dijous, 25 de setembre de 2014

KIMA 2014: FORA DE JOC

Encara que molts cops ens costi d’acceptar-ho o intentem d’evitar-ho, la vida no és un camí de roses i la competició tampoc. Aquest cop toca una crònica amb un final diferent als altres, perquè vull que en aquest bloc també s’hi reflecteixin aquells dies on no tot va com esperem. Quina gràcia tindria la vida si tot sempre anés perfecte?

No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure que després d’una setmana amb molta activitat de muntanya no es pot anar a cercar bons resultats en una competició. Així és que decideixo participar a la Kima com una experiència, per gaudir... Un entorn salvatge i envoltada de la gran tribu del Skyrunning...

Donen el tret de sortida i comencem a enfilar progressivament uns quants kms de carretera. Si no fos la Kima segurament ja estaria remugant, però com que sé que saciarem la nostra fam de muntanya em resigno amb un somriure...

Travessem un túnel amb torxes. Ja no sé si sóc real o formo part d’una pel.lícula de l’edat mitjana. Passat el túnel el meu cap retorna a l’anàlisi de les sensacions. Me n’adono que porto aquell ritme ferm però lent que em caracteritza quan he fet moltes hores de muntanya. No em fa mal res, em sento còmode, però no puc anar més ràpid. Segurament aquesta sensació en un altre ocasió m’hauria neguitejat, però avui no em preocupa en absolut perquè avui he vingut a acabar.

Després iniciem una pujada més dreta en un sender de bosc. Al cap de poc el sender s’acaba, sortim a una esplanada i ja podem divisar el terreny de muntanya que ens espera. Wuau!! Pell de gallina! Quines muntanyes!! Ja les tenim allà mateix. Al pla hi ha tot gent animant efusivament. Carai! Com ho viuen aquests italians!

Vista panoràmica de la zona de la KIMA

Al cap de poc ja arribem al refugi Scotti...A partir d’allà el terreny comença a ser en forma de blocs de pedra similars a la zona de l’Aneto. Veig que la gent del meu costat va més ràpida que jo. Però continua sense preocupar-me. Sempre m’ha costat anar ràpid en aquest tipus de terreny i encara queda molta cursa. Al cap de poc passem pel refugi Ponti. I ben entretinguda en pensar on fer el salt i on posar els peus al cap de poc ja veig que arribem al primer coll, Bochetta de Roma.

Hi ha molta gent animant però no veig a ningú. El primer cartell groc on posa “DANGER” activa el meu estat d’alerta. Busco la mirada del bomber responsable del pas, que em mira amb duresa. I aleshores miro baix. El primer pas de cadenes de baixada en una paret mullada bastant vertical. Flipo! I molt! Però el meu cap diu: “Tranquila! Que podria ser pitjor. I segur que això només és el principi. Així que paciència!” I allà em trobo, havent de pensar molt i anar ràpid, empesa per la cua de gent que ve darrera. El bomber em diu que rapeli amb les dues mans a la cadena. Però jo no vull confiar tot el meu pes a aquella cadena. Necessito trobar mans i peus a la paret. I així ho faig. Poc a poc i bona lletra. Veig la pala de neu sota. Ja tinc ganes d’arribar-hi. Però quan hi arribo m’adono que allò sembla “Humor amarillo” i mantenir-se dret en aquella neu dura és molt difícil. Així que no dubto gens en baixar de cul. M’accelero i em freno amb la corda fixa. I després torno a accelerar-me.

Després de l’experiment sota control i amb el cul moll torno a iniciar un tram de blocs de pedra que s’han d’anar saltant entremig d’una boira que ens acompanyarà tota la jornada. A la pujada, que continua entre blocs i alguna pala de neu fins i tot guanyo alguna posició. Passem el Bivacco Kima i ja no puc deixar de pensar el proper pas de cadenes, el més alt: El Cameraccio. Me l’imagino superexposat. Finalment, al cap d’una estona, ja tenim de nou el rètol groc. Penso: “Ja està aquí el pas de Cameraccio!” I quan el veig, doncs, em sembla similar al primer, bé potser una mica més llarg... Això sí, val més no caure d’allà dalt. Així que baixo amb concentració i seguretat. Fins i tot em trobo amb algun corredor que em dóna consells. Volen que rapel·li amb la cadena, però jo m’entesto en trobar peus i mans, sinó no baixo d’allà...jajaja. És la tossuderia de l’Eli! Què hi farem! Després de la cadena tornem a trobar neu juganera, que no es pot fer de cap manera.

Un cop ja torno a trepitjar la terra i la roca sembla que es pot començar a intuir un sender, tècnic, però un sender. Estic molt satisfeta!! He passat el tram que em feia més por. I estic segura que a partir d’ara tot serà més fàcil. I és com si de cop sonés dins meu un despertador: “Eli!!! Corre, corre! Que segur que has perdut molt temps als trams tècnics i potser no passes el primer tall horari!!” Després d’haver passar els trams més difícils tinc por de no passar l’estricte tall horari. Així és que començo a pujar el ritme. Trobo un pas de cadenes, però és de pujada. Com gaudeixo grimpant entre aquelles roques! Continuo fins i tot avançant alguna posició. Em sento pletòrica però pateixo pel tall horari... Em trobo alguna persona animant que em diu que vagi ràpid, perquè el temps passa.

Refugi Allevi en un dia serè

Finalment arribo al primer tall horari (al Refugi Allevi) corrent a tota pastilla i dient si el passo. I aquells italians em diuen que sí. Uf!! Que bé!! Allà avanço algunes persones més i continuo amb el ritme que portava des de Cameraccio. Em noto amb força i animo a la gent que vaig trobant.

Trobo aquest tram molt divertit. Anar seguint un sender pedregós i corredor que puja i baixa lleugerament, tot i superant algun pas amb cadenes de bon fer. Llàstima que la boira no ens deixi veure les vistes.
I al cap d’una estona torno a veure una pujada llarga amb cadenes. Me n’adono que no és difícil però s’ha d’anar amb compte perquè la roca està mullada i hi ha precipici a un costat. I quan ja estic pensant: “Aquestes són aquelles pujades que et van vibrar”, refiada que ja arribo a la part superior, me n’adono que fa un flanqueig exposat a la dreta, per després continuar pujant més amunt. Crec que en aquest tram em complemento tant amb l’entorn que per uns instants deixo d’existir. Sublim!! És aquell punt en que el desig guanya la por i on la ment és acció per aconseguir arribar a dalt.

Entre ànims arribo a dalt molt orgullosa de la meva actitud en aquest tram. Sé que ja ha passat tot el més tècnic. Continuo corrent el més ràpid possible. Estic molt contenta! Tant que en algun punt se m’escapa algun crit d’eufòria.

Refugi Gianetti en un dia serè

Veig de lluny el refugi Gianetti, el penúltim refugi i després ja és tot baixada. Començo a pensar en l’arribada i en tot el que he viscut en aquesta cursa. Crec que estan bojos de fer una cursa així, però això és skyrunning del bo. I me n’he ensortit! Endinsada en el meu núvol d’eufòria arribo a Gianetti corrent amb un somriure. Però se m’apropa un de l’organitzador. No m’agrada la seva mirada. Em quedo perplexa mentre em diu que no passo el tall horari per 10 minuts i que sentint-ho molt m’ha de treure el dorsal. En una mil·lèsima de segon passo de l’eufòria absoluta a la més gran frustració. No em serveix de res el “sorry” amb cara de pena d’aquell home que m’ha usurpat el dorsal. M’aguanto les llàgrimes, se m’encogeix el cor. Sento molta ràbia, aquella ràbia que sento davant les injustícies. Com pot ser que després de tantes hores d’esforç, havent assumit molts riscs, quan ja estic apunt d’acabar em facin fora? Però en el món de la competició toca resignar-se a les normes... Baixo fins al poble com un pollet aquí li han trencat les ales. Al poble, m’esperen la Rosa, el Genís i el Francesc per ajudar-me a recollir-ne els trossos.


Recordo fa uns anys discutint amb una amiga sobre el camino de Santiago. Ella deia que tant era acabar-lo, ja que l’essència estava en les vivències del camí. Jo, en canvi, li deia que és important el que vius durant el camí però poder-lo acabar és el que dóna sentit final al que has estat fent durant molts dies. I bé, continuo pensant el mateix. Aquest és el primer cop que no passo un tall horari d’una cursa de córrer. I la veritat és que, per molt que hagis gaudit i patit durant el camí, no poder acabar-la no té sentit. Així és que hauré de tornar a la Kima a buscar-lo.

Eli

dimarts, 23 de setembre de 2014

ULTRA PIRINEUS 2014: UNA LLUITA MOHICANA


FLORS I VIOLES

Em desperto amb un somriure a la boca 10’ abans que soni el despertador, cosa inusual en mi. Són les 5 de la matinada i la primera persona que em ve al cap és la Roser. Ella no és del món del córrer però es llevarà d’aquí a pocs minuts i farà més de 100km amb cotxe per venir-nos a fer d’assistència, simplement perquè així ho va decidir fa un any, purament per amistat. Encara em queda molt per aprendre d’aquelles persones que són capaces de donar-ho tot a canvi de res. No hi ha paraules...

I al cap de 2 hores allà ens trobem, de nou al corralet, tots amb un somriure a la boca i amb unes ganes boges de començar. Abraçades sinceres i bons desitjos entre tot el grup dels More’s, abans del compte enrere que ens dicta el Depa! 3,2,1 acció!!

El grup More's amb moltes ganes!!

Les sensacions no podrien ser millor,  fet que em dóna una tranquil·litat absoluta. En poca estona ens plantem al Rebost, on ens esperen l’Anna i el Cinto animant efusivament. Surto del Rebost recordant les paraules del Cinto: “Eli. Ves tranquila, que vas bé”. Així és que em retinc per poder arribar a Niu amb forces.

L’últim cop que vaig fer aquesta pujada fa uns mesos només m’acompanyava la pluja i les vaques. Avui, en canvi esta ple de gent animant. Quin contrast! Gaudeixo de cada pas, del paisatge, de la gent... M’ho estic passant genial! Però no m’oblido del que tinc planificat, així és que menjo una barreta. Se’m fa una bola i em costa una mica de mastegar, però no hi dono gens d’importància... Poc m’imagino com estaré al cap d’unes hores.


Tot va a la perfecció!!

A Niu ens espera un passadís humà que també anima amb totes les seves forces. Sembla que hi ha més gent que altres anys. I allà m’escolto les cames... Em diuen que no han arribat cremades com altres cops a Niu i que ja estan frisoses per la baixada!

Així és que cap a Penyes i al cap d’una estona ja ens trobem recorrent els idíl·lics prats del Moixeró. Abans d’arribar als Plans ja començo a notar una sensació estranya a l’estómac, com si es tanqués... Penso que potser m’he pres masses electròlits per por a deshidratar-me, però estic convençuda que serà quelcom temporal. A l’avituallament dels Plans ens esperen la família Fígols-Calvés, que, com sempre, donen aquell positivisme que els caracteritza. Crec que fins i tot a la princesa Núria i en Quimet ja els se’ls hi encomanat aquell bon rotllo! Li dic a la Bet que no tinc gaire bé l’estómac, així és decideixo menjar el que em ve més de cara, fruita.

I cap avall direcció a Bellver! Perquè no se’m faci llarga la baixada intento seguir a ritme del baix d’Offspring! Durant una estona me n’oblido de l’estómac, però al tram de pista fins a Bellver les molèsties estomacals són cada cop més evidents. Noto també que fa calor i tinc por de caure rodona a qualsevol metre. Aquí sí que em començo a preocupar... Estic a poca distància d’una base de vida important, que no tornaré a tenir fins al cap de 35km aproximadament... Em fa mal l’estómac, no tinc gana. Però alguna cosa haig d’ingerir si vull acabar.

Una assistència impecable, tot i que les coses comencen a anar maldades...

Entro a l’avituallament on m’espera un gran assistence team per segon any consecutiu. La Roser, el Quico i la Magda m’han preparat un self-service perquè esculli al meu gust. Menjo una mica del que bonament puc, però el sòlid em costa molt. Tiro a base de líquid i em preparo la motxilla amb una mica de vianda per si se’m desperta la gana. Ells fan bromes que sento de fons mentre jo estic intentant prendre decisions per intentar millorar la meva situació. Ens mirem amb la Roser i crec em nota a la cara que estic apurada. Tot i així surto amb l’esperança de trobar-me millor quan hagi travessat el Cadí de nou i ens tornem a veure les cares a Gósol!


EL CALVARI

I comença la llaaaaarga pista de Bellver fins a Pendís en l’ambient calorós que caracteritza els migdies a aquelles alçades. M’està fallant un pilar importantíssim, l’alimentació, però almenys ara estic acompanyada x 2 pals molt lleugers que tenen moltes ganes de treballar. És per això que fins i tot m’animen a trotar quan la pendent és suau. Com diria la Bet Calvés: “Aquí si pots, és lloc d’anar fent via.” Així és que intento caminar el mínim i fer més ràpid el suplici.

Una bona estona anem junts amb un corredor... Generalment m’agrada fer els ultres sola, al meu rotllo, però en aquest punt m’ajuda veure el moviment de l’altre esforçant-se també. I intento no perdre el fil de la nostra inèrcia silenciosa. Uns metres abans de l’avituallament em torno a trobar els ànims de la família Fígols-Calvés. Ells no em poden canviar la meva situació estomacal, però almenys em fan somriure. I això sempre és bo.

I al cap de res, finalment arribem a l’avituallament proper a Pendís. Arriba l’esperada hora d’intercanviar 4 paraules amb els engarristes. La Sílvia m’omple els bidons d’aigua i el Marc, amb el seu to persuasiu, em convenç perquè mengi una mica de sòlid, però cada mossegada em costa Déu i ajuda. Tot i no trobar-me en un dels meus millors moments em fa gràcia perquè aquest és el punt on el Marc sempre recorda als corredors que s’han d’avituallar bé ja que el camí fins a Prats d’Aquiló és llarg.jejeje. Seria un bon moment també per posar-nos a parlar de rutes que tenim pendents o de fer plans plegats, però jo haig de seguir el recorregut que toca avui.

Per no caure en una davallada psicològica em preparo per afrontar l’etapa Pendís-Prats d’Aguiló amb les llums de reserva enceses. Divideixo l’etapa en 3 parts com un pastís. Una pujadeta fins a Vimboca, un tros de careneta i una baixadeta... I pensat així, tampoc resulta tan llarg no? Abans d’arribar a Vimboca ja m’avança una altra corredora, que tenia clitxada de la primera part, que ara va com una moto. Em somriu i em diu que ens veurem segurament d’aquí una estona. Però jo sóc conscient que el més probable és que ja no ens veiem més fins a Bagà. Espero que, ella que pot, gaudeixi al màxim! Potser en una altre moment un avançament d’aquest calibre m’hauria fet reaccionar o m’hauria enfonsat, però aquest cop m’ho prenc amb molta calma, sabent que no hi puc fer més. Estic contenta que tot i estar passant-les magres descarti del tot un possible abandonament. Avui el coco està al seu lloc!

Tot i anar a un ritme d’anar fent, intentant ignorar les meves molèsties estomacals, no se’m fa massa pesat arribar a Vimboca ni resseguir la carena. Em sembla que són tants els cops que aquell tram ens ha ensenyat les dents que ja passem per allà amb peus de plom i amb l’escut ben posat. I així és com al cap d’una estona ja veig que només queda la cirereta de tercer tros de pastís: l’avituallament de Prat d’Aguiló.

Abans d’arribar veig una samarreta llampant de color taronja... És el Pont? No pot ser? Sí, sí, sí! Quin tio! Serà... Tota la setmana fent-se l’orni expressament i allà me’l trobo... En un punt clau, perquè pugui fer una bona transformació! Al veure’l m’emociono una mica i li començo a fer un recital de lamentacions amb to victimista, que ell ràpidament s’encarrega d’esfumar amb un somriure i amb les paraules que sap que em fan reaccionar. Així és que anem de cara a la feina! A avituallar-me! El caldo sempre baixa. Tot i estar en contra dels meus principis provo la coca-cola. Sembla mentida però se’m posa tan bé que a partir d'aleshores a cada avituallament no hi faltarà. A vegades, en un ultra, s’han de prendre decisions d’aquest tipus per provocar un canvi.

Cap a Gosolans entremig de moltes sorpreses!!

Mentre pujo a Gosolans ja sento unes esquetlles i uns crits que se senten d’una hora lluny!! L’Alba i el Salvador estan utilitzant tota la seva energia per animar-me!! Entre tots plegats em fan treure les emocions que he ben guardat durant el tram del calvari. Tot i així no perdo la concentració i enfilo cap a Gosolans, amb ganes de sentir ben aviat que ja sóc a la vessant de casa.

Baixant direcció la pista dels peus del Pedraforca ja noto un canvi importantíssim! L’estómac deixa de fer-me mal. Fins i tot em demana un gel. Així és que ràpidament aprofito per donar-li, tot notant com s’assimila perfectament! La sensació d’alliberació és tan gran que sento un profund benestar baixant pel corriol direcció a Gósol! Estic contenta perquè allà m’espera la Roser i perquè si allà em trobo bé només em quedaran 33km.

Però les sorpreses no s’acaben i abans d’arribar a Gósol se m’apareixen al mig del camí la Montse i el Roger fent fotos i animant! Quin parell! Sempre apareixen al lloc menys pensat!jejeje.

Seguidament se m’apareix al meu costat un corredor amb qui hem compartit altres curses i m’adverteix que tinc una noia a mig km. Flasca! L’emoció està servida! Mentre arribo a Gósol i la gent m’anima estic reflexionant sobre el tema... Si la tinc tan a prop vol dir que va més forta que jo i m’avançarà. Ho veig bastant clar. Però bé, intentarem d’anar ràpids a l’avituallament, per si de cas hi hagués una petita possibilitat. La Roser m’espera amb tot apunt! Quina màquina! Li dic que porto una mohicana allà mateix i que segurament m’avançarà. Ens abracem i li dic que ens veiem a Bagà! Tot sortint em trobo el Nico, l’Emma i el Tomeu que m’animen mentre esperen a la Carol


ENCARA QUEDEN CARTUTXOS

Al sortir de Gósol vaig fent créixer dins meu les ganes de conservar la meva posició. No és el primer cop que em trobo en una situació així i, a part, ara, tot i estar cansada, em trobo molt millor que en la part del calvari. El que tinc clar és que en aquests casos s’ha de tenir molta sang freda i no relaxar-se gens. Així és com inicio una part final de l’ultra molt estimulant. A vegades la pressió ens pot donar la motivació necessària per fer-ho millor, que no pas si estem massa relaxats.

No pujo excessivament massa el ritme, ja que sé que després de Saldes encara queda desnivell i vull tenir força per afrontar-lo. Així que faig servir més aviat l’estratègia de la constància i la concentració.

Després d’una bona estona per una zona de bosc amb un perfil bastant suau, ja enfilo una curta i empinada pujada. Sé que aquest és el punt que connectarà amb el sender que baixa cap a Saldes, el mateix que a la cursa de Saldes-Pedraforca.

Al arribar a Saldes, mentre baixo cap a l’avituallament sento que em crida amb molta eufòria una noia!!! És la Roser!! Tela marinera!! Això no entrava dins la planificació!! Em té preparada la coca-cola i un sandwich! Que bona! Allà també em trobo per sorpresa al Joan, que vol saber com ho porto i em vol donar força pels últims 23kms! Sortir de Saldes amb l’optimisme que m’encomanen la Roser i el Joan serà cabdal per intentar mantenir la perseverança fins al final.

Sorpresa sorpresa!!!
A partir de Saldes, doncs, arriba el moment d’utilitzar els cartutxos que tinc guardats. En primer lloc, baixo sense encantar-me fins la base del que serà la pujada a Coll de Bena. A partir d’allà, on ja es fosc, sé que vindrà una mini-vertical. I tot just començar ja m’adono que és aquell terreny que tan m’agrada. Zigues-zagues de corriol i amunt!! El cos em respon i els pals marquen el camí amb contundència, com si ens juguéssim la victòria dalt a Bena!

Arribo a l’avituallament de Bena satisfeta del ritme de la pujada. Se’m deu notar a la cara perquè m’animen molt i em diuen que intenti atrapar la tercera. Però jo sóc conscient que això no és possible. El meu objectiu és un altre. No s’hi val a abaixar la guàrdia però cada cop el noto més proper.

Continuo direcció a St Martí amb ganes ja d’afrontar la última pujada de l’Ultra. En el tram de pista corredor m’avança algun corredor que m’anima per mantenir la posició. Alguns d’aquests corredors ja els conec, ja que hem estat fent l’acordió durant tot l’Ultra i ja ens saludem com si fóssim amics. jejeje.

Arribo a St. Martí sense adonar-me’n i cap a la Salle falta gent! En el penúltim avituallament em trobo en Josep que m’anima a menjar una mica. Però jo surto ràpid d’allà... Ja porto la motxilla carregada! No porto la llonganissa com el Pep de la Nou, però poc n’hi falta!jajaja. Ara sí que tinc a prop la meta i, si m’esforço, podré conservar la meva posició. Des de fora pot semblar una tonteria, però a vegades són aquestes coses les que donen sentit al nostre moviment en moments així.

Pujo direcció als Empedrats amb unes ànsies impressionants d’arribar a aquell parc aquàtic tan natural. No perdo ni un segon de concentració intentant pujar en consonància amb aquell bell paratge. Miro enrere. No veig frontals. Continuo així!Tinc ganes d’arribar al desviament cap a Coll d’Escriu! Per fi veig la fletxa! Un trosset de pista de res i ja enfilaré l’últim tram dret!! Al cap de poc hi arribo! Ostres gairebé ho tinc! Una mica més hi arribo al coll!! Vaaa! Aquí encara no! Una miqueta més de res! Vaa!! Un frontal per darrera!!Ràpid que ve la mohicana per darrera!!M’avança!! És un home!!!Uff!! Continua Eli!!!Vaa!! Una mica més!! Ara sí!! Reconec els últims metres!! No m’ho puc creure!!Per fi!!Baixada fins a Bagà i ja ho tinc!!!

Trist-tras, trist-tras amb atenció de no ensopegar fins a Gréixer!!! M’avança algun corredor. Estic de sort perquè em diuen que la mohicana encara puja. Saludo als voluntaris de Gréixer tot passant per l’avituallament com un llamp!! No queda res!! Animo als corredors que trobo caminant a córrer encara que sigui carretera!! Com més ràpid anem més aviat arribarem. Un corredor que va més ràpid que jo em diu que la mohicana ja està baixant. Miro enrere abans d’agafar l’últim corriol per dins el bosc. No veig cap frontal. Corro amb totes les meves forces. Arribo al camping. Miro enrere i em sembla veure un frontal. Què llarg se’m farà aquella recta arribant al poble. Miro enrere i veig que ve algú. Arribo a l’última rampa i m’avancen. Són 3 homes. Uff!! Arribo al capdamunt de la rampa on m’esperen uns nens que animen a tots els corredors! Estic baixant cap a meta ja!! Ostres, ostres, ostres!!! Ho estic aconseguint! Entro amb la plaça plena de gent. Mai havia entrat amb tanta gent animant crec. Per fi veig l’arc de meta!!! Per fi puc descansar al costat de la gent que més estimo. Realment ha estat una lluita mohicana això d’avui, encara en sento la música dins meu.

Desenllaç de la lluita mohicana!


Per acabar aquesta crònica, d’una banda, vull felicitar a tots els finishers que van acabar l’Ultra Pirineus, especialment, els que van passar-hi tota la nit. Veure’ls a arribar sempre em fa saltar alguna llagrimeta, pensant en el seu coratge i perseverança.

D’altra banda, vull desitjar-vos molta força a tots els que no heu pogut completar l’Ultra, especialment, alguns bons amics i amigues. De la mateixa manera que una flor no fa estiu, perdre una batalla no és perdre una lluita. Així que a la propera segur que la victòria és més gran!

Per últim, gràcies a tots els que m’heu donat suport! Poques paraules es poden dir sobre el vostre nivell d’entrega! 

Arribar i trobar-vos és molt gran!!! 



Eli     

diumenge, 21 de setembre de 2014

Ultra Pirineu: la única batalla que es perd es aquella que s'abandona

La història comença el dia 20 de setembre a les 7 del matí a la plaça porxada de Bagà. Com cada any, l'ambient a aquelles hores del matí es impressionant. Un miler de corredors ens apleguem allà per fer una ultra que amb els anys s'ha anat professionalitzant cada cop més. Els ingredients estan apunt per fer-nos sentir com uns autèntics corredors d'ultra maratons.
El Depa no deixa el micro ni un moment, sentir-lo a ell es ja emoció per molts de nosaltres. Música de l'Último Moicano i acció!!.

La cursa comença com sempre animada, tothom es vol col·locar al capdavant. Jo miro també de posicionar-me be ja que quan sortim del poble el camí s'estreny i s'ha d'estar ben col·locat. Poc a poc comencem a avançar muntanya amunt. Els primers quilòmetres els fem a un ritme tranquil, tinc la sensació que els galls estan escalfant pota. Arribant a Rebost, el primer punt de control, fem una mica d'avançada amb l'Ernest. Passem uns segons per davant del grup de favorits pel primer punt de pas, però això es només un miratge, ja que just a la rampa després del Refugi, el Jéssed comença a fer de les serves i s'escapa muntanya amunt. El Luís Alberto el segueix i darrere seu nosaltres fem el que podem perquè no se'ns escapin massa. 

Els metres van passant i ja comencem a divisar el Niu. Per davant els 2 màquines, seguint-los d'aprop el Roberto Heras i darrere l'Ernest i jo. El Toti a pocs metes ens atrapa just a Niu.

I comença la llarga baixada cap a Bellver, amb el permís especial esclar de la pujada al Penyes Altes. Avancem el trio a tot gas muntanya avall. Jo vaig força "patós" i no paro d'entrempussar-me. Penso que si segueixo així no arribaré sencer a Bellver. El Toti s'encarrega de marcar el ritme. Passat el Moixeró atrapem i passem al Roberto i l'Ernest es despenja. Seguim a través de pistes i corriols molt corredors direcció Bellver.

Finalment arribem a la primera base de vida de Bellver (km 37), amb un ambient impressionant. Allà m'espera la Roser, el Quico i la Magda amb tot apunt per fer un pit-stop rollo Formula 1. Em prenc bàsicament un batut, un caldo i no menjo res perquè tinc l'estomac mig regirat. Quasi sense ni temps per respirar, ja veig el Toti que està apunt per sortir i em diu que anem tirant. Vinga doncs, amb l'estomac ple de líquid a vessar comencem a trotar de nou ara sí, muntanya amunt.

Em noto feixuc i amb males sensacions estomacals, passem els primers quilòmetres de lleugera pujada fins que trobem ja les primeres rampes sèries que et duen cap a la zona de Pendís. El Toti treu els pals i comença a marcar un bon ritme de pujada. Decideixo deixar-lo fer i esperar a veure si tornen a venir les forces. Pas a pas, finalment arribo al control de Pendís.
Per sort, allà em trobo amb el Xeta, la Beth, el Marc, la Sílvia... em va molt bé trobar-los allà perquè em donen el suport moral que des de fa uns quilòmetre enrere he perdut de cop. M'obren una ampolla d'aigua amb gas i em baixa tant bé!!! Aquell gas sembla que m'alleuja les males sensacions i em fa sortir una mica més lleugeret.

La processó continua cap a Vimboca i aquell terreny salvatge, que cada any em veu patir i arrossegar com un cuc. Em dona la sensació que té un magnetisme sobrenatural que no em deixa aixecar de terra. M'atrapa el Roberto en una pujada de les bones. El tiu va lleuger com un cabirol i jo vaig clavat a terra com un cargol. Em diu que el segueixi i continuem els 2 junts. Ufff... ho intento però el deixo marxar perquè no puc pas. Quin calvari...
Ja diviso el control de Prat d'Aguiló, baixadeta, pujada i aviat hi seré. Faig la baixada relliscosa i entretinguda i començo a remuntar direcció el refugi. Carai! Començo a trotar i les cames em tornen a respondre de nou. Uau!! El Roberto encara el tinc a vista i de seguida l'atrapo de nou. Vaig uns instants amb ell, però em llenço direcció Prat que tinc una set de mil dimonis!!

Arribo al km 57 (Prat). Tinc tantes ansies de beure, que em be de gust fins i tot la Coca Cola! No m'ho penso ni un segon i m'inflo de gots de Coca Cola. Un darrere l'altre. Menjo ara si una micona i surto cap a Gosolans abans no arribi el Roberto al control.

Estic content perquè torno a recuperar la 4a posició i una miqueta també les forces. Això em dona moral per intentar lluitar per aquesta posició fins al final. Serà dur però ho intentarem.

Enfilo muntanya amunt. Em queden uns 400mts positius de pujada i aleshores tindré més de 10kms de pla i baixada per recuperar-me. Animat per això, m'endollo la musica i canya cap amunt!!!
A ritme em vaig menjant metres. Veig l'helicòpter que sobrevola el cim i m'imagino que deu passar-hi el Toti. 
Entre cançó i cançó escolto uns crits d'ànims des del cim. Com no podia ser menys, el Salvador i l'Alba! Em passen referències del Toti, em diuen que em porta 9 minuts. M'animen amb totes les forces i m'encoratgen. Continuo uns metres més i el Pont per sorpresa també ens ha vingut a veure. Masses emocions per assaborir-les en tants pocs metres :-)
Segueixo ja per tots els plans de la carena i em trobo de nou els Koala's Marta i Raúl. Més ànims i forces per seguir!! 

La baixada fins a Gósol (km 70), es fa llargota. Sort del sender que trepitgem per primer cop en aquesta edició que ho fa més distret i entretingut. 

Ja hi sóc. M'espera la Roser, una companya de l'Eli que ens està fent de suport. Com una autèntica professional ens ho te tot apunt al mil·límetre. Em prepara un sandwitch, més Coca Cola, gels, frontal, tèrmica... olé!!! 

Surto d'allà encara més animat. Pròxima parada Salades. A sobres cada cop em trobo millor i només espero assegurar el 4rt lloc distanciant-me més de l'Heras.

Arribo a Saldes (km 80). El poble ple de gent. Hi ha el senyor Solé (Engarrista), i li comento que em preocupa que m'atrapin per darrere. Em diu que no hem preocupi que faig molt bona cara i que avui em beu especialment bé. Caram d'home! Si ho diu ell no hi ha temps per perdre doncs.

Baixada trepidant i començo el sender cap a coll de Bena (penúltima dificultat muntanyosa del dia). Disfruto com mai d'aquella pujada ja que em trobo bé i a sobres el sender es xulíssim. Només em preocupa mantenir el 4rt lloc i crec que amb aquell ritme rarament el perdré.
Arribo finalment al cap d'amunt del coll. Està ple de gent animant. Increïble.  

I aquí arriba el punt d'inflexió de la cursa. Fins aquell moment, gairebé ningú m'havia passat referències dels de davant (segurament perquè els portava massa lluny), però aquí vària gent em comenta que em porten de 9 a 10 minuts, però m'asseguren que sinó afluixo el ritme els puc atrapar, que van força tocats i a mi em veuen bé.

Ni m'ho penso un instant. Arrancada de cavall direcció Sant Martí a tot drap, tant com puc. Arribo a la Salle (a 13kms de meta) i em diuen que vaig 3r. No ho entenc. Segons sembla el Toti ha abandonat però jo n'hi l'he vist. El Jéssed però, segueix encara per davant. Començo la pujada cap als Empedrats. Em trobo de nou tots els Koales, el Josep... em passen referències dient-me que el porto a 3 minuts (tot i que en realitat eren 6). Gràcies nois! Em sembla exagerat haver remuntat tant, però això em fa sortir encara més ràpid. No paro a l'avituallament i segueixo cap amunt. Ja no hi ha tantes forces però m'esforço per córrer allà on puc. Passen els metres i a cada corba vaig mirant si el veig. No hi ha manera. Aquella diferència no la retallo ni a tiros. Enllaço ja amb el desviament que ens porta cap a coll d'Escriu, començo a pensar que les referències que m'han passat no eren bones ja que no em quadra que no el vegi ni un instant. Finalment, però, just quan s'agafa l'últim corriol dret cap al coll, el veig. 

El cor se'm accelera, les cames em tremolen. No em puc creure que estigui amb aquella situació de carrera, amb un rival per davant com el Jéssed apunt de caçar-lo i amb un segon lloc al meu abast. 
No hi ha alternativa. El passo tot pujant els primers revols del corriol, el veig força perjudicat. L'animo i segueixo amunt. Sóc segon. Ni m'ho crec.

Per fi, sóc dalt del Coll d'Escriu. Ara sí, tot baixada fins a Bagà. Només una llarga baixada, dos trams de carretera, algun repetxó i tinc la meta al meus peus.

Finalment i després de 12h 18minuts, arribo a la plaça de Bagà. Un moment indescriptible, que no sóc capaç de plasmar-lo en paraules. 

Dues mil gràcies a la Roser, el Quico i la Magda per assistir-nos, l'equip fa la força! I a tots els que ens vau animar, seguir, preocupar... des de casa, des del mòvil, des de la muntanya o des d'on fos, mil gràcies a tots també!! Gràcies!











dijous, 4 de setembre de 2014

CASTOR: PASSOS D'EQUILIBRISTA

Tenim tot un dia de pluja per meditar el proper objectiu... Després d’analitzar diferents opcions, de llegir diferents cròniques, de mirar i remirar el mapa, decidim decantar-nos per un cim que no teníem previst: El Castor! El símbol de la Mezzalama, una cursa d’esquí de muntanya que es viu amb molta intensitat en aquella zona.

Farem una dia d’aproximació fins al refugi Quintino Sella i el dia següent farem l’intent de cim. L’endemà esmorzem tranquil·lament, ja que  tenim temps suficient per ser al migdia al refugi. El Francesc ja està recuperat i surt des de vaig a Tschaval. Jo, en canvi, faig un tros amb telefèric.

En Francesc iniciant la ruta des de Tschaval
La vessant on vam estar abans d'ahir
Avui toca enfilar-nos cap a l'esquerra
El camí cap a Quintino Sella és “bello, bello”. A mesura que anem pujant gaudim de les vistes cap a tota la Vall de Gressoney i també cap a la Valls de St.Jacques. El sender còmode poc a poc es va transformant en un terreny més pedregós i entretingut fins arribar a la cresta equipada que arriba al refugi. Aquest és un tram molt entretingut i estètic.

Ja es veuen els Breithorns i el Polloux
Deixant al fons la Vall de Gressoney

Tram de cresta equipada per arribar al refugi


Arribant al refugi Quintino Sella






























Finalment, amb les hores que teníem previst arribem ja al refugi Quintino Sella (3585m), situat al peu de glacera, on ja es veu la traça que condueix al Castor i els Lyskams. També ens adonem que podem veure el refugi Gnifetti i molts dels cims que ens vam quedar amb ganes de fer ahir. Dinem i dediquem la tarda al relax, tot fent fotos, jugant a trobar muntanyes i fent tertúlia amb una parella de catalans que demà també van a fer el Castor.

Jugant a trobar muntanyes

El refugi Quintino a peu de glacera
No sé perquè, però les hores en un refugi sempre passen molt ràpid. De seguida, ja ens tornem a trobar entaulats enmig de la simpatia dels italians. Però avui tallem la tertúlia una mica abans que al refugi Gnifetti,  ja que volem anar a dormir dora i descansar per l’endemà.

La nit esdevé un  veritable concert de roncs que no ens deixa descansar tot el que voldríem, però aixecar-te a mitja nit per anar al WC i veure el gran paisatge nocturn des del refugi ho compensa.

Ens llevem amb unes quantes lleganyes abans de les 5:30. Hem decidit amb el Francesc que avui intentarem d’anar una mica més de cara a l’idea, no pot ser que sempre siguem els últims a marxar del refugi. Després d’esmorzar ens equipem el més aviat possible, però tot i esforçar-nos surt alguna cordada abans que nosaltres. I en poca estona iniciem la marxa sobre la glacera. Avui tinc ganes de fer el Castor i em noto molt millor que els altres dos dies, així que pugem a un ritme més alegre.

De seguida es fa de dia...

Visualitzant la primera rampa pronunciada

Bon dia Gressoney!
Després d’una pendent suau s’inicia la pendent més inclinada per on accedirem al primer replà. La neu està gelada i només hi ha la traça d’uns grampons. Així és que intentem anar a un pas constant però segur. Després del replà iniciem la pujada cap a la punta Fèlix, que mica en mica es va afilant per donar lloc a l’aresta del Castor. El fet que només hi hagi passat una persona i no hi hagi una traça ben definida implica estar molt atents. A més a més, la boira també ha volgut acompanyar-nos, fent una mica més difícil la progressió.

Ja tenim aquí la punta Fèlix!

Altres cordades que van pujant

A punt d'arribar al replà abans de la pujada cap a Punta Fèlix
Després de la Punta Fèlix hem de baixar un tros per tornar a enfilar cap a l’avantcim del Castor. És en aquests moments, fent passos d’equilibrista entre la boira, seguint un fil de neu, quan notes els teus sentits completament desperts al servei de la muntanya. Et trobes buscant la simbiosi necessària per superar cada pas difícil i seguir endavant.

Progressant per l'aresta entre boira...
Un cop a l’avantcim, mentre ens preguntem si realment és l’avantcim, la boira desapareix per uns moments per esvair els dubtes i mostrar-nos l’imponent Castor. Ens queda baixar una mica i tornar a pujar fins al cim esperat. A pocs metres del cim ens creuem amb un noi que ja baixa... La traça dels grampons que he estat seguint era d’ell, el primer que ha coronat el Castor avui des de la nostra ruta. Se’l veu tremendament feliç mentre grava un vídeo baixant amb cautela.  I aleshores ens toca el torn a nosaltres.

Última pujada i cim!
Tot pujant...
Quanta bellesa!
De baixada, desfent camí...
Ens sentim uns privilegiats de poder compartir el cim amb intimitat, sense cap més cordada. I durant uns minuts la boira torna a desaparèixer per regalar-nos el paisatge del dia,  quedant-nos admirats de nou amb la bellesa de tots els racons del massís del Monterosa. També comencem a veure cordades per la ruta on hem vingut  i d’altres que pugen des de l’altra vessant, del regufi de Guide d’Ayas. És hora de baixar i deixar-los el seu espai. Així que desfem camí per on hem vingut tot revivint les emocions viscudes d’aquests dies en el paradís del Monterosa.

Ja es veu el refugi al fons...

Ja tornarem a veure la vall de Gressoney

Fins a la propera Monterosa!


ZUMSTEIN I SIGNALPUKE: DIT I FET!

El mateix dia d’haver fet la Matterhorn Ultraks ens desplacem fins la Vall de Gressoney, per poder fer l’endemà l’aproximació fins al refugi Gnifetti, i així poder fer el següent dia el Zumstein i el Signalupke.  Hem d’aprofitar al màxim els 2 dies de bon temps, ja que es preveuen pluges pel tercer dia.

L’endemà ens llevem cansats i amb moltes agulletes. Romancegem bastant. Tenim clar que avui no anirem gaire lluny al pas que anem. Tot i no ser el nostre estil, seguint els consells de la Marta i el Raul i veient el nostre estat decidim agafar el teleou fins a la Punta de Salatti (2900). I sort que prenem aquesta decisió perquè el camí fins a Gnifetti esdevé un martiri de 3,30h. L’entorn és brutal, però el cruiximent fa que no en gaudim el 100%.

Seguint el camí que va de Punta de Salatti a Gnifetti


El paisatge d'aproximació

Seguim un sender que puja i baixa uns quants cops fins a situar-nos a la neu, on fem llargs flanquejos fins a un elevat tram rocós que finalitza amb una grimpada equipada, si vols fer drecera cap a Gnifetti sense passar pel refugi de Mantova.


Ja visualitzem l'últim tram rocós a superar abans de Gnifetti

Últim tram de diversió entre roques i cordes


No és cap miratge! Arribem a Gnifetti!

Últims passos de catifa vermella!

Després de la grimpada visualitzem Gnifetti al capdamunt d’un tram rocós on s’hi arriba fent una diagonal per una pala de neu. Ens hem de mirar fins i tot el mapa, perquè després de tant patiment no ens creiem que arribem a Gnifetti (3647m). I quin refugi!! Normalment faig una llista mental de punts forts i dèbils de cada refugi, però del Gnifetti no puc dir cap punt dèbil. Uns serveis i un tracte excel·lent!

Un cop instal·lats al refugi, mentre recorro un passadís, miro un moment cap a una finestra i em quedo bocabadada del paradís que veig! Ràpidament crido el Francesc que també flipa amb el que veuen els seus ulls! Quina glacera! Ràpidament sortim a fora per enfilar-nos al cap de munt del tram rocós del costat del refugi i poder gaudir d’aquelles impressionants vistes. Per molt que ho intenti és complex descriure-ho.

Qui s'enrecorda de les agulletes?

El Francesc i la glacera

La vessant d'on hem vingut...
Ja no queda molta estona per sopar i ja estem una mica “pajaritos”. El cansament i l’aclimatació forçada fa que tinguem una mica de mal de cap. Però estem tant feliços que això no ens preocupa massa. El sopar és una vetllada molt divertida entremig d’una parella d’alemanys i italians amb qui compartim, a part del menjar, diferents batalletes.

Anem a dormir a les 22.00h... Tot i estar en una cambra molt còmode on només hi som el Francesc i jo, ens costa de dormir, segurament degut a l’alçada. Ens havíem plantejat de dormir a Cabana Margarita l’endemà, el refugi més alt d’Europa (4554m), situat dalt del Signalupke. Diuen que la gent hi arriba en bones condicions però que, si després no estàs ben aclimatat, comences a patir signes de mal d’alçada durant tota la nit. Així és que no sé si serà bona idea. Bé, sobre la marxa ho decidirem.

Ens llevem per esmorzar a les 4:30. L’esmorzar és molt generós i hi estem una bona estona, però finalment decidim marxar del caliu de Gnifetti, amb molta mandra. Fora al refugi perdem molta estona en equipar-nos mentre el fred ens va calant els ossos. Hem de practicar més, no pot ser que siguem tan lents per preparar-nos!jejeje. Les altres cordades ja fa estona que han sortit. Però bé, estem tranquils, perquè els objectius del dia no són massa lluny.

Fer-se de dia, sempre el moment més bell...
Enfilem glacera amunt per una pendent suau i sostinguda, mentre va despuntant el dia. Aquella hora és la pitjor. Parar uns segons a fer qualsevol cosa implica una sensació tèrmica molt desagradable. A més, avui sembla que bufa el vent.

Arribant gairebé al primer coll...
Quan arribem al coll quedem meravellats de la zona! La Piràmide Vicent, el Coro Nero i el Parrots a la dreta, els Lyskams amb la seva estètica aresta a l’esquerra. Totes aquelles muntanyes ens conviden a pujar. Però avui hem d’anar cap als nostres objectius que es defineixen amb claredat, units per la mateixa línia.

En Francesc amb els Lyskamm de fons

Coll per on es pot travessar cap a Suissa
A bon ritme per fer passar el fred

Mirant enrere

Mentre pugem direcció al coll entre el Zumstein i el Signalpuke fa alguna ràfega de vent important que em fa perdre l’estabilitat. I pateixo per com ho gestionaré si hi ha aquestes ràfegues al tram d’aresta del Zumstein. Però ja ho valoraré quan m’hi trobi. En poca estona ja ens situem, doncs, al tram més aeri del Zumstein on les vistes a una banda i l’altra no deixen pas indiferent. Fa molt fred i una mica de vent, però no ràfegues fortes com fa una estona, així que decidim pujar, poc a poc assegurant bé cada pas. L’últim pas requereix una mica més de concentració ja que està gelat. Però finalment aconseguim arribar al cim. La boira que va i ve no ens deixa veure massa el paisatge. La sensació de fred és acusada... Només temps de tirar la foto de rigor i cap avall.

Iniciant el Zumstein
Gelor al cim Zumstein

Un cop arribats al coll ja enfilem direcció Signalpuke, tot seguint una traça molt ben definida. Mentre pugem ja veiem que el temps està empitjorant per moments. Cada cop més vent i boira... Al cap de poc ja arribem a Cabana Margarita, on tothom està recollint les seves pertinences per tirar avall.

Vistes cap al Signalpuke abans que arribi la boira

Una madona ens dóna la benvinguda


Els balcons més alts d'Europa

La boira no ens deixa veure les vistes 

Li pregunto al guarda quina és la previsió de la metereologia i ens diu que a partir de la tarda no és favorable. També ens diu que si ens quedéssim a dormir l’endemà segurament també hauríem d’estar tot el dia al refugi ja que s’esperen precipitacions. Així, doncs, la decisió a prendre és claríssima. Fem una bona xocolata per entrar amb calor i cap avall!


Entrant amb calor amb una xocolata

Fins una altra Cabana Margarita!

Mentre baixem, en algun moment que la boira s’aixeca, anem gaudint de nou del munt de cims del costat on també voldríem pujar. Haurem de tornar! La baixada es fa eterna, molt eterna. No estem tan perjudicats com ahir, però anem lents i estem molt cansats. Des de Mantova fins a Punta Salatti unes hores interminables, on qualsevol pujadeta se’ns fa una muntanya... Estem esgotats, molt esgotats, però els nostres ulls no poden dissimular la nostra felicitat.

En Francesc com unes Pasques, tot i el cansament

Fi de la jornada!