dimarts, 29 de juliol de 2014

MONTBLANC: EMOCIONS DE CORDADA A 4800 METRES



El Montblanc, el sostre dels Alps... Una ascensió bastant concorreguda i que, pels més experts, no tindrà la més mínima dificultat. Però també una ascensió que no es pot prendre a la lleugera. Sempre s’ha de tractar la muntanya amb el respecte que es mereix. Feia uns quants anys que ens rondava pel cap fer aquest cim, però, fins ara jo no m’havia sentit preparada per poder afrontar aquesta ruta. Sé que aquest cop és una oportunitat única, ja que ens acompanya el Xavi, que sap com fer-me progressar en muntanya amb la màxima tranquil·litat i seguretat possible.

Així és que comencem la planificació de l’ascensió després d’haver anat a demanar la previsió metereològica a la Case de la Montagne. Sembla que l’endemà dijous el temps no és massa segur, però que la primera part del divendres el temps serà estable. Desistim l’opció proposada pel Francesc de fer un Montblanc Express i optem per fer nit en un refugi. Gairebé donem per fet poder dormir la nit de dijous a Gouter, però quan hi truquem per reservar ens diuen que està ple, així és que hem de fer canvi de plans. Dormirem al refugi de Tete Rousse. No és una opció que m’acabi de convèncer ja que haurem de fer la bolera i la llarga grimpada entre els 2 refugis de nit. Però és l’única opció que tenim per poder arribar al Montblanc amb 2 etapes.

La pluja ens acompanya tota la nit de dimecres a dijous, fet que ens confirma l’encert de la nostra decisió d’arribar al refugi de Tete Rousse a la nostra primera etapa. Sortim de les Houches a les 10 del matí, tot enfilant un sender còmode que va fent zigues zagues entremig d’un bucòlic bosc per poder superar aproximadament 1200 metres fins arribar a l’estació del mig. Seguidament arribem al Niu de l’Àliga tot creuant-nos amb persones que ja baixen. Alguns d’ells baixen decebuts perquè avui no han pogut fer cim degut a les condicions metereològiques. D’altres ens expressen satisfets que van poder fer cim ahir.


Sempre hi ha un primer pas...
Sender de les Houches direcció a l'estació del mig

El sender és còmode

Ja comencem a veure Chamonix a la llunyania

Arribada a l'estació del mig

A partir del Niu de l’Àliga ja enfilen un sender entremig de les roques que caracteritzen l’alta muntanya, direcció a Tete Rousse. El cel està una mica gris, però a mesura que anem superant metres i la boira es va obrint quedem de nou impressionats per la magnitud de les muntanyes que tenim davant. Finalment, divisem el refugi. Arribem aproximadament les 2 del migdia i ens deixem aixoplugar per la calidesa humana del refugi entremig d’una temperatura ambient bastant fresca. 


Sender direcció al refugi de Tête Rousse



Flanqueig abans d'arribar al refugi


Arribada a l'esperat refugi

Toca tarda de biblioteca, llegint revistes i llibres de muntanya, en un entorn idíl·lic, des d’on visualitzem tant Chamonix, al fons de la vall, com l’impactant agulla de Bionassay. El Francesc i el Xavi estan la mar de tranquils. Donen per fet l’ascensió del Montblanc. Jo, en canvi, veient la Bolera i la pujada fins a Gouter tinc els meus dubtes i les expectatives no són gaire positives. Per sort, un sopar excel·lent fa que per uns instants m’oblidi de l’endemà.


Tenim el cim molt aprop...

Tarda de biblioteca...


Ben sopats!

Última foto abans d'anar a dormir...

Anem a dormir a les 8h, quan encara entre claror per la finestra. Ens hem de llevar a la 1:30 de la matinada per esmorzar. M’adormo, però em vaig despertant alguns cops neguitosa, fet que empitjora amb els roncs constants d’un altre company d’habitació. I finalment, sona el despertador del Francesc que ens avisa que ja ha arribat el dia i l’hora.

Hi ha corredisses i moviment al refugi per esmorzar i sortir direcció a Gouter. Durant l’esmorzar el Francesc i el Xavi fan broma i estan amb una calma que en aquells moments desitjaria tenir. Obrim la porta del refugi i ens posem els grampons tot visualitzant una cua de llumetes en la nit serena direcció a la bolera. En poca estona arribem a la bolera. Estic concentrada, però veig que el sender està més definit del que em pensava i, a més, les baixes temperatures fan que no caiguin pedres a aquestes hores. Així que en un moment ja ens trobem situant-nos a la base de le Grand Couloir que puja fins a Gouter. Hi ha trams de sender, però la majoria de recorregut és de grimpada entremig de roca i neu. Simplement requereix atenció i paciència, perquè el progrés no és tan ràpid com si fos tot camí. Quan ja queden pocs metres de desnivell per arribar a l’esperat refugi vell de Gouter la pendent s’intensifica i ens donem ajuda amb un cable que ens acompanya fins a dalt.

Tram tècnic fins a Gouter

A Gouter comencem a aflorar emocions d’eufòria i d’admiració entremig d’aquelles inmenses muntanyes de color blanc amb un cel rogenc que s’està preparant per l’alba. El paisatge és d’una bellesa tan gran com les emocions que estem sentint, i que ens ajuden a ignorar el fred d’aquelles hores de la matinada. 



Sortint de Gouter

La màgia dels primers raigs de sol

La pujada fins al refugi de Valot és molt còmode i anem veient les cordades que portem a davant a mesura que es va fent de dia. Fem una parada prop de la Dome de Gouter, que el Xavi, sobrat de forces, vol anar a coronar en un moment. El Francesc i jo preferim guardar forces, per si de cas. Al cap de poc, situats ja al refugi de Valot ja podem dibuixar amb la mirada la carena ondulada que haurem de seguir fins arribar a l’anhelat cim, tan proper i llunyà al mateix temps.

Al refugi de Valot



Bon dia Montblanc!

Una bella carena ondulada...

Cada cop més a prop

A mesura que anem pujant avancem alguna cordada i ens creuem amb alguna que ja baixa. No m’imaginava que hi hagués tanta i tanta gent pujant al Montblanc en un dia. Sembla que seguim una processó. El Francesc i el Xavi pugen molt relaxats i aprofiten per fer moltes fotografies. Jo, en canvi, prefereixo anar concentrada en fer passos segurs i no sortir del camí de neu.



Mirant el fil que deixem enrere...
Últims metres...

Els últims metres de l’aresta crec que fan vibrar de valent a qualsevol, com si fos una passarel·la que et porta al gran espectacle que es veu des del sostre dels Alps. L’arribada al cim és realment molt emotiva, donant lloc a una abraçada sincera entre els 3 i a un moment únic entre la nostra cordada. Ser allà junts és la forma de representar una sèrie de vivències i emocions compartides no només a aquesta setmana, sinó al llarg dels anys que fa que ens coneixem. Fa més de 10 anys segurament no ens hauríem imaginat que viuríem aquell moment que perdurarà al nostre record com una ascensió que  va esdevenir perfecte.



Companys de cordada a 4800 metres

En Xavi, tocant el sostre dels Alps per segon cop...



L’alegria d’haver coronat el Montblanc plegats en un dia excel·lent ens dóna energia suficient per poder tornar a les Houches aquella mateixa tarda sense defallir, així com energia per imaginar noves muntanyes per descobrir. 


Baixada relaxant i gaudint del paisatge...

Tornant a Gouter...


Baixada de Gouter a Tête Rousse


De retorn cap a Tete Rousse

Creuant el tram anomenat "La Bolera"

Ens acomiadem de Tête Rousse

Arribada a meta! Les Houches, 18:00h aprox.


Reportatge fotogràfic de la setmana als Alps, juliol del 2014:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada