dijous, 4 de setembre de 2014

ZUMSTEIN I SIGNALPUKE: DIT I FET!

El mateix dia d’haver fet la Matterhorn Ultraks ens desplacem fins la Vall de Gressoney, per poder fer l’endemà l’aproximació fins al refugi Gnifetti, i així poder fer el següent dia el Zumstein i el Signalupke.  Hem d’aprofitar al màxim els 2 dies de bon temps, ja que es preveuen pluges pel tercer dia.

L’endemà ens llevem cansats i amb moltes agulletes. Romancegem bastant. Tenim clar que avui no anirem gaire lluny al pas que anem. Tot i no ser el nostre estil, seguint els consells de la Marta i el Raul i veient el nostre estat decidim agafar el teleou fins a la Punta de Salatti (2900). I sort que prenem aquesta decisió perquè el camí fins a Gnifetti esdevé un martiri de 3,30h. L’entorn és brutal, però el cruiximent fa que no en gaudim el 100%.

Seguint el camí que va de Punta de Salatti a Gnifetti


El paisatge d'aproximació

Seguim un sender que puja i baixa uns quants cops fins a situar-nos a la neu, on fem llargs flanquejos fins a un elevat tram rocós que finalitza amb una grimpada equipada, si vols fer drecera cap a Gnifetti sense passar pel refugi de Mantova.


Ja visualitzem l'últim tram rocós a superar abans de Gnifetti

Últim tram de diversió entre roques i cordes


No és cap miratge! Arribem a Gnifetti!

Últims passos de catifa vermella!

Després de la grimpada visualitzem Gnifetti al capdamunt d’un tram rocós on s’hi arriba fent una diagonal per una pala de neu. Ens hem de mirar fins i tot el mapa, perquè després de tant patiment no ens creiem que arribem a Gnifetti (3647m). I quin refugi!! Normalment faig una llista mental de punts forts i dèbils de cada refugi, però del Gnifetti no puc dir cap punt dèbil. Uns serveis i un tracte excel·lent!

Un cop instal·lats al refugi, mentre recorro un passadís, miro un moment cap a una finestra i em quedo bocabadada del paradís que veig! Ràpidament crido el Francesc que també flipa amb el que veuen els seus ulls! Quina glacera! Ràpidament sortim a fora per enfilar-nos al cap de munt del tram rocós del costat del refugi i poder gaudir d’aquelles impressionants vistes. Per molt que ho intenti és complex descriure-ho.

Qui s'enrecorda de les agulletes?

El Francesc i la glacera

La vessant d'on hem vingut...
Ja no queda molta estona per sopar i ja estem una mica “pajaritos”. El cansament i l’aclimatació forçada fa que tinguem una mica de mal de cap. Però estem tant feliços que això no ens preocupa massa. El sopar és una vetllada molt divertida entremig d’una parella d’alemanys i italians amb qui compartim, a part del menjar, diferents batalletes.

Anem a dormir a les 22.00h... Tot i estar en una cambra molt còmode on només hi som el Francesc i jo, ens costa de dormir, segurament degut a l’alçada. Ens havíem plantejat de dormir a Cabana Margarita l’endemà, el refugi més alt d’Europa (4554m), situat dalt del Signalupke. Diuen que la gent hi arriba en bones condicions però que, si després no estàs ben aclimatat, comences a patir signes de mal d’alçada durant tota la nit. Així és que no sé si serà bona idea. Bé, sobre la marxa ho decidirem.

Ens llevem per esmorzar a les 4:30. L’esmorzar és molt generós i hi estem una bona estona, però finalment decidim marxar del caliu de Gnifetti, amb molta mandra. Fora al refugi perdem molta estona en equipar-nos mentre el fred ens va calant els ossos. Hem de practicar més, no pot ser que siguem tan lents per preparar-nos!jejeje. Les altres cordades ja fa estona que han sortit. Però bé, estem tranquils, perquè els objectius del dia no són massa lluny.

Fer-se de dia, sempre el moment més bell...
Enfilem glacera amunt per una pendent suau i sostinguda, mentre va despuntant el dia. Aquella hora és la pitjor. Parar uns segons a fer qualsevol cosa implica una sensació tèrmica molt desagradable. A més, avui sembla que bufa el vent.

Arribant gairebé al primer coll...
Quan arribem al coll quedem meravellats de la zona! La Piràmide Vicent, el Coro Nero i el Parrots a la dreta, els Lyskams amb la seva estètica aresta a l’esquerra. Totes aquelles muntanyes ens conviden a pujar. Però avui hem d’anar cap als nostres objectius que es defineixen amb claredat, units per la mateixa línia.

En Francesc amb els Lyskamm de fons

Coll per on es pot travessar cap a Suissa
A bon ritme per fer passar el fred

Mirant enrere

Mentre pugem direcció al coll entre el Zumstein i el Signalpuke fa alguna ràfega de vent important que em fa perdre l’estabilitat. I pateixo per com ho gestionaré si hi ha aquestes ràfegues al tram d’aresta del Zumstein. Però ja ho valoraré quan m’hi trobi. En poca estona ja ens situem, doncs, al tram més aeri del Zumstein on les vistes a una banda i l’altra no deixen pas indiferent. Fa molt fred i una mica de vent, però no ràfegues fortes com fa una estona, així que decidim pujar, poc a poc assegurant bé cada pas. L’últim pas requereix una mica més de concentració ja que està gelat. Però finalment aconseguim arribar al cim. La boira que va i ve no ens deixa veure massa el paisatge. La sensació de fred és acusada... Només temps de tirar la foto de rigor i cap avall.

Iniciant el Zumstein
Gelor al cim Zumstein

Un cop arribats al coll ja enfilem direcció Signalpuke, tot seguint una traça molt ben definida. Mentre pugem ja veiem que el temps està empitjorant per moments. Cada cop més vent i boira... Al cap de poc ja arribem a Cabana Margarita, on tothom està recollint les seves pertinences per tirar avall.

Vistes cap al Signalpuke abans que arribi la boira

Una madona ens dóna la benvinguda


Els balcons més alts d'Europa

La boira no ens deixa veure les vistes 

Li pregunto al guarda quina és la previsió de la metereologia i ens diu que a partir de la tarda no és favorable. També ens diu que si ens quedéssim a dormir l’endemà segurament també hauríem d’estar tot el dia al refugi ja que s’esperen precipitacions. Així, doncs, la decisió a prendre és claríssima. Fem una bona xocolata per entrar amb calor i cap avall!


Entrant amb calor amb una xocolata

Fins una altra Cabana Margarita!

Mentre baixem, en algun moment que la boira s’aixeca, anem gaudint de nou del munt de cims del costat on també voldríem pujar. Haurem de tornar! La baixada es fa eterna, molt eterna. No estem tan perjudicats com ahir, però anem lents i estem molt cansats. Des de Mantova fins a Punta Salatti unes hores interminables, on qualsevol pujadeta se’ns fa una muntanya... Estem esgotats, molt esgotats, però els nostres ulls no poden dissimular la nostra felicitat.

En Francesc com unes Pasques, tot i el cansament

Fi de la jornada!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada