dimarts, 24 de setembre de 2013

CV 2013: Qui no s'arrisca no pisca!!


Tenia la decisió presa des de feia gairebé un any. Però no sabia fins quin punt el cos em podria seguir. Ja havia estat finisher de cavalls de vent. Ara l’objectiu havia de ser un altre, volia fer el millor temps possible dins les meves capacitats. Així és que aquest cop tocava arriscar. Dies abans, a diferència d’altres vegades, no tenia por, al contrari, esperava la data amb candeletes. Tenia clar que si havia de patir ho faria...
El despertador sona a les 5:00h. El Francesc, el Nil i jo ens llevem i esmorzem a la furgo, com tantes vegades hem fet. Aquest cop toca córrer a casa una cursa molt estimada, la Cavalls del Vent! Minuts abans de les 7:00h encara és fosc i estem a la plaça de Bagà al corralet esperant que posin la cançó dels “mohicanos”. Aquest cop he decidit no posar-me molt endavant. Vull evitar fer una sortida en que la gent et va avançant, aquest cop vull ser jo la que tingui la sensació d’avançar. Després de saludar el Pep de la Nou, saludo a la Rosa i la Sílvia que estan al lateral gaudint de l’espectacle.
Noto els nervis de la gent del meu voltant però jo intento concentrar-me en el meu món. Miro el cel, està serè i preciós amb una estrella que brilla més que les altres. Penso amb la Teresa. Jo no la coneixia, però l’any passat vam estar a la mateixa batalla. Estic segura que li hauria agradat estar aquí. En certa manera, penso que avui li vull dedicar la meva lluita.
I finalment es dóna el tret de sortida! A mesura que sortim del poble i deixem de sentir els crits de la gent ja començo a sentir la meva música, que he posat fluixa expressament per haver d’afinar l’oïda i, bàsicament, no quedar-me sorda. A diferència de les altres edicions tinc bones sensacions inicials i això em fa sentir molt animada.
A la primera pujada dreta abans d’entrar el bosc de cop reconec un clatell. És l’Uri! Ostres i davant hi ha el Genís, el Salvador, el Jordi! Tota la tropa dels “More” en pes. De cop penso “Merda Eli, què hi fas aquí? Hauries d’anar més enrere”. Tot i intentar anar concentrada no puc evitar preguntar-los-hi si saben l’acudit del “Pinotxo”, aquell que sempre els hi explico quan correm junts un ultra. I aleshores arriba el moment de decidir si avançar o no aquelles “vaques sagrades”. Amb uns segons en tinc prou per decidir-me a tirar endavant, encara que estic ben convençuda que a la baixada m’atraparan i ho pagaré car moralment. Però vull ser ferma a la decisió presa! Com sempre, l’Eli a la seva!
Arribar al Rebost se’m fa ràpid. Ja tinc ganes d’enfilar cap al Niu! És un tram que sempre m’agrada. Em fa gràcia veure el Just Sociats, just animant al mateix lloc que les altres edicions. Una mica més endavant ja em trobo en Pep i ens saludem... L’any passat plegats vam passar moments per recordar i aquest any també n’hem compartit alguns.
Arribant a Comafloriu ja es veu tota la processó de corredors enfilant-se amunt! Quin goig! I allà ja em veig la Sara (ben abrigada) i la Laica animant i esperant que passi el ferota de la casa... Més amunt ens trobem l’Oriol, que només conec de sentir-ne a parlar pel Francesc, però que ens ha anat seguint de ben aprop aquesta temporada.
Primera pujada del dia
Pujant també saludo el Quim Farrero que ens pregunta com estem i ens anima, recordant-nos que hem de mantenir l’optimisme!
I ja diviso el Niu! El niu on vaig arribar exhausta aquell primer dia que el vaig conquerir entremig de boira espessa, vent i neu, arrosegant una pesada motxilla i amb les mans glaçades. Avui, després, de més de 2 anys i mig em sento lleugera i més valenta que aleshores envoltada d’aquell gran paisatge que tant estimo. He gaudit aquesta pujada com mai!!
Aprop del Niu ja...
Al refugi toca parar el mínim, així és que omplo els bidons, bec un caldo mentre ja em passa una dona ràpida com un llamp. Estic segura que això és signe que a partir d’ara hauré de continuar sota la pressió de mantenir la meva posició, cosa que serà difícil tenint en compte que a la baixada no sóc molt ràpida. Saludo al Lluis que em pregunta com estic i li contesto que de moment bé! No tinc temps de parar ni un segon! Tinc por que em comencin a avançar corredors a la baixada, per sort, les pujadetes cap a Penyes juguen al meu favor...
Abans d’acabar d’enfilar cap a Penyes em trobo el Felip que també m’anima. Em parla del Francesc, que ha passat amb un somriure i va davant. Li contesto que menys mal, ja que s’ha passat tota la setmana queixant-se! Ell diu que jo també vaig bé, però jo li contesto que encara queda molt! I més amunt, ja a Penyes trobo els ànims d’en Xevi que ha vingut des d’Osona, una noia Diedre i l’incondicional Nil! Els veig molt feliços, però intento no deixar-me endur per la seva alegria. Jo ben concentradeta els deixo al cim i cap avall!
Abans d’arribar al Moixeró, veig un home que no conec de res que diu: “Mira, aquesta és l’Eli Bertran! Aquella que xerra tant a les curses”.  Al·lucino! Collons quina fama que tinc! Avui tocarà, doncs, seguir l’excepció que confirma la regla. Els prats de Moixeró estan genials! Les vaques ni s’immuten avui...  

Pista i més pista de baixada i amb poca estona ja arribo al corriol que baixa i després puja ja cap al Serrat. Sé que allà trobaré la Roser, així és que em trec de la ronyonera la pulsera taronja que l’identificarà com assistence! Pujant pel mig d’un passadís de gent ja la veig que crida eufòricament! Quina emoció! Mentrestant el Jaume, fent de fotògraf anima i gaudeix de l’espectacle també... A Serrat he decidit també omplir només els bidons tot saludant els Mountain Runners ben depressa! La Roser em dóna un sandwich de nocilla, quedem que ens trobarem a Bellver i abans d’arrencar veig la Bet i la Núria que també m’animen a seguir! Quina il·lusió trobar-les allà! Xocada de mans i endavant!
Trobada amb la Roser al Serrat

Pujant aprofito per caminar i menjar-me el sandwich! Ostres quin munt de xocolata hi ha posat! Té por que passi gana... Mentre vaig assaborint aquell sandwich fet amb tant d’amor penso com admiro la Roser. La seva passió i la manera com ens fa vibrar a les persones que estem al seu costat, la seva manera d’implicar-se intensament en el que faci falta, encara que sigui anar a avituallar una amiga una mica boja en una cursa...

Després de la pujada ja comencem a baixar direcció a Bellver per corriol i pista. Me’n recordo dels “More”, és estrany que encara no m’hagin passat, estic segura que aviat ho faran. Arribant a Bellver trobo una altra fotògrafa! L’Eulàlia!! Carai no me l’esperava aquí i m’emociono una mica... Una altra persona que desprèn alegria i generositat al 100%. Entrant ja al pavelló torno a trobar la Roser, un altre cop eufòrica, i ens abracem com si fes molt temps que no ens veiéssim. Si és per pujar la moral es poden perdre uns segons! Però allà justament és on haig de posar el freno de mà! Control de material! Jajajaja. Tot i anar molt minimalista avui, no saben pas a qui ho demanen. Ben orgullosa obro la motxilla i ensenyo que compleixo les normes a la perfecció.

Allà ja apareix el Boss (sí, sí el presi) que conjuntament amb la Magda i la Roser em deixen sorpresa de la seva rapidesa i professionalitat!!! Sí sí, box fórmula 1 total! Voldria un cafè, però no en tenen, bé el faré a Cortals o no... Surto i saludo al Jaume amb la boca plena menjant un sandwich de petxuga. Avui ha canviat l’ambulància per la càmera.jejeje.

Allà també m’espera el Joan per posar-me el dia de com va el Francesc, per animar-me i per recordar-me que mengi i begui. Una altra persona de la qual quedo admirada... Anant de camí al Canigó ha parat expressament per ser al nostre costat.


Sortint de boxes a Bellver

Després d’acomiadar-me del Joan començo pista i més pista amb pujada suau direcció als Cortals. La calor comença a ser més intensa, però no m’importa. Avui me’n cuido d’anar-me prenent sals freqüentment, gairebé de forma cronometrada. És vital per sobreviure! Molta gent camina durant aquest tram però jo prefereixo córrer suau per anar fent via... I finalment el camí es comença a tornar més pendent i al cap d’una estona ja veig el refugi dels Cortals, on hi ha l’Anna i el Marc fent fotos.

El Marc diu que faig cara de molta serenor!! I li responc que només faltaria que ja anés trinxada. La Sílvia diu que vaig molt bé i em pregunta com estic. Els hi dic que de moment bé, però que encara queda molt. No vull fer volar coloms i tinc la sensació que, entregant-me tant com ho estic fent en algun punt de la cursa patiré. És com si donés per fet que arribarà un punt en que començaré a tenir molèsties musculars o que simplement no podré córrer i hauré de caminar... Però intento no pensar-hi! De fet, fa estona que tinc unes molèsties estomacals que ni em vull escoltar, sé que amb paciència al cap d’una estona em passaran...

Sortint de Cortals ja em veig la super caravana de la família Fígols-Calvés! Carai avui les sorpreses no s’acaben!! Els comento que em quedaria amb ells una estona com el dia de la Ronda però que avui no puc. Em xoquen la mà un per banda i m’animen a seguir així! I cap a Pendís!

Ja penso en el tram de Vimboca que sempre se m’ha fet molt pesat de coco i no les tinc totes. Però intento desviar aquest pensament. Pujant cap a Pendís me’n recordo del Pont, d’aquell dia que aquí ens vam perdre, fent el recorregut original i d’aquella ratllada seva que no havia manera de fer desaparèixer...  Somric, és curiós com el cervell pot arribar a associar automàticament un camí a una experiència, a unes emocions...

I absorbida en els meus pensament finalment arribo al coll de Pendís! Que bé! No se m’ha fet llarg! Allà hi ha molta gent animant! Aixeco el cap per si de cas hi ha el Nil encara... Però ja deu haver tirat cap a Gosolans... I de cop veig un noi al meu costat que em pregunta com vaig! És el Joan! Quin detall d’esperar els que no som de davant! Em recorda que guardi forces per al final...Però li dono entendre que ja és massa tard! Que avui he posat tota la carn a la graella! Segurament ho puc pagar car, però el més fort és que no me’n penedeixo. Estic preparada de cap pel que pugui venir. Ens acomiadem i segueixo direcció a aquell tram que sempre se’m fa tan llarg.

No sé si són les magnífiques vistes al Pedra del dia o què però en poca estona ja veig el sender que ens torna a fer canviar de vessant per baixar direcció a Prats d’Aguiló. A la baixada m’avança el Marc Soler que va com una fletxa i a qui ni reconec, si no és perquè ell m’ho diu... També m’avança algun corredor més que va més ràpid que jo... Ai ai ai! Que se m’apareixeran els More o alguna dona per darrera. Quina pressió! Però de lluny ja diviso Prats d’Aguiló! I aquest cop no em sembla tan lluny com altres cops! No sé l’hora que és però per la posició del sol sé que mai havia arribat tan d’hora a Prats...

Carrego bidons i enfilo direcció a Pas de Gosolans tot menjant una barreta que sembla que se’m posa bé. Hauria de menjar una mica més però amb l’estómac tan tancat hauré de fer un batut a Estassen. Al principi de la pujada ja veig de lluny el Nil que em saluda i se m’acosta fotent-me una mica de bronca per anar massa ràpid.jajaja. De nou, la següent pregunta és: “Com vas Eli?”. “Doncs, de moment bé”. No tinc molèsties musculars, penso. Mentre ell baixa un moment al refu jo continuo pujant i aleshores m’haig de fregar els ulls perquè no sé si ho veig bé! És el Pont! Després de més d’un mes sense veure’l perquè estava sud-Àfrica ens havia dit que no vindria a Cavalls i aquí està! A aquell lloc que hem pujat junts tantes vegades ben trinxats! Necessito perdre uns segons per abraçar-lo ben fort!!! De nou la pregunta és: “Com vas Eli?” La resposta és la mateixa que fa 5 minuts. Però pujant començo a notar que no pujo a Gosolans com voldria... Ara sí! trobo a faltar les meves destraletes, trobo a faltar els meus pals!! I a més tinc son, amb la tonteria avui encara no he fet ni un cafè! Per sort el Nil’s Quest, tot un expert en assistència, de seguida ho té solucionat! Truca a la Rosa perquè a Estassen es recordi del cafè, del batut i perquè em busqui uns pals per afrontar més còmode les últimes pujades...

A Gosolans em despedeixo del Nil i el Pont que esperaran els More, que intueixo que no són gaire lluny. Jo continuo el meu camí corrent suau a tots els trams que puc. I aleshores, de nou, em torno a trobar el Quim Farrero que em torna a preguntar com estic. Li dic que una mica més tocats que a primera hora. I ell em contesta que a la vida no es regala res! Sí senyor! Quin filòsof, a part de gran professional! Aquelles paraules són font de motivació i em dibuixen un somriure! Aviat ja sóc al coll de la Serra Pedregosa i de nou baixada, aquest cop fins a Estassen. L’alarma dels avançaments que em poden venir per darrera es tornen a activar! Quina pressió!

I tot baixant ja sento una dona que ve per darrera i en un moment la tinc al costat tot saludant-me. La saludo amb un somriure cordial, però per dins penso “Ha arribat l’hora de la sentència!”. Per sort, no sé si m’ho nota a la cara, de seguida em diu: “Tranquila que jo no corro eh”. Ufff! Ha anat de poc, però no em puc relaxar... Intento fer la monòtona pista cap a Estassen el màxim de ràpid que puc i finalment arribo al refugi d’Estassen.

He decidit que allà pararé uns minuts per deixar-me mimar per la Rosa, que sap exactament què dir-me en cada moment... Necessito sortir uns instants de la pressió psicològica i evadir-me! Al arribar a Estassen uns nens m’ofereixen Coca-Cola. Tot i ser reticent a beure Coca-Cola en una cursa me n’adono que em moro de ganes de beure’n. I aleshores segueixo aquell pla de “Si el cos t’ho demana és per alguna cosa...”. Així és que faig 3 vasets de Coca-cola, 1 batut i un cafè!! Mmmmmm... I mentres estic gaudint asseguda dels pocs plaers gourmets del dia passa una noia a la velocitat de la llum, la Judit! Wuau! Vet aquí la sentència! Ara sí que ha arribat! M’hauria agradat que m’haguessin gravat la meva cara amb els ulls com taronges i la boca ben oberta... Ho intentaré, però no crec que l’atrapi.

L'assistència impecable de la Rosa!!

Bé, almenys sortiré ben feliç d’Estassen i amb unes destraletes que em permetran gaudir de les pujades que em queden... Ara l’important és no decaure, mantenir la posició i evitar que una altra dona o els “More” m’atrapin, perquè aleshores sí que baixaria en picat la Moral.

Abans d’arribar al corriolet de Gresolet em trobo gent de Calaf! Carai quin dia! Una caixa plena de sorpreses! Els saludo i continuo. Sempre havia fet el camí de Gresolet a les fosques i quedo enamorada de com n’és de bonic de dia! Baixo lleugera!!!!!!!!!!!! M’imagino el Genís baixant a tota pastilla pel corriol! Espero que parin a menjar una mica a Estassen almenys...jejeje.

A Gresolet no paro! Vull arribar a St Martí de dia! Sempre m’havia fet molta il·lusió saber que se sentia arribant de dia a Sant Martí a la Cavalls i ara ho sabré!!!! La pujada fins al coll de la Bauma és d’allò més gratificant amb els pals. Tinc bones sensacions i crec que podré córrer fins a St Martí! I així és! Al arribar a St Martí em sembla veure la Judit però jo tinc feina... Haig de tornar-me a hidratar a través de Coca-Coles i, després, d’intercanviar 4 paraules amb l’Edu haig de passar un estricte control de material. Però que no ho saben que jo sempre compleixo amb això!!!!! jejeje.

I cap als empedrats s’ha dit! Se’m farà fosc a mesura que pujo cap a Sant Jordi! Quina felicitat! No hauria pensat que hagués arribat tan lluny amb hores de claror! Normalment a la zona dels Empedrats compto impacientment els cops que travesso el riu, però avui no! Em deixo endur i portar per la bellesa d’aquell sender mentre es va fent fosc i camino solitària cap amunt.

La pressió torna, però, abans d’arribar a St Jordi quan veig un frontal que ve darrera. Penso “I si és una dona?” Podria saludar per sentir-li la veu, però penso que ja ho sabré quan sigui el moment, i de cop, és un home el que em parla. De moment estic salvada! A Sant Jordi torno a fer 3 vasets de la Coca-Cola amb una palmereta i m’acomiado d’uns nois molt amables! Wuau!!! Una baixadeta, una pujadeta i baixadaaaaaaaa cap a Bagà! Això gairebé està!!!

Després d’arribar al Coll d’Escriu amb una paciència de la qual jo mateixa em sorprenc tinc un gran moment de satisfacció!!! Segurament perquè sé que podré baixar fins a Gréixer i a Bagà corrent normal, sense haver de caminar, sense molèsties musculars!!! El moment de patiment físic que havia esperat durant tota la cursa no havia arribat!!! Arribaré més que sencera... Ara, a més, ja poden atrapar-me els “More” i arribar plegats junts a meta com a bons amics!!!! Això, sí, ni parlar-ne que sigui una dona, així és que baixo el més ràpid possible i gas al tram de carretera fins agafar el corriol que porta al camí del camping.

Pujo la última rampa caminant, això ja ho tinc... Però uns vascos m’obliguen a córrer amb els seus ànims, així que no els hi faré un lleig. Arribo al cap de munt de la pujada! Miro enrere, no ve ningú!! Baixada cap a meta ara sí amb una felicitat plena!!!! Deixo anar tota l’eufòria i tota la pressió que he hagut de contenir durant tota la cursa!!! Ostres quin crono!!! He complert el meu objectiu!!!

 
Satisfacció total a meta!

Fent una mica de recapitulació, com sempre, voldria agrair l’entrega i implicació dels voluntaris, els ànims de totes les persones que vaig anar trobant pel camí, el suport incondicional i l’acompanyament dels més propers, d’aquelles persones amb qui hi confio plenament. A més a més, va ser una gran festa dels “More”! Gràcies, gràcies, gràcies!!!

A principis d’any hi va haver un home assenyat que ens va dir que havíem de ser curosos, ja que uns macarrons, un entrecot i unes bones postres ens podien causar indigestió. És per això que creia que potser hi hauria un o més d’aquests plats que no em podria menjar. Per sort, he pogut gaudir dels tres plats i, a més, compartir-ho amb vosaltres. Em sento afortunada! Així és que no cal demanar més!

Eli

4 comentaris:

  1. Molt emocionant llegir la crònica!! Pell de gallina!! :-) Felicitats per la Cavalls i per la temporada espectacular que has fet! I el mateix pel Francesc, a veure si també fa els deures i escriu la crònica que ja l'espero, jejeje... Una abraçada i espero que ens tornem a trobar en alguna d'aquestes la temporada que ve!

    ResponElimina
  2. Moltes felicitats Eli, ets molt gran i llegir-te sempre és un plaer. Aquest any que no he corregut massa, les vostres aventures i lluites m'han seguit connectant amb les ultres i mantenint intactes les ganes de patir-les i gaudir-les. Una abraçada i a seguir vivint experiències boniques (i explicar-les!).

    ResponElimina
  3. Enhorabona Eli i Francesc.
    Acabar una Cavalls amb bones sensacions i un bon crono...Esteu Forts!!!!
    Un plaer llegir la crònica, amb el teu permis la comparteixo.
    A disfrutar-ho!!

    ResponElimina
  4. Moltes felicitats Eli!! ets tota una campiona!!
    He rigut molt amb “Mira, aquesta és l’Eli Bertran! Aquella que xerra tant a les curses”! (Doncs en aquests CV no has xerrat gaire pel que he vist pq has anat com un coet!)
    Ara he mirat la classificació i he vist que vas fer 15h:28min tal com em va comentar el Salvador, quina bestiola estàs feta!!!! estic molt orgullosa, com a dona i com amant de la muntanya, de tu! :)

    un petonàs guapa! a veure si ens veiem ben aviat! I a seguir així!
    Txell

    ResponElimina