dimarts, 29 de juliol de 2014

DÔME DE NIEGE: RETORN ALS SOMNIS D'INFÀNCIA


Aquest estiu toca saber que se sent en algunes de les muntanyes més altes dels Alps. És per això que el Xavi ens ha preparat una setmana a l’estil alpinista. El primer objectiu de la setmana és la Dome de Niege i, si fos possible, la Barre dels Ecrins.

Arribem al parking Pré madâme Carlé a la tarda, embadalits per aquelles muntanyes tan altes i escarpades. En Francesc i el Xavi sembla que les hores de viatge no els ha cansat, estan amb una energia desbordant i decideixen sortir per intentar fer alguna ascensió ràpida. Al cap d’unes hores tornen amb la cua entre les cames... Els Alps ens tornen a recordar que les progressions necessiten el seu temps, sobretot si vas amb botes i carregat amb una bona motxilla. El concepte desnivell és diferent que als Pirineus.

L’endemà, toca de nou tractar la muntanya amb el respecte que es mereix. La pluja no ens deixa sortir fins al migdia. És per això que decidim sortir amb el Ricard, amb el que ens havíem de trobar dalt el refugi dels Écrins. Tot i el cel gris sortim animats, tot  comentant la bellesa del paisatge a mesura que anem pujant.


Iniciem camí molt animats!

En Ricard en un fons de postal

El primer refugi que trobem

Al cap d’una estona d’haver passat un refugi ja ens situem dins la glacera. Realment, quan no ho has vist mai de tan a prop, és molt impactant veure les esquerdes i seracs. És com si forméssim part d’una d’aquelles típiques postals dels Alps. El tram de glacera és força planer, però la zona és tan atractiva que la ruta no es fa gens rutinària. Finalment, s’aixeca un moment la boira i podem veure el refugi on hem de pernoctar dalt d’una muntanya de 200 metres a la dreta. Per uns moments també podem divisar l’objectiu de demà. La Dome de Niege i la Barre dels Écrins es mostren altives i elegants enmig d’aquell entorn tan poc habitual per nosaltres.
Inici de la glacera

Divisem el refugi dalt del cim de la dreta

Al cap de poc d’arribar al refugi dels Écrins comença a bufar vent fort i a nevar amb molta intensitat. Quina sensació més satisfactòria poder estar aixoplugat a 3100 metres enmig d’aquella tempesta de neu. Per uns moments em sembla que estem al hivern. Al refugi s’hi respira un ambient molt familiar. Hi ha un grup de francesos amb guia i un grup de quatre txecs. Som molt poca gent la que hem volgut pujar avui. El temps per l’endemà és insegur i no sabem si ni tan sols podrem arribar a la Dome, així que baixem les nostres pretensions. Si fa mal temps no ens llevaran fins a les 6.30. I si fa bon temps ens llevaran a les 2:30. A diferència del que preveiem estem molt calents en aquell refugi i durant la nit podem dormir ben frescos i sense manta gairebé. M’aixeco uns quants cops al WC. I l’últim cop espio per la finestra veient que el cel ja està ben estrellat. Això significa que ja ha passat la borrasca i que al cap de poc ens cridaran. I així és, al cap d’una estona sentim un dolç “Bon jour” i tots els de l’habitació ens comencem a preparar per la jornada. Primer esmorzem per tenir suficient energia per poder encarar l’ascensió. Després toca abrigar-nos bé i preparar tot el material tècnic. Nosaltres ens ho prenem amb molta calma. Havent nevat preferim que obrin traça el grup de francesos amb guia. Així és que sortim els últims. 

Companys de cordada! Els últims a sortir del refugi

Baixem sota una nit estrellada i tranquil·la els 200 metres del refugi cap a la glacera i allà ens posem grampons i ens encordem. Pensava que feia més fred, així és que em trec fins i tot alguna capa. I aquí comença l’aventura. Caminem a ritme tranquil sota una capa blanca de neu tot visualitzant la silueta de la Dome i la Barre, que avui ens han donat el bon dia amb una bellesa imponent i indescriptible. Tot i ser la matinada no hi ha rastre de son i crec que tots tenim els ulls com taronges.

Mirant la traça feta per la glacera
 
La Dôme de Niege i la Barre des Ecrins

A mesura que ens apropem a la Dome cada cop tenim més a prop els altres grups que han marxat més abans que nosaltres. Els veiem en fila índia i amb un ritme calmat a anar enfilant progressivament el cim. Els admirem per la força i perseverança que hauran de tenir obrint traça. És molt més còmode trobar-te ja el camí marcat. La pendent de pujada gairebé no deixa treva, però el nostre ritme calmat fa que no ens cansem i que puguem gaudir de cada pas. A l’últim flanqueig ens trobem els 3 grups units per un mateix objectiu. I finalment, ja poden veure la Dome molt aprop. Ens queda superar una petita rimaia i ja som gairebé al cim. Penso en les paraules de la Sílvia fa uns dies, que em reconforten: “Des dels 4000 les coses es veuen diferents, no tinguis por.” La veritat és que té raó. No havia vist mai res semblant en directe.




En els últims passos em fixo amb la meva pròpia ombra i sento que fa molt temps que he estat esperant un moment així. M’emociono i se m’escapa alguna llàgrima sota les ulleres. Cridem de felicitat i ens abracem eufòrics per haver arribat a la Dome, entremig d’un vent fort que també vol participar en aquest moment. Ens mirem la Barre  i, tenint en compte, l’hora que és, el vent que bufa i la neu que hi ha a la cresta, la desistim. Creiem, però, que tal com ens havien previst les condicions metereològiques podem estar més que contents.
Vistes espectaculars!


L'últim flanqueig fins al cim!
A la baixada anem comentant la jugada sobre com ha estat l’ascensió i, en relativament poca estona, ens situem a la glacera. Fem una parada a la base del refugi i, posteriorment, seguim anant perdent alçada sota la pluja i amb un somriure d’orella a orella. Al cap d’unes hores arribem, finalment, al pàrking, cansats, però amb la satisfacció enorme que uneix uns companys de cordada que han assolit un cim.

Arribada al punt d'inici amb gran satisfacció!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada