dijous, 25 de setembre de 2014

KIMA 2014: FORA DE JOC

Encara que molts cops ens costi d’acceptar-ho o intentem d’evitar-ho, la vida no és un camí de roses i la competició tampoc. Aquest cop toca una crònica amb un final diferent als altres, perquè vull que en aquest bloc també s’hi reflecteixin aquells dies on no tot va com esperem. Quina gràcia tindria la vida si tot sempre anés perfecte?

No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure que després d’una setmana amb molta activitat de muntanya no es pot anar a cercar bons resultats en una competició. Així és que decideixo participar a la Kima com una experiència, per gaudir... Un entorn salvatge i envoltada de la gran tribu del Skyrunning...

Donen el tret de sortida i comencem a enfilar progressivament uns quants kms de carretera. Si no fos la Kima segurament ja estaria remugant, però com que sé que saciarem la nostra fam de muntanya em resigno amb un somriure...

Travessem un túnel amb torxes. Ja no sé si sóc real o formo part d’una pel.lícula de l’edat mitjana. Passat el túnel el meu cap retorna a l’anàlisi de les sensacions. Me n’adono que porto aquell ritme ferm però lent que em caracteritza quan he fet moltes hores de muntanya. No em fa mal res, em sento còmode, però no puc anar més ràpid. Segurament aquesta sensació en un altre ocasió m’hauria neguitejat, però avui no em preocupa en absolut perquè avui he vingut a acabar.

Després iniciem una pujada més dreta en un sender de bosc. Al cap de poc el sender s’acaba, sortim a una esplanada i ja podem divisar el terreny de muntanya que ens espera. Wuau!! Pell de gallina! Quines muntanyes!! Ja les tenim allà mateix. Al pla hi ha tot gent animant efusivament. Carai! Com ho viuen aquests italians!

Vista panoràmica de la zona de la KIMA

Al cap de poc ja arribem al refugi Scotti...A partir d’allà el terreny comença a ser en forma de blocs de pedra similars a la zona de l’Aneto. Veig que la gent del meu costat va més ràpida que jo. Però continua sense preocupar-me. Sempre m’ha costat anar ràpid en aquest tipus de terreny i encara queda molta cursa. Al cap de poc passem pel refugi Ponti. I ben entretinguda en pensar on fer el salt i on posar els peus al cap de poc ja veig que arribem al primer coll, Bochetta de Roma.

Hi ha molta gent animant però no veig a ningú. El primer cartell groc on posa “DANGER” activa el meu estat d’alerta. Busco la mirada del bomber responsable del pas, que em mira amb duresa. I aleshores miro baix. El primer pas de cadenes de baixada en una paret mullada bastant vertical. Flipo! I molt! Però el meu cap diu: “Tranquila! Que podria ser pitjor. I segur que això només és el principi. Així que paciència!” I allà em trobo, havent de pensar molt i anar ràpid, empesa per la cua de gent que ve darrera. El bomber em diu que rapeli amb les dues mans a la cadena. Però jo no vull confiar tot el meu pes a aquella cadena. Necessito trobar mans i peus a la paret. I així ho faig. Poc a poc i bona lletra. Veig la pala de neu sota. Ja tinc ganes d’arribar-hi. Però quan hi arribo m’adono que allò sembla “Humor amarillo” i mantenir-se dret en aquella neu dura és molt difícil. Així que no dubto gens en baixar de cul. M’accelero i em freno amb la corda fixa. I després torno a accelerar-me.

Després de l’experiment sota control i amb el cul moll torno a iniciar un tram de blocs de pedra que s’han d’anar saltant entremig d’una boira que ens acompanyarà tota la jornada. A la pujada, que continua entre blocs i alguna pala de neu fins i tot guanyo alguna posició. Passem el Bivacco Kima i ja no puc deixar de pensar el proper pas de cadenes, el més alt: El Cameraccio. Me l’imagino superexposat. Finalment, al cap d’una estona, ja tenim de nou el rètol groc. Penso: “Ja està aquí el pas de Cameraccio!” I quan el veig, doncs, em sembla similar al primer, bé potser una mica més llarg... Això sí, val més no caure d’allà dalt. Així que baixo amb concentració i seguretat. Fins i tot em trobo amb algun corredor que em dóna consells. Volen que rapel·li amb la cadena, però jo m’entesto en trobar peus i mans, sinó no baixo d’allà...jajaja. És la tossuderia de l’Eli! Què hi farem! Després de la cadena tornem a trobar neu juganera, que no es pot fer de cap manera.

Un cop ja torno a trepitjar la terra i la roca sembla que es pot començar a intuir un sender, tècnic, però un sender. Estic molt satisfeta!! He passat el tram que em feia més por. I estic segura que a partir d’ara tot serà més fàcil. I és com si de cop sonés dins meu un despertador: “Eli!!! Corre, corre! Que segur que has perdut molt temps als trams tècnics i potser no passes el primer tall horari!!” Després d’haver passar els trams més difícils tinc por de no passar l’estricte tall horari. Així és que començo a pujar el ritme. Trobo un pas de cadenes, però és de pujada. Com gaudeixo grimpant entre aquelles roques! Continuo fins i tot avançant alguna posició. Em sento pletòrica però pateixo pel tall horari... Em trobo alguna persona animant que em diu que vagi ràpid, perquè el temps passa.

Refugi Allevi en un dia serè

Finalment arribo al primer tall horari (al Refugi Allevi) corrent a tota pastilla i dient si el passo. I aquells italians em diuen que sí. Uf!! Que bé!! Allà avanço algunes persones més i continuo amb el ritme que portava des de Cameraccio. Em noto amb força i animo a la gent que vaig trobant.

Trobo aquest tram molt divertit. Anar seguint un sender pedregós i corredor que puja i baixa lleugerament, tot i superant algun pas amb cadenes de bon fer. Llàstima que la boira no ens deixi veure les vistes.
I al cap d’una estona torno a veure una pujada llarga amb cadenes. Me n’adono que no és difícil però s’ha d’anar amb compte perquè la roca està mullada i hi ha precipici a un costat. I quan ja estic pensant: “Aquestes són aquelles pujades que et van vibrar”, refiada que ja arribo a la part superior, me n’adono que fa un flanqueig exposat a la dreta, per després continuar pujant més amunt. Crec que en aquest tram em complemento tant amb l’entorn que per uns instants deixo d’existir. Sublim!! És aquell punt en que el desig guanya la por i on la ment és acció per aconseguir arribar a dalt.

Entre ànims arribo a dalt molt orgullosa de la meva actitud en aquest tram. Sé que ja ha passat tot el més tècnic. Continuo corrent el més ràpid possible. Estic molt contenta! Tant que en algun punt se m’escapa algun crit d’eufòria.

Refugi Gianetti en un dia serè

Veig de lluny el refugi Gianetti, el penúltim refugi i després ja és tot baixada. Començo a pensar en l’arribada i en tot el que he viscut en aquesta cursa. Crec que estan bojos de fer una cursa així, però això és skyrunning del bo. I me n’he ensortit! Endinsada en el meu núvol d’eufòria arribo a Gianetti corrent amb un somriure. Però se m’apropa un de l’organitzador. No m’agrada la seva mirada. Em quedo perplexa mentre em diu que no passo el tall horari per 10 minuts i que sentint-ho molt m’ha de treure el dorsal. En una mil·lèsima de segon passo de l’eufòria absoluta a la més gran frustració. No em serveix de res el “sorry” amb cara de pena d’aquell home que m’ha usurpat el dorsal. M’aguanto les llàgrimes, se m’encogeix el cor. Sento molta ràbia, aquella ràbia que sento davant les injustícies. Com pot ser que després de tantes hores d’esforç, havent assumit molts riscs, quan ja estic apunt d’acabar em facin fora? Però en el món de la competició toca resignar-se a les normes... Baixo fins al poble com un pollet aquí li han trencat les ales. Al poble, m’esperen la Rosa, el Genís i el Francesc per ajudar-me a recollir-ne els trossos.


Recordo fa uns anys discutint amb una amiga sobre el camino de Santiago. Ella deia que tant era acabar-lo, ja que l’essència estava en les vivències del camí. Jo, en canvi, li deia que és important el que vius durant el camí però poder-lo acabar és el que dóna sentit final al que has estat fent durant molts dies. I bé, continuo pensant el mateix. Aquest és el primer cop que no passo un tall horari d’una cursa de córrer. I la veritat és que, per molt que hagis gaudit i patit durant el camí, no poder acabar-la no té sentit. Així és que hauré de tornar a la Kima a buscar-lo.

Eli

1 comentari:

  1. Tinc un company que fa uns anys practicava bmx, un esport en què es tracta de fer salts amb bici mentres es realitzen acrobàcies. En una ocasió, el vaig anar a veure a una competició i vaig quedar sorprès amb la manera que tenia la gent d'aplaudir i animar als participantd. Doncs els participants eren aplaudits quan queien durant un salt perquè consideraven que s'havien esforçat a fer una cosa dificil. Però hem vaig quedar perplex en veure que els aplaudiments més efusius, eren pels corredors que provaven una vegada i una altra un salt complicat, i que després de diverses vegades de caure, finalment l'assolien. Crec que mereixes un aplaudiment per enbrancar-te amb curses de nivells tant alts, i jo encara t'aplaudiré més si tornes a intentar fer la cursa i després d'un, dos, o més intents, aconsegueixes acabar-la amb èxit!

    ResponElimina