dimarts, 23 de setembre de 2014

ULTRA PIRINEUS 2014: UNA LLUITA MOHICANA


FLORS I VIOLES

Em desperto amb un somriure a la boca 10’ abans que soni el despertador, cosa inusual en mi. Són les 5 de la matinada i la primera persona que em ve al cap és la Roser. Ella no és del món del córrer però es llevarà d’aquí a pocs minuts i farà més de 100km amb cotxe per venir-nos a fer d’assistència, simplement perquè així ho va decidir fa un any, purament per amistat. Encara em queda molt per aprendre d’aquelles persones que són capaces de donar-ho tot a canvi de res. No hi ha paraules...

I al cap de 2 hores allà ens trobem, de nou al corralet, tots amb un somriure a la boca i amb unes ganes boges de començar. Abraçades sinceres i bons desitjos entre tot el grup dels More’s, abans del compte enrere que ens dicta el Depa! 3,2,1 acció!!

El grup More's amb moltes ganes!!

Les sensacions no podrien ser millor,  fet que em dóna una tranquil·litat absoluta. En poca estona ens plantem al Rebost, on ens esperen l’Anna i el Cinto animant efusivament. Surto del Rebost recordant les paraules del Cinto: “Eli. Ves tranquila, que vas bé”. Així és que em retinc per poder arribar a Niu amb forces.

L’últim cop que vaig fer aquesta pujada fa uns mesos només m’acompanyava la pluja i les vaques. Avui, en canvi esta ple de gent animant. Quin contrast! Gaudeixo de cada pas, del paisatge, de la gent... M’ho estic passant genial! Però no m’oblido del que tinc planificat, així és que menjo una barreta. Se’m fa una bola i em costa una mica de mastegar, però no hi dono gens d’importància... Poc m’imagino com estaré al cap d’unes hores.


Tot va a la perfecció!!

A Niu ens espera un passadís humà que també anima amb totes les seves forces. Sembla que hi ha més gent que altres anys. I allà m’escolto les cames... Em diuen que no han arribat cremades com altres cops a Niu i que ja estan frisoses per la baixada!

Així és que cap a Penyes i al cap d’una estona ja ens trobem recorrent els idíl·lics prats del Moixeró. Abans d’arribar als Plans ja començo a notar una sensació estranya a l’estómac, com si es tanqués... Penso que potser m’he pres masses electròlits per por a deshidratar-me, però estic convençuda que serà quelcom temporal. A l’avituallament dels Plans ens esperen la família Fígols-Calvés, que, com sempre, donen aquell positivisme que els caracteritza. Crec que fins i tot a la princesa Núria i en Quimet ja els se’ls hi encomanat aquell bon rotllo! Li dic a la Bet que no tinc gaire bé l’estómac, així és decideixo menjar el que em ve més de cara, fruita.

I cap avall direcció a Bellver! Perquè no se’m faci llarga la baixada intento seguir a ritme del baix d’Offspring! Durant una estona me n’oblido de l’estómac, però al tram de pista fins a Bellver les molèsties estomacals són cada cop més evidents. Noto també que fa calor i tinc por de caure rodona a qualsevol metre. Aquí sí que em començo a preocupar... Estic a poca distància d’una base de vida important, que no tornaré a tenir fins al cap de 35km aproximadament... Em fa mal l’estómac, no tinc gana. Però alguna cosa haig d’ingerir si vull acabar.

Una assistència impecable, tot i que les coses comencen a anar maldades...

Entro a l’avituallament on m’espera un gran assistence team per segon any consecutiu. La Roser, el Quico i la Magda m’han preparat un self-service perquè esculli al meu gust. Menjo una mica del que bonament puc, però el sòlid em costa molt. Tiro a base de líquid i em preparo la motxilla amb una mica de vianda per si se’m desperta la gana. Ells fan bromes que sento de fons mentre jo estic intentant prendre decisions per intentar millorar la meva situació. Ens mirem amb la Roser i crec em nota a la cara que estic apurada. Tot i així surto amb l’esperança de trobar-me millor quan hagi travessat el Cadí de nou i ens tornem a veure les cares a Gósol!


EL CALVARI

I comença la llaaaaarga pista de Bellver fins a Pendís en l’ambient calorós que caracteritza els migdies a aquelles alçades. M’està fallant un pilar importantíssim, l’alimentació, però almenys ara estic acompanyada x 2 pals molt lleugers que tenen moltes ganes de treballar. És per això que fins i tot m’animen a trotar quan la pendent és suau. Com diria la Bet Calvés: “Aquí si pots, és lloc d’anar fent via.” Així és que intento caminar el mínim i fer més ràpid el suplici.

Una bona estona anem junts amb un corredor... Generalment m’agrada fer els ultres sola, al meu rotllo, però en aquest punt m’ajuda veure el moviment de l’altre esforçant-se també. I intento no perdre el fil de la nostra inèrcia silenciosa. Uns metres abans de l’avituallament em torno a trobar els ànims de la família Fígols-Calvés. Ells no em poden canviar la meva situació estomacal, però almenys em fan somriure. I això sempre és bo.

I al cap de res, finalment arribem a l’avituallament proper a Pendís. Arriba l’esperada hora d’intercanviar 4 paraules amb els engarristes. La Sílvia m’omple els bidons d’aigua i el Marc, amb el seu to persuasiu, em convenç perquè mengi una mica de sòlid, però cada mossegada em costa Déu i ajuda. Tot i no trobar-me en un dels meus millors moments em fa gràcia perquè aquest és el punt on el Marc sempre recorda als corredors que s’han d’avituallar bé ja que el camí fins a Prats d’Aquiló és llarg.jejeje. Seria un bon moment també per posar-nos a parlar de rutes que tenim pendents o de fer plans plegats, però jo haig de seguir el recorregut que toca avui.

Per no caure en una davallada psicològica em preparo per afrontar l’etapa Pendís-Prats d’Aguiló amb les llums de reserva enceses. Divideixo l’etapa en 3 parts com un pastís. Una pujadeta fins a Vimboca, un tros de careneta i una baixadeta... I pensat així, tampoc resulta tan llarg no? Abans d’arribar a Vimboca ja m’avança una altra corredora, que tenia clitxada de la primera part, que ara va com una moto. Em somriu i em diu que ens veurem segurament d’aquí una estona. Però jo sóc conscient que el més probable és que ja no ens veiem més fins a Bagà. Espero que, ella que pot, gaudeixi al màxim! Potser en una altre moment un avançament d’aquest calibre m’hauria fet reaccionar o m’hauria enfonsat, però aquest cop m’ho prenc amb molta calma, sabent que no hi puc fer més. Estic contenta que tot i estar passant-les magres descarti del tot un possible abandonament. Avui el coco està al seu lloc!

Tot i anar a un ritme d’anar fent, intentant ignorar les meves molèsties estomacals, no se’m fa massa pesat arribar a Vimboca ni resseguir la carena. Em sembla que són tants els cops que aquell tram ens ha ensenyat les dents que ja passem per allà amb peus de plom i amb l’escut ben posat. I així és com al cap d’una estona ja veig que només queda la cirereta de tercer tros de pastís: l’avituallament de Prat d’Aguiló.

Abans d’arribar veig una samarreta llampant de color taronja... És el Pont? No pot ser? Sí, sí, sí! Quin tio! Serà... Tota la setmana fent-se l’orni expressament i allà me’l trobo... En un punt clau, perquè pugui fer una bona transformació! Al veure’l m’emociono una mica i li començo a fer un recital de lamentacions amb to victimista, que ell ràpidament s’encarrega d’esfumar amb un somriure i amb les paraules que sap que em fan reaccionar. Així és que anem de cara a la feina! A avituallar-me! El caldo sempre baixa. Tot i estar en contra dels meus principis provo la coca-cola. Sembla mentida però se’m posa tan bé que a partir d'aleshores a cada avituallament no hi faltarà. A vegades, en un ultra, s’han de prendre decisions d’aquest tipus per provocar un canvi.

Cap a Gosolans entremig de moltes sorpreses!!

Mentre pujo a Gosolans ja sento unes esquetlles i uns crits que se senten d’una hora lluny!! L’Alba i el Salvador estan utilitzant tota la seva energia per animar-me!! Entre tots plegats em fan treure les emocions que he ben guardat durant el tram del calvari. Tot i així no perdo la concentració i enfilo cap a Gosolans, amb ganes de sentir ben aviat que ja sóc a la vessant de casa.

Baixant direcció la pista dels peus del Pedraforca ja noto un canvi importantíssim! L’estómac deixa de fer-me mal. Fins i tot em demana un gel. Així és que ràpidament aprofito per donar-li, tot notant com s’assimila perfectament! La sensació d’alliberació és tan gran que sento un profund benestar baixant pel corriol direcció a Gósol! Estic contenta perquè allà m’espera la Roser i perquè si allà em trobo bé només em quedaran 33km.

Però les sorpreses no s’acaben i abans d’arribar a Gósol se m’apareixen al mig del camí la Montse i el Roger fent fotos i animant! Quin parell! Sempre apareixen al lloc menys pensat!jejeje.

Seguidament se m’apareix al meu costat un corredor amb qui hem compartit altres curses i m’adverteix que tinc una noia a mig km. Flasca! L’emoció està servida! Mentre arribo a Gósol i la gent m’anima estic reflexionant sobre el tema... Si la tinc tan a prop vol dir que va més forta que jo i m’avançarà. Ho veig bastant clar. Però bé, intentarem d’anar ràpids a l’avituallament, per si de cas hi hagués una petita possibilitat. La Roser m’espera amb tot apunt! Quina màquina! Li dic que porto una mohicana allà mateix i que segurament m’avançarà. Ens abracem i li dic que ens veiem a Bagà! Tot sortint em trobo el Nico, l’Emma i el Tomeu que m’animen mentre esperen a la Carol


ENCARA QUEDEN CARTUTXOS

Al sortir de Gósol vaig fent créixer dins meu les ganes de conservar la meva posició. No és el primer cop que em trobo en una situació així i, a part, ara, tot i estar cansada, em trobo molt millor que en la part del calvari. El que tinc clar és que en aquests casos s’ha de tenir molta sang freda i no relaxar-se gens. Així és com inicio una part final de l’ultra molt estimulant. A vegades la pressió ens pot donar la motivació necessària per fer-ho millor, que no pas si estem massa relaxats.

No pujo excessivament massa el ritme, ja que sé que després de Saldes encara queda desnivell i vull tenir força per afrontar-lo. Així que faig servir més aviat l’estratègia de la constància i la concentració.

Després d’una bona estona per una zona de bosc amb un perfil bastant suau, ja enfilo una curta i empinada pujada. Sé que aquest és el punt que connectarà amb el sender que baixa cap a Saldes, el mateix que a la cursa de Saldes-Pedraforca.

Al arribar a Saldes, mentre baixo cap a l’avituallament sento que em crida amb molta eufòria una noia!!! És la Roser!! Tela marinera!! Això no entrava dins la planificació!! Em té preparada la coca-cola i un sandwich! Que bona! Allà també em trobo per sorpresa al Joan, que vol saber com ho porto i em vol donar força pels últims 23kms! Sortir de Saldes amb l’optimisme que m’encomanen la Roser i el Joan serà cabdal per intentar mantenir la perseverança fins al final.

Sorpresa sorpresa!!!
A partir de Saldes, doncs, arriba el moment d’utilitzar els cartutxos que tinc guardats. En primer lloc, baixo sense encantar-me fins la base del que serà la pujada a Coll de Bena. A partir d’allà, on ja es fosc, sé que vindrà una mini-vertical. I tot just començar ja m’adono que és aquell terreny que tan m’agrada. Zigues-zagues de corriol i amunt!! El cos em respon i els pals marquen el camí amb contundència, com si ens juguéssim la victòria dalt a Bena!

Arribo a l’avituallament de Bena satisfeta del ritme de la pujada. Se’m deu notar a la cara perquè m’animen molt i em diuen que intenti atrapar la tercera. Però jo sóc conscient que això no és possible. El meu objectiu és un altre. No s’hi val a abaixar la guàrdia però cada cop el noto més proper.

Continuo direcció a St Martí amb ganes ja d’afrontar la última pujada de l’Ultra. En el tram de pista corredor m’avança algun corredor que m’anima per mantenir la posició. Alguns d’aquests corredors ja els conec, ja que hem estat fent l’acordió durant tot l’Ultra i ja ens saludem com si fóssim amics. jejeje.

Arribo a St. Martí sense adonar-me’n i cap a la Salle falta gent! En el penúltim avituallament em trobo en Josep que m’anima a menjar una mica. Però jo surto ràpid d’allà... Ja porto la motxilla carregada! No porto la llonganissa com el Pep de la Nou, però poc n’hi falta!jajaja. Ara sí que tinc a prop la meta i, si m’esforço, podré conservar la meva posició. Des de fora pot semblar una tonteria, però a vegades són aquestes coses les que donen sentit al nostre moviment en moments així.

Pujo direcció als Empedrats amb unes ànsies impressionants d’arribar a aquell parc aquàtic tan natural. No perdo ni un segon de concentració intentant pujar en consonància amb aquell bell paratge. Miro enrere. No veig frontals. Continuo així!Tinc ganes d’arribar al desviament cap a Coll d’Escriu! Per fi veig la fletxa! Un trosset de pista de res i ja enfilaré l’últim tram dret!! Al cap de poc hi arribo! Ostres gairebé ho tinc! Una mica més hi arribo al coll!! Vaaa! Aquí encara no! Una miqueta més de res! Vaa!! Un frontal per darrera!!Ràpid que ve la mohicana per darrera!!M’avança!! És un home!!!Uff!! Continua Eli!!!Vaa!! Una mica més!! Ara sí!! Reconec els últims metres!! No m’ho puc creure!!Per fi!!Baixada fins a Bagà i ja ho tinc!!!

Trist-tras, trist-tras amb atenció de no ensopegar fins a Gréixer!!! M’avança algun corredor. Estic de sort perquè em diuen que la mohicana encara puja. Saludo als voluntaris de Gréixer tot passant per l’avituallament com un llamp!! No queda res!! Animo als corredors que trobo caminant a córrer encara que sigui carretera!! Com més ràpid anem més aviat arribarem. Un corredor que va més ràpid que jo em diu que la mohicana ja està baixant. Miro enrere abans d’agafar l’últim corriol per dins el bosc. No veig cap frontal. Corro amb totes les meves forces. Arribo al camping. Miro enrere i em sembla veure un frontal. Què llarg se’m farà aquella recta arribant al poble. Miro enrere i veig que ve algú. Arribo a l’última rampa i m’avancen. Són 3 homes. Uff!! Arribo al capdamunt de la rampa on m’esperen uns nens que animen a tots els corredors! Estic baixant cap a meta ja!! Ostres, ostres, ostres!!! Ho estic aconseguint! Entro amb la plaça plena de gent. Mai havia entrat amb tanta gent animant crec. Per fi veig l’arc de meta!!! Per fi puc descansar al costat de la gent que més estimo. Realment ha estat una lluita mohicana això d’avui, encara en sento la música dins meu.

Desenllaç de la lluita mohicana!


Per acabar aquesta crònica, d’una banda, vull felicitar a tots els finishers que van acabar l’Ultra Pirineus, especialment, els que van passar-hi tota la nit. Veure’ls a arribar sempre em fa saltar alguna llagrimeta, pensant en el seu coratge i perseverança.

D’altra banda, vull desitjar-vos molta força a tots els que no heu pogut completar l’Ultra, especialment, alguns bons amics i amigues. De la mateixa manera que una flor no fa estiu, perdre una batalla no és perdre una lluita. Així que a la propera segur que la victòria és més gran!

Per últim, gràcies a tots els que m’heu donat suport! Poques paraules es poden dir sobre el vostre nivell d’entrega! 

Arribar i trobar-vos és molt gran!!! 



Eli     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada