diumenge, 21 de setembre de 2014

Ultra Pirineu: la única batalla que es perd es aquella que s'abandona

La història comença el dia 20 de setembre a les 7 del matí a la plaça porxada de Bagà. Com cada any, l'ambient a aquelles hores del matí es impressionant. Un miler de corredors ens apleguem allà per fer una ultra que amb els anys s'ha anat professionalitzant cada cop més. Els ingredients estan apunt per fer-nos sentir com uns autèntics corredors d'ultra maratons.
El Depa no deixa el micro ni un moment, sentir-lo a ell es ja emoció per molts de nosaltres. Música de l'Último Moicano i acció!!.

La cursa comença com sempre animada, tothom es vol col·locar al capdavant. Jo miro també de posicionar-me be ja que quan sortim del poble el camí s'estreny i s'ha d'estar ben col·locat. Poc a poc comencem a avançar muntanya amunt. Els primers quilòmetres els fem a un ritme tranquil, tinc la sensació que els galls estan escalfant pota. Arribant a Rebost, el primer punt de control, fem una mica d'avançada amb l'Ernest. Passem uns segons per davant del grup de favorits pel primer punt de pas, però això es només un miratge, ja que just a la rampa després del Refugi, el Jéssed comença a fer de les serves i s'escapa muntanya amunt. El Luís Alberto el segueix i darrere seu nosaltres fem el que podem perquè no se'ns escapin massa. 

Els metres van passant i ja comencem a divisar el Niu. Per davant els 2 màquines, seguint-los d'aprop el Roberto Heras i darrere l'Ernest i jo. El Toti a pocs metes ens atrapa just a Niu.

I comença la llarga baixada cap a Bellver, amb el permís especial esclar de la pujada al Penyes Altes. Avancem el trio a tot gas muntanya avall. Jo vaig força "patós" i no paro d'entrempussar-me. Penso que si segueixo així no arribaré sencer a Bellver. El Toti s'encarrega de marcar el ritme. Passat el Moixeró atrapem i passem al Roberto i l'Ernest es despenja. Seguim a través de pistes i corriols molt corredors direcció Bellver.

Finalment arribem a la primera base de vida de Bellver (km 37), amb un ambient impressionant. Allà m'espera la Roser, el Quico i la Magda amb tot apunt per fer un pit-stop rollo Formula 1. Em prenc bàsicament un batut, un caldo i no menjo res perquè tinc l'estomac mig regirat. Quasi sense ni temps per respirar, ja veig el Toti que està apunt per sortir i em diu que anem tirant. Vinga doncs, amb l'estomac ple de líquid a vessar comencem a trotar de nou ara sí, muntanya amunt.

Em noto feixuc i amb males sensacions estomacals, passem els primers quilòmetres de lleugera pujada fins que trobem ja les primeres rampes sèries que et duen cap a la zona de Pendís. El Toti treu els pals i comença a marcar un bon ritme de pujada. Decideixo deixar-lo fer i esperar a veure si tornen a venir les forces. Pas a pas, finalment arribo al control de Pendís.
Per sort, allà em trobo amb el Xeta, la Beth, el Marc, la Sílvia... em va molt bé trobar-los allà perquè em donen el suport moral que des de fa uns quilòmetre enrere he perdut de cop. M'obren una ampolla d'aigua amb gas i em baixa tant bé!!! Aquell gas sembla que m'alleuja les males sensacions i em fa sortir una mica més lleugeret.

La processó continua cap a Vimboca i aquell terreny salvatge, que cada any em veu patir i arrossegar com un cuc. Em dona la sensació que té un magnetisme sobrenatural que no em deixa aixecar de terra. M'atrapa el Roberto en una pujada de les bones. El tiu va lleuger com un cabirol i jo vaig clavat a terra com un cargol. Em diu que el segueixi i continuem els 2 junts. Ufff... ho intento però el deixo marxar perquè no puc pas. Quin calvari...
Ja diviso el control de Prat d'Aguiló, baixadeta, pujada i aviat hi seré. Faig la baixada relliscosa i entretinguda i començo a remuntar direcció el refugi. Carai! Començo a trotar i les cames em tornen a respondre de nou. Uau!! El Roberto encara el tinc a vista i de seguida l'atrapo de nou. Vaig uns instants amb ell, però em llenço direcció Prat que tinc una set de mil dimonis!!

Arribo al km 57 (Prat). Tinc tantes ansies de beure, que em be de gust fins i tot la Coca Cola! No m'ho penso ni un segon i m'inflo de gots de Coca Cola. Un darrere l'altre. Menjo ara si una micona i surto cap a Gosolans abans no arribi el Roberto al control.

Estic content perquè torno a recuperar la 4a posició i una miqueta també les forces. Això em dona moral per intentar lluitar per aquesta posició fins al final. Serà dur però ho intentarem.

Enfilo muntanya amunt. Em queden uns 400mts positius de pujada i aleshores tindré més de 10kms de pla i baixada per recuperar-me. Animat per això, m'endollo la musica i canya cap amunt!!!
A ritme em vaig menjant metres. Veig l'helicòpter que sobrevola el cim i m'imagino que deu passar-hi el Toti. 
Entre cançó i cançó escolto uns crits d'ànims des del cim. Com no podia ser menys, el Salvador i l'Alba! Em passen referències del Toti, em diuen que em porta 9 minuts. M'animen amb totes les forces i m'encoratgen. Continuo uns metres més i el Pont per sorpresa també ens ha vingut a veure. Masses emocions per assaborir-les en tants pocs metres :-)
Segueixo ja per tots els plans de la carena i em trobo de nou els Koala's Marta i Raúl. Més ànims i forces per seguir!! 

La baixada fins a Gósol (km 70), es fa llargota. Sort del sender que trepitgem per primer cop en aquesta edició que ho fa més distret i entretingut. 

Ja hi sóc. M'espera la Roser, una companya de l'Eli que ens està fent de suport. Com una autèntica professional ens ho te tot apunt al mil·límetre. Em prepara un sandwitch, més Coca Cola, gels, frontal, tèrmica... olé!!! 

Surto d'allà encara més animat. Pròxima parada Salades. A sobres cada cop em trobo millor i només espero assegurar el 4rt lloc distanciant-me més de l'Heras.

Arribo a Saldes (km 80). El poble ple de gent. Hi ha el senyor Solé (Engarrista), i li comento que em preocupa que m'atrapin per darrere. Em diu que no hem preocupi que faig molt bona cara i que avui em beu especialment bé. Caram d'home! Si ho diu ell no hi ha temps per perdre doncs.

Baixada trepidant i començo el sender cap a coll de Bena (penúltima dificultat muntanyosa del dia). Disfruto com mai d'aquella pujada ja que em trobo bé i a sobres el sender es xulíssim. Només em preocupa mantenir el 4rt lloc i crec que amb aquell ritme rarament el perdré.
Arribo finalment al cap d'amunt del coll. Està ple de gent animant. Increïble.  

I aquí arriba el punt d'inflexió de la cursa. Fins aquell moment, gairebé ningú m'havia passat referències dels de davant (segurament perquè els portava massa lluny), però aquí vària gent em comenta que em porten de 9 a 10 minuts, però m'asseguren que sinó afluixo el ritme els puc atrapar, que van força tocats i a mi em veuen bé.

Ni m'ho penso un instant. Arrancada de cavall direcció Sant Martí a tot drap, tant com puc. Arribo a la Salle (a 13kms de meta) i em diuen que vaig 3r. No ho entenc. Segons sembla el Toti ha abandonat però jo n'hi l'he vist. El Jéssed però, segueix encara per davant. Començo la pujada cap als Empedrats. Em trobo de nou tots els Koales, el Josep... em passen referències dient-me que el porto a 3 minuts (tot i que en realitat eren 6). Gràcies nois! Em sembla exagerat haver remuntat tant, però això em fa sortir encara més ràpid. No paro a l'avituallament i segueixo cap amunt. Ja no hi ha tantes forces però m'esforço per córrer allà on puc. Passen els metres i a cada corba vaig mirant si el veig. No hi ha manera. Aquella diferència no la retallo ni a tiros. Enllaço ja amb el desviament que ens porta cap a coll d'Escriu, començo a pensar que les referències que m'han passat no eren bones ja que no em quadra que no el vegi ni un instant. Finalment, però, just quan s'agafa l'últim corriol dret cap al coll, el veig. 

El cor se'm accelera, les cames em tremolen. No em puc creure que estigui amb aquella situació de carrera, amb un rival per davant com el Jéssed apunt de caçar-lo i amb un segon lloc al meu abast. 
No hi ha alternativa. El passo tot pujant els primers revols del corriol, el veig força perjudicat. L'animo i segueixo amunt. Sóc segon. Ni m'ho crec.

Per fi, sóc dalt del Coll d'Escriu. Ara sí, tot baixada fins a Bagà. Només una llarga baixada, dos trams de carretera, algun repetxó i tinc la meta al meus peus.

Finalment i després de 12h 18minuts, arribo a la plaça de Bagà. Un moment indescriptible, que no sóc capaç de plasmar-lo en paraules. 

Dues mil gràcies a la Roser, el Quico i la Magda per assistir-nos, l'equip fa la força! I a tots els que ens vau animar, seguir, preocupar... des de casa, des del mòvil, des de la muntanya o des d'on fos, mil gràcies a tots també!! Gràcies!











4 comentaris:

  1. Fantàstic, una bona cursa, passant-t'ho bé i amb final apassionant. Felicitats

    ResponElimina
  2. Ostres Francesc! Quin honor formar part de la teva crònica... Gràcies a vosaltres per deixar-me viure de tant a prop el vostre món. Va ser un dia intens, però genial!
    Sou molt grans!!

    ResponElimina
  3. Collons nen. La seguent vegada que et vegi t'hauré de tractar de vosté!

    ResponElimina
  4. Moltes felicitats! Quina gran proesa!! Espero veure't aviat i compartir uns metres plegats!

    ResponElimina