dimarts, 3 de setembre de 2013

UTMB: No paris de córrer!

Asseguda al terra de la plaça de l’església de Chamonix, sota el sol ardent del migdia, espero el tret de sortida envoltada de corredors com jo. Sembla que esperem que s’obrin les portes per entrar a un concert de rock, però no, estem allà preparats per afrontar la gran batalla de l’UTMB!

Veig mirades de concentració, algunes d’emoció, algunes de comiat amb familiars o amics... Jo tinc la sensació que d’aquí a una hora em llençaré al buit, recorrent 168 km per terres totalment desconegudes. Aquest cop no cal que faci esforços en anticipar res més que un perfil que tinc imprès en un paper i que he intentat memoritzar.

20 minuts abans de l’hora D la multitud es posa dempeus i comencem a seguir el ritme amb les mans d’una música a tot volum. Hi ha una alegria encomanadissa. I finalment arriba la cançó de la “pell de gallina”, aquella cançó que abans de la sortida ens fa sentir com si forméssim part d’una gran aventura. Veig una noia a qui se li escapa la llàgrima. A mi també se m’escaparia, però aquest cop intento mantenir la racionalitat i guardar energies que segur que necessitaré.

Tot i saber poc francès entenc perfectament el compte enrere numèric! Per fi! Els carrers i els balcons de Chamonix estan plens de gent animant amb el màxim d’entrega per transmetre tota la força als corredors. La gent ens fa sentir del primer a l’últim com si fóssim uns campions i encara no hem començat. Impressionant! Èpic! No havia viscut mai una experiència així en una cursa...

El primer tram comença corredor amb 8 km de baixada fins les Houches, on compartim pista forestal amb molts i molts corredors. Allà em trobo el Jordi, un company del Club que no coneixia i que ja és tot un veterà del l’UTMB. Però no parlem gaire estona ja que tots dos estem concentrats en aquest tram on encara cadascú ha de trobar el seu ritme. Jo, a part, començo a tenir algun entrebanc per fer-ho més emocionant. Al ser un tram corredor no para de caure’m el bidó de manera que l’haig d’acabar aguantant amb una mà. Espero que al km 31 el Nil me’l canviï per un que es subjecti millor.

A partir de les Houches ja podem començar a caminar cap al primer coll on em trobo en Josep. Quina il·lusió! Pensava que estava davant i no el veuria. M’alegro molt que al final pugui gaudir d’aquesta experiència perquè es mereix aquest regal... Així és que l’animo a continuar endavant!

Al arribar al primer coll noto com encara no em sento còmode ni amb mi mateixa ni amb l’entorn. No sé si es l’aglomeració de la gent o les expectatives que aquest ultra serà molt dur. Estic pessimista i això no es bo. A la primera baixada decideixo no deixar-me endur per la multitud tot baixant a un ritme més suau per intentar retardar al màxim la fatiga muscular.

L’arribada a St Gervais, sense esperar-ho, esdevé un canvi d’actitud. Un altre cop els ànims i crits de la gent em deixen impressionada. Però el que em deixa un bon regust és un tros de formatge francès d’aquells que tant m’agraden. Veig un cartell on posa que queden 10 km fins arribar al proper avituallament, les Contamines, on m’espera l Nil. Això m’omple de motivació per encarar aquesta part amb alegria. I per posar-hi la cirereta al pastís em trobo el Miquel que m’anima i que em diu: “Eli!! Rauxa, però amb seny eh!”. Aleshores penso que tal com he començat aquest ultra, ara mateix necessito més rauxa que seny.

Arribo a Contanimes sense haver encès encara el frontal. Allà m’espera el meu excel·lent assistent que em recorda les lleis de la hidratació i alimentació per sobreviure a un ultra. M’informa de com va el Francesc i els altres de davant. Em prenc un cafè (el primer del dia) que ja feia hores que desitjava! El Nil em deixa el Primaloft perquè no passi fred a la nit a les alçades i ens acomiadem dient “Bona nit!”. Si tot va bé ens veurem al cap de 46 km, a primera hora del matí, a Courmayer.

Avui tinc unes ganes boges d’afrontar la primera nit, ja que el tram següent té més desnivell i no és tan corredor com aquesta primera part. Tinc ganes de muntanya!! Abans d’enfilar la primera pujada de la nit em trobo el Joan, amb qui hem coincidit en altres curses i conversem una estona, però al final decidim continuar cadascú amb la seva cursa.

A la Balme començo a pujar amb molta energia fins al Croix del Bonhome. I allà és on em trobo per primer cop amb les característiques dels colls dels Alps, que sense saber-ho posaran a prova la meva paciència durant tot aquest ultra. I és que als Alps un cop has fet el desnivell més important d’un coll sempre hi ha uns quilòmetres no tan pronunciats però que es fan molt llargs. No són tan directes com els dels Pirineus, als quals estem acostumats.

Un cop arribat al Croix del Bonhome baixo cap a Chapieux on ens espera una escrupolosa revisió de material i on hi ha una bona festa muntada. Surto de Chapieux iniciant una aproximació cap al Coll de la Seigne per pista que en una altra moment se’m faria molt pesada. Però com que encara porto la motivació en alça intento aprofitar-la fins que pugui. Arribant al coll de Seigne amb giro i veig sota un cel serè i estrellat una cua lluminosa inacabable de corredors que dibuixen el sender per on hem pujat. És curiós com veure aquell espectacle em fa obrir els ulls com taronges, no només per la seva bellesa, sinó també perquè tinc la sensació com si aquella cua gegant m’estigués empaitant i jo hagués de córrer per no deixar-me atrapar. Una mica d’instint de supervivència, segurament...

Quan arribo a l’avituallament al Lac Combal comento amb els organitzadors que és el primer cop que estic a Itàlia i riem comentant irònicament que es veuen uns paisatges genials, òbviament a les fosques no es veu res. Així faig el primer intent per començar a practicar l’italià... Marxo de l’avituallament sabent que em queda per fer l’últim i més petit coll de la nit i que d’aquí a 13 km seré a Courmayer on de nou trobaré el confort del Nil.

Des d’aquest coll sé que hi ha una baixada de 10 km que em fa una mica de respecte perquè penso que potser se’m farà feixuga. Però tot i baixar a ritme suau ben aviat, després de l’avituallament del Col Chécroit, ja veig les llums de Courmayer tot arribant-hi a punta d’alba.


Bon dia Courmayeur!
Vistes espectaculars des de Courmayeur!
   
Canvi de roba, vaselina, menjar, hidratació, un cafè i els ànims del Nil. No es pot demanar més per iniciar el que considero la segona etapa de l’ultra. Li dic al Nil que haig d’acabar aquest ultra pels meus nassos, cosa que el preocupa una mica, ja que encara queden molts quilòmetres. Però les meves paraules són senyal que ara tinc clar que vaig amb perseverança cap final, he deixat enrere el pessimisme i la inseguretat de la primera part de l’ultra. Sé que no serà fàcil, però lluitaré i arribaré!

Surto de Courmayer amb unes vistes espectaculars del Massís del Montblanc. Per primer cop gaudeixo del paisatge i inicio el que considero una altra vertical amb moltes ganes. Seguidament sé que venen 12 km de tram corredor i sóc dubte... Però per sort encara puc anar trotant i arribar a Arnua on inicio una pujada sense treva cap al Grand Col del Ferret, on entrem a Suïssa, país on tampoc mai havia estat. Aquí les cames ja comencen a notar la fatiga. És el que jo anomeno la crisi del 100 km en que no et pots escoltar massa el cos i on has de començar a tirar majoritàriament de coco. Aquest cop no apareixen pensaments tan negatius com altres cops, però sí que pateixo pensant en la baixada de 20km que m’espera!


 
Arribar a la Fouly després de 10 km de baixada se’m fa molt pesat i fins i tot faig una mica el ronso caminant en algun tram. Però a la Fouly decideixo treure forces d’on sigui per córrer els següents 10 km de baixada i caminar 4 de pujada (tot i les molèsties musculars) fins a Champex Lec. De nou m’automotivo sabent que al cap de 14 km tornaré a trobar el suport del Nil. Sé que per continuar aquest ultra fins al final haig de planificar-me tram i tram i anar trobant fonts de motivació d’on pugui.

Baixant de la Fouly conec el Pascal, un francès amb qui compartim camí fins a Champex tot intercanviant paraules amb el meu “super” nivell de francès. Tot i els esforços per córrer quedo admirada dels poblets suïssos amb casetes de fusta i amb gent que continua animant efusivament. Amb bon ànim ja enfilem cap a Champex que ja divisem ben amunt dalt d’un turonet boscós. A poca distància de Champex sento de nou “Vinga Eli!”. És en Miquel!! Aquest sí que no me l’esperava aquí. Resulta que espera el Josep que s’ha parat a dormir i que jo ni l’he vist!! Li dic que no em quedo a fer tertúlia perquè les hores van passant i intentaré no haver de passar tota una segona nit...A Champex, però, kit-kat merescut amb salsa rosa que m’ofereix el Nil en primícia.

Em queden 3 colls per arribar i tinc moltes ganes d’arribar! Així és que enfilo cap a Bovine al màxim de ràpid que puc i baixo a Trient on de nou la gent continua animant efusivament i on hi ha una gran festa muntada on em quedaria de grat, però sabent que em queden només dos colls intento anar per feina i dirigir-me al coll de Calonge on ja se’m farà fosc. Pujant rebo un missatge de la Montse animant-me. Carai! Això és una dosis extra de motivació que no esperava... Però el suport dels més propers no s’acaba aquí i baixant el coll rebo el que jo considero el missatge amulet que a cada ultra la Rosa m’envia quan considera que ja tinc a prop l’arribada.

Baixant cap a Vallorcine, tot i que el camí es fa llarg, estic molt contenta ja que vaig pensant que només en quedarà un coll. A més, també sé que el Nil i el Francesc, que ja és un finisher de l’UTMB, m’esperen a aquest penúltim avituallament.

Finalment arribo a Vallorcine a les 11.00h on la gent, com durant tot l’ultra, no es cansa de cridar: “Encourage!!”, “Super!!”, “Brava!!!”. Estic contenta, massa... Perquè aleshores cometo dos errors que em passaran factura. En primer lloc subestimo l’últim coll (tot i els advertiments del Francesc), pensant que només té uns 900m de desinvell positiu i després és tot baixada. En segon lloc, gairebé no menjo res. He estat rigurosa en tot l’ultra però així és com si baixés la guàrdia refiant-me que aviat acabaré i perquè ja estic farta de menjar sempre el mateix. M’acomiado, doncs, del Francesc i el Nil.

Eufòrica a Vallorcine, abans de l'últim coll!

El Francesc advertint-me del que encara quedava...

Decideixo fer l’aproximació caminant per guardar forces per afrontar amb el màxim d’energia l’últim coll: “La Téte aux Vents!”. Quan sóc a la base on veig com els frontals dels corredors dibuixen el camí a seguir penso que serà un coll digne de ser l’últim per com puja de dret i això em motiva. Així és que pujo i pujo a bon ritme tot veient cada cop més petit el poble. I quan arribo a l’alçada que crec que ja queda poc per arribar al coll veig que la cua de llums dels frontals continua flanquejant i continua pujant i pujant fins el que sembla que és el coll. Però quan sóc a aquell punt que he divisat la cua de llum continua encara sense baixar. I això succeeix una vegada i una altra, i una altra.

Començo a tenir sensació de gana però decideixo continuar, penso “No deu quedar tant!”. Però la cua de llums continua sense arribar al coll, sembla un malson. Em sento esvaïda i cansada de cap. Tot i no ser el meu estil decideixo parar-me a seure i preparar-me un batut energètic que em bec a l’instant.

Seguidament continuo, però aquest cop no amb un pas ferm sinó rendida de cap, com si aquest coll tan juganer hagués guanyat la partida, hagués guanyat la meva paciència. Després de moltes més passes en terreny pedregós finalment arribo al coll on penso que s’acabarà el mal tràngol i des d’on penso que aviat arribaré a l’últim avituallament “La Flégere”. Però es veu que avui la muntanya té ganes de demostrar-me de nou que qui mana és ella. M’adono que el camí fins a la Flégere no serà fàcil. És un terreny pedregós que continua flanquejant la muntanya i on córrer només em pot portar una relliscada o una torta. Així és que continuo caminant com una ànima en pena, mentre em passen corredors i corredors. Finalment veig la llum del que sembla ara sí l’últim avituallament. Tinc clar que aquí toca parada i refer-me si vull que la baixada de 10 km fins a meta no se’m faci eterna.

Així és que menjo una miqueta, em faig un cafè i decideixo buscar en el més profund del meu cap una mica de fortalesa. Faig una perduda al Francesc i al Nil per indicar-los que ja estic de baixada. I miraculosament  sembla que les cames em volen respondre durant aquests 10 km i 900 metres de desnivell negatiu finals! Les ganes d’arribar a Chamonix em fan tirar i tirar, tot i que el terreny també és pedregós i amb algunes arrels juganeres. Em pregunto com el cos i el cap poden fer aquest canvis... De nou puc constatar que qui mana en nosaltres, qui té el poder és el nostre cap. Zigues-zagues, una darrera l’altra i Chamonix, tot i ser lluny, cada cop és més aprop. M’imagino meta, m’imagino poder dormir dins el meu sac... Quin plaer!!

Quan trepitjo l’asfalt començo a córrer encara més ràpid. No m’importa córrer per carrers i carrers. Ja estic a Chamonix!  Una dona de l’organització m’indica el camí i em diu que em relaxi, però no puc parar de córrer. Aquella dona no sap les ganes que tinc d’arribar. Per fi veig l’arc d’arribada! No hi ha tanta gent com en el moment de la sortida, ja que és la matinada, però la força dels ànims que transmeten les persones presents és de la mateixa intensitat. Finalment el crono es para!

 

Amb un somriure d’orella a orella i amb la mirada ja ben perduda, ara sí ben relaxada, camino poc a poc pels carrers de Chamonix donant gràcies a la gent que em vaig trobant i que em felicita. Em mereixo una bona dormida després d’aquesta batalla tan exigent.

Després d’haver dormit algunes hores m’aixeco al matí per anar-me a dutxar i per compartir l’arribada d’altres corredors, alguns desconeguts i d’altres ben coneguts, com el Jordi dels Matxacuca, el Gerard, l’Óscar, en Josep (a qui al final no puc enganxar)... És tot un espectacle com Chamonix es torna a omplir de gent que rep amb tots els seus honors als corredors més pacients d’aquest ultra, els que són capaços de resistir dues nits senceres i arribar quan el sol ja escalfa de valent, sense rendir-se... Com emociona veure fins on pot arribar la perseverança humana. Com emociona veure el lligam que es pot construir entre diferents persones unides per un mateix motiu...

Tot hi haver tingut moments de debilitat i dubtes degut a l’exigència del traçat d’aquest ultra amb molts trams corredors en plans i baixades llarguíssimes, terreny en el qual sempre em sento una mica incòmode, penso que aquesta experiència ha valgut la pena.

I si em pregunto que és el que dóna més sentit a aquest ultra diria que és la passió amb que la gent el viu. Per tota la gent que hi participa, ja sigui ajudant, animant o corrent, l ’UTMB no és una bogeria, sinó una mostra de coratge i d’autosuperació.


En el meu cas, vull agrair-te de nou la teva dedicació, Nil, per ser allà en vetlla, sense gairebé dormir, per acompanyar-nos i transmetre’ns energia per continuar corrent amb les teves paraules i el teu somriure. Gràcies per creure de nou en nosaltres i donar-nos suport en les nostres petites bogeries! Encara que diguis que no te’n devem més d’una!

L'equip Cassis!!! Bravo, bravíssimo!!!!!!!


Enllaç del resum oficial:

1 comentari:

  1. Parella! M'ha encantat llegir les vostres cròniques! Felicitats a tots dos pels carrerons, realment vau fer un paper espectacular. Espero que podem compartir altres objectius i aquest cop compartir també la satisfacció d'haver-los assolit.
    Una abraçada!

    ResponElimina