dimarts, 15 de juliol de 2014

RETROSPECTIVA RONDA

Passen els anys i sembla que fos ahir. L’Eli em recordava ahir el primer cop que vam sentir parlar de l’Andorra Ultratrail. Era l’any 2010, estàvem als nostres inicis com a corredors de muntanya. Estàvem plantejar-nos fer el Trail, una prova d’alta muntanya amb uns 35 kms que assolia el cim més alt d’Andorra, el Comapedrosa. La tecnologia ha evolucionat molt, però aleshores enlloc del whatsApp utilitzàvem força el correu electrònic per comunicar-nos, i ara ens serveix com un bon arxiu històric. Comentàvem textualment:

Febrer 2011
ELI: Ho saps he que els ultratrials de Vallnord obren inscripcions al novembre? Què hi vols anar? Si vols fer un ultratrail has de començar divendres! Per aquelles muntanyes tan escarpades, quina adrenalina. Jo em puc plantejar de fer el Trail el dissabte, no sé pas si les meves cametes ho aguantarien.
FRANCESC: jejeje, potser podríem plantejar-nos fer la Ronda dels Cims! Home, crec que de moment amb el Trail ja seria suficient, a més potser no arribem a les vacances sino...

Bé, va passar aquell estiu i no vam atrevir-nos ni al Trail ni a l’ultratrail. Impossible!

A l’any sobre, el 2012, amb una mica més de quilòmetres a les cames, la cosa ja va canviar, vam decidir que l’objectiu de l’any seria l’Ultra Mitic d’Andorra. Vam posar-nos a treballar fort des de primers d’any. No hi havia temps per perdre. Ens impressionava moltíssim el desnivell i el recorregut de la prova i veiem aquesta meta com un dels grans reptes de la nostra vida.
El nostre dia a dia només veia Andorra i les muntanyes que ens esperaven, vam fer més amics, bojos de la muntanya que ja havien corregut alguna de les proves i cada cop teníem més ganes que arribés la data, tic tac tic tac... el mític ens esperava.
Doncs dit i fet, l’any 2012 vam participar tant l’Eli com jo en aquella prova de bojos, amb 112kms i 9700mts de desnivell positiu. Fer el Comapedrosa de nit, voltar Andorra de cap a cap... va ser impressionant.

I si, es curiós, però recordo perfectament la sensació que vaig tenir durant el Mític quan vaig arribar a Margineda. Una sensació d’admiració profunda cap a un éssers humans que estaven realitzant una prova que havia començat a les 8 del matí del dia anterior. Arribava jo allà, tocat amb els meus quaranta i poc quilòmetres, i em trobava a uns lluitadors que portaven pràcticament 20 hores de carrera a les seves cames... ufff.... I això no va acabar aquí. Pujant cap el refugi de Prat Primer em vaig trobar l’Armen amb un seu company. Impressionant després de tantes hores veure aquells valents. Quilòmetres més endavant em vaig trobar amb un altre referent, el Jordi Codina. Estava pujant mort de son cap a Illa tot esperant fer una dormida... Quines sensacions... em sentia profundament admirat per aquells essers humans tant forts i valents que portaven més de 100kms.
L’admiració va seguir, tot pujant cap a Cabana Sorda, Meners... com podia ser possible que una persona pugui fer 170kms per aquelles muntanyes? No m’ho explicava.
L’endemà, impressionant. Amb llàgrimes als ulls veiem com un Òscar Pérez, un tio currante com nosaltres, havia guanyat una Ronda dels Cims, a més, havia estat capaç de fer una solidari trail el diumenge. I, per acabar-ho d'adobar, la seva generositat no acabava aquí, ja que donava part del seu premi en metàl·lic per obres benèfiques... Però de quina pasta estava feta aquella gent??? No ens ho explicàvem!

L’estiu va passar i el 2013 vam decidir que volíem formar part de la història també. Volíem fer la Ronda dels Cims, ser uns finishers i poder dir que érem els reis del món a l’arribar a la collada de Meners!

Doncs si, la història es va repetir. Arribàvem al sant Joan del 2013 amb un Andorra ple de neu a vessar.  El recorregut original de la prova s’havia de modificar degut a les condicions de la muntanya i no ens quedava més remei que acceptar-ho. Tot i així, volíem fer els 170kms i poder dir que havíem fet la Ronda. I així va ser.

Va ser dur, vam acabar tocats però ho vam aconseguir. Li deia al Nil poc després d’acabar que allò havia estat massa bèstia i que difícilment hi tornaria.

S’obren inscripcions per la Ronda 2014, dins el grup dels More’s comença a notar-se una certa inquietud. Els primers valents s’apunten ràpidament, l’Eli, el Salvador... el Codina que semblava no volia repetir, s’anima de nou, el Genís també, l’Enric, el Pont també està decidit... Al final, i quan sento que les places s’estan acabant, decideixo fer el cop de cap.

Arriba la setmana clau, la setmana esperada i a la vegada tant temuda per tots, la setmana de la RONDA!!!

Estem a la línia de sortida amb els nervis a flor de pell. Instantànies per captar el moment, intercanvi de sensacions amb l’Albert, el Xevi, el Sanvi, el Salvador, el Josep, la Teresa, el Codina, el Genís, el Pont, el Gamito, el Xeta, la Sara, l’Alba, la Neus, l’Enric, l’Eli ... no sabem el perquè, però aquells instants t’uneixen. Sona la música, són les 7:00 del matí, KM-0,00 , tres, dos, un i .... acció!!!.
 
Els More's

ORDINO (0,0Km – MARGINEDA 70,0Km)

Enfilem decididament per agafar el camí que et porta a collada de Ferreroles. Després d’un tomb pel poble d’Ordino, sembla que el grup es comença a estirar amb els més valents marcant posició. En Josep, el 10é de la Ronda del 2013 enfila sender direcció coll d’Ordino amb tota la resta seguint-lo uns metres per darrere. Comencen les primeres corbes, els primers senders i sense perdre pistonada comencem a enfilar metres de desnivell, amb el Josep, l’Armando Teixeira, el Sanvi, l’Albert...

Passen uns minuts i em col·loco al cap davant amb el Josep. Comentem breument la jugada, parlem dels seus bastons i uns metres més endavant sense gairebé ni voler, em quedo sol.
Tinc la sensació que potser és massa d’hora per començar una aventura en solitari i que potser em precipito. Però fa un dia genial, les cames volen avançar ràpid, decideixo fer cas al meu cor i comença la meva particular Ronda del Cims!.

El primer tram fins a refugi de Sorteny em resulta fascinant, sobretot des que deixem enrere el bosc i arribem a l’imponent coll d’Arenes. El dia s’ha despertat radiant i calorós. El flanqueig fins a Ferreroles es genial, autentica muntanya, “skyrunning del bueno”. Baixada sinuosa i arribem al refugi (Km.21 aprox).

La gent m’anima de valent, veig bastantes cares de desconeixença i alguns em pregunten el meu nom. Carrego aigua i segueixo de dret direcció Arcalís. La pujada cap a la Portella de Rialp la fem enmig de la boira. Ens hem posat ben bé al mig d’un banc de boires situades a la zona d’Arcalís. Hem passat de la calor al fred en qüestió d’instants. M’he d’abrigar, posar els "manguitos" i hem passen uns calfreds que per uns instants em fan sentir dèbil.


Arribada a Arcalís

Arribo al km32 a Arcalís amb una munió de gent animant. Em prenc un parell de tasses de caldo ben calentó, carrego aigua, el Xeta em passa referències i continuo enmig de la boira cap al Cataperdís. Curiosament, arribo a peu de coll i s’obre el dia. De nou el sol torna a dominar i això em dona una energia especial.

Avanço a bon ritme pel Cataperdís, Pic del clot de Cavall i finalment arribo al refugi del Pla de l’Estany. Són aproximadament la 1 del migdia, ja que em fixo amb l’ordinador dels fitxatges. Els voluntaris em comenten els 900 mts de desnivell que m’esperen fins el cim del Comapedrosa. Uns bons trossos de  síndria i enfilo cap amunt.

Arribo dalt del cim més o menys una hora després. Vistes genials, un bon ambient i baixada amb trams de lliscada per la neu inclosos cap al refugi de Comapedrosa.

Al Comapedrosa
Allà ens hi espera la mestressa del refugi, que la recordo ben bé de l’any que vaig fer el Mític. Em pregunta d’on sóc, Copons, diu Ponts, no no, Copons i diu Ahhh!!! Però si allà no hi ha muntanyes!

Fa estona que vaig sol i un noi em comenta que porto uns 10’ d’avantatge respecte el meu perseguidor més immediat. Em serveixen d’allò més bé i prossegueixo sense pressa però sense pausa cap a la Portella de Sanfons.

Al coll de la Botella, treien pedres de les bambes
La tarda va avançant i en presento al Coll de la Botella, ja em veig al Gamito que de nou em dona referències i m’anima. Allà em posen una balisa per fer el seguiment GPS, tot i que els hi dic que no cal pas que ja porto massa pes, però bé, entenc la situació i enfilem de nou cap al Bony de la Pica.

Aquests plans fins al Bony em venen de meravella, una mica de respir a les cames. Faig el bony de la Pica i baixada bestial fins a Margineda. Més de 1600mts de desnivell de baixada per un terreny més apte per les cabres que no pas pels humans. Però bé, així és Andorra i això és el que hi anem a buscar.

Per fi arribo a Margineda! Són aproximadament les 6 de la tarda i això és la primera base de vida. De les 3 parts en que divideixo la Ronda, n’he completat una i a més  vaig al capdavant (tot i que no tinc massa clara la diferència).

Allà, com a tots els avituallaments, els voluntaris em donen un cop de mà impagable. No tinc assistència però amb aquesta gent gairebé com si la tingués a tot arreu. Refaig energies, em prenc un meritene, carrego ben fort d’aigua i cap al coll de la Gallina hi falta gent! Gràcies voluntaris!

MARGINEDA (70,0Km – EL PAS DE LA CASA 120,0Km)

La temuda pujada a la Gallina em passa que ni vista, em trobo molt bé i crec que esgarrapo una mica més de temps als perseguidors. Arribo al coll on uns volunatris tenen el punt d’aigua muntat. Em plego els pals i baixada llarguíssima altre cop fins a peu de carretera (sant Eloi).
Atravesso per enmig de la transitada carretera andorrana uns metres fins que de nou emprenem el camí cap a Coma Bella i Pic Negre, una pujada constant, llarga i mentalment dura que té uns 1800mts positius.

Sóc ja a Coma Bella (de la pujada n’hem fet uns 400 de positius), no se ben bé l’hora que és, però el dia s’està apagant i es hora de preparar l’equipament nocturn. Em preparo el frontal, avituallament i surto direcció Naturlandia.

Poc a poc les llums s’apaguen i una imponent lluna em comença a il·luminar el camí. Em ressisteixo a encendre el frontal, sé que comença la part més dura de la prova almenys per mi. La nit em fa venir son i ho passo malament. Finalment engego el frontal. Estic a Naturlandia, encara queda un bon tros pel Pic Negre, però a la llunyania ja diviso el seu perfil. Passo pel petit refugi de Pimes i pas a pas arribo fins a dalt del cim.

Per sort, la baixada fins al refugi de Claror se’m fa ràpida. Allà un altre grup de voluntaris m’estan esperant fent llumetes des de la llunyania. Com que la son m’està atacant fort, em preparen un café llarg i unes bones tasses de caldo. Se que m’espera el tram que tinc pitjor record de l’any anterior, entre Claror i Pas. La son l’any anterior em va matar. Em sembla reviure altre cop la mateixa situació on vaig haver de fer una dormideta express prop de la cabana dels Esparvers. Aquest cop tinc confiança amb que la música i el cafè m’ajudaran a seguir endavant.

I si, a ritme d’Estopa, me’n vaig anar direcció Perafita, coll de la Maiana, vall de Madriu i pujada fins a refugi de l’Illa. Quina alegria arribar allà. Amb la música se m'ha fet més distret. He tingut temps de tragar-me un directe d’Estopa i gairebé un disc dels Amics de les Arts!
Com no, allà més voluntaris esperant-me. Arriba aquell punt que ja no se massa què menjar. L’estómac no el noto gaire fi, però sé que la fruita com a mínim la pairé bé. Em tallen uns talls de síndria de campionat, algun tros de plàtan i em despedeixo d’ells per arribar quan abans a Pas de la Casa.

La baixada cap a cabana dels Esparvers em començo a sentir com un zombi. He passat estona baixant, he arribat a baix i comença la pujada. Tinc la sensació d’estar en un videojoc on passar per una banderola dona punts i quants més punts tens, guanyes. El cap no el puc concentrar i va pensant aquestes paranoies. La música no em concentra i les forces van minvant. Miro de concentrar-me, agafar ritme i menjar, però res d’això aconsegueixo. Al final penso que potser vaig mort de son i he de dormir. M’estiro de cop a l’herba, pujant la portella d’Andorra esperant dormir uns minutets que em recuperin d’aquell estat de letargia, respiro profundament provant-me d’adormir, uns minuts... res. Aquella T10 que l’any passat em  salvar, aquest cop no l’he aplicat al moment adequat i no funciona. No queda més remei que seguir com fins ara.

Amb penes i treballs arribo a la portella d’Andorra, un voluntari m’indica i segueixo caminant a pas de padrí cap al coll dels Isards. Tinc poques forces, no se que em passa però finalment arribo. Ja veig el pas de la Casa, tornem a la civilització!

Doncs cap a les 5 del matí ja estic a l’avituallament del Pas. Entro i no veig ningú. Al final surt una noia molt amable i em porta la bossa i em fa un té. Com que res m’entra, em prenc un altre meritene que portava a la bossa. Aquests aliments per avis sempre funcionen. Em reanima una mica.

Apareix un noi portuguès que fa d’assistència a l’Armando. Ja ens hem trobat a Coma Bella i em dona referències. Em diu que porto els perseguidors a 1h 30 aprox. Això em dona una mica de tranquil·litat. Tinc dubtes que els últims 40 kms els pugui mantenir tal i com estic de forces. La boca se’m fa una pasta tot, el caldo no em baixa... se que tocarà aixecar l’accelerador i dosificar molt.


PAS DE LA CASA (120,0Km – ORDINO 170,0Km)

Estem en una de les zones més fredes, humides i inòspites d’Andorra. La baixada del Pas per enfilar el Port Dret que ens durà a Incles. Allò es un herbassar humit, amb herbes que t’arriben fins a la cintura en alguns punts, on pràcticament no hi ha sender i vas seguint el rierol fins arribar al Port Dret. Aquella zona només amb tanta herba ha de ser un paradís per les vaques que hi ha dormint per allà. Al meu pas en vaig desperant algunes que estan al mig de la traça.
Costa i molt arribar fins a dalt, però finalment hi arribo i ja es de dia. La baixada encara em va força bé, muscularment encara m’aguanto i de seguida arribo a Incles, el control de pas que per mi serà clau.

I ves, sorpresa que em trobo amb el sr.Fígols! Diu que m’ha agafat pels pèls però allà està. (Porta fent una ronda de veritat també, seguint al seu cunyat, al Codina, Salvador, Eli, Enric... pobre, segur que de saber que ha de donar tantes voltes, s’apunta i corre també!)

Doncs moments de tensió. Com que les sensacions que tinc no són gaire bones i vaig justíssim de forces, els hi demano referències amb els meus perseguidors. Em diuen que a Pas de la Casa els hi portava gairebé 2 hores, però no ho acabo de veure clar... no em sembla possible tanta diferència si vaig mig petat... a part estic segur que hem van retallant ja que he hagut de dossificar molt a la pujada del Port Dret.

Tant el Xeta, el Xavi Capdevila com l’assistent de l’Armando em diuen que ho tinc fet, que dosifiqui i que tinc avantatge de sobres per arribar... ufff... Jo no ho tinc tant clar ja que hem conec les 2 últimes pujades i una clavada allà pot representar perdre moltíssims minuts. Segueixo sense poder menjar gairebé res de sòlid i no se les reserves que tinc fins quan m’aguantaran.

Mentre estem allà, arriba el Josep (que n’he parlat al començament de la Ronda i que ha hagut d’abandonar per una baixada de pressió rara), però el tio em ve a animar. Em dona 2 gels seus, i reenprenc la marxa direcció Cabana Sorda per afrontar el darrer tram de recorregut.

Arribant a Incles, quin careto...
I sortint! cap a Cabana Sorda

Començo a tirar amunt, intento agafar un ritmet àgil. La veritat és que crec que me’n surto ja que aviat em trobo al refugi de Cabana Sorda. Allà queda la vertiginosa pujada a la cresta de Cabana Sorda. Segueixo pujant xino-xano, ja no vaig tant alegre com abans, però sobretot vull avançar, encara que sigui lentament.

Per sort, arribo dalt del coll i començo a baixar. Estic content perquè sé que ja només em quedarà la darrera pujada a la collada de Meners. Costa, però arribo a Coms d’en Jan, un altre punt de pas.

Enfilo ja definitivament la darrera de les pujades, la collada de Meners. Em passa pel cap el darrer cop que hi vam passar amb el Jordi Codina, que anàvem com dos cabirols, i ves per on, ara pujava com una tortuga anciana... però seguia avançant i això era lo important.
Després de fer la interminable i duríssima aproximació al coll, ja diviso la bretxa del port. Veig el control a dalt que ja m’estan esperant. Pas rere pas, crits d’ànims del Massa i uns companys seus, recordant-me que només em queden els darrers 17kms. Ja tinc el coll als meus peus, tot baixada!

Béee!!! No es ben bé així, però està clar que el desnivell ja està tot fet. La baixada fins al refugi de Sorteny se les porta, una llarga i sostinguda baixada amb alguns trams incòmodes de córrer però que sense manies intento baixar lo més ràpid que puc. Arribo a Sorteny.

El refugi està ple de gent, tothom animant. M’espera també l’assistent de l’Armando i com que m’ha vist tant preocupat a Incles em diu: “Tranquilo que llevas más de una hora, ya lo tienes!”. Ufff, sentir les seves paraules em donen un respir important, sembla que no, però a aquell noi li he agafat un carinyo especial i a aquelles alçades el veig realment com una referència important a qui creure.

Doncs avituallament ràpid, gairebé sense carregar i baixada trepidant fins al Serrat. Ja només queden 8 kms. Em prenc un gel dels del Josep i comença una batalla interior per mirar de córrer els punyeteros 8 kms plans que queden fins a Ordino. Potser podria caminar o anar més tranquil, però intento apretar el que puc ja que tinc ganes d’arribar i quan abans millor.
Últim quilòmetre... baixant del camí, entrem cap al càmping d’Ansalonga. Vaig corrent ja amb un mig somriure a la boca, veig una família de dins el càmping que em ve a animar al veure’m passar i em criden pel meu nom. M’estranyo després de més d’un dia donant voltes per la muntanya, que al tornar a la civilització algú s’hagi assabentat de qui era el que anava primer de la Ronda, que bó!

Segueixo fins a la rotonda i agafo ja l’últim tram de carretera que et porta fins a la meta. Veig algú aturat a la vorera més endavant, vaig avançant i si, es l’Albert Herrero! M’acompanya els darrers 500mts, els mateixos metres que un any abans havíem fet plegats però aquest cop en circumstàncies diferents.  Ens saludem i hem recorda les paraules de l’any passat, que disfruti d’aquell últim quilòmetre que lo que he fet és molt gran. Sempre amb el seu sentit de l’humor, agafa la càmera i em comença a fer una entrevista (PD: a veure quan me la passes ehhh!!).
Últim "repatxó" abans d’entrar a la plaça d’Ordino. El policia ja té el trànsit aturat, jo em queixo amb l’Albert d’aquella pujadeta i a dalt ja veig alguna cara coneguda que també m’està esperant, lo Pont!!

Li dono la mà, ens saludem i definitivament entro a la recta d’arribada. Últim passeig triomfal, encaixada de mans amb el públic i per fi i després de 30h i 18minuts, guanyo la Ronda del Cims 2014!!



Arribada a meta

Bé, ja sé que m’he enrotllat una mica, però volia transmetre el que ha representat l’Andorra Ultratrail en les nostres vides, ajundant-nos a créixer com a esportistes i com a persones  des del dia que vam assabentar-nos per internet que a Andorra es feia una cursa per unes muntanyes molt escarpades.

I per últim, dedicar i agrair aquesta victòria tant important per mi, a tots els que entenen el que fem, perquè per nosaltres, viure també és això.   

 
Equipo Ronda 2014







2 comentaris:

  1. Felicitats Francesc!

    M'ha agradat llegir la teva crònica d'una vivència tan intensa. M'ha fet gràcia la part on expliques que part del públic no coneixia aquell noi que anava davant... Doncs tots aquells que s'hagin sorprès de la teva victòria haurien de conèixer l'esforç, la constància i la dedicació que heu tingut amb aquesta cursa. El temps que porteu entrenant, reconeixent tots els racons d'Andorra. No és flor de primavera. És el premi a l'esforç, la passió i la tenacitat. Estic molt content que hagis guanyat, t'ho mereixes de debò. Admiro molt el teu esforç, constància i humiltat. Felicitats de nou!

    ResponElimina
  2. Moltes Felicitats Francesc!!
    Per guanyar la Ronda i per..... com dius "enrollar-te una mica" amb aquesta crònica tant emocionant i viscuda. M'ha encantat.
    Espero coincidim en alguna cursa...encara que sigui a la sortida.
    Gràcies per compartir aquesta Gran experiència.
    Una abraçada Eli i Francesc

    ResponElimina