dimarts, 3 de setembre de 2013

UTMB 2013 by Cesc

Quan parlem de l'UTMB (Ultra Trail del Mont Blanc) a molts dels que estem posats al mundillo de les curses, ens bé al cap la cursa de les curses, la reina de llarga distància. Doncs bé, durant els mesos previs, jo no tenia massa aquesta sensació, més aviat el contrari. Tot i això, amb les complicacions que representa reunir els punts, que et toqui el sorteig, fer la preparació i fer tota la moguda fins a Chamonix, poc a poc vam anar agafant una mica més d'interès i al final la ment fins i tot semblava que tenia ganes de disputar aquesta cursa.
Ara bé, després d'haver-la acabat i un cop creuada la línia d'arribada, la opinió meva personal respecte aquesta cursa s'ha capgirat 180º i ara si que crec que és un dels espectacles de trail running més impressionants del mon.

Doncs bé, us faig cinc cèntims de com va anar la cosa.
Són aproximadament les 14:30 del divendres 30 d'agost. Estem a la furgo del parquing de Chamonix i ens queden unes 2 hores per començar. Com que pinta hem de deixar la bossa de material de recanvi per Courmayeur i la línia de sortida serà un caos, decidim anar tirant per trobar un lloc més o menys acceptable a la plaça de Chamonix. Ens trobem uns companys d'Olot, intercanviem opinions i nervis i ens decidim a entrar al corral de sortida perquè 2300 corredors a la plaça pot ser un col·lapse considerable.
La sorpresa per mi comença quan em verifiquen el dorsal per entrar i em diuen que puc passar al corralillo de l'elite... penso que s'han equivocat però em diu que no que jo mateix però que puc entrar-hi. Com que la plaça està com està, l'Eli em diu que tiri que ho aprofiti que ella no perd ni un segon més allà perquè la plaça està petada. Doncs cap a dins. 
Allà passo gairebé 1 hora esperant fins a la sortida. Em trobo a l'Albert Herrero, que s'ha col·locat molt bé i estem allà l'un al costat de l'altre comentant tots els corredors bons poc a poc van entrant al corral. Estem flipant.
A pocs minuts per començar, pugen el volum de la música espectacularment i ens conviden a saltar i picar de mans. Allò es converteix en una autèntica festa. 2300 corredors saltant i picant de mans et posa la pell de gallina, es espectacular. Poc després, canvia la música, una banda sonora molt emotiva i no recordo la película, tothom concentrat... i foc.
 
Al corralillo
Sortim esperitats a les 16:30 en punt cap a les Houches.
Els primers 8 kms són totalment plans, algun que altre repetxó, però pista i gas. Crec que surto massa ràpid, suposo que els nervis i el pilot de gent hi fan, però tinc la sensació que hauria d'anar més lent. Total, que de seguida arribem a les Houches i allà comença la primera ascensió de la cursa. Començo a pujar a ritme xino xano quan per darrere m'atrapa el Kuprica. Quan veig això, ja estic convençut que he sortit massa depressa, però que hi farem, m'enganxo a ell que puja a un ritme que considero acceptable i anem pujant muntanya amunt. Un cop a dalt Le Délevret (Km 13,6 – 1739m), baixada dreta cap a Saint Gervais (Km 20,9 – 815m).

La baixada per mi no ha estat gaire agradable, em noto estrany, que no tiro i arribo a baix amb mal als genolls... a part quan estic gairebé a baix faig una aterrissada i m'ensangro tot el palmell de la mà. No se si es el pes o que he escalfat poc, però baixant tinc males sensacions.
Al pas per Saint Gervais

Total, que passant per Saint Gervais (Km 20,9), se'm passen de cop tots els mals quan veig la festa que hi ha muntada pel pas de corredors. Increïble.
Allà faig un avituallament ràpid (massa ràpid crec), i segueixo.
El Nil (que ja en parlaré més endavant), em fa alguna foto i em pregunta si necessito algo. Em diu que tinc el Kuprica i l'Heras allà mateix, quina broma!!!  Com que la cursa va llençada no vull perdre temps i segueixo sense treva.

El següent punt de pas es a Contamines (Km 31,2 – 1160m). El ritme es alt però les sensacions no són dolentes. Un terreny pla i tirant lleugerament cap amunt. Vaig amb un grupet de gent, bastant còmode. Arribant passem al Sebastien Chaigneau. Com es evident, deu tenir greus problemes i em suposo que abandonarà en aquest control. Allà decideixo fer un avituallament més complert.
El nostre "assistent" a la cursa, el Nil Bacardit, ja me'l trobo esperant-me una mica abans del control. M'ofereix coses però de moment a part de caldo i una mica de pa amb formatge no necessito res més. Em diu que vaig bé, que comença la pujada i que ens trobarem a Cortmayeur.

Doncs som-hi, han passat unes 3h10' de cursa i comencem a enfilar metres amunt. Com que no porto el perfil imprès, crec recordar que ja començava a pujar força dret, però passen els quilòmetres i el terreny segueix sent bastant corredor. 

Control de la Balme (Km 39,3 – 1698m). Estem al peu del coll del Bonhome i ara si que crec que per fi començarem a caminar. Aquí m'hidrato bé, menjo força i em poso el frontal, ja que s'ha fet de nit.
Comença la primera pujada seria, per fi! després de gairebé una marató corredora enfilem muntanya amunt. 
Vaig passant corredors, em trobo bé i vaig amb un francès de Contamines que em diu que vamos a buen paso. Tot i fer-se realment llarg aquest coll, per fi arribem a dalt (Km 44,7 - 2439m) i estic content perquè començarà una llarga baixada fins a Les Chapieux. 

Doncs si, comença el descens, però altre cop em començo a notar estrany a la baixada, no tiro, em fan mal les articulacions i enlloc de recuperar-me, crec que encara em genera més desgast. Miro d'hidratar-me bé perquè penso que potser estic deshidratat, perquè pixo poc, però segueix igual. Durant la baixada em passen corredors i això em preocupa una mica, bàsicament perquè hi haurà molts trams llargs de baixada i si a tots vaig igual la cosa pot fer-se molt llarga.

Arribo per fi al control de Les Chapieux (Km 50,0 – 1553m). A l'entrar ens fan un control de material obligatori i de seguida passo a menjar. Vaig fent un caldet calentó i bo, quan de sobte entre com un llamp la primera fèmina, l'americana Rory Bosio. Amb 10 segons passa per l'avituallament, únicament pren un glop de caldo i segueix. Els “tius” que estem allà se'ns cau la gota al veure allò, es acollonant.

Total que veien com va la Rory, ens donem més pressa i sortim direcció el coll de la Seigne.
Els primers 5 quilòmetres són sobre asfalt, amb pujada i d'aquelles que si camines no avances i si corres t’ofegues. Sembla que l'avituallament ha anat bé i vaig remuntant amb força cap amunt. Deixada la carretera i la pista, comença un sender amb zig-zag per encarar el coll de la Seigne (Km 60,2 - 2507m). Els metres passen i el ritme comença a afluixar. Vaig tirant però les forces van a menys, em passa algun corredor i això encara et desmotiva més. Al final però, coronem i enfilem la baixada cap al següent control de Lac Combal (Km 65,0 – 1964m).

Entre les sensacions dolentes de l'últim tram de pujada i que a la baixada no tiro, arribo al control bastant tocat. Parlo amb un espanyol que hem diu que tampoc va gaire fi i que es planteja abandonar a Courmayeur. Li dic que el que hem de fer es arribar a Courmayeur i allà ja li donarem la volta a la situació (o almenys això vull creure).
Mentres tant, entre caldo i caldo, ens avança la segona noia, la Núria Picas. Passa també com un llamp, gairebé sense ni parar. 
Continuem per enfilar l'últim coll abans de Courtmayeur. Vaig tirant com per inèrcia, no em sento fort però hem d'avançar perquè no queda més remei. L'últim coll es relativament ràpid Arete du Mont-Favre (Km 68,9 - 2409m), i l’última baixada abans d'arribar a l'equador de la cursa.

A mig baixar em trobo un control que no m'esperava i allà hi ha una periodista que he conegut abans de la sortida de la Vanguardia, hi ha el Quim Ferrero i més gent que no conec. Em pregunten com vaig i dic que malament, em diuen que no em queixi que darrere meu hi tinc 2270 corredors, que vaig bé i que endavant. Motivació i cap avall!!

I segueixo per una baixada molt dreta fins arribar al control intermig de Courtmayeur (Km 77,7 - 1192m). Tinc moltes ganes d'arribar allà, se que m'hi espera el Nil i això em motiva. Vull fer un canvi de xip a partir d'allà perquè sinó em sembla gairebé impossible acabar.

I dit i fet, quan encaro el pavelló de Courtmayeur ja em veig el Nil animant. Em diu que no pari que m'espera a dins. Oi tant, entro a la zona que hi ha habilitada pels assistents i ja em veig tota la paradeta de roba, bambes, menjar... tot ben preparadet i apunt per fer uns boxes com deu mana. Quina passada, es un puto crack, ha vist com treballen els equips dels pros i s'ho ha muntat igual de bé. Em quedo flipat. 
M'ajuda a canviar-me de roba, calçat, carrega aigua, sals, em poso música i em disposo a fer la segona meitat de carrera amb més ànims que quan he arribat.  Es just el que necessitava, a part em dona molts ànims i em posa al corrent de com va la cursa.  

O sigui que a enfilar la tercera marató del dia, amb la música i roba neta, sembla que començo amb més força. Començo a remuntar posicions en el dur coll que et porta fins al Refugi Bertone (Km 82,4 - 1979m), fins que arribo a l'alçada de l'Emma Roca (la 3ra noia), que m'ha passat mentre feia el boxes de Courtmayeur.
Se que la roda de l'Emma es la millor roda que podia trobar, intercanviem algunes paraules i anem seguint cap a Refugi Bonatti (Km 89,8 – 2015m). El terreny aquí es corredor, amb repetxons i algunes baixades tècniques però es ràpid.
Com que hem trobo bé vaig tirant tant ràpid com puc fins a l'últim refugi abans de coll Ferret (Km 95,0 - 1771m) per encarar- lo abans possible.
La pujada a aquest coll, coincideix amb el clarejar del nou dia, les vistes del massís del MontBlanc, per primer cop del que portem de cursa m'impressionen, m'ajuden a continuar el pas. Arribem dalt del coll amb l'Emma i un francès (Km 99,5 - 2527m) a les 7 del matí en punt, les forces aquí són justes. Ara ens espera una llarga i temuda baixada de gairebé 20 kms. Comencem a baixar i els mals musculars em limiten el pas, no baixo còmode però es el que hi ha. Vull arribar a la Fouly quan abans millor per encarar el que ha de ser la última marató del dia.

L'Emma poc a poc es va allunyant i jo miro de seguir tot lo ràpid que puc, el terreny no dona treva i passada la baixada més forta, comença una llarga vall Suïssa que poc a poc ens condueix fins a la Fouly (Km 109,5 - 1603m). Aquest avituallament l'espero amb candeletes perquè arribo bastant afamat. Carrego piles i seguim vall avall a través d'unes pistes. Tot i això, el cap no para de donar voltes en un estat semi-inconscient i cap ficat amb idees rocambolesques. La son apareix i tinc moltes ganes de dormir. Em plantejo de fer una paradeta de 10minuts "T-10", però com que en aquest ultra si t'atures un moment te'n passen 10 de cop, decideixo seguir i mirar d'arribar com sigui a Champex-Lac per fer-me un bon cafè i esperar que em passi aquesta son.

I dit i fet, arribem per fi a Champex-Lac (Km 123,6 - 1481m) cap a les 10:30 del matí. Em prenc un cafè llarg, caldo i unes terrines de melmelada que m'entren prou bé. Estem a punt d'encarar la darrera marató del dia, però encara no estic 100% segur que tot lo que m'espera de traca final sigui capaç de menjar-m'ho. 
Aquest punt estategicament el comparo amb el tram de l'Ultra trail d'Andorra entre Bordes d'Envalira i Ordino. Tres colls potents, amb baixades dures i que poden ser un cementiri de cadàvers si no s'agafen amb suficient energia.

Doncs reprenem la marxa a través d'una carretera que va planejant i finalment baixa per un sender per portar-nos al peu d'un coll anomenat Bovine. L'aproximació es fa llarga i dura, entre Champex i Trient (el seguent control), hi ha 16kms. En aquest punt quadrem ritmes amb un corredor d’Equador. Mentre el camí puja, el ritme es acceptable quan baixa, els 2 anem força lents. 
Finalment sembla que arribem al control de Bovine (Km 132,7 - 1898m), però tot i passar pel control, encara no estem a dalt de tot i tenim uns metres més de propina. I baixada cap a Trient.

Trient es un poblet al mig d'una vall Suïssa, quan estem baixant el coll, ja escoltem l'speaker. Sembla que hi ha ambient allà. I cap avall!!

Arribo a Trient (Km 139,6 - 1303m) i sorpresa!! El Nil està esperant-me al control!! De fet això no ho teníem planificat així, però com que la Eli va més ràpid de l'esperat, li ha donat temps de venir cap aquest punt de control. Uauuu!!!

Doncs em va de meravella. Comença altre cop el ritual de motivació, em torna a posar en situació de carrera, sals, beguda, gels... no es deixa ni un sol detall! I foc amunt!!

Cap a encarar el penúltim coll, uns 800mts positius amb una aproximació relativament curta i un coll bastant dret. Calculo que a cada parada de control algun corredor o altre m'avança, per això procuro no aturar-me gaire. 
Encarem amb el company d’Equador la pujada al coll de Catogne (Km 145,1 - 2009m) i baixem a pas de padrí al control de Vallorcine (Km 150,2 - 1263m). 

Bé!! Sembla que ja queda menys!!! El cartell que t'indica el següent punt de pas important ja marca Chamonix!!! Ens queden uns 16kms fins a meta i un coll amb més de 900mts positius, però ara s'ha d'arribar i quan abans millor!!

Surto conscient que hi ha una llarga aproximació fins al coll, uns 4 o 5 kms, però a aquestes alçades i acostumats als Pirineus que les aproximacions als colls són gairebé nul·les, la cosa es fa dura. Correm tot el que podem, ja que ens passa algun corredor que ha està fent una carrera més intel·ligent i està anant a més el tram final. Recordo varis cops les paraules del Jordi Codina dient-me com disfruta ell a la Ronda d’Andorra en els últims 3 colls menjant cadàvers fins Ordino i la veritat em sento bastant com una ovelleta que se l'està a punt de cruspir el llop.

Finalment arribem a peu de coll. Provo de posar música per fer-lo més amé, però el mòbil no em funciona. O sigui que toca pujar a pel la Tete aux Vents. 
El primer tram es força distret, ja que es enfila ràpidament a través d'unes zetes muntanya amunt, però quan et sembla que ja ets dalt, encara et queda una mica més i quan ja creus que hi ets, encara planeja i torna a pujar una mica més... en definitiva, que es un coll psicològicament dur, però bé (Km 157,9 - 2116m) control de pas i pràcticament només ens queda que un descens per arribar a Chamonix!!

El company d'Equador ja s'ha quedat enrere i durant la pujada m'han passat 2 corredors. O sigui que vull conservar aquesta posició com sigui. Miro d'esforçar-me el que puc en el tram de pla i baixada per aconseguir-ho, però entre lo tècnic que es aquest tram i lo tocades que estan les cames sembla que no estigui fent res. Arribem al control de la Flegere (Km 161,5 - 1870m), pràcticament ni paro ja que només queden 8 kms i uns 900mts de baixada!!

Vinga que ja ho tenim. 

Aquest descens se'm fa dur i pesat i sembla que no s'arriba mai a Chamonix. La única recompensa són les vistes brutals cap al Montblanc i les seves glaceres, es realment bèstia i ja vaig cavil·lant de la pròxima tornada per explorar aquestes muntanyes.

I res, com qualsevol història, tot arriba al seu final (Km 168,7 - 1036m), són les 18:30 de la tarda i estic a punt de passar pel centre de Chamonix amb una munió de gent reben la cursa i animant d'allò més.
Com sempre dic, l'últim quilòmetre es per disfrutar-lo i aquest crec que el recordaré durant temps. Arribada a meta 25:59 i final de l'aventura.

Com deia al principi, les coses fins que no les vius no les pots jutjar. Mentre estava corrent volia acabar convençut que seria la meva darrera UTMB, ja que no m'agradava part del recorregut, les llargues aproximacions als colls, tots els pensaments eren negatius i m’estranyava com 2300 corredors estan cada any disposats a córrer aquesta cursa per tant poca recompensa.
Ara bé, no se si es la màgia del Montblanc, si es el temps que va fer, si són el centenars de voluntaris, els milers de seguidors que sense treva van animar-nos per cada punt on passàvem, o que es, però ara puc dir amb certesa que l'UTMB es potser la més gran ultra trail que podrem disfrutar i que potser algun dia hi tornarem.

I per acabar, amb el més gran dels agraïments cap a un jove de Sallent que es va desviure per donar-nos tot el seu suport, apunteu-vos el seu nom perquè us asseguro que algun dia el veureu però no d’assistència, sinó donant guerra al davant. En Nil Bacardit. Gràcies company, te'n devem una!!

L'equip al complert!


I video de l'arribada, gravació del mestre Albert Herrero: http://youtu.be/3DwzP7mbCIQ

3 comentaris:

  1. Molt bones les cròniques. M'heu fet recordar vells temps. Realment esteu fets unes feres, felicitats!!!! Salut

    ResponElimina
  2. Sou unes maquines......a continuar disfrutant fen salut.....

    ResponElimina
  3. Impresionant!!!! És una passada!!! Ánims i a pel proper repte!!! Ens veiem per les muntanyes!!!

    ResponElimina