diumenge, 30 d’agost de 2015

UN ALTRE VIATGE A CHAMONIX...

Retorn a Chamonix. Aquest cop amb tres objectius en ment. El Montblanc “non stop” del Nil, la meva CCC i l’UTMB del Francesc. Cadascú té molt clar on vol arribar, què necessita per fer-ho, però sempre hi ha elements que carreguen aquestes experiències d’incertesa prèvia. El que no ens falta, però, és il·llusió i confiança no només en nosaltres, sinó també amb la solidesa de l’equip que formem.




El primer a tirar-se a la piscina el Nil! Dimecres a la nit mentre descansem ell enfila muntanya amunt per poder conquerir el Montblanc amb el mínim d’hores possible. Abans d’anar  dormir mirem el gran cel estrellat i il·luminat per la muntanya blanca i li desitgem una bona ascenció. Quan ens llevem ens preguntem si ha pogut fer cim i quan tornarà a ser a les Houches. Mentre dinem ens avisa que ja arriba. Els ulls li brillen. Ho ha aconseguit i amb un crono de matrícula d’honor.




















El següent és el meu torn... Vull fer les paus amb els trams que se’m van fer difícils a la UTMB de l’any 2013. Divendres a les 9:00h del matí em trobo a Courmayeur després d’haver-me retrobat amb el Xavier Espinal. Una estona ben entranyable posant-nos al dia, asseguts al terra com si esperéssim el concert dels Rolling Stones.



Finalment donen el tret de sortida de la CCC! Mentre recorrem els carrers de Courmayeur em ve al cap la cançó del pelotón. Tanta multitud no em fa sentir còmode. Si vas ràpid pots pagar-ho, si vas massa lent et quedes massa enrere. I així vaig pujant, plena de contradiccions, intentant trobar l’equilibri fins la Tete de la Tronche. Les vistes són esplèndides i estic contenta de poder gaudir de la baixada. Però em quedo ben perplexe per la velocitat que emprenen els corredors del meu voltant. Segueixo a un ritme més tranquil, queden molts quilòmetres, però tot i així no puc evitar tenir dubtes de si hauria d’intentar anar més ràpida.

Al primer avituallament molts ni paren. Continuo sorpresa. Però, ja de camí al refugi de Bertone i Bonatti sembla que la dinàmica comença a canviar. La gent comença a afluixar el ritme en un terreny trencacames. Jo, en canvi, em sento plena d’energia respecte fa 2 anys. Aquest cop puc aixecar el cap i quedar-me de nou embadalida per la bellesa d’unes glaceres que no em cansaria mai de mirar. Els quilòmetres passen molt ràpid. Aviat arribo a Arnuva, després d’una baixada per corriol. Em fa una il·lusió tremenda tornar a pujar al Coll de Ferret, però més me’n fa pensar ja en la baixada que ens espera fins la Fouly.

Gaudeixo de cada pas d’aquella idílica pujada direcció al coll que tant ha significat per tots els meus amics que han fet la Tor. Però la calor comença a fer acte de presència. Quan ja em queden pocs metres per arribar al coll començo a notar unes molèsties estomacals familiars. Espero que no vagin més. I de lluny ja veig la Rosa i Genís. No m’ho havien dit, però tenia la intuïció que serien allà. Em donen “forza”, molta “forza”. I després d’una salutació llampec ja em puc deixar anar a la baixada fins la Fouly. Em sento àgil, sembla que les molèsties estomacals no van a més, però m’he quedat sense aigua. Això vol dir arribar deshidratada sí o sí.



Arribo a la Fouly enmig d’una gran animació a tots els corredors. Entro a l’avituallment. I intento iniciar el pla de rehidratació extrema. També intento forçar-me a menjar, però el meu aparell digestiu està revolucionadíssim! Està amb totes les llums d’alerta enceses. Em fa pena maltractar-lo d’aquesta manera, però haig de continuar. El tram corredor següent em començo a trobar una mica millor enmig de l’ombra de grans boscos. Estic esperançada que ja tot anirà a millor. Torno a gaudir d’aquells poblets suissos tots fets de fusta, amb jardins plens de gnoms o altres personatges que sembla que ens donin ànims i ens somriguin.

Però quan arribo a la pujada de Champex, que pensava que seria un pur tràmit arriben els pitjors moments de la meva CCC. Les molèsties estomacals tornen a aparèixer i amb més força que abans. Veig alguns corredors del meu voltant anar totalment cadàvers, però jo no em sento diferent que ells. Penso que si arribar a Champex ja està esdevenint tot un calvari, com puc afrontar una marató més fins a Chamonix? Podré arribar-hi? Tan sols tinc una petita esperança amb el Nil, que m’assisteix a Champex. Espero que tingui quelcom que em pugui recuperar.  Al arribar a l’avituallament exposo clarament al Nil la meva situació. Ell intenta animar-me fent referència al meu aspecte exterior, però jo sé que a dins les coses no van a l’hora. Em parla de temps i de posicions, però jo en aquells moments tan sols desitjo una cosa: Arribar a meta! Sobre la taula hi ha  2 batuts. Me’ls bec sense pensar-m’ho i sembla que se'm posen bé. Almenys sé que de nou tindré energia per tirar endavant. Surto de l’avituallament amb una actitud de: Potser no està tot perdut!

Corro direcció a la Bovine i sembla que tot es va posant a lloc un altre cop. Quan arriba la pujada forta, vaig amb molta cura. Vaig suau, no vull despertar de nou les molèsties. I tornen a aparèixer, però ja no són de la mateixa intensitat que les anteriors. Em conec la pujada, és llarga, però finalment arriba l’hora de baixar a Trient. M’agrada aquesta baixada. Estic contenta de poder-la gaudir. Em trobo millor. I la fresqueta és com un bàlsam després de tot el que ha tocat patir avui.

Arribo a Trient amb energia i amb menys temps del que tenia previst. Això és bon senyal. La penúltima pujada! Que bé! A l’UTMB ja se’m va fer fosc pujant aquí, però confio que aquest cop no es farà fosc fins que sigui a dalt i així és. Tot i el cansament, torno a ser l’Eli de sempre. Com diria aquell eslògan publicitari: Que bé que s’està quan s’està bé! I, a dalt, m’espera un altre regal. El fer-se fosc dels Alps, amb aquells colors que el caracteritza. Espero al màxim per posar-me el frontal, eternitzant aquells moments... Al obrir la llum del frontal s’obre també una part d’eufòria en mi. Mai hauria pensat que la baixada a Vallorcine se’m pogués fer tan terriblement divertida i juganera.

Arribo a l’avituallament a Vallorcine i m’aturo uns instants. No vull que la última pujada em torni a derrotar com a l’UTMB. Així que menjo amb calma, per poder-la afrontar. Surto direcció al coll dels Montets. Al cap d’una estona creuo la carretera i arribo a l’inici de la gran última pujada! Pujo la gran Tete dels Vents amb molt respecte, però contenta que no se’m faci costa amunt com aquell cop. Com es pot arribar a distorsionar la pendent amb la fatiga. Quan arribo a la Tete aux Vents, diviso la Flegere. M’il·lusiona pensar que quan arribi allà on hi ha aquella llumeta només em quedarà la última baixada, direcció ja a Chamonix, direcció a meta. Estic preparada per una meta en solitari, ja que sé que no hi haurà ningú conegut. Però, al arribar em trobo el Bernardo, un corredor canari amb qui ens hem anat veient durant tot el dia. Estem realment eufòrics de ser allà. També trobo l’acolliment inesperat d’una família catalana que espera el seu fill, en Marc. Aquest cop em recreo a la zona de meta, una meta que valoro com si fos la meta de la meva primera ultra. A vegades quelcom que et sembla molt assequible per rutina acaba essent més difícil del que et pensaves. Avui he retornat als meus orígens, on tan sols prenia sentit el fet de poder arribar a meta, sense fixar-me en posicions ni temps. A més a més, haver pogut fer les paus amb molts trams de l’UTMB m’ha omplert de satisfacció personal.




Un cop surto del meu núvol de la CCC toca descansar i planificar-me per poder fer el seguiment al Francesc. Rebo molts missatges d’ànims. Molts el segueixen i confien en ell, d’altres dubten que el petit príncep de la Ronda pugui donar guerra també a una ultra tan corredora com l’UTMB. El Nil, com sempre, passarà a la nit en blanc per poder-lo assistir. Sense ell això no seria possible. Jo m’incorporaré a l’equip d’assistència a Trient.

Sovint estem acostumats a patir des de la pell del corredor. Però la veritat és que quan et toca veure l’espectacle des de fora és realment emocionant. Crec que no puc descriure en paraules la lluita que veig entre els primers corredors. Em pregunto d’on treuen forces per córrer a aquell ritme després de tants quilòmetres. En el rostre d’alguns es veu un patiment intens, però ells continuen la seva carrera, ignorant dolor o qualsevol altra molèstia o necessitat. Tenen qualitats físiques i estan entrenats, però, a més a més, crec que hi ha quelcom més en ells. Tenen una resistència mental que va molt més enllà de la que tenen les altres persones. La confiança en ells mateixos és tan gran que no es deixen derrotar, encara que estiguin envoltats d’adversitats més que evidents.



Els minuts a l’espera del Francesc a Chamonix esdevenen una eternitat. Però finalment sentim el seu nom i podem vibrar amb la seva arribada. Tots tres sabem què significa aquella arribada, i tota la gran lluita que hi hagut darrera. “I ara què?”, es deu preguntar aquell dimoniet que porta a dins.




dissabte, 8 d’agost de 2015

Redbull K3: Difícil, però possible.

Mesos abans en Raúl aconsegueix reunir 7 apassionats de les verticals per organitzar una expedició a Susa, a la segona edició de la gran K3 Redbull. La nit abans ens trobem menjant pizza i fent apostes de temps, posicions i de qui té possibilitats de passar els talls. És curiós la complicitat que es crea i la quantitat de coses que tens a dir-te, encara que sigui entre persones que gairebé coneixes, quan el que comparteixes ho vius amb la mateixa intensitat.


En el meu cas, saber que menys del 20% (és a dir, 12 dones) passaran el segon tall horari no em dóna gaires esperances.  M’intento preparar per la derrota, però em dol molt pensar que un italià em pot impedir pujar al Rocciomelone amb dorsal. Haig de ser realista, però em costa acceptar-ho.

De la meva part l’únic que puc fer és intentar-ho, però intentar-ho amb ganes. Si m’han de retirar el dorsal que no sigui per no haver-me entregat al màxim. Així que m’imaginaré que la cursa s’acaba al segon tall horari, al rifugio Ca d’Asti (2800m) .




Donen el tret de sortida neutralitzat fins a les afores del poble. Pensava que les corredores aprofitarien aquest tram per posicionar-se, però no és així. Anem totes juntes a ritme tranquil, com si fóssim una colla d’amigues que van a entrenar. Em sento satisfeta  d’aquest pacte entre dones, que no ens desgastarà abans d’hora. L’individualisme no sempre és el millor camí, ni tan sols en la competició.

Veiem l’arc de sortida i aleshores sí que comença la gran cursa. Cada corredora marca el seu ritme. Tothom es posiciona de seguida i el grup es va estirant. Compto les que em queden per davant. Si em mantinc així crec que puc passar el tall, sense anar massa sobrada, però encara queda molta cursa. Així que no jugo a fer suposicions. Em concentro amb el que tinc a davant.

El primer quilòmetre vertical transcorre per un corriol de bosc més corredor que no pas caminador. Intento que no se m’escapi una italiana amb una camiseta de color de rosa amb qui anem jugant a fer-nos la goma. És un bon estímul. La calor és asfixiant, el cap em bull. Estem suant moltíssim i tan sols acabem de començar. Em vaig hidratant sovint fins que se m’acaba el bidó. Però per sort, crec que no queda molt pel primer avituallament. I així és. Al arribar a l’avituallament em sento com si arribés a un oasi enmig d’un desert, però no es pot perdre ni un segon.

Seguidament passa una persona com un llamp. És una corredora? No! És el primer corredor! Mare meva! Quina velocitat! Continuo per una pista forestal en pla. Haig de córrer... L’italiana s’ha escapat i no la veig. Si vaig a menys qualsevol corredora em podria avançar. Finalment el bosc s’obra i els ulls se’m queden com taronges. Ens espera una immensa pala herbosa fins un punt on es divisa un refugi, on segur que hi ha el segon tall. Wuau! Aquesta és de les pujades que m’agraden. Començo a pensar en que tinc possibilitats de passar el segon tall horari. Simplement m’haig de mantenir així. No defallir i no confiar-me.

Em passa el Teixidor, amb la mateixa confiança que corre a casa i l’animo. Va tercer i es veu clar que aviat caçarà al segon. Admiro la força i rapidesa d’aquest andorrà. Està fet per menjar muntanyes, com la mateixa Laura Orgué, que ves a saber on para ja. Quins grans atletes tenim a prop de casa nostra. Em sento orgullosa d’ells.

Pas a pas vaig pujant per l’herba, alguns moments fins i tot de 4 grapes, veient cada cop més propera la camiseta rosa de l’italiana. Finalment la passo, tot i que ella no queda gaire lluny del meu darrera. Ella està lluitant amb les mateixes ganes que jo per aquesta posició. Al K3 no es pot regalar ni una posició. Miro amunt i cada cop veig més proper el refugi. Estic acariciant el segon tall horari. No m'ho vull creure encara.

Com més a prop del refugi estic més gent em trobo animant amb totes les seves forces i jo no em canso de donar-los-hi gràcies, perquè els seus ànims donen una empenta increïble... Finalment arribo allà! No pot ser! Em donen via lliure! Bec aigua, però no carrego ni el bidó. No vull quedar-me gens allà, no fos cas que es repensessin o vinguessin un munt de dones de cop al meu darrera. Vull iniciar l’útim tram cap a cim! Sí! Pujaré al Rocciomelone amb dorsal! Ara no en tinc cap dubte! L’eufòria em remou tot el cos.

Al tercer tram la muntanya ja no porta el vestit de gala verd. La pujada és d’un to grisós per la barreja de terra i roca. I nosaltres anirem pel dret! Com ha de ser en una vertical! Aquí ja podria relaxar-me, però... No vull. Estic cansada, perquè negar-ho, però el desig m’empeny cap amunt amb unes ànsies increïbles per arribar al Rocciomelone. Veig una creu a dalt, no queda gaire. Tinc set. Hauria d’haver posat aigua al bidó, però em convenço que no passa res. Estic caminant direcció al que em semblava impossible, i això fa que vagi totalment encegada. Una mica més i ja hi sóc.

Arribo a la creu, on hi ha gent animant, però em quedo petrificada per un miratge!! No. No és un miratge. És el Rocciomelone, de veritat, que s’havia amagat darrera la pujada que em pensava que era cim. I per fer-ho més exigent, un flanqueig corredor em separa d’aquesta gran muntanya. Automàticament passo a convertir-me en una ovelleta. És possible que les rivals de darrera m’avancin. Noto l’alè de l’italiana just darrera meu. Però ara ja m’importa menys. El que m’importa és arribar a aquell cim rocós tan imponent com elegant! Si fa falta m’arrosegaré, però ningú ni res m’ho podrà impedir.

Just quan penso en el meu lamentable estat m’avança al Jaume. Me n’alegro per ell que ja estigui allà. Qui pogués tenir les seves cames ara mateix. Però no queda tant. Després d’unes quantes zetes en un entorn espectacular, ja oloro el cim. Els italians continuen animant. Algú em diu: 50metri! Aixeco la vista, és allà mateix. M'aguanto les llàgrimes, una altra zeta i veig la senyal d'arribada i una gran Madonna que ens dóna la benvinguda. Els pregunto, com si no fos prou clar on és el cim: Ja està? De debò? No m’ho crec. He aconseguit el que em semblava gairebé impossible, arribar al Rocciomelone a la K3. I, a part, sense saber-ho, en 9a posició.


M'assec mentre tinc les emocions a flor de pell. Arriba l'italiana, s'asseu al meu costat, ens abracem, brindem amb aigua, com si de cava es tractés, mentre gaudim de la glacera dels nostres peus. Indescriptible el que m'ha transmès la reina de les verticals. Ha estat difícil, però possible.