divendres, 9 de maig de 2014

APUKO! Una transició a la basca!

Abans d’inscriure’t a un ultra crec que has de tenir una cosa clara: Saber si realment estàs disposat a posar tots els mitjans que estiguin al teu abast per no rendir-te, per poder finalitzar. Per tenir aquesta certesa, un ultra ha de tenir quelcom que et motivi.

El que em va motivar en apuntar-me a l’Apuko Extrem Ultra, d’una banda, eren les pujades dretes que ens havien descrit tantes vegades el Salvador i el Jordi. I, d’altra banda, que fos al país basc. Ara, només em faltava comprovar que si el que més em motivava es correspondria a la realitat.

Apunt per la festa!!!
Ens trobem a les 6 del matí tota la colla, tots bastant eufòrics i amb ganes de començar! Música ambient excel·lent i en un moment ja donen el tret de sortida. Trobo que el ritme de sortida és suau... Però a mesura que comencem a pujar per sender amunt a les fosques, tot esquivant alguna vaca, els corredors ja comencen a demostrar les seves qualitats de velocitat. En Nís em passa tot pujant amb l’agilitat que el caracteritza. Desitjo que tingui una bona cursa! Crec que ja no el veuré fins a l’arribada.
                                    
Arribem a la carena de la primera muntanya a l’alba. Quin paisatge! Brutal! El verd de la muntanya juga amb els primers colors del dia tot divisant diferents pobles a la llunyania... I més amunt retrobem ja la boira i la fresca que caracteritza els cims de la muntanya basca.

Dalt del cim trobem un basc tocant el que crec que potser és un Alboka. Allà m’avancen els Jordis i el Salvador. Van com unes motos!!! I allà comença la primera baixada tècnica on tothom va amb peus de plom. Amb tants kilòmetres veig que ningú té ganes d’arriscar.

Poc després, continuem pujant i mentre alguns corredors ja comencen a baixar fent drecera, ens criden uns de l’organització per avisar-nos que hem d’arribar fins a dalt!! Allà em fixo que alguns corredors bascos tenen el costum de tocar el monument de dalt del cim. Un costum que a partir d’aleshores jo també faré en tots els monuments que vagi trobant dalt dels cims, com qui fa un ritual.

He començat conservadora, perquè és la primera cursa de muntanya de la temporada i tinc dubtes que les cames estiguin prou preparades per tants kms. Em pregunto on tinc la rival que porto darrera i de com actuaré, però aviat ja sento una dona basca per darrera. Així, arriba la primera decisió a prendre. Com que el terreny és trencacames m’adono que ella té un ritme més alt a la pujada que jo, així és que a la primera baixada llarga intento treure-li una mica d’avantatge, arribant al primer avituallament abans que ella. Allà em trobo amb el caliu i els ànims de les dones de la colla catalana amb qui convivim aquest cap de setmana i que ens seguiran a tots els pobles per on passem.

Sé que a la pujada la corredora basca em tornarà a atrapar. És qüestió de temps. Però no per això haig de deixar de lluitar. Així és que m’obligo a córrer on puc i vinga amunt! Intento no acomodar-me al ritme de corredors que tinc al davant. Allà em ve al cap com em feia patir la Pili a l’hivern, obligant-me a avançar, quan jo m’hauria quedat al darrera de qualsevol esquiador que portés un ritme còmode.

El terreny trencacames continua però en una llarga pujada per una pista forestal ja em veig pujar de nou la corredora. Ha arribat el moment. M’avança i poc a poc em va traient distància. Al cap de poc ja arribem a la zona del tallafoc. En una altra ocasió sé que potser podria pujar aquella gran pujada amb més lleugeresa. Però avui em noto pesada pujant, així que tocarà conformar-se. A dalt em trobo uns bascos animant i em diuen una frase molt encertada pel moment: “¡Venga corre! ¡Que vienen los lobos detrás!”. Això em fa posar en estat alerta pensant que segurament no dec tenir gaire lluny una altra dona per darrera.

Tram del tallafocs
Intento baixar ràpid, però no podem fer miracles. En un tram em perdo i haig de desfer camí. Al cap de poc ja m’acosto al següent poble i avituallament. Allà em trobo amb el Raúl! Quina il·lusió! Trobar-lo en una cursa és font d’estímul per no rendir-me, per seguir, l’actitud que vam mantenir plegats aquella segona nit de la Mític.

Crec que estic al km 35, però quan ho pregunto em sembla entendre que estic al km 40 i flipo! Ostres! Què ràpids aquests 40kms! Més endavant m’adonaré que no era al km 40, fet que m’ajudarà a acabar-me de desmoralitzar. Surto del poble animada, inclús amb una mica d’emoció continguda.

I amunt! Veig gairebé impossible acostar-me a la corredora de davant, així que l’objectiu serà mantenir la posició. Tinc la intuïció que alguna corredora no tardarà gaire en aparèixer per darrera i així és. Mentre pujo una pista forestal que va fent esses, ja diviso una corredora que puja somrient. Jo també li retorno el somriure, tot i que sé que això serà l’inici d’un nou patiment psicològic i físic.

Al cap d’una mica m’avança tot saludant-me i fem referència al fet que encara queden molts kms. Arribem juntes a l’avituallament on em diuen que tan sols estem al km 40!! Després d’aquest punt la vaig veient allunyar-se en la pujada. Aquí el “coco” passa uns quants kms de debilitat. Vaig veient com un munt de corredors m’avancen constantment. Penso: “Ostres Eli! Què t’està passant? Deus haver afluixat molt el ritme perquè t’avancin tanta gent!” Aleshores apareix el follet entremaliat que tots portem a dins que comença a fer de les seves: “Això és molt dur. Encara queda molt i estàs molt cansada. Masses kms per ser la primera cursa. Què hi fas aquí? I si plegues?...”

El malson s’acaba quan dono ànims a un corredor que em contesta: “¡Ánimos a ti! ¡Qué haces la larga! ¿Te piensas que iríamos tan rápidos si hiciéramos la larga?” Uf!!! Tots aquests corredors són de la long, porten dorsal vermell!

Continuo una mica més tranquila, tot i que el moment de crisi ha deixat les seves seqüeles i corro d’esma, absent i una mica desmotivada. Aleshores em passo un noi! Ostres! La camiseta dels Mountain Runners! És l’Uri! Quina il·lusió trobar en aquell moment algú conegut! Ens preguntem com estem. Ell diu que bé! Jo també li dic que bé! No el vull atabalar amb les meves cabòries i l’empenyo a continuar a tope! Ens acomiadem i inicia la baixada amb la velocitat de cabirol que el caracteritza. M’alegro que estigui fent una bona cursa i li estic agraïda per haver-me despertat del meu passotisme.

Els ànims de l'Uri...
Baixant ja començo una transformació important. Em noto dèbil físicament i cansada però m’aferro a la meva tossuderia de treure força d’on sigui per acabar. Haig de fer un reset al km 55. Un km que costa moltes pujades i baixades, però que finalment arriba. Abans d’arribar-hi ja tinc clars 3 coses importants: Carregar bidons, menjar i prendre’m un cafè.

Però un punt emocionant dels ultres és que, tot i planificar-te, hi ha elements que no controles, imprevists, que has de saber gestionar de la millor manera al moment. A l’avituallament no hi ha cafè!!! Sembla una tonteria, però per mi és important, feia estona que m’havia aferrat a aquest element motivant.

Per sort, tinc l’assistència excel·lent de la Sara que, a part de tenir una gran experiència en el que necessitem els corredors en els ultres té un cor gegant. Ràpid i corrents se li acudeix anar-me a buscar un cafè en algun bar llunyà, perquè a la vora no en veig cap. Els minuts passen i em poso neguitosa. Els de l’avituallament em diuen que no em quedi parada, que continuï! Amb la cua entre les cames i indecisa decideixo marxar. I quan ja estic a uns metres de l’avituallament l’Alba em crida ben fort per dir-me que la Sara ja ve amb el cafè. Tiro enrere, la Sara corre i em dóna un cafè en un vas de vidre, tot trotant. Impressionant! No tinc paraules per poder agrair aquest gran detall, que no tothom hauria fet.

I aquí sí que comença la llarga lluita fins al final, sense cap moment per poder-me relaxar. Inicio un ritme més alt del que he portat fins aleshores. Al cap de poc em trobo en Nís, el Xeta i l’altre company. Els saludo i els animo a continuar. De seguida ja visualitzo la corredora que m’havia passat al km 40. M’entrego al màxim i l’avanço. Ara he dictaminat sentència i hauré de portar un bon ritme la resta de cursa, perquè la tindré allà darrera fins a meta.

El paisatge d’aquesta part és genial també i en, relativament, poca estona arribo al proper poble i avituallament. No puc perdre temps, així que de seguida torno a enfilar muntanya amunt. La pujada més bucòlica de la cursa, entremig d’herba i vaques. M’encanta!

Quan sóc a dalt  estic contenta pensant que només quedarà una baixada, una pujada i una baixada final. Però no! El perfil trencacames continua jugant amb el nostre cansament físic i mental. Ens quedarà encara una baixada i pujada fins arribar a un refugi, on encara ens quedarà bastant. Bé! Si és aquest el recorregut l’haurem de fer, no? El fang, que ens ha acompanyat durant tota la cursa, continua fent acte de presència, en algun tram, fins i tot, és gairebé impossible córrer.

Desitjo des de fa estona l’arribada al refugi perquè crec que aleshores ja farem la penúltima baixada. Però quan arribo allà, de nou, el traçat ens sorprèn. Encara estem lluny de la penúltima baixada. Ens quedarà carenejar, una baixada i, com diuen els bascos, “una rampilla de nada”.

Quan sóc a dalt de la rampa, diviso a baix dos persones de l'organització i penso: “Ara sí que això ha de ser la penúltima baixada...”. Quan arribo a aquest punt els dos homes m’informen que la baixada encara continua i que s’ha de vigilar perquè és pendent i hi ha molt de fang. Tenint en compte, que els bascos no avisen per poca cosa sé que m’espera una baixada divertida! I així és! Tot i els pals ben clavats rellisco de peus i si no vaig amb compte puc acabar al barranc del riu que hi ha l’esquerra. Així és que intento buscar trams on hi hagi una mica de fulles o jugar a fer de Tarzán amb els arbres, inclús amb alguna branca que s’afegeix a la festa i es trenca.

Aquest punt em fa estar tan concentrada que gairebé m’oblido de la rival que porto darrera. Quan el terreny es suavitza ja puc començar a córrer. Estic impacient per arribar a l’últim avituallament, abans de la última llarga pujada. Finalment ja veig una carpa! Que bé! Fins i tot, mentre carrego el bidó em  permeto de bromejar amb els de l’organització. I quan ja estic apunt de continuar arriba la meva rival! Em quedo petrificada per segons! Decideixo sortir pitant mentre penso que això serà dur, molt dur!

Em pregunto si ha esperat a aquest moment per fer-me l’atac final i va sobrada de forces o aproximadament estem igual. En els propers 8 kms ho esbrinarem. Estic segura que ella ho donarà tot. Així que jo hauré de fer el mateix. No m’hauria imaginat mai els últims kms d’un ultra amb aquesta pressió i amb aquesta intensitat.

Inicio l’última pujada amb un corriol entre arbres, rierols, branques i pedres que sembla que també vulguin ser partíceps de l’última part de la batalla. Esses i més esses i no s’acaben mai. Tinc unes ganes boges d’enfilar la última part més pendent cap a l’Apuko, però no hi ha manera de sortir del bosc. No tinc visibilitat per saber quan queda. Em noto cansada, em fan mal les cames, sento veus per darrera que m’impulsen a continuar endavant al màxim de les meves possibilitats. Avanço un corredor que aleshores es posa a seguir-me i ja divisem gent de l’organització en una roca. Allà s’acaba el bosc i comença la pujada final. La pujada de l'Apuko!!

La pujada a l'Apuko... L'última!
No vull mirar enrere, no vull mirar on és ella. Tan sols vull concentrar-me en donar tot el que pugui! L’última pujada dreta! 200 metres de patiment potser? Un esforç!! Vaaa!!Visualitzo el que em sembla que és el final de la pujada. Vaaa! Una mica més! Els de l’organització a dalt  ens criden, ens animen, ens donen força. El corredor basc i jo pugem ben a prop en silenci, donant-ho tot i amb algun ànim que sen's escapa entre esbufecs. És com si ens motivéssim l’un a l’altre.

A dalt ens avisen que hem d’anar amb cura a la baixada. Hi ha una part tècnica, però crec que no serà tan fangosa com l’altra. Estic contenta perquè ja veig el poble! M’emocionaria i tot, però no m’ho puc permetre. Encara queden bastants metres de desnivell per baixar al poble. No vull mirar enrere... Haig de baixar ràpid. Al tram tècnic intento anar per feina però amb cura. Un corredor més hàbil ens avança.

Finalment el terreny es suavitza i iniciem una baixada per pista forestal. Corro i corro!! Em dic a mi mateixa: “Va més depressa!” I no puc evitar-ho! Finalment em giro un moment i em sembla veure la rival una mica més enrere. Ja la tinc aquí! Quina agonia! Per sort ens posem en un corriol entremig d’un bosc una mica més entretingut. Em quedarà gaire per arribar al poble? Al cap de poc em sembla veure que ja com s’aclareix el bosc i el sender es torna més afable! Ja arribo a Zaramillo!! No m’ho puc creure! Però haig de córrer més! Encara em pot atrapar! T’imagines que t’atrapa entrant al poble? Trepitjo l’asfalt, veig la gent animant, veig la meta!! Estic apunt d’aconseguir-ho! Una mica més d’esforç i s’haurà acabat el patiment! Arribo gairebé sense creure’m que ja em puc aturar i em quedo perplexa! Acabo d’aconseguir el que, fins i tot jo, veia gairebé impossible! Una transició del skimo al córrer a l’estil basc!


video


Por último, quiero felicitar a la organización y voluntarios del Apuko para ofrecernos una carrera tan exigente tanto por su longitud como trazado, en medio de un entorno tan idílico. Durante la carrera pude disfrutar de la generosidad, de los ánimos y de la lucha incansable de todas las personas de mi alrededor. Y esto es vida!

Grans companys i companyes a l'Apuko!!