dimarts, 29 de juliol de 2014

MONTBLANC: EMOCIONS DE CORDADA A 4800 METRES



El Montblanc, el sostre dels Alps... Una ascensió bastant concorreguda i que, pels més experts, no tindrà la més mínima dificultat. Però també una ascensió que no es pot prendre a la lleugera. Sempre s’ha de tractar la muntanya amb el respecte que es mereix. Feia uns quants anys que ens rondava pel cap fer aquest cim, però, fins ara jo no m’havia sentit preparada per poder afrontar aquesta ruta. Sé que aquest cop és una oportunitat única, ja que ens acompanya el Xavi, que sap com fer-me progressar en muntanya amb la màxima tranquil·litat i seguretat possible.

Així és que comencem la planificació de l’ascensió després d’haver anat a demanar la previsió metereològica a la Case de la Montagne. Sembla que l’endemà dijous el temps no és massa segur, però que la primera part del divendres el temps serà estable. Desistim l’opció proposada pel Francesc de fer un Montblanc Express i optem per fer nit en un refugi. Gairebé donem per fet poder dormir la nit de dijous a Gouter, però quan hi truquem per reservar ens diuen que està ple, així és que hem de fer canvi de plans. Dormirem al refugi de Tete Rousse. No és una opció que m’acabi de convèncer ja que haurem de fer la bolera i la llarga grimpada entre els 2 refugis de nit. Però és l’única opció que tenim per poder arribar al Montblanc amb 2 etapes.

La pluja ens acompanya tota la nit de dimecres a dijous, fet que ens confirma l’encert de la nostra decisió d’arribar al refugi de Tete Rousse a la nostra primera etapa. Sortim de les Houches a les 10 del matí, tot enfilant un sender còmode que va fent zigues zagues entremig d’un bucòlic bosc per poder superar aproximadament 1200 metres fins arribar a l’estació del mig. Seguidament arribem al Niu de l’Àliga tot creuant-nos amb persones que ja baixen. Alguns d’ells baixen decebuts perquè avui no han pogut fer cim degut a les condicions metereològiques. D’altres ens expressen satisfets que van poder fer cim ahir.


Sempre hi ha un primer pas...
Sender de les Houches direcció a l'estació del mig

El sender és còmode

Ja comencem a veure Chamonix a la llunyania

Arribada a l'estació del mig

A partir del Niu de l’Àliga ja enfilen un sender entremig de les roques que caracteritzen l’alta muntanya, direcció a Tete Rousse. El cel està una mica gris, però a mesura que anem superant metres i la boira es va obrint quedem de nou impressionats per la magnitud de les muntanyes que tenim davant. Finalment, divisem el refugi. Arribem aproximadament les 2 del migdia i ens deixem aixoplugar per la calidesa humana del refugi entremig d’una temperatura ambient bastant fresca. 


Sender direcció al refugi de Tête Rousse



Flanqueig abans d'arribar al refugi


Arribada a l'esperat refugi

Toca tarda de biblioteca, llegint revistes i llibres de muntanya, en un entorn idíl·lic, des d’on visualitzem tant Chamonix, al fons de la vall, com l’impactant agulla de Bionassay. El Francesc i el Xavi estan la mar de tranquils. Donen per fet l’ascensió del Montblanc. Jo, en canvi, veient la Bolera i la pujada fins a Gouter tinc els meus dubtes i les expectatives no són gaire positives. Per sort, un sopar excel·lent fa que per uns instants m’oblidi de l’endemà.


Tenim el cim molt aprop...

Tarda de biblioteca...


Ben sopats!

Última foto abans d'anar a dormir...

Anem a dormir a les 8h, quan encara entre claror per la finestra. Ens hem de llevar a la 1:30 de la matinada per esmorzar. M’adormo, però em vaig despertant alguns cops neguitosa, fet que empitjora amb els roncs constants d’un altre company d’habitació. I finalment, sona el despertador del Francesc que ens avisa que ja ha arribat el dia i l’hora.

Hi ha corredisses i moviment al refugi per esmorzar i sortir direcció a Gouter. Durant l’esmorzar el Francesc i el Xavi fan broma i estan amb una calma que en aquells moments desitjaria tenir. Obrim la porta del refugi i ens posem els grampons tot visualitzant una cua de llumetes en la nit serena direcció a la bolera. En poca estona arribem a la bolera. Estic concentrada, però veig que el sender està més definit del que em pensava i, a més, les baixes temperatures fan que no caiguin pedres a aquestes hores. Així que en un moment ja ens trobem situant-nos a la base de le Grand Couloir que puja fins a Gouter. Hi ha trams de sender, però la majoria de recorregut és de grimpada entremig de roca i neu. Simplement requereix atenció i paciència, perquè el progrés no és tan ràpid com si fos tot camí. Quan ja queden pocs metres de desnivell per arribar a l’esperat refugi vell de Gouter la pendent s’intensifica i ens donem ajuda amb un cable que ens acompanya fins a dalt.

Tram tècnic fins a Gouter

A Gouter comencem a aflorar emocions d’eufòria i d’admiració entremig d’aquelles inmenses muntanyes de color blanc amb un cel rogenc que s’està preparant per l’alba. El paisatge és d’una bellesa tan gran com les emocions que estem sentint, i que ens ajuden a ignorar el fred d’aquelles hores de la matinada. 



Sortint de Gouter

La màgia dels primers raigs de sol

La pujada fins al refugi de Valot és molt còmode i anem veient les cordades que portem a davant a mesura que es va fent de dia. Fem una parada prop de la Dome de Gouter, que el Xavi, sobrat de forces, vol anar a coronar en un moment. El Francesc i jo preferim guardar forces, per si de cas. Al cap de poc, situats ja al refugi de Valot ja podem dibuixar amb la mirada la carena ondulada que haurem de seguir fins arribar a l’anhelat cim, tan proper i llunyà al mateix temps.

Al refugi de Valot



Bon dia Montblanc!

Una bella carena ondulada...

Cada cop més a prop

A mesura que anem pujant avancem alguna cordada i ens creuem amb alguna que ja baixa. No m’imaginava que hi hagués tanta i tanta gent pujant al Montblanc en un dia. Sembla que seguim una processó. El Francesc i el Xavi pugen molt relaxats i aprofiten per fer moltes fotografies. Jo, en canvi, prefereixo anar concentrada en fer passos segurs i no sortir del camí de neu.



Mirant el fil que deixem enrere...
Últims metres...

Els últims metres de l’aresta crec que fan vibrar de valent a qualsevol, com si fos una passarel·la que et porta al gran espectacle que es veu des del sostre dels Alps. L’arribada al cim és realment molt emotiva, donant lloc a una abraçada sincera entre els 3 i a un moment únic entre la nostra cordada. Ser allà junts és la forma de representar una sèrie de vivències i emocions compartides no només a aquesta setmana, sinó al llarg dels anys que fa que ens coneixem. Fa més de 10 anys segurament no ens hauríem imaginat que viuríem aquell moment que perdurarà al nostre record com una ascensió que  va esdevenir perfecte.



Companys de cordada a 4800 metres

En Xavi, tocant el sostre dels Alps per segon cop...



L’alegria d’haver coronat el Montblanc plegats en un dia excel·lent ens dóna energia suficient per poder tornar a les Houches aquella mateixa tarda sense defallir, així com energia per imaginar noves muntanyes per descobrir. 


Baixada relaxant i gaudint del paisatge...

Tornant a Gouter...


Baixada de Gouter a Tête Rousse


De retorn cap a Tete Rousse

Creuant el tram anomenat "La Bolera"

Ens acomiadem de Tête Rousse

Arribada a meta! Les Houches, 18:00h aprox.


Reportatge fotogràfic de la setmana als Alps, juliol del 2014:


GRAN PARADISO EXPRESS


Arribem a la nit a la Vall d’Aosta, encara impregnats per la màgia dels Ècrins que, tot i ser el mateix dia, sembla que ja ens quedi llunyà. Tenim diferents opcions, fer el Gran Paradiso en dos parts o fer-lo tot d’una tirada. Ens decantem per la segona opció. Per poder-ho fer hauríem de començar ben d’hora. Però, com és necessari, de nou la muntanya ens ensenya que els que ens hem d’adaptar i prendre decisions constantment som nosaltres. Així és que ens despertem a l’hora que volíem marxar amb una bona pluja. Toca prendre paciència i replantejar possibles opcions. Al final, a les 10 del matí, quan sembla que el temps vol donar-nos una treva, decidim pujar al Gran Paradiso d’una tirada, sempre i quan les condicions metereològiques ho facin possible. Intentem sortir amb poc pes, tot i que es fa complicat havent de portar tot el material tècnic per progressar en glacera.
3, 2, 1 acció!

 
Vertical a bon ritme fins al refugi!

Arribem al refugi de Gran Paradiso!

Els primers 1000 metres de desnivell, fins al refugi de Gran Paradiso, es fa amb bastant rapidesa, ja que el sender que puja és bastant afable. Amb relativament poca estona ja arribem al refugi. A partir d’aquí el camí es torna més pedregós fins al glacera. On toca posar-nos botes, grampons i encordar-nos.
Preparant-nos pel tram de neu

Trobem cordades que baixen. Ens imaginem per l’hora que és, que som els últims a pujar. Això no dóna gaire confiança, però decidim seguir sota una boira que ens deixa visualitzar la traça sense problemes. A mesura que anem pujant continuem trobant grups que baixen. El Xavi, el nostre company internacional i de relacions púliques, els pregunta quan queda per arribar el cim i tots els donen dades diferents. La veritat és que es queden sorpresos que pugem a aquelles hores i ens miren amb cara de poker quan els hi diem que pugem des del pàrking. Aleshores trobem uns manresans, que també baixen i que ens informen que davant nostre portem una cordada polaca que està pujant. Ens comenten que ens queden 3 rampes. Això ens anima una mica. Bé, potser fins i tot ens anima massa. El Francesc, que encapçala la cordada comença a accelerar el ritme i a tibar-me com un bou. Crec que en Xavi, que ve al meu darrera no té problema per seguir aquell ritme. Jo intento seguir aquella velocitat una estona tot remugant, però també pensant que com més ràpid més aviat arribarem. Però al final els he de demanar que afluixem el ritme. Avui les sensacions no m’acompanyen. Tinc agulletes els quadríceps i encara estic cansada de la Dôme. 

 Pujant sota la boira...

Crec, a més, que la boira no m’acaba d’ajudar a canviar el color de la meva perspectiva. Per sort, tant en Xavi com el Francesc intenten animar-me. Finalment, trobem la cordada polaca que estan descansant. Saber que no estem sols pujant em dóna un descans. Els saludem, els avancem i seguim una traça que ens obligarà a fer un flanqueig una mica incòmode per situar-nos als últims metres del cim, meravellats per una verge Maria que s’alça per sobre la boira en un bloc de roca més elevat i que sembla inaccessible. Impressionant! Aleshores, sense esperar-ho, ens apareix el regal del dia. Per uns instants la boira es comença a obrir i podem quedar estupefactes per les grans vistes que té el Gran Paradiso. Crec que si ens treuen sang en aquell moment no ens en troben.


Flanqueig abans del coll

Buscant el camí...

Foto de rigor

I no ens cansem de mirar pel balcó

El regal del dia...

Toca baixar...



Poc a poc i bona lletra

La baixada és tot relax, de nou entremig de la boira, però amb un temps calmat i encara revivint les emocions d’un cim ben altiu que no crec que deixi indiferent a ningú. Al final de la glacera decidim fer més amena la baixada fent algun “culenbajen” i practicant les tècniques d’autodetenció amb el piolet. Finalment s’acaba la neu i toca desfer camí tot gaudint dels paratges de la Vall d’Aosta, i recordant tots els amics que aquest any correran de nou la Tor de Giants.

Gaudint d'una baixada plàcida!

Arribem al pàrking després d’una jornada express que, tot i tenir els nostres dubtes, ens ha sortit rodona. Ens sentim realment afortunats.

Arribada just a l'hora de sopar!

DÔME DE NIEGE: RETORN ALS SOMNIS D'INFÀNCIA


Aquest estiu toca saber que se sent en algunes de les muntanyes més altes dels Alps. És per això que el Xavi ens ha preparat una setmana a l’estil alpinista. El primer objectiu de la setmana és la Dome de Niege i, si fos possible, la Barre dels Ecrins.

Arribem al parking Pré madâme Carlé a la tarda, embadalits per aquelles muntanyes tan altes i escarpades. En Francesc i el Xavi sembla que les hores de viatge no els ha cansat, estan amb una energia desbordant i decideixen sortir per intentar fer alguna ascensió ràpida. Al cap d’unes hores tornen amb la cua entre les cames... Els Alps ens tornen a recordar que les progressions necessiten el seu temps, sobretot si vas amb botes i carregat amb una bona motxilla. El concepte desnivell és diferent que als Pirineus.

L’endemà, toca de nou tractar la muntanya amb el respecte que es mereix. La pluja no ens deixa sortir fins al migdia. És per això que decidim sortir amb el Ricard, amb el que ens havíem de trobar dalt el refugi dels Écrins. Tot i el cel gris sortim animats, tot  comentant la bellesa del paisatge a mesura que anem pujant.


Iniciem camí molt animats!

En Ricard en un fons de postal

El primer refugi que trobem

Al cap d’una estona d’haver passat un refugi ja ens situem dins la glacera. Realment, quan no ho has vist mai de tan a prop, és molt impactant veure les esquerdes i seracs. És com si forméssim part d’una d’aquelles típiques postals dels Alps. El tram de glacera és força planer, però la zona és tan atractiva que la ruta no es fa gens rutinària. Finalment, s’aixeca un moment la boira i podem veure el refugi on hem de pernoctar dalt d’una muntanya de 200 metres a la dreta. Per uns moments també podem divisar l’objectiu de demà. La Dome de Niege i la Barre dels Écrins es mostren altives i elegants enmig d’aquell entorn tan poc habitual per nosaltres.
Inici de la glacera

Divisem el refugi dalt del cim de la dreta

Al cap de poc d’arribar al refugi dels Écrins comença a bufar vent fort i a nevar amb molta intensitat. Quina sensació més satisfactòria poder estar aixoplugat a 3100 metres enmig d’aquella tempesta de neu. Per uns moments em sembla que estem al hivern. Al refugi s’hi respira un ambient molt familiar. Hi ha un grup de francesos amb guia i un grup de quatre txecs. Som molt poca gent la que hem volgut pujar avui. El temps per l’endemà és insegur i no sabem si ni tan sols podrem arribar a la Dome, així que baixem les nostres pretensions. Si fa mal temps no ens llevaran fins a les 6.30. I si fa bon temps ens llevaran a les 2:30. A diferència del que preveiem estem molt calents en aquell refugi i durant la nit podem dormir ben frescos i sense manta gairebé. M’aixeco uns quants cops al WC. I l’últim cop espio per la finestra veient que el cel ja està ben estrellat. Això significa que ja ha passat la borrasca i que al cap de poc ens cridaran. I així és, al cap d’una estona sentim un dolç “Bon jour” i tots els de l’habitació ens comencem a preparar per la jornada. Primer esmorzem per tenir suficient energia per poder encarar l’ascensió. Després toca abrigar-nos bé i preparar tot el material tècnic. Nosaltres ens ho prenem amb molta calma. Havent nevat preferim que obrin traça el grup de francesos amb guia. Així és que sortim els últims. 

Companys de cordada! Els últims a sortir del refugi

Baixem sota una nit estrellada i tranquil·la els 200 metres del refugi cap a la glacera i allà ens posem grampons i ens encordem. Pensava que feia més fred, així és que em trec fins i tot alguna capa. I aquí comença l’aventura. Caminem a ritme tranquil sota una capa blanca de neu tot visualitzant la silueta de la Dome i la Barre, que avui ens han donat el bon dia amb una bellesa imponent i indescriptible. Tot i ser la matinada no hi ha rastre de son i crec que tots tenim els ulls com taronges.

Mirant la traça feta per la glacera
 
La Dôme de Niege i la Barre des Ecrins

A mesura que ens apropem a la Dome cada cop tenim més a prop els altres grups que han marxat més abans que nosaltres. Els veiem en fila índia i amb un ritme calmat a anar enfilant progressivament el cim. Els admirem per la força i perseverança que hauran de tenir obrint traça. És molt més còmode trobar-te ja el camí marcat. La pendent de pujada gairebé no deixa treva, però el nostre ritme calmat fa que no ens cansem i que puguem gaudir de cada pas. A l’últim flanqueig ens trobem els 3 grups units per un mateix objectiu. I finalment, ja poden veure la Dome molt aprop. Ens queda superar una petita rimaia i ja som gairebé al cim. Penso en les paraules de la Sílvia fa uns dies, que em reconforten: “Des dels 4000 les coses es veuen diferents, no tinguis por.” La veritat és que té raó. No havia vist mai res semblant en directe.




En els últims passos em fixo amb la meva pròpia ombra i sento que fa molt temps que he estat esperant un moment així. M’emociono i se m’escapa alguna llàgrima sota les ulleres. Cridem de felicitat i ens abracem eufòrics per haver arribat a la Dome, entremig d’un vent fort que també vol participar en aquest moment. Ens mirem la Barre  i, tenint en compte, l’hora que és, el vent que bufa i la neu que hi ha a la cresta, la desistim. Creiem, però, que tal com ens havien previst les condicions metereològiques podem estar més que contents.
Vistes espectaculars!


L'últim flanqueig fins al cim!
A la baixada anem comentant la jugada sobre com ha estat l’ascensió i, en relativament poca estona, ens situem a la glacera. Fem una parada a la base del refugi i, posteriorment, seguim anant perdent alçada sota la pluja i amb un somriure d’orella a orella. Al cap d’unes hores arribem, finalment, al pàrking, cansats, però amb la satisfacció enorme que uneix uns companys de cordada que han assolit un cim.

Arribada al punt d'inici amb gran satisfacció!