dimarts, 17 de juny de 2014

EMMONA 2014: UNA MARATÓ AMB SENSACIONS DE DIFERENTS COLORS


Sona el despertador a les 4:00h i em costa moltíssim llevar-me… Avui voldria dormir més… Sé que això no és un bon senyal, ja que generalment em llevo d’una revolada el dia d’una cursa. Però avui toca córrer pels camins de l’abadessa Emmona, així que amunt! Faig les rutines habituals i anem a buscar la Pili i el Sam, amb qui tornarem a compartir una cursa, després de moltes setmanes sense veure’ns...

El fet que els corredors de la marató i l’ultra estiguin barrejats a la sortida fa que la sortida sigui molt relaxada i còmode... Fem una volta pel poble i aviat enfilem el mateix camí de la cursa Taga. De seguida m’adono que alguna cosa no va bé... Camino als llocs del sender on acostumo a córrer. Estic suant molt... M’està costant tirar endavant... Tinc l’esperança que a partir del km 6 on comença la pujada més dreta, on s’ha de caminar, em senti millor. Em prenc electròlits i bec aigua perquè, tot i ser poc més de les 6 del matí, noto com em baixen les gotes de suor constantment...

A diferència del que em creia, caminant cap al Puigestela les sensacions no milloren. Em fan mal les cuixes i no tiro... Què em passa? Deshidratació? Cansament? A veure si després de la primera baixada la cosa millora...

Després del primer cim, on ja visualitzo Pardines, toca baixada... Quan veig aquella baixada! Tothom caient de cul! Penso que uns pals m’haurien anat de conya... No em ve de gust fer cap cop de cul, així que decideixo baixar com una padrina... M’avança una noia, però no tinc cap mena d’intenció de canviar la meva decisió... Un cop acabada la baixada trobem uns plans i baixades corredores que intento fer amb el màxim de dignitat sense perdre massa posicions... Al cap d’una estona ja arribo a Pardines (km 18), on sé que m’espera el Francesc... Omplo bidons i intento reemprendre ràpidament la marxa. El Francesc intenta animar-me però no estic gaire d’humor, sé que ara torna a venir una llarga i calorosa pujada.

La pujada compleix exactament les meves expectatives. Em noto lenta... Tinc molta i molta calor... Continuo bevent aigua i intento aguantar l’agonia pensant que quan haguem guanyat més desnivell, tal com diu el Pika, segurament correrà la fresqueta... Estic acostumada a patir a partir de la meitat d’un ultra, forma part del joc. Però avui no m’ho esperava. Suposo que al final acabaré... Però, per ser una marató, veig tan llunyana l’arribada. No em deleixo gens de no estar fent l’ultra de l’Emmona avui.

Finalment arribo al coll de la Serra de la Canya (km 24) on la perspectiva de la marató comença a canviar... Arribo a l’avituallament i em fixo amb un tall gran de síndria!! Mmmm.... El meu cos m’ho demana a crits!!! Després d’haver omplert bidons marxo tot gaudint d’aquell tall de síndria, com si m’haguessin donat una gran llaminadura!! Què bona!! I mentre vaig menjant la síndria m’adono que ja estic situada a la zona d’alta muntanya, on em sento més còmode, on no fa calor i on puc distreure la vista amb els grans paratges del Pirineu Oriental. La meva mirada ja té ganes de divisar la propera parada: El coll de la Marrana! Així que, tot i les molèsties, activo el meu cos per arribar-hi el més aviat possible.

Correm senders bastant plans i de baixada entremig de zona de prats i de rierols... Estic envoltada d’altres corredors, tant de la marató com de l’ultra, amb els que ens animem mútuament... I , finalment, ja veig la pujada cap al Coll de la Marrana! Tot pujant em trobo amb el Samu, que m’anima. I més amunt el Francesc i el Gerard!! Quina il·lusió! Aleshores aprofito per queixar-me una mica però les paraules del Gerard esdevenen polvorí: “Si no vols patir tant Eli, ves més a poc a poc, i ja està...” Aleshores me n’adono que el que haig de fer és deixar de queixar-me i  fer el contrari!

Quan sóc al Coll de la Marrana (km 34) i miro Bastiments!! Mmmm... Quines ganes de pujar-hi! Em queda la última part, la part més tècnica, però la part que més m’agrada. Així que decideixo intentar apretar una mica i deixar d’escoltar-me el cos fins a meta, deixant-me endur per la bellesa d’aquella zona! Mentre pujo a Bastiments em ve el cap l’eufòria que sentíem amb el Xavi fa  gairebé 2 mesos al Skimarathon pujant aquell últim cim nevat. Allà torno a estar, ara en direcció contrària!


Cap a Bastiments!

Quan sóc al cim de Bastiments, començo a córrer esperant trobar el Quico al cap d’uns metres! I així és! Fins i tot hi ha la Magda! Quina energia et dóna trobar amics dalt la muntanya!

Preparada pel tram tècnic...


A partir d’allà sé que haig d’estar molt concentrada per no perdre la meva posició en els trams tècnics... Però ho estic passant tan bé que m’és molt més fàcil del que em pensava!! En poca estona ja visualitzo el Pic de l’Infern! Wuau! Ja el tenim allà!! Ja em queda poc per arribar al Noucreus, un altre cim especial que em porta records de moltes vivències en diferents situacions! Un cop allà, enlloc de baixar cap a la vall directa, ens fan seguir un tros de l’Olla de Núria, fent molt més atractiu el recorregut.

Aprofitant la baixada!!


Estic cansadíssima! Però toca donar-ho tot els pocs quilòmetres que queden... Quan arribo a la baixada augmento el ritme, tot pensant que tinc Núria ben aprop, on segurament m’esperarà el Xeli. Quan veig Núria gairebé m’emociono, però encara augmento una mica més el ritme, pensant que fins l’últim moment no pots baixar la guàrdia, ja que se’t pot aparèixer una dona per darrera. Dono la volta al santuari i finalment arribo a meta!! Quina sensació final tan diferent a la del principi d’aquesta marató!

La meta esperada a Núria!!


Aquest cop vull dedicar aquesta experiència al meu avi Josep, una de les persones més dures que he conegut mai, que em va ensenyar que a la vida s’ha de lluitar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada