dimarts, 29 de juliol de 2014

GRAN PARADISO EXPRESS


Arribem a la nit a la Vall d’Aosta, encara impregnats per la màgia dels Ècrins que, tot i ser el mateix dia, sembla que ja ens quedi llunyà. Tenim diferents opcions, fer el Gran Paradiso en dos parts o fer-lo tot d’una tirada. Ens decantem per la segona opció. Per poder-ho fer hauríem de començar ben d’hora. Però, com és necessari, de nou la muntanya ens ensenya que els que ens hem d’adaptar i prendre decisions constantment som nosaltres. Així és que ens despertem a l’hora que volíem marxar amb una bona pluja. Toca prendre paciència i replantejar possibles opcions. Al final, a les 10 del matí, quan sembla que el temps vol donar-nos una treva, decidim pujar al Gran Paradiso d’una tirada, sempre i quan les condicions metereològiques ho facin possible. Intentem sortir amb poc pes, tot i que es fa complicat havent de portar tot el material tècnic per progressar en glacera.
3, 2, 1 acció!

 
Vertical a bon ritme fins al refugi!

Arribem al refugi de Gran Paradiso!

Els primers 1000 metres de desnivell, fins al refugi de Gran Paradiso, es fa amb bastant rapidesa, ja que el sender que puja és bastant afable. Amb relativament poca estona ja arribem al refugi. A partir d’aquí el camí es torna més pedregós fins al glacera. On toca posar-nos botes, grampons i encordar-nos.
Preparant-nos pel tram de neu

Trobem cordades que baixen. Ens imaginem per l’hora que és, que som els últims a pujar. Això no dóna gaire confiança, però decidim seguir sota una boira que ens deixa visualitzar la traça sense problemes. A mesura que anem pujant continuem trobant grups que baixen. El Xavi, el nostre company internacional i de relacions púliques, els pregunta quan queda per arribar el cim i tots els donen dades diferents. La veritat és que es queden sorpresos que pugem a aquelles hores i ens miren amb cara de poker quan els hi diem que pugem des del pàrking. Aleshores trobem uns manresans, que també baixen i que ens informen que davant nostre portem una cordada polaca que està pujant. Ens comenten que ens queden 3 rampes. Això ens anima una mica. Bé, potser fins i tot ens anima massa. El Francesc, que encapçala la cordada comença a accelerar el ritme i a tibar-me com un bou. Crec que en Xavi, que ve al meu darrera no té problema per seguir aquell ritme. Jo intento seguir aquella velocitat una estona tot remugant, però també pensant que com més ràpid més aviat arribarem. Però al final els he de demanar que afluixem el ritme. Avui les sensacions no m’acompanyen. Tinc agulletes els quadríceps i encara estic cansada de la Dôme. 

 Pujant sota la boira...

Crec, a més, que la boira no m’acaba d’ajudar a canviar el color de la meva perspectiva. Per sort, tant en Xavi com el Francesc intenten animar-me. Finalment, trobem la cordada polaca que estan descansant. Saber que no estem sols pujant em dóna un descans. Els saludem, els avancem i seguim una traça que ens obligarà a fer un flanqueig una mica incòmode per situar-nos als últims metres del cim, meravellats per una verge Maria que s’alça per sobre la boira en un bloc de roca més elevat i que sembla inaccessible. Impressionant! Aleshores, sense esperar-ho, ens apareix el regal del dia. Per uns instants la boira es comença a obrir i podem quedar estupefactes per les grans vistes que té el Gran Paradiso. Crec que si ens treuen sang en aquell moment no ens en troben.


Flanqueig abans del coll

Buscant el camí...

Foto de rigor

I no ens cansem de mirar pel balcó

El regal del dia...

Toca baixar...



Poc a poc i bona lletra

La baixada és tot relax, de nou entremig de la boira, però amb un temps calmat i encara revivint les emocions d’un cim ben altiu que no crec que deixi indiferent a ningú. Al final de la glacera decidim fer més amena la baixada fent algun “culenbajen” i practicant les tècniques d’autodetenció amb el piolet. Finalment s’acaba la neu i toca desfer camí tot gaudint dels paratges de la Vall d’Aosta, i recordant tots els amics que aquest any correran de nou la Tor de Giants.

Gaudint d'una baixada plàcida!

Arribem al pàrking després d’una jornada express que, tot i tenir els nostres dubtes, ens ha sortit rodona. Ens sentim realment afortunats.

Arribada just a l'hora de sopar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada