diumenge, 12 de juliol de 2015

ICE TRAIL TARENTAISE: NO EGO NO PROBLEM

El Yogie Tea de les 2 de la matinada promet una gran jornada. La frase és: “No ego no problem”. Així em trobo. Sense unes condicions òptimes, però amb l’actitud d’aguantar el que faci falta. L’ocasió s’ho mereix i si cal arrosegar-se "no problem". 

Ens espera l’Ice Trail Taranteise. El seu nom ja indica una essència diferent. Tenim ànsies de recórrer 65k a més de 2000m+, en un entorn totalment alpí.

Sortim a les 4:00h de la matinada de Val d’Isere direcció a Tignes, per iniciar la primera gran pujada per coronar la Grand Mote. Veig com els corredors i corredores del meu voltant pugen mostrant tota la seva fortalesa, sense defallir. No sé si és perquè és Campionat d’Europa o perquè jo vaig més tranquil·la, però considero que el ritme que s’està portant és per treure’s el barret.

Finalment arriba el punt on comença la neu gelada. Allà ens col·loquem els grampons de joguina i mentre pugem amb màxima concentració per no fer cap pas en fals en una pendent considerable, veiem com els primers corredors ja baixen de la Grand Mote intentant mantenir l’equilibri per no relliscar metres avall. Alguns ja porten les cames plenes de sang, d’altres més afortunats  aconsegueixen arribar impecables. Qüestió d’ego, de tècnica o d’atzar? Suposo que una mica de cada cosa.

Coronar la Grand Mote és un moment en que m’agradaria aturar el crono per uns instants, però no hi ha temps pels romanticismes. Passem per l’aresta de la Gran Mote, sense immutar-nos, sense gairebé mirar les vistes, com si fos una activitat habitual a les nostres vides. Seguidament, toca afrontar la baixada al costat dels esquiadors que derrapen per la glacera. He fet bé de deixar els esquís a casa. No crec que sigui el millor lloc per esquiar-hi ara. Al cap de poc arribo al punt on s’han de treure els “grampons”. Respiro alleujada d’haver arribat intacte. Aquí és el punt on realment comença la cursa d’avui, per mi. Les paraules de l’Albert, el nostre impecable assistent, també ho confirmen. Així que a córrer! Encara queda molta cursa per endavant!

La música punk s’ha acabat i comença la música clàssica. Un sender suau en un terreny verd típicament de la zona em porta amb delicadesa fins al km 30, on diviso l’avituallament i algunes corredores. A partir d’aquí s’inicia una altra pujada progressiva en la qual vaig avançant posicions. Van passant els quilòmetres i les corredores que anem més properes anem jugant diferents cartes en un ambient de pura competició.  Desconnectar-se mentalment o físicament a aquesta alçada seria un fracàs assegurat, així que cap de nosaltres baixa la guàrdia. Tot i la cordialitat es respira certa tensió.

Enmig d’aquesta lluita que segurament la muntanya no entén, el terreny manté la seva elegància i cada coll ens fa esperar, aferrant-se al que amaga darrera seu. No puc evitar exclamar un crit d’admiració al arribar a coll de Fource, on encara els nombrosos trams de neu disfressen de primavera aquella zona. Vaig gairebé sense aigua i l’avituallament sembla encara lluny, però només queda una opció, aguantar.

Al arribar a l’avitauallament l’Albert i el Francesc, m’ajuden a sortir renovadíssima per afrontar la penúltima i llarga pujada fins al proper cim. Em sento amb energia, de manera que puc avançar alguna posició més i mantenir-la amb el màxim de fermesa dins les possibilitats. Un cop arribada al cim ja puc deixar-me anar per baixar el més ràpid possible, avançant els corredors que participen a la cursa d’Altspeed. Una carena, una tartera i uns flanquejos d’herba per assaborir a bon ritme.

Finalment arribo a l’últim avituallament, on de nou el Francesc i l’Albert em confirmen que vaig 10a. Així, doncs, tocarà acabar de gastar tot el que em queda per assegurar la posició.

Inicio la última pujada pensant que és de broma, però de seguida veig que, tot i ser curta, cada cop s’empina més i sobre terreny una mica descompost. De manera que la concentració ha de ser màxima si no vols fer un pas en fals i perdre temps.

Visualitzar el túnel on s’acaba la pujada i on travessem cap a l’altra vall em provoca un plaer infinit. I al creuar-lo em sento remoguda per un moment gairebé místic.


Apareguda de nou a l’altra vall, emprenc el descens amb una alegria que augmenta frenèticament a mesura que m’apropo a Vall d’Isère, fins arribar a meta després d'un sprint final. Amb gairebé 12 hores he fet una bona exploració de la zona de Val d’Isère.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada