dijous, 17 de juliol de 2014

RONDA 2014: DOLÇOS SOMNIS...

La Ronda, per mi, no és qualsevol cursa. És la prova reina de l’any. D’una banda, perquè s’ubica a Andorra, un país que estimo. D’altra banda, perquè la seva longitud i la exigència tècnica  la fan realment atractiva, autèntica i dura. Si no hi haguessin aquests ingredients segurament perdria el sentit que té per mi.

Arriba el dia. Porto més d’un any esperant aquesta gran festa. Aquest any amb la participació d’un grup nombrós d’amics, que encara fa l’esdeveniment més especial.

Un corralet amb amics...
Desitjant-nos força els uns als altres
Les ganes no hi falten...
Al corralet estem eufòrics i amb molta il·lusió! En el meu cas, molt més relaxada i confiada que en altres curses.

Tinc el privilegi de compartir la pujada direcció a Ferreroles amb el gran mestre, el Jordi Codina. La seva actitud positiva és com un bàlsam que encara et fa gaudir més d’aquells paratges. Sé que aquest cop ho farà molt bé i el deixo tirar al seu ritme.
 
El Jordi (TOP 10), sempre amb un somriure a la boca...
Durant aquesta pujada noto unes sensacions que no són les idònies, com si tingués agulles clavades al glutis, però encara queda molt camí per recórrer! Així que endavant!

Dalt de Ferreroles, noto que tinc set, així que a la baixada paro a buscar aigua en un riu. No sé si aquest fet passarà factura, així que a Sorteny, on hi ha un gran ambient, intento hidratar-me al màxim.

Arribant al Sorteny amb gran animació

Sortint de Sorteny puc fer la pujada i la baixada amb el Pont. Sé que quan arribi els fals pla de la Vall de Rialb el perdré de vista perquè ell correrà i jo caminaré per no desgastar-me. I així és, segurament no podrà acabar la Ronda ja que ha sortit d’una lesió fa poc, però li desitjo que pugui gaudir al màxim dels kms que faci avui.

El Pont, gaudint al màxim...

Al cap d’una estona arribo a la Portella de Rialb tot gaudint del gran paisatge que envolta la gran Fontblanca i que s’obra després d’haver estat una estona entre boira. Aviat arribo Arcalís, acompanyada del Genís i el Salvador, que van a bon ritme. Allà ens espera una bona colla d’assistents! Aquí encara no hi ha una diferència abismal entre els nostres temps de pas.

Els 3 mosqueteros arribant a Arcalís!

El Salvador i el Genís, companys de camí fins a Margineda.

Després enfilo direcció al coll d’Arcalís per baixar cap a Angonella, on ja noto que l’agilitat baixant no és massa bona. Em passen de nou el Genís i el Salvador. Aquests ja no els tornaré a veure, penso...jejeje.

Seguidament toca enfilar cap al pic del Clot de Cavall i baixar cap al refugi del Pla de l’Estany, on vaig fent xino-xano, reservant per la gran pujada al Comapedrosa, que sempre esdevé una barreja entre desig i respecte. Allà rebo el primer missatge d’ànims de la Carol. Quina il·lusió! M’haig de posar de cara a la feina, però fa molt vent i m’abrigo per si de cas.

 A diferència del que creia, gaudeixo moltíssim de la pujada. Com més amunt més espectacular està tot... Tan sols hi ha una mica de dispersió els últims metres a la collada dels Malshiverns que puja empinat de veritat. A dalt del cim sento el Jordi Fígols, que no es cansa d’animar i que baixa a tota pastilla per tornar a trobar al Genís i el Salvador. Jo, en canvi, m’ho prenc amb la calma que em caracteritza. Les males sensacions que tenia al principi de l’ultra al glutis no milloren. Però intento ignorar-ho completament. Endavant sense plorar cap al refugi del Comapedrosa!

Al refugi del Comapedrosa, em fa molta il·lusió trobar-me amb el Pascal i em relaxo una mica fent-la petar amb els voluntaris i la mestressa, que ens cuida i ens dedica una frase molt sàvia: “Sarna con gusto no pica, pero mortifica!”.

Amb un somriure enfilo direcció Sanfons amb moltes ganes d’arribar al Coll de la Botella. M’agradaria passar pel Bony de la Pica de dia però crec que se m’ha fet tard i no sé si serà possible. Abans d’arribar a Arinsal em trobo el Quim. Com sempre als llocs menys esperats fent fotos. I en poca estona em situo al Coll de la Botella bastant contenta i reconfortada pels ànims de la Neus i la Carme. Allà em diuen que són les 20.00h. Em prenc un cafè i els dic que és just però que intentaré d’arribar de dia al Bony de la Pica.

Preparant-me per arribar al Bony de la Pica de dia...

Agafo un bon ritme, tot disfrutant i arribo supersatisfeta al Bony de la Pica, havent complert el micro-objectiu! Brutal el paisatge de posta de sol divisant Andorra als peus! Allà em trobo amb l’amabilitat del Jaume Esteve, el cap de zona, que m’orienta sobre el tram tècnic que em fa tan respecte. I, realment, em quedo molt sorpresa de com ho han arreglat respecte fa 2 anys. Una gran feina el govern Andorrà! Felicitats! Quan ens acomiadem en Jaume em diu que està segur que acabaré. Bé, de fet, això també ho espero jo si no em passa res. Poc em penso el que m’espera a partir de la nit.

Recordava la baixada fins a Margineda a l’UltraMític com un infern, amb mal a tot arreu i molt maldestre. Però aquest cop vaig baixant amb molta alegria, passant-ho d’allò més bé, mentre es va enfosquint cada cop més. Sembla mentida com fa unes hores baixava com una padrineta del Coll d’Arcalís o del Comapedrosa, i l’àgil que em sento ara baixant per la baixada més temuda de totes... Deu ser les ganes d’arribar a la base de vida de Margineda.

A Margineda em trobo amb el Xeta, l’Alba, la Carme i el Pont, uns autèntics assistents de boxes que fan que no m’hagi de moure del banc. Genial! El Genís té ganes de gresca i s’acomiada per continuar el seu camí, després ho fa el Salvador que ha fet una T10. Aleshores arriba l’Enric amb qui fem petar la xerrada i bromegem. Com l’any passat, que ens vam trobar en aquell mateix punt, comentem que ara ens n’anem de festa! I per això portem la música mp3.
Aprofitant el temps...

Ens n'anem de festa amb l'Enric!!

Surto de Margineda com l’any passat, activada al 100%! I amb ganes de devorar el Coll de la Gallina. Crec que és un coll que s’ha de fer sense encantar-se perquè és bastant rutinari i es pot fer mooolt llarg. Abans d’arribar al coll animo al Salvador que em comenta que té molta son. Li dic que ja dormirà més avall. La baixada del Coll de la Gallina es podria fer bastant ràpid, però ja veig que ja no torno a estar àgil i m’hauré de conformar en fer les baixades lentíssima tooots els kms que queden...

Arribo a Sant Julià amb bastant respecte davant la gran pujada fins al Pic Negre. Aquella pujada si la fas de dia ja cansa el “coco”, degut a la seva longitud i desnivell. Però si la fas de nit, saps que pot esdevenir un crucifix. Espero a arribar a Comabella, el proper punt d’avituallament, però es fa lent. Allà veig unes lliteres i em venen unes ganes terribles de dormir... Penso, va, 10 minuts i així tindràs força per continuar la pujada! La mateixa rutina que fan el Salvador i l’Enric quan arriben. Em sembla que el pla “Sortim de Festa!” no ha funcionat.  Són les 4 del matí i les temptacions per quedar-me a dormir 1 o 2 hores em passen pel cap, però decideixo continuar sortint ben abrigada. Busco la furgoneta del Xeta, que està dormint, per informar-lo que ja he passat.

Pujo a Naturlandia al ritme d’una son dolça que es torna a apoderar de mi. Camino d’esma amb passos petits i lents i bastant desconnectada del meu entorn.

Quan arribo a Naturlandia la son encara augmenta. És tan gran la necessitat de dormir que pararia a qualsevol lloc, però sé que no ho puc fer perquè aquelles hores de la matinada agafaria hipotèrmia. No entenc perquè em passa això... La primera nit d’un ultra sempre estic amb uns ulls com taronges. El desig de dormir és tan gran que per primer cop se’m passa pel cap abandonar. Penso en trucar el Xeta i dir-li que abandono per anar a dormir a la seva furgo. Però em sap greu molestar-lo... Així que empesa per una inèrcia fràgil però amb una sola direcció decideixo arribar al refugi de Pimes on pararé a dormir...

Quin plaer parar 10’ més...Aleshores arriba el Salvador que també té molta son i es para a dormir. Per sort, al cap de poc arriba l’Enric i el David i ens obliguem a continuar tot aprofitant la companyia del grup. Ja és l’alba. Tenim ganes que el sol surti i poder-nos escalfar... Parlem d’on deu ser el Pic Negre, fins que finalment el divisem. Al coll que baixa al refugi de Claror el grup comença a baixar amb bastant lleugeresa. Jo em quedo enrere, resignada amb el ritme que puc portar.

A Claror ens avituallem i sortim en direcció Perafita i Illa. Però pujant a Illa em torna a sortir el “duendecito dolent”. Camino com una ànima amb pena, de nou amb molta son, amb uns atacs de tos que m’acaben de debilitar (encara no estic recuperada d’un constipat de fa setmanes), i amb unes llagues a les parts més sensibles del cos que es comencen a notar. No em veig ni amb cor d’arribar a Illa. Allà penso: “Així no puc anar enlloc. Vull abandonar. Vull descansar. No cal patir així.” Aleshores em pregunto: “Si abandones com et sentiràs després?”. Normalment això funciona però aquest cop estic disposada a renunciar a la nineta dels meus ulls. Aquí s’acaba la Ronda. Em fa pena. Però tinc claríssim que no vull continuar.

El meu dilema és què fer. Per abandonar puc tornar a enrere i baixar per la vall de Madriu (que en aquells moments em fa molta mandra) o continuar endavant fins a Illa, on podria parar a dormir una mica, i arribar després fins al Pas de la Casa. Paro uns quants cops per trobar cobertura fins que finalment veig que puc trucar. Primer truco el Xeta que té el mòvil parat. I després truco a la Sa, amb un nus a la gola, dient-li que vull abandonar. Ella em diu que m’ho pensi bé. Quedem que intentaré arribar a Illa i dormir una mica.

Al cap de poc m’apareix el Gerard, amb qui intercanviem punts de vista. El noto tan feliç, és un animal de pura muntanya. Està gaudint molt de la Ronda i me n’alegro moltíssim per ell. La seva companyia i conversa per uns minuts m’animen, donant-me un bri d’energia. Aleshores també passa el Guillem, que està fent la Mític. Carai! Quina coincidència! Tot i el moment d’ofuscació, encara puc distreure’m i conversar amb algú per fer menys llarg el camí.

Arribo a Illa. I és curiós com a vegades, es pot girar la truita en un moment, per qüestions d’atzar. Hi ha l’Andrés, sí sí, el que algun cop m’havia cantat la canya per fer malament les conversions amb ski, però que cada any ha estat allà a l’ultra animant-nos... Jo comento que segurament plegaré, però que abans vull anar a dormir. Ell em mira amb contundència i amb cara de negació. I aleshores inicia un discurs dels seus amb la força desbordant i els tocs d’ironia que el caracteritzen, convencent-me que no haig de plegar. Tota la resta de persones de la sala, incloent el Gerard, es queden en silenci i amb cara de perplexitat... Somric i dic que vaig a dormir. L’Andrés sap que ha guanyat la batalla dialèctica, “No abandonaré!”.

Abans d’anar a dormir el metge, el podòleg i el fisio (Josep) em mimen i em curen les llagues de l’esquena. Em fa vergonya parlar-los-hi de les altres llagues de les parts íntimes. Però, crec que si almenys me n’alivien unes no tot esdevindrà tan dolorós. I allà dormo una hora. Buff! Quina hora!!! Quin plaer!! Com ho agraeix el meu cos i el meu cap... Finalment surto de l’Illa, físicament no per tirar cohets, però sí renovada de “coco”. Estic molt agraïda del tracte rebut a Illa, perquè realment ha estat com un oasi entremig de patiment. I també estic molt agraïda a l’Andrés, per voler canviar sense complexes la meva decisió.

Baixant de Vallcibera, em trobo l’Òscar, el nebot del Gerard. Diu que va tocat de bessons, però jo no el veig tan malament. Xino-xano arribem a la cabana dels Esparvers i el vaig divisant pujant a la Portella! Pel dret! Així així! No cal anar amb “rodeos”...jejeje. Quan sóc a la Portella tinc unes ganes boges d’arribar al Coll dels Isards! I gairebé no m’ho crec quan hi arribo! Penso: “Ja sóc a casa! Amb aquella boira que caracteritza el Pas!” Somric i corro amb totes les més forces fins arribar al Pas! Quines ganes!!

Allà m’espera l’Alba i l’Aina... La seva companyia em reconforta i aprofito per queixar-me una mica, mentre baix traient i posant les coses a la motxilla, sense saber clar què fer. Però no vull  parar massa estona... Veig un missatge de la Carol i la Rosa. La Rosa em diu que vaig bé, que em prengui temps per descansar. Però la veritat és que  tinc terror de tornar a passar una nit sencera corrent, així que enfilo cap al Port dret amb il·lusió i amb una paciència de la que em quedo completament sorpresa. Aquesta pujada és una de les altres que pot arribar a fer perdre els nervis, ja que la majoria d’itinerari transcorre sobre un herbassar sense sender. Però finalment arribo al coll i em poso contentíssima de poder baixar cap a Incles, que també baixo amb bastant lleugeresa dins les possibilitats. Sé que allà em trobaré amb els 2 Francescs...

Arribo a Incles i tinc el moment, crec, més emotiu de l’ultra. El que m’haig de contenir les llàgrimes. El gran confort i ànims del Pont i el Solé, el campió de la Ronda... Buff... I, a més, em treuen una pizza de l'Arlequí!!!! Uff! La devoro. En més d’un moment se m’havia passat pel cap les ganes de menjar una pizza. Allà, a més torno a rebre un missatge de la Rosa i de l’Adri... Cartutxos d’energia per la vena! Olè!!! Són les 20.00h i vull arribar a la cresta de Cabana Sorda abans que sigui fosc. Em quedo sorpresa del bon ritme que agafo en aquella vertical. I just al punt arribo a la cresta, on els nois del control també es mostren molt amables.

Allà cau la segona nit acompanyada d’un plugim fred. Per sort jo porto una bona jaqueta. Arribar a Coms d’en Jan és una odissea, sobretot si es fa de nit. I això, em fa desconcentrar bastant, tot i que no hi pateixo.

Finalment arribo a Coms d’en Jan. I allà, em relaxo tot parlant amb les noies del refugi sobre el Francesc i sobre l’ultra, vaja que fem salsa rosa. A més, rebo un missatge de l’Albert de part d’una de les noies, que encara ara no sé com s’ho va fer.

Surto del refugi i tot aquella pressa que tenia per intentar evitar el màxim d’hores de la segona nit s’ha esvaït. La son és més suportable que a la primera nit. I hi ha una part de mi que gaudeix d’aquella última pujada, tot i el cansament evident. Sóc conscient que és l’última pujada de la Ronda i això em fa una barreja d’alegria i nostàlgia. Em paro molts cops a posar-me i treure’m la jaqueta, a canviar les piles del frontal, a fer necessitats... En fi... Molta dispersió, però una connexió molt forta amb aquell entorn que tan admiro. Segurament podria haver-me pres més de cara la idea aquell últim tram per fer més curt el patiment, però és com si no em vingués de gust.

Finalment, cansada i amb un ritme lent semblant al que pot portar un alpinista quan fa cim a molts metres d’alçada, arribo a Collada de Meners. Em giro cap a un lateral i sembla que la Cabaneta em piqui l’ullet amb cara maliciosa, per tot el que he hagut de patir per poder ser allà. És veritat que allà, després de l’ultra et sents per uns moments el rei del món! O si més no, el rei d’Andorra!jejeje.

Bé, i ara la baixada... Una baixada que gairebé s’ha de caminar, degut al cansament i al seu terreny ple de pedres o altres obstacles. Em costa molta paciència arribar a Sorteny, però finalment ja diviso el refugi, on m’esperen de nou els 2 Francescs i un missatge del Nilet! A partir d’aquí sé que els 13km que queden també seran molt durs, però s’han de fer.

Penso amb com de ràpid s’arriba a Ordino quan vas amb bicicleta per aquella vall. Però allà estic: intentant trotar a un ritme igual que si caminés, amb arcades degut als atacs de tos continus i amb un gran dolor a cada pas degut a les llagues de les parts íntimes. Em sento com un soldat mercenari tornant de la guerra. Però ara aquests problemes em semblen tan sols una part transitòria a passar per aconseguir no només la meta, sinó, el que espero amb més força: poder dormir.

I començo a reflexionar sobre la Ronda... En tots aquells patiments que no preveia aquest cop, en que he estat apunt d’abandonar, en la decisió presa a Illa, en com m’he sentit en els diferents trams de la Ronda, en la perseverança final quan portes gairebé 2 nits sense dormir... I arribo a la conclusió que la magnitud i duresa de la Ronda et fa saciar d’aquelles grans muntanyes per uns dies. Mentre reflexiono m’avança el José, amb qui vam compartir un entrenament fa unes setmanes... Ell també està reflexionant sobre la Ronda amb pensaments similars als meus...

I després d’uns quants cops de jugar al joc de: “No aquí encara no. Una mica més. Allà segur que és Sornàs. No aquí encara no. Una mica més. Allà segur que és Sornàs...”, finalment veig els meus amics. No comptava que estiguessin desperts a aquestes hores... I el Pont és la llebreta de l’últim km. Bé, això de llebreta és un dir... Perquè ell camina i jo faig veure que corro.jejeje. Li comento que estic exhausta, però ell m’anima... El campanar d’Ordino es veu molt lluny però mica en mica ens hi acostem hi fem la última rampa final on m’acaronen la gent que estimo... Per fi... Ha arribat l'hora de "Dolços somnis!"

Arribada molt ben acompanyada!

Gràcies a totes les persones que em vau assistir, a les que em vau dedicar unes paraules d’ànims, a les que em vau enviar missatges, a les que (sense jo saber-ho) em vau estar seguint... I sobretot, gràcies Andrés per obrir-me un petit fil d’esperança.

Per últim, vull felicitar a tots els ronderus, especialment a tots els amics que vàreu aconseguir de nou arribar a Ordino, tots amb el millor resultat que us podíeu esperar i, algun, ben a prop del rècord. Per últim, vull animar a totes aquelles persones que, per qualsevol motiu, no heu pogut acabar, que ho pugueu aconseguir en una altra edició!

Diumenge de celebració!

Una gran família!

Una amistat més forta que qualsevol Ronda...

Un nou superhome!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada