pujada que em pensava que era cim. I per fer-ho més exigent, un flanqueig corredor em separa d’aquesta gran muntanya. Automàticament passo a convertir-me en una ovelleta. És possible que les rivals de darrera m’avancin. Noto l’alè de l’italiana just darrera meu. Però ara ja m’importa menys. El que m’importa és arribar a aquell cim rocós tan imponent com elegant! Si fa falta m’arrosegaré, però ningú ni res m’ho podrà impedir.

Just quan penso en el meu lamentable estat m’avança al Jaume. Me n’alegro per ell que ja estigui allà. Qui pogués tenir les seves cames ara mateix. Però no queda tant. Després d’unes quantes zetes en un entorn espectacular, ja oloro el cim. Els italians continuen animant. Algú em diu: 50metri! Aixeco la vista, és allà mateix. M'aguanto les llàgrimes, una altra zeta i veig la senyal d'arribada i una gran Madonna que ens dóna la benvinguda. Els pregunto, com si no fos prou clar on és el cim: Ja està? De debò? No m’ho crec. He aconseguit el que em semblava gairebé impossible, arribar al Rocciomelone a la K3. I, a part, sense saber-ho, en 9a posició.


M'assec mentre tinc les emocions a flor de pell. Arriba l'italiana, s'asseu al meu costat, ens abracem, brindem amb aigua, com si de cava es tractés, mentre gaudim de la glacera dels nostres peus. Indescriptible el que m'ha transmès la reina de les verticals. Ha estat difícil, però possible. 




2 comentaris:

  1. Felicitats Eli!! Un cop més premi a l'esforç, voluntat i actitud! Com m'agrada llegir els vostres èxits! :-)

    ResponElimina
  2. Molt requetebe Eli, he vivrat amb la cronica com si hi fos alla mateix! Moltes felicitats!

    ResponElimina