dilluns, 27 de juliol de 2015

Ronda by Cesc (round II)

Resumir en una crònica 31 hores de competició no és més que un caos de dades embolicades que ni jo mateix recordo. E canvi els records, les emocions, les frases o les mirades viscudes... se't queden colpides dins teu i te les emportes a casa com el millor dels tresors aconseguits.

Així encetem la Ronda 2015, amb ganes de viure-la, de disfrutar-la i de patir-la durant una llarga i dura jornada de muntanya pels millors paratges d'Andorra.

Ha arribat el dia "D" i amb el Ponti arribem de l'apartament de Llorts amb força temps. La nit ha estat un no parar de voltes al llit, però ara veiem Ordino i sembla que la calma torna a regnar.

A punt de caramel


Són les 7 del matí, molta gent a la plaça, espectadors, nervis i comença l'aventura!

Les primeres pendents s'enfilen Ordino amunt sense treva. Les cames comencen a escalfar-se i el meu dimoniet interior, que em pensava erròniament que estava mig adormit, es torna a excitar. Total, que ell mana i em veig obligat a donar-li endorfines. Em deixo portar, ell em guiarà...

Així que enfilem decididament cap al coll d'Arenes. El dia està brutalment espectacular, la temperatura es més que agradable i tot sembla tornar-se de color de rosa.


Dia espatarrant!!!
Arribo a Sorteny en solitari i paro a avituallar-me bé ja que he arribat sec d'aigua. Força públic, alguns coneguts. Menjo una mica i sense pressa segueixo cap a la Portella de Rialp. Aquest matí de divendres es un degoteig de gent, caminadors, escoles... quanta activitat per les valls andorranes!

Corono el coll, placa de neu i baixada amb remuntada inclosa cap a l'estació d'Arcalís on sé que m'espera "messier" Codina.

Aquest any, tinc el plaer de comptar amb una multi-assistència "de luxe". Un dels que en forma part és el Jordi, que per mala sort no ha pogut córrer la Ronda, però que ens està ajudant a mi i als More a fer més plàcid el viatge.

L'estació està plena de gent però jo ja el diviso només arribar (és inconfusible). La primera assistència sempre és la més caòtica. Crec que vull córrer tant que no acabo fent res més que anar amunt i avall per l'avituallament. Sé que he de beure i menjar perquè altre cop he arribat sec d'aigua.

La calor poc a poc va apretant més i més. El Codina em diu que begui, m'insisteix. Mentrestant em comencen a passar les primeres referències de temps. Els perseguidors més propers són 2 francesos que els porto a uns 10 minuts, diuen que van molt bé. Més enrere un altre grupet més dispers amb l'Albert, el Carles, el Sanvi... Total, que amb tanta xerrameca m'avisen que els francesos ja treuen el cap a la coma d'Arcalís.

Decideixo tocar el dos.

Avituallament
Començo a enfilar cap al port d'Arcalís, sota un sol de justícia. De sobte, noto que les cames es comencen a posar "tiesses" i la pujada al coll, que es franca i molt evident, es comença a fer cada cop més llarga. Em dono la volta i veig els 2 francesos que també comencen a pujar el coll. Porten un bon pas i si els ritmes segueixen així, crec que en menys de 1 hora m'hauran atrapat.

El cap dona voltes i no acabo d'entendre que m'està passant. Potser he sortit massa fort, o no he menjat prou bé, o és que no estic bevent prou? I tant, ja ho tinc! El que m'està passant és que m'estic deshidratatant. Porto tot el matí sense pixar i això em comença a passar factura. Així que comença el meu pla de rehidratació! Aigua a dojo!! Vaig bevent tot el que porto, m'aturo a rierols, omplo aigua, m'inflo d'aigua... les cames no recuperen però vaig bevent. Cada cop els tinc més aprop i tinc la sensació que els 2 llops s'estan apunt de cruspir la ovelleta que cada cop va més insegura pel mig del bosc.

Finalment arribo al refugi del Plà de l'Estany i dos minuts més tard arriben el Lucas i en Patrick, un altre francès de Hoka. L'ovelleta no s'atabala. Aprofito per menjar i beure una mica més, els llops que ara els tinc al meu costat, tampoc semblen gaire afamats. Al cap d'una estoneta, enfilem els 3 alhora com bons amics cap al cim del Comapedrosa.
Al refugi del Plà de l'Estany

La pujada al Coma, parlant en termes ciclistes, crec que és una espècie de Tourmalet. Recordo fa anys quan escoltava el Perico Delgado a les retransmissions del Tour, que sempre deia que el Tourmalet té quelcom especial, que veient els ciclistes com l’afrontaven podies fer-te una idea de com acabaria el Tour per a ells. Doncs jo, en termes rondístics, crec que el Coma també té aquest poder. Una pujada dura de més de 800mts, amb els primers quilòmetres ja transcorreguts i amb una primera criva feta.

El meu balanç quan arribo dalt del Coma, no pot ser millor. La calor es sufocant, els Malshiverns no han fet honor al seu nom, però he aconseguit distanciar-me uns minutets del Jerome. L'altre francès queda despenjat.

Total, que més animat, enfilo la baixada cap al refugi del Coma.

Aquí m'espera el Josep. El crack que porta uns dies per Andorra entrenant i treballant, s’ha arribat fins aquí per donar-me un bon batut de carbohidrats, quin luxe! Mentre conversem i agafem forces, arriba el francès. Sense temps per perdre, m’escapo de seguida cap a la portella de Santfons.

Xino xano vaig fent camí. La nova variació del recorregut se’m comença a fer més dura de lo normal. Una llarga carena ens desvia de l’antic recorregut en sentit oposat. L’arribada fins a la Botella és a través d'una dura pujada per les pistes de Pal. La calor hi fa la resta. Finalment però, arribo.

De nou m'espera Mr. Codina. Em va molt be veure’l perquè em situa de nou en cursa. M'informa de la gran cursa que està fent l'Eli a Chamonix. De moment la fusió està funcionant i estic eufòric per ella, genial!. Ara hem de continuar!!

El següent punt de pas serà Margineda. El nivell d'energia a aquestes alçades de la cursa crec que és mes justet del que tocaria. M'espera un tram llargot, amb uns primers quilometres plans i trencacames, però que al final s’emprenyen amb la pujada al Bony de la Pica. La duríssima baixada fins a la base de vida només la salvo per les paraules d'ànims que de tot cor em donen uns voluntaris que gairebé em fan caure la llàgrima.

Bony de la Pica
Més mort que viu, arribo de nou a Margineda. Aquí l'assistència exhibeix tot el seu potencial professional i humà. Codina, Sara i Josep em preparen menjar. Canviem mitjons parlem de com va la cosa per darrere. Les cares que els hi veig no són de gaire eufòria. Em diuen que la cosa va apretada amb diferències d'entre 10 i 20 minuts i revifalles d'alguns corredors que semblaven descartats. Total, que amb aquesta informació de cop i volta s'instal·la un gavinet de crisi a Margineda. Ho començo a veure tot molt negre. Queden 100kms per endavant i no em veig amb l'energia suficient com per afrontar-ho amb garanties. A més, tinc instal·lada la percepció que per darrere em van donant caça.

De cop i volta, però, el Josep es posa seriós i amb el seu accent valencià, em diu unes paraules que em fan despertar una petita llum dins meu. "Francesc, qui ha de patir per atrapar-te són el que van darrere teu. Tu fes la teua carrera i no et preocupis pels demés".

Ostres, que sàvies i senzilles aquestes paraules. Agraït, enfilo de nou la marxa cap al següent punt de control tot pensant amb les paraules del Josep.
 

La parada a Margineda m’ha anat bé, segueix fent molta calor però procuro agafar un ritme una micona més viu i que em permeti avançar en l'aventura.

La pujada dura fins a Costaseda se’m ha fet prou distreta, ara només em falta el nou tram d'enllaç fins a l'avituallament de Comabella. Uns quilòmetres indefinibles, amb trams de baixada, pista, pujada... Quan finalment ja no se ni a on sóc, m’apareix l’incansable Lluís que porta tot el dia seguint-nos i tirant-nos fotos. Va que ja ho tens aquí! M’indica que gairebé ja hi som. Perfecte.

El vespre ja es aquí i el Genís ha agafat el relleu del Codina. Això de tenir gent a cada punt d’avituallament sembla que m’està mal acostumant. Ben animat, em prepara més menjar i em dona les forces necessàries per començar bé la nit.

Sense perdre gaire més temps, decideixo prosseguir la marxa cap al Pic Negre. El sol es va ponent i poc a poc, "lo caloret" sembla que va afluixant. Aquesta fresqueta que comença a apoderar-se de les valls andorranes, poc a poc comença a donar-me l'oxigen necessari per assolir l'objectiu.

Corono Pic Negre enmig d'una nit espectacular. El nou tram de recorregut cap a Caülla, Prat Primer i Boumort, el disfruto com mai. Els quilòmetres passen ràpid i les cames tornen a respondre com per art de màgia. Arribar a Claror ha estat retrobar-me amb les sensacions que portava esperant des de mig matí.

Avituallament de Claror
Allà més coneguts, el Jepo que ja estava al control d’Arcalís, la seva dona, més voluntaris... Em treuen un pernil salat que em fa la boca aigua, el devoro. Arròs, caldo...

La nit es fantàstica i amb el volum a tope, m’adreço cap a Illa a veure l’Andrés. Arribo allà animat, no tinc cap referència dels de darrere, però el fet de no veure frontals, em fa pensar que les diferències s’han ampliat.

La càlida fresqueta de la vall de Madriu m'està conquistant. Poso més benzina al cos. És l'únic que necessito. Més ànims i baixada cap a Espervers.

Espero amb candeletes arribar al coll de la Portella Blanca per dir-li adéu a un dels trams que em veu patir cada any. Amb dificultats però , finalment ho aconsegueixo. Un cop al coll una noia em demana el dorsal. Carai, però si aquesta veu em sona! És la Patty!!! Ens vam conèixer en un refugi del Monte Rosa amb els esquís posats, i ves per on que ens retrobem en plena matinada en un dels racons més inhòspits d'Andorra. Intercanviem unes poques paraules i seguim cap a Isards i finalment baixada cap al Pas de la Casa.


Arribant al Pas



Agafant forçes
No sé exactament la hora que és, però arribo a Pas a tren d’alba.

Aquest control sempre es un punt d’inflexió, el bacallà està repartit però ningú es pot adormir perquè encara queda una marató per endavant.

Només entrar, el Genís i el Codina, que porten més guerra que cap de nosaltres, m’esperen de nou. Els veig contents i expectants perquè entri cap a dins.

Entro a la base de vida i de darrere d’una taula m’apareix l’Eli i el Xavi. Collons!!! Això sí que es una sorpresa!!!! Si jo me’ls feia a Chamonix!!!

L’Eli, després de patejar-se i exprimir-se durant 80km per l'ultra de Chamonix, no se li ha ocorregut millor manera de celebrar el seu cinquè lloc, que enredar el Xavi per fer una party non-stop entre Chamonix i Pas de la Casa. Total, que d'empalme total, me’ls trobo al km 130 de la Ronda dels Cims acabats d’arribar de la France per donar-me la dosi de forces que sabien que necessitaria per acabar.

Ufff... les emocions en aquells moments costen de sortir, però em fa una il·lusió immensa. Ara no els puc fallar i només em queda rematar els 40kms de feina finals.

 

La "jefa" d'operacions ja ha arribat

La pujada cap al Port Dret, es l’herbassar i fanguineig de cada any. El dia comença radiant tal i com va acabar l’anterior. La música s'ha acabat però sempre hi ha coses en que distreure la ment. Entre pensament i pensament, toca creuar el riu que baixa tot cabalós. Suposo que vaig amb el pilot automàtic i poc atent. El resultat, una relliscada i caiguda de planxa ben bé al mig del riu. L’ensurt que em queda es poc. Per sort, aconsegueixo sortir de dins ben dutxat, fresquet i net, per continuar muntanya amunt.

Estona més tard, control d’Incles. Em tracten de nou com a casa, amb tot el desplegament de col·legues, voluntaris i amics.... em passen les primeres referències bones després de tota la nit. Segons diuen, uns 50 minuts respecte el Lucas.

Foto de família a l'avituallament d'Incles
Ara ja més relaxat, toca finiquitar el tema. Toca remuntar la dreta i llarga pujada cap a Cabana Sorda i la seva cresta, amb l’enganyosa baixada fins a Coms de Jan. Els voluntaris de Jan m’ofereixen de tot, fins i tot dormir. Deixo aquesta última proposició per més endavant i poquet a poc remunto cap a Meners perquè comencen haver-hi ganes d'arribar. De camí, no em podia trobar altre que el Massa rondant-la també camí de Jan. Quatre paraules i represa de la marxa.

Finalment, tanquem el cercle a Sorteny, més ànims, més nervis! Només 12kms i tindrem la Ronda al sac!! El Ponti em dóna presses perquè marxi ràpid de l'avituallament. Penso que no em vol veure patir més. Li faig cas. Baixada cap a Serrat on m'esperen la Montse, el Roger i la Gina. Que guaiii!! Oléee!!

Ara ja només toca córrer com un keniata i acabar de buidar els últims cartutxos fins a Ordino.

Finalment i passades 31h i 8 minuts de dura batalla, puc tornar a aixecar el braços a la plaça d’Ordino. Res més emocionant en tants pocs instants. El somni s'ha complert de nou. I el dimoniet, satisfet i saciat de Ronda per una bona temporada, se'n torna a dormir.

 
Final de l'aventura!

Una Ronda més al sac i una nova dosis d’emocions i records que m’emporto cap a casa essent sense cap mena de dubte, el millor dels premis aconseguits. D’un munt de voluntaris que han fet delícies tots els nostres desitjos. Gent desconeguda que m’ha animat, m’ha conegut, m’ha desitjat sort... Tots els amics que m’han seguit des d’allà o des de casa, incansables, hores i hores... Família que tot i patir a cada metre, ens ha recolzat més i més, i companys de cursa que hem compartit i patit la ultra de les ultres, la bèstia de les bèsties! La salvatge i capritxosa Ronda, la senyora que ens ha fet donar la volta per un petit país anomenat Andorra. Gràcies a tots!!!

1 comentari: