divendres, 26 de juny de 2015

MARATHON DU MONTBLANC 80KM: INTENSITAT MÀXIMA


Una il·lusió extrema em domina des que arribo a Chamonix. Torno a estar enmig d’aquella zona que tant m’ha fet vibrar i de la que tinc tants bons moments. Però no he vingut a recordar, sinó preparada de nou per a l’acció! Només tinc ganes de ser-hi. I com que el temps passa tan ràpid, finalment el desig es fa realitat.

Em trobo a les 4:00h de la matinada davant la mítica plaça de l’església al costat del Xevi. Ens uneix el mateix somni des de fa mesos. Ens sentim molt confiats, no tenim res a perdre... Així que tots dos tenim clar que sortirem a bon ritme.

La cursa s’inicia tal com m’agrada, en una llarga pujada fins a Brevent. A mesura que anem resseguint infinites zetes de corriol, anem deixant la lluminositat de Chamonix cada cop més lluny.  I quan ja estem ben amunt el majestuós massís del Montblanc es va il·luminant amb una mescla de blanc, rosa i blau per donar-nos el bon dia. Aquests són instants realment brutals que, per molt que els expliquis, no fan justícia a la realitat. Ha valgut la pena matinar per poder veure aquest espectacle de colors.

Un cop a Brevent toca dirgir-me cap a la Tète deux Vents amb molt més bon humor que l’últim cop que vaig passar per allà a l’UTMB. Finalment arriba el moment de la primera baixada, tota ella juganera i ràpida fins a Buet. Es nota que és el principi de la cursa, es respira encara molta vitalitat i alegria entre els corredors.

A Buet em trobo la família del Xevi que m’animen abans d’encarar la pujada cap al Coll de la Terrasse. És un tram que espero amb ganes, ja que potser és la part més alta i tècnica. Segurament tampoc ens deixarà indiferents.

Inicialment la pujada és la típica dels alps, molt progressiva. Després d’un bosc ja iniciem un corriol enmig de prats verds que va fent suaument, però finalment el camí guanya pendent acompanyat per unes escales de neu. I a cada graó de neu han posat una flor. Realment sublim! Com s’ho han treballat. A l’última part de la pujada m’avança el Xevi que ve pel darrera a bon ritme animat per aquell entorn. A mi, en canvi, l’estómac no em deixa entregar-me com voldria. Però no hi ha problema. Sense lamentacions i amb tranquil·litat segur que al final anirà a millor.

Finalment arribem al coll de la Terrasse on quedo bocabadada de l’encant d’aquella zona, que em farà oblidar qualsevol molèstia. Baixem com si fóssim nens per pales de neu i per corriol d’alta muntanya fins al llac Emosson. Diversió assegurada! Em sap greu que el Francesc no hi sigui per gaudir-la, però avui té un assumpte de gran importància entre mans. Per cert, ja deu fer unes hores que corre. Tinc curiositat per saber com li va, però fins que no arribi a meta no ho sabré, així que no cal fer suposicions.

Baixant cap a Emosson

Finalment arribo al llac Emosson. Allà sé que, si tot va bé, m’espera el gran mestre Xavi per donar-me un bon avituallament i el suport necessari per afrontar l’altra meitat de la cursa. És l’únic punt on em podrà assistir, així que intento aprofitar-ho al màxim. Pizza, batut energètic, gominoles, cafè...! Un festival de 5 estrelles! Així surto de l’avituallament ben cofoia, dient-li al Xavi com de bé m’ho estic passant. El que fa l’efecte tobogan de neu. Però ràpidament torno a la concentració. Estic fent una cursa.

Baixo cap a Chaterald per un corriol enmig d’un bosc, cada cop fa més calor però entre les ombres es fa suportable. Arribo a Chaterald amb ànims i amb ganes d’afrontar la penúltima pujada. Però a la meitat d’aquesta pujada el meu ritme va a menys. Un cúmul de múltiples factors fan que em senti com una ànima amb pena, desconnectada... El meu cap sembla una metralleta d'excuses constant. Tinc la sensació que aquesta inacabable pujada ha guanyat la partida. Em pregunto si ja tinc la categoria de cadàver. I dalt del coll! De cop i volta em passa una corredora. No ofereixo resistència per l’avançament, però sí que alguna cosa s’activa de nou dins meu. No vull ser un cadàver!  Haig de fer un canvi de mentalitat el més aviat possible!

Inicio la baixada, em sento de nou amb més forces i gaudint dels paisatges que m'han saludat després del coll. Però em quedo sense aigua. Decideixo baixar, doncs, reservant el que calgui per arribar sencera a l’avituallament. Tinc clar que allà m’hauré d’hidratar al màxim i així ho faig.

Seguidament venen uns quilòmetres corredors i calorosos fins al proper avituallament. Visualitzo de lluny la corredora que m’havia avançat al coll. No sé si ella va més a poc a poc o jo vaig més ràpid però puc recuperar la meva 5a posició. Així que ara tocarà treballar per mantenir-la. Què avorrit seria una ultra sense aquests moments. La veritat és que tenen la seva part d’intriga, cosa que ens fa estar en estat d’alerta.

Al cap d’una estona arribo a l’avituallament on em fan el segon control de material. Cap problema! Aquest cop no remugo, els entenc a la primera i no escatimo ni un segon. A l’avituallament em torno a hidratar de forma metòdica i em trobo de nou el Xevi i la seva família. Quina sorpresa! El Xevi em diu que li ha passat factura la calor i l’últim tram de pista, així que s’està refent per tornar a engegar.

Bé, queda la última pujada, només. La última fase del joc. Però sóc conscient que serà llarga. Constància i cap amunt! S’acaba la música del mp3... Però els meus pals ni s’immuten, continuen el seu propi ritme, dins les possibilitats del cansament acumulat. Són moments en que el cap mostra la seva màxima obstinació, mentre el cos el va seguint com bonament va podent, amb  una actitud de “Ves, si no hi ha més alternativa”.

Amb una actitud molt millor que en la pujada anterior vaig recorrent un camí paral·lel a l’impressionant Mar de Glace!! Agraeixo poder realitzar tota aquesta pujada en solitari. És una bon senyal, tot i així no em refio ni un instant. Finalment arribo a l’estació de Montenvers.

Queden 5km i uns 500m+ fins al Refugi del Pla de les Aigulles. Això vol dir que tocarà córrer on es pugui, ja que caminant es farà realment etern. Al cap d’una estona visualitzo el refugi, el percebo lluny i em noto cansada. Però amb una bona dosi de “vinga, va!” finalment hi arribo. Estic contenta, més ben dit eufòrica, de saber que ja tan sols em queda una baixada per corriol fins a Chamonix.

Baixo sense encantar-me. Però tot i així hi ha algun corredor més ràpid que m’avança... Qui deu ser? Sí! És el Xevi! Sabent el poc que li quedava s’ha revifat  i ara baixa a tot drap! Que bé! Me n’alegro molt per ell. Chamonix és allà, però com és habitual, les zetes juguen a fer esperar el moment d’arribar-hi.


Sí!! Per fi! Trepitjo els carrers de Chamonix on tothom m’anima amb la passió que caracteritza aquell lloc. Em sento molt afortunada de poder viure aquest moment! Els últims metres m’espera el Xavi des de la barana animant-me. Li dono la mà i continuo corrent veient per fi la meta, on m’espera el Xevi per donar-me una abraçada! No puc evitar sentir emocions a flor de pell. Si algú em pregunta si es pot gaudir i patir al mateix temps amb una màxima intensitat li afirmaré que sí. És el que he sentit amb la marathon del Montblanc 80km!