dimarts, 24 de setembre de 2013

CV 2013: Qui no s'arrisca no pisca!!


Tenia la decisió presa des de feia gairebé un any. Però no sabia fins quin punt el cos em podria seguir. Ja havia estat finisher de cavalls de vent. Ara l’objectiu havia de ser un altre, volia fer el millor temps possible dins les meves capacitats. Així és que aquest cop tocava arriscar. Dies abans, a diferència d’altres vegades, no tenia por, al contrari, esperava la data amb candeletes. Tenia clar que si havia de patir ho faria...
El despertador sona a les 5:00h. El Francesc, el Nil i jo ens llevem i esmorzem a la furgo, com tantes vegades hem fet. Aquest cop toca córrer a casa una cursa molt estimada, la Cavalls del Vent! Minuts abans de les 7:00h encara és fosc i estem a la plaça de Bagà al corralet esperant que posin la cançó dels “mohicanos”. Aquest cop he decidit no posar-me molt endavant. Vull evitar fer una sortida en que la gent et va avançant, aquest cop vull ser jo la que tingui la sensació d’avançar. Després de saludar el Pep de la Nou, saludo a la Rosa i la Sílvia que estan al lateral gaudint de l’espectacle.
Noto els nervis de la gent del meu voltant però jo intento concentrar-me en el meu món. Miro el cel, està serè i preciós amb una estrella que brilla més que les altres. Penso amb la Teresa. Jo no la coneixia, però l’any passat vam estar a la mateixa batalla. Estic segura que li hauria agradat estar aquí. En certa manera, penso que avui li vull dedicar la meva lluita.
I finalment es dóna el tret de sortida! A mesura que sortim del poble i deixem de sentir els crits de la gent ja començo a sentir la meva música, que he posat fluixa expressament per haver d’afinar l’oïda i, bàsicament, no quedar-me sorda. A diferència de les altres edicions tinc bones sensacions inicials i això em fa sentir molt animada.
A la primera pujada dreta abans d’entrar el bosc de cop reconec un clatell. És l’Uri! Ostres i davant hi ha el Genís, el Salvador, el Jordi! Tota la tropa dels “More” en pes. De cop penso “Merda Eli, què hi fas aquí? Hauries d’anar més enrere”. Tot i intentar anar concentrada no puc evitar preguntar-los-hi si saben l’acudit del “Pinotxo”, aquell que sempre els hi explico quan correm junts un ultra. I aleshores arriba el moment de decidir si avançar o no aquelles “vaques sagrades”. Amb uns segons en tinc prou per decidir-me a tirar endavant, encara que estic ben convençuda que a la baixada m’atraparan i ho pagaré car moralment. Però vull ser ferma a la decisió presa! Com sempre, l’Eli a la seva!
Arribar al Rebost se’m fa ràpid. Ja tinc ganes d’enfilar cap al Niu! És un tram que sempre m’agrada. Em fa gràcia veure el Just Sociats, just animant al mateix lloc que les altres edicions. Una mica més endavant ja em trobo en Pep i ens saludem... L’any passat plegats vam passar moments per recordar i aquest any també n’hem compartit alguns.
Arribant a Comafloriu ja es veu tota la processó de corredors enfilant-se amunt! Quin goig! I allà ja em veig la Sara (ben abrigada) i la Laica animant i esperant que passi el ferota de la casa... Més amunt ens trobem l’Oriol, que només conec de sentir-ne a parlar pel Francesc, però que ens ha anat seguint de ben aprop aquesta temporada.
Primera pujada del dia
Pujant també saludo el Quim Farrero que ens pregunta com estem i ens anima, recordant-nos que hem de mantenir l’optimisme!
I ja diviso el Niu! El niu on vaig arribar exhausta aquell primer dia que el vaig conquerir entremig de boira espessa, vent i neu, arrosegant una pesada motxilla i amb les mans glaçades. Avui, després, de més de 2 anys i mig em sento lleugera i més valenta que aleshores envoltada d’aquell gran paisatge que tant estimo. He gaudit aquesta pujada com mai!!
Aprop del Niu ja...
Al refugi toca parar el mínim, així és que omplo els bidons, bec un caldo mentre ja em passa una dona ràpida com un llamp. Estic segura que això és signe que a partir d’ara hauré de continuar sota la pressió de mantenir la meva posició, cosa que serà difícil tenint en compte que a la baixada no sóc molt ràpida. Saludo al Lluis que em pregunta com estic i li contesto que de moment bé! No tinc temps de parar ni un segon! Tinc por que em comencin a avançar corredors a la baixada, per sort, les pujadetes cap a Penyes juguen al meu favor...
Abans d’acabar d’enfilar cap a Penyes em trobo el Felip que també m’anima. Em parla del Francesc, que ha passat amb un somriure i va davant. Li contesto que menys mal, ja que s’ha passat tota la setmana queixant-se! Ell diu que jo també vaig bé, però jo li contesto que encara queda molt! I més amunt, ja a Penyes trobo els ànims d’en Xevi que ha vingut des d’Osona, una noia Diedre i l’incondicional Nil! Els veig molt feliços, però intento no deixar-me endur per la seva alegria. Jo ben concentradeta els deixo al cim i cap avall!
Abans d’arribar al Moixeró, veig un home que no conec de res que diu: “Mira, aquesta és l’Eli Bertran! Aquella que xerra tant a les curses”.  Al·lucino! Collons quina fama que tinc! Avui tocarà, doncs, seguir l’excepció que confirma la regla. Els prats de Moixeró estan genials! Les vaques ni s’immuten avui...  

Pista i més pista de baixada i amb poca estona ja arribo al corriol que baixa i després puja ja cap al Serrat. Sé que allà trobaré la Roser, així és que em trec de la ronyonera la pulsera taronja que l’identificarà com assistence! Pujant pel mig d’un passadís de gent ja la veig que crida eufòricament! Quina emoció! Mentrestant el Jaume, fent de fotògraf anima i gaudeix de l’espectacle també... A Serrat he decidit també omplir només els bidons tot saludant els Mountain Runners ben depressa! La Roser em dóna un sandwich de nocilla, quedem que ens trobarem a Bellver i abans d’arrencar veig la Bet i la Núria que també m’animen a seguir! Quina il·lusió trobar-les allà! Xocada de mans i endavant!
Trobada amb la Roser al Serrat

Pujant aprofito per caminar i menjar-me el sandwich! Ostres quin munt de xocolata hi ha posat! Té por que passi gana... Mentre vaig assaborint aquell sandwich fet amb tant d’amor penso com admiro la Roser. La seva passió i la manera com ens fa vibrar a les persones que estem al seu costat, la seva manera d’implicar-se intensament en el que faci falta, encara que sigui anar a avituallar una amiga una mica boja en una cursa...

Després de la pujada ja comencem a baixar direcció a Bellver per corriol i pista. Me’n recordo dels “More”, és estrany que encara no m’hagin passat, estic segura que aviat ho faran. Arribant a Bellver trobo una altra fotògrafa! L’Eulàlia!! Carai no me l’esperava aquí i m’emociono una mica... Una altra persona que desprèn alegria i generositat al 100%. Entrant ja al pavelló torno a trobar la Roser, un altre cop eufòrica, i ens abracem com si fes molt temps que no ens veiéssim. Si és per pujar la moral es poden perdre uns segons! Però allà justament és on haig de posar el freno de mà! Control de material! Jajajaja. Tot i anar molt minimalista avui, no saben pas a qui ho demanen. Ben orgullosa obro la motxilla i ensenyo que compleixo les normes a la perfecció.

Allà ja apareix el Boss (sí, sí el presi) que conjuntament amb la Magda i la Roser em deixen sorpresa de la seva rapidesa i professionalitat!!! Sí sí, box fórmula 1 total! Voldria un cafè, però no en tenen, bé el faré a Cortals o no... Surto i saludo al Jaume amb la boca plena menjant un sandwich de petxuga. Avui ha canviat l’ambulància per la càmera.jejeje.

Allà també m’espera el Joan per posar-me el dia de com va el Francesc, per animar-me i per recordar-me que mengi i begui. Una altra persona de la qual quedo admirada... Anant de camí al Canigó ha parat expressament per ser al nostre costat.


Sortint de boxes a Bellver

Després d’acomiadar-me del Joan començo pista i més pista amb pujada suau direcció als Cortals. La calor comença a ser més intensa, però no m’importa. Avui me’n cuido d’anar-me prenent sals freqüentment, gairebé de forma cronometrada. És vital per sobreviure! Molta gent camina durant aquest tram però jo prefereixo córrer suau per anar fent via... I finalment el camí es comença a tornar més pendent i al cap d’una estona ja veig el refugi dels Cortals, on hi ha l’Anna i el Marc fent fotos.

El Marc diu que faig cara de molta serenor!! I li responc que només faltaria que ja anés trinxada. La Sílvia diu que vaig molt bé i em pregunta com estic. Els hi dic que de moment bé, però que encara queda molt. No vull fer volar coloms i tinc la sensació que, entregant-me tant com ho estic fent en algun punt de la cursa patiré. És com si donés per fet que arribarà un punt en que començaré a tenir molèsties musculars o que simplement no podré córrer i hauré de caminar... Però intento no pensar-hi! De fet, fa estona que tinc unes molèsties estomacals que ni em vull escoltar, sé que amb paciència al cap d’una estona em passaran...

Sortint de Cortals ja em veig la super caravana de la família Fígols-Calvés! Carai avui les sorpreses no s’acaben!! Els comento que em quedaria amb ells una estona com el dia de la Ronda però que avui no puc. Em xoquen la mà un per banda i m’animen a seguir així! I cap a Pendís!

Ja penso en el tram de Vimboca que sempre se m’ha fet molt pesat de coco i no les tinc totes. Però intento desviar aquest pensament. Pujant cap a Pendís me’n recordo del Pont, d’aquell dia que aquí ens vam perdre, fent el recorregut original i d’aquella ratllada seva que no havia manera de fer desaparèixer...  Somric, és curiós com el cervell pot arribar a associar automàticament un camí a una experiència, a unes emocions...

I absorbida en els meus pensament finalment arribo al coll de Pendís! Que bé! No se m’ha fet llarg! Allà hi ha molta gent animant! Aixeco el cap per si de cas hi ha el Nil encara... Però ja deu haver tirat cap a Gosolans... I de cop veig un noi al meu costat que em pregunta com vaig! És el Joan! Quin detall d’esperar els que no som de davant! Em recorda que guardi forces per al final...Però li dono entendre que ja és massa tard! Que avui he posat tota la carn a la graella! Segurament ho puc pagar car, però el més fort és que no me’n penedeixo. Estic preparada de cap pel que pugui venir. Ens acomiadem i segueixo direcció a aquell tram que sempre se’m fa tan llarg.

No sé si són les magnífiques vistes al Pedra del dia o què però en poca estona ja veig el sender que ens torna a fer canviar de vessant per baixar direcció a Prats d’Aguiló. A la baixada m’avança el Marc Soler que va com una fletxa i a qui ni reconec, si no és perquè ell m’ho diu... També m’avança algun corredor més que va més ràpid que jo... Ai ai ai! Que se m’apareixeran els More o alguna dona per darrera. Quina pressió! Però de lluny ja diviso Prats d’Aguiló! I aquest cop no em sembla tan lluny com altres cops! No sé l’hora que és però per la posició del sol sé que mai havia arribat tan d’hora a Prats...

Carrego bidons i enfilo direcció a Pas de Gosolans tot menjant una barreta que sembla que se’m posa bé. Hauria de menjar una mica més però amb l’estómac tan tancat hauré de fer un batut a Estassen. Al principi de la pujada ja veig de lluny el Nil que em saluda i se m’acosta fotent-me una mica de bronca per anar massa ràpid.jajaja. De nou, la següent pregunta és: “Com vas Eli?”. “Doncs, de moment bé”. No tinc molèsties musculars, penso. Mentre ell baixa un moment al refu jo continuo pujant i aleshores m’haig de fregar els ulls perquè no sé si ho veig bé! És el Pont! Després de més d’un mes sense veure’l perquè estava sud-Àfrica ens havia dit que no vindria a Cavalls i aquí està! A aquell lloc que hem pujat junts tantes vegades ben trinxats! Necessito perdre uns segons per abraçar-lo ben fort!!! De nou la pregunta és: “Com vas Eli?” La resposta és la mateixa que fa 5 minuts. Però pujant començo a notar que no pujo a Gosolans com voldria... Ara sí! trobo a faltar les meves destraletes, trobo a faltar els meus pals!! I a més tinc son, amb la tonteria avui encara no he fet ni un cafè! Per sort el Nil’s Quest, tot un expert en assistència, de seguida ho té solucionat! Truca a la Rosa perquè a Estassen es recordi del cafè, del batut i perquè em busqui uns pals per afrontar més còmode les últimes pujades...

A Gosolans em despedeixo del Nil i el Pont que esperaran els More, que intueixo que no són gaire lluny. Jo continuo el meu camí corrent suau a tots els trams que puc. I aleshores, de nou, em torno a trobar el Quim Farrero que em torna a preguntar com estic. Li dic que una mica més tocats que a primera hora. I ell em contesta que a la vida no es regala res! Sí senyor! Quin filòsof, a part de gran professional! Aquelles paraules són font de motivació i em dibuixen un somriure! Aviat ja sóc al coll de la Serra Pedregosa i de nou baixada, aquest cop fins a Estassen. L’alarma dels avançaments que em poden venir per darrera es tornen a activar! Quina pressió!

I tot baixant ja sento una dona que ve per darrera i en un moment la tinc al costat tot saludant-me. La saludo amb un somriure cordial, però per dins penso “Ha arribat l’hora de la sentència!”. Per sort, no sé si m’ho nota a la cara, de seguida em diu: “Tranquila que jo no corro eh”. Ufff! Ha anat de poc, però no em puc relaxar... Intento fer la monòtona pista cap a Estassen el màxim de ràpid que puc i finalment arribo al refugi d’Estassen.

He decidit que allà pararé uns minuts per deixar-me mimar per la Rosa, que sap exactament què dir-me en cada moment... Necessito sortir uns instants de la pressió psicològica i evadir-me! Al arribar a Estassen uns nens m’ofereixen Coca-Cola. Tot i ser reticent a beure Coca-Cola en una cursa me n’adono que em moro de ganes de beure’n. I aleshores segueixo aquell pla de “Si el cos t’ho demana és per alguna cosa...”. Així és que faig 3 vasets de Coca-cola, 1 batut i un cafè!! Mmmmmm... I mentres estic gaudint asseguda dels pocs plaers gourmets del dia passa una noia a la velocitat de la llum, la Judit! Wuau! Vet aquí la sentència! Ara sí que ha arribat! M’hauria agradat que m’haguessin gravat la meva cara amb els ulls com taronges i la boca ben oberta... Ho intentaré, però no crec que l’atrapi.

L'assistència impecable de la Rosa!!

Bé, almenys sortiré ben feliç d’Estassen i amb unes destraletes que em permetran gaudir de les pujades que em queden... Ara l’important és no decaure, mantenir la posició i evitar que una altra dona o els “More” m’atrapin, perquè aleshores sí que baixaria en picat la Moral.

Abans d’arribar al corriolet de Gresolet em trobo gent de Calaf! Carai quin dia! Una caixa plena de sorpreses! Els saludo i continuo. Sempre havia fet el camí de Gresolet a les fosques i quedo enamorada de com n’és de bonic de dia! Baixo lleugera!!!!!!!!!!!! M’imagino el Genís baixant a tota pastilla pel corriol! Espero que parin a menjar una mica a Estassen almenys...jejeje.

A Gresolet no paro! Vull arribar a St Martí de dia! Sempre m’havia fet molta il·lusió saber que se sentia arribant de dia a Sant Martí a la Cavalls i ara ho sabré!!!! La pujada fins al coll de la Bauma és d’allò més gratificant amb els pals. Tinc bones sensacions i crec que podré córrer fins a St Martí! I així és! Al arribar a St Martí em sembla veure la Judit però jo tinc feina... Haig de tornar-me a hidratar a través de Coca-Coles i, després, d’intercanviar 4 paraules amb l’Edu haig de passar un estricte control de material. Però que no ho saben que jo sempre compleixo amb això!!!!! jejeje.

I cap als empedrats s’ha dit! Se’m farà fosc a mesura que pujo cap a Sant Jordi! Quina felicitat! No hauria pensat que hagués arribat tan lluny amb hores de claror! Normalment a la zona dels Empedrats compto impacientment els cops que travesso el riu, però avui no! Em deixo endur i portar per la bellesa d’aquell sender mentre es va fent fosc i camino solitària cap amunt.

La pressió torna, però, abans d’arribar a St Jordi quan veig un frontal que ve darrera. Penso “I si és una dona?” Podria saludar per sentir-li la veu, però penso que ja ho sabré quan sigui el moment, i de cop, és un home el que em parla. De moment estic salvada! A Sant Jordi torno a fer 3 vasets de la Coca-Cola amb una palmereta i m’acomiado d’uns nois molt amables! Wuau!!! Una baixadeta, una pujadeta i baixadaaaaaaaa cap a Bagà! Això gairebé està!!!

Després d’arribar al Coll d’Escriu amb una paciència de la qual jo mateixa em sorprenc tinc un gran moment de satisfacció!!! Segurament perquè sé que podré baixar fins a Gréixer i a Bagà corrent normal, sense haver de caminar, sense molèsties musculars!!! El moment de patiment físic que havia esperat durant tota la cursa no havia arribat!!! Arribaré més que sencera... Ara, a més, ja poden atrapar-me els “More” i arribar plegats junts a meta com a bons amics!!!! Això, sí, ni parlar-ne que sigui una dona, així és que baixo el més ràpid possible i gas al tram de carretera fins agafar el corriol que porta al camí del camping.

Pujo la última rampa caminant, això ja ho tinc... Però uns vascos m’obliguen a córrer amb els seus ànims, així que no els hi faré un lleig. Arribo al cap de munt de la pujada! Miro enrere, no ve ningú!! Baixada cap a meta ara sí amb una felicitat plena!!!! Deixo anar tota l’eufòria i tota la pressió que he hagut de contenir durant tota la cursa!!! Ostres quin crono!!! He complert el meu objectiu!!!

 
Satisfacció total a meta!

Fent una mica de recapitulació, com sempre, voldria agrair l’entrega i implicació dels voluntaris, els ànims de totes les persones que vaig anar trobant pel camí, el suport incondicional i l’acompanyament dels més propers, d’aquelles persones amb qui hi confio plenament. A més a més, va ser una gran festa dels “More”! Gràcies, gràcies, gràcies!!!

A principis d’any hi va haver un home assenyat que ens va dir que havíem de ser curosos, ja que uns macarrons, un entrecot i unes bones postres ens podien causar indigestió. És per això que creia que potser hi hauria un o més d’aquests plats que no em podria menjar. Per sort, he pogut gaudir dels tres plats i, a més, compartir-ho amb vosaltres. Em sento afortunada! Així és que no cal demanar més!

Eli

dimarts, 3 de setembre de 2013

UTMB 2013 by Cesc

Quan parlem de l'UTMB (Ultra Trail del Mont Blanc) a molts dels que estem posats al mundillo de les curses, ens bé al cap la cursa de les curses, la reina de llarga distància. Doncs bé, durant els mesos previs, jo no tenia massa aquesta sensació, més aviat el contrari. Tot i això, amb les complicacions que representa reunir els punts, que et toqui el sorteig, fer la preparació i fer tota la moguda fins a Chamonix, poc a poc vam anar agafant una mica més d'interès i al final la ment fins i tot semblava que tenia ganes de disputar aquesta cursa.
Ara bé, després d'haver-la acabat i un cop creuada la línia d'arribada, la opinió meva personal respecte aquesta cursa s'ha capgirat 180º i ara si que crec que és un dels espectacles de trail running més impressionants del mon.

Doncs bé, us faig cinc cèntims de com va anar la cosa.
Són aproximadament les 14:30 del divendres 30 d'agost. Estem a la furgo del parquing de Chamonix i ens queden unes 2 hores per començar. Com que pinta hem de deixar la bossa de material de recanvi per Courmayeur i la línia de sortida serà un caos, decidim anar tirant per trobar un lloc més o menys acceptable a la plaça de Chamonix. Ens trobem uns companys d'Olot, intercanviem opinions i nervis i ens decidim a entrar al corral de sortida perquè 2300 corredors a la plaça pot ser un col·lapse considerable.
La sorpresa per mi comença quan em verifiquen el dorsal per entrar i em diuen que puc passar al corralillo de l'elite... penso que s'han equivocat però em diu que no que jo mateix però que puc entrar-hi. Com que la plaça està com està, l'Eli em diu que tiri que ho aprofiti que ella no perd ni un segon més allà perquè la plaça està petada. Doncs cap a dins. 
Allà passo gairebé 1 hora esperant fins a la sortida. Em trobo a l'Albert Herrero, que s'ha col·locat molt bé i estem allà l'un al costat de l'altre comentant tots els corredors bons poc a poc van entrant al corral. Estem flipant.
A pocs minuts per començar, pugen el volum de la música espectacularment i ens conviden a saltar i picar de mans. Allò es converteix en una autèntica festa. 2300 corredors saltant i picant de mans et posa la pell de gallina, es espectacular. Poc després, canvia la música, una banda sonora molt emotiva i no recordo la película, tothom concentrat... i foc.
 
Al corralillo
Sortim esperitats a les 16:30 en punt cap a les Houches.
Els primers 8 kms són totalment plans, algun que altre repetxó, però pista i gas. Crec que surto massa ràpid, suposo que els nervis i el pilot de gent hi fan, però tinc la sensació que hauria d'anar més lent. Total, que de seguida arribem a les Houches i allà comença la primera ascensió de la cursa. Començo a pujar a ritme xino xano quan per darrere m'atrapa el Kuprica. Quan veig això, ja estic convençut que he sortit massa depressa, però que hi farem, m'enganxo a ell que puja a un ritme que considero acceptable i anem pujant muntanya amunt. Un cop a dalt Le Délevret (Km 13,6 – 1739m), baixada dreta cap a Saint Gervais (Km 20,9 – 815m).

La baixada per mi no ha estat gaire agradable, em noto estrany, que no tiro i arribo a baix amb mal als genolls... a part quan estic gairebé a baix faig una aterrissada i m'ensangro tot el palmell de la mà. No se si es el pes o que he escalfat poc, però baixant tinc males sensacions.
Al pas per Saint Gervais

Total, que passant per Saint Gervais (Km 20,9), se'm passen de cop tots els mals quan veig la festa que hi ha muntada pel pas de corredors. Increïble.
Allà faig un avituallament ràpid (massa ràpid crec), i segueixo.
El Nil (que ja en parlaré més endavant), em fa alguna foto i em pregunta si necessito algo. Em diu que tinc el Kuprica i l'Heras allà mateix, quina broma!!!  Com que la cursa va llençada no vull perdre temps i segueixo sense treva.

El següent punt de pas es a Contamines (Km 31,2 – 1160m). El ritme es alt però les sensacions no són dolentes. Un terreny pla i tirant lleugerament cap amunt. Vaig amb un grupet de gent, bastant còmode. Arribant passem al Sebastien Chaigneau. Com es evident, deu tenir greus problemes i em suposo que abandonarà en aquest control. Allà decideixo fer un avituallament més complert.
El nostre "assistent" a la cursa, el Nil Bacardit, ja me'l trobo esperant-me una mica abans del control. M'ofereix coses però de moment a part de caldo i una mica de pa amb formatge no necessito res més. Em diu que vaig bé, que comença la pujada i que ens trobarem a Cortmayeur.

Doncs som-hi, han passat unes 3h10' de cursa i comencem a enfilar metres amunt. Com que no porto el perfil imprès, crec recordar que ja començava a pujar força dret, però passen els quilòmetres i el terreny segueix sent bastant corredor. 

Control de la Balme (Km 39,3 – 1698m). Estem al peu del coll del Bonhome i ara si que crec que per fi començarem a caminar. Aquí m'hidrato bé, menjo força i em poso el frontal, ja que s'ha fet de nit.
Comença la primera pujada seria, per fi! després de gairebé una marató corredora enfilem muntanya amunt. 
Vaig passant corredors, em trobo bé i vaig amb un francès de Contamines que em diu que vamos a buen paso. Tot i fer-se realment llarg aquest coll, per fi arribem a dalt (Km 44,7 - 2439m) i estic content perquè començarà una llarga baixada fins a Les Chapieux. 

Doncs si, comença el descens, però altre cop em començo a notar estrany a la baixada, no tiro, em fan mal les articulacions i enlloc de recuperar-me, crec que encara em genera més desgast. Miro d'hidratar-me bé perquè penso que potser estic deshidratat, perquè pixo poc, però segueix igual. Durant la baixada em passen corredors i això em preocupa una mica, bàsicament perquè hi haurà molts trams llargs de baixada i si a tots vaig igual la cosa pot fer-se molt llarga.

Arribo per fi al control de Les Chapieux (Km 50,0 – 1553m). A l'entrar ens fan un control de material obligatori i de seguida passo a menjar. Vaig fent un caldet calentó i bo, quan de sobte entre com un llamp la primera fèmina, l'americana Rory Bosio. Amb 10 segons passa per l'avituallament, únicament pren un glop de caldo i segueix. Els “tius” que estem allà se'ns cau la gota al veure allò, es acollonant.

Total que veien com va la Rory, ens donem més pressa i sortim direcció el coll de la Seigne.
Els primers 5 quilòmetres són sobre asfalt, amb pujada i d'aquelles que si camines no avances i si corres t’ofegues. Sembla que l'avituallament ha anat bé i vaig remuntant amb força cap amunt. Deixada la carretera i la pista, comença un sender amb zig-zag per encarar el coll de la Seigne (Km 60,2 - 2507m). Els metres passen i el ritme comença a afluixar. Vaig tirant però les forces van a menys, em passa algun corredor i això encara et desmotiva més. Al final però, coronem i enfilem la baixada cap al següent control de Lac Combal (Km 65,0 – 1964m).

Entre les sensacions dolentes de l'últim tram de pujada i que a la baixada no tiro, arribo al control bastant tocat. Parlo amb un espanyol que hem diu que tampoc va gaire fi i que es planteja abandonar a Courmayeur. Li dic que el que hem de fer es arribar a Courmayeur i allà ja li donarem la volta a la situació (o almenys això vull creure).
Mentres tant, entre caldo i caldo, ens avança la segona noia, la Núria Picas. Passa també com un llamp, gairebé sense ni parar. 
Continuem per enfilar l'últim coll abans de Courtmayeur. Vaig tirant com per inèrcia, no em sento fort però hem d'avançar perquè no queda més remei. L'últim coll es relativament ràpid Arete du Mont-Favre (Km 68,9 - 2409m), i l’última baixada abans d'arribar a l'equador de la cursa.

A mig baixar em trobo un control que no m'esperava i allà hi ha una periodista que he conegut abans de la sortida de la Vanguardia, hi ha el Quim Ferrero i més gent que no conec. Em pregunten com vaig i dic que malament, em diuen que no em queixi que darrere meu hi tinc 2270 corredors, que vaig bé i que endavant. Motivació i cap avall!!

I segueixo per una baixada molt dreta fins arribar al control intermig de Courtmayeur (Km 77,7 - 1192m). Tinc moltes ganes d'arribar allà, se que m'hi espera el Nil i això em motiva. Vull fer un canvi de xip a partir d'allà perquè sinó em sembla gairebé impossible acabar.

I dit i fet, quan encaro el pavelló de Courtmayeur ja em veig el Nil animant. Em diu que no pari que m'espera a dins. Oi tant, entro a la zona que hi ha habilitada pels assistents i ja em veig tota la paradeta de roba, bambes, menjar... tot ben preparadet i apunt per fer uns boxes com deu mana. Quina passada, es un puto crack, ha vist com treballen els equips dels pros i s'ho ha muntat igual de bé. Em quedo flipat. 
M'ajuda a canviar-me de roba, calçat, carrega aigua, sals, em poso música i em disposo a fer la segona meitat de carrera amb més ànims que quan he arribat.  Es just el que necessitava, a part em dona molts ànims i em posa al corrent de com va la cursa.  

O sigui que a enfilar la tercera marató del dia, amb la música i roba neta, sembla que començo amb més força. Començo a remuntar posicions en el dur coll que et porta fins al Refugi Bertone (Km 82,4 - 1979m), fins que arribo a l'alçada de l'Emma Roca (la 3ra noia), que m'ha passat mentre feia el boxes de Courtmayeur.
Se que la roda de l'Emma es la millor roda que podia trobar, intercanviem algunes paraules i anem seguint cap a Refugi Bonatti (Km 89,8 – 2015m). El terreny aquí es corredor, amb repetxons i algunes baixades tècniques però es ràpid.
Com que hem trobo bé vaig tirant tant ràpid com puc fins a l'últim refugi abans de coll Ferret (Km 95,0 - 1771m) per encarar- lo abans possible.
La pujada a aquest coll, coincideix amb el clarejar del nou dia, les vistes del massís del MontBlanc, per primer cop del que portem de cursa m'impressionen, m'ajuden a continuar el pas. Arribem dalt del coll amb l'Emma i un francès (Km 99,5 - 2527m) a les 7 del matí en punt, les forces aquí són justes. Ara ens espera una llarga i temuda baixada de gairebé 20 kms. Comencem a baixar i els mals musculars em limiten el pas, no baixo còmode però es el que hi ha. Vull arribar a la Fouly quan abans millor per encarar el que ha de ser la última marató del dia.

L'Emma poc a poc es va allunyant i jo miro de seguir tot lo ràpid que puc, el terreny no dona treva i passada la baixada més forta, comença una llarga vall Suïssa que poc a poc ens condueix fins a la Fouly (Km 109,5 - 1603m). Aquest avituallament l'espero amb candeletes perquè arribo bastant afamat. Carrego piles i seguim vall avall a través d'unes pistes. Tot i això, el cap no para de donar voltes en un estat semi-inconscient i cap ficat amb idees rocambolesques. La son apareix i tinc moltes ganes de dormir. Em plantejo de fer una paradeta de 10minuts "T-10", però com que en aquest ultra si t'atures un moment te'n passen 10 de cop, decideixo seguir i mirar d'arribar com sigui a Champex-Lac per fer-me un bon cafè i esperar que em passi aquesta son.

I dit i fet, arribem per fi a Champex-Lac (Km 123,6 - 1481m) cap a les 10:30 del matí. Em prenc un cafè llarg, caldo i unes terrines de melmelada que m'entren prou bé. Estem a punt d'encarar la darrera marató del dia, però encara no estic 100% segur que tot lo que m'espera de traca final sigui capaç de menjar-m'ho. 
Aquest punt estategicament el comparo amb el tram de l'Ultra trail d'Andorra entre Bordes d'Envalira i Ordino. Tres colls potents, amb baixades dures i que poden ser un cementiri de cadàvers si no s'agafen amb suficient energia.

Doncs reprenem la marxa a través d'una carretera que va planejant i finalment baixa per un sender per portar-nos al peu d'un coll anomenat Bovine. L'aproximació es fa llarga i dura, entre Champex i Trient (el seguent control), hi ha 16kms. En aquest punt quadrem ritmes amb un corredor d’Equador. Mentre el camí puja, el ritme es acceptable quan baixa, els 2 anem força lents. 
Finalment sembla que arribem al control de Bovine (Km 132,7 - 1898m), però tot i passar pel control, encara no estem a dalt de tot i tenim uns metres més de propina. I baixada cap a Trient.

Trient es un poblet al mig d'una vall Suïssa, quan estem baixant el coll, ja escoltem l'speaker. Sembla que hi ha ambient allà. I cap avall!!

Arribo a Trient (Km 139,6 - 1303m) i sorpresa!! El Nil està esperant-me al control!! De fet això no ho teníem planificat així, però com que la Eli va més ràpid de l'esperat, li ha donat temps de venir cap aquest punt de control. Uauuu!!!

Doncs em va de meravella. Comença altre cop el ritual de motivació, em torna a posar en situació de carrera, sals, beguda, gels... no es deixa ni un sol detall! I foc amunt!!

Cap a encarar el penúltim coll, uns 800mts positius amb una aproximació relativament curta i un coll bastant dret. Calculo que a cada parada de control algun corredor o altre m'avança, per això procuro no aturar-me gaire. 
Encarem amb el company d’Equador la pujada al coll de Catogne (Km 145,1 - 2009m) i baixem a pas de padrí al control de Vallorcine (Km 150,2 - 1263m). 

Bé!! Sembla que ja queda menys!!! El cartell que t'indica el següent punt de pas important ja marca Chamonix!!! Ens queden uns 16kms fins a meta i un coll amb més de 900mts positius, però ara s'ha d'arribar i quan abans millor!!

Surto conscient que hi ha una llarga aproximació fins al coll, uns 4 o 5 kms, però a aquestes alçades i acostumats als Pirineus que les aproximacions als colls són gairebé nul·les, la cosa es fa dura. Correm tot el que podem, ja que ens passa algun corredor que ha està fent una carrera més intel·ligent i està anant a més el tram final. Recordo varis cops les paraules del Jordi Codina dient-me com disfruta ell a la Ronda d’Andorra en els últims 3 colls menjant cadàvers fins Ordino i la veritat em sento bastant com una ovelleta que se l'està a punt de cruspir el llop.

Finalment arribem a peu de coll. Provo de posar música per fer-lo més amé, però el mòbil no em funciona. O sigui que toca pujar a pel la Tete aux Vents. 
El primer tram es força distret, ja que es enfila ràpidament a través d'unes zetes muntanya amunt, però quan et sembla que ja ets dalt, encara et queda una mica més i quan ja creus que hi ets, encara planeja i torna a pujar una mica més... en definitiva, que es un coll psicològicament dur, però bé (Km 157,9 - 2116m) control de pas i pràcticament només ens queda que un descens per arribar a Chamonix!!

El company d'Equador ja s'ha quedat enrere i durant la pujada m'han passat 2 corredors. O sigui que vull conservar aquesta posició com sigui. Miro d'esforçar-me el que puc en el tram de pla i baixada per aconseguir-ho, però entre lo tècnic que es aquest tram i lo tocades que estan les cames sembla que no estigui fent res. Arribem al control de la Flegere (Km 161,5 - 1870m), pràcticament ni paro ja que només queden 8 kms i uns 900mts de baixada!!

Vinga que ja ho tenim. 

Aquest descens se'm fa dur i pesat i sembla que no s'arriba mai a Chamonix. La única recompensa són les vistes brutals cap al Montblanc i les seves glaceres, es realment bèstia i ja vaig cavil·lant de la pròxima tornada per explorar aquestes muntanyes.

I res, com qualsevol història, tot arriba al seu final (Km 168,7 - 1036m), són les 18:30 de la tarda i estic a punt de passar pel centre de Chamonix amb una munió de gent reben la cursa i animant d'allò més.
Com sempre dic, l'últim quilòmetre es per disfrutar-lo i aquest crec que el recordaré durant temps. Arribada a meta 25:59 i final de l'aventura.

Com deia al principi, les coses fins que no les vius no les pots jutjar. Mentre estava corrent volia acabar convençut que seria la meva darrera UTMB, ja que no m'agradava part del recorregut, les llargues aproximacions als colls, tots els pensaments eren negatius i m’estranyava com 2300 corredors estan cada any disposats a córrer aquesta cursa per tant poca recompensa.
Ara bé, no se si es la màgia del Montblanc, si es el temps que va fer, si són el centenars de voluntaris, els milers de seguidors que sense treva van animar-nos per cada punt on passàvem, o que es, però ara puc dir amb certesa que l'UTMB es potser la més gran ultra trail que podrem disfrutar i que potser algun dia hi tornarem.

I per acabar, amb el més gran dels agraïments cap a un jove de Sallent que es va desviure per donar-nos tot el seu suport, apunteu-vos el seu nom perquè us asseguro que algun dia el veureu però no d’assistència, sinó donant guerra al davant. En Nil Bacardit. Gràcies company, te'n devem una!!

L'equip al complert!


I video de l'arribada, gravació del mestre Albert Herrero: http://youtu.be/3DwzP7mbCIQ

UTMB: No paris de córrer!

Asseguda al terra de la plaça de l’església de Chamonix, sota el sol ardent del migdia, espero el tret de sortida envoltada de corredors com jo. Sembla que esperem que s’obrin les portes per entrar a un concert de rock, però no, estem allà preparats per afrontar la gran batalla de l’UTMB!

Veig mirades de concentració, algunes d’emoció, algunes de comiat amb familiars o amics... Jo tinc la sensació que d’aquí a una hora em llençaré al buit, recorrent 168 km per terres totalment desconegudes. Aquest cop no cal que faci esforços en anticipar res més que un perfil que tinc imprès en un paper i que he intentat memoritzar.

20 minuts abans de l’hora D la multitud es posa dempeus i comencem a seguir el ritme amb les mans d’una música a tot volum. Hi ha una alegria encomanadissa. I finalment arriba la cançó de la “pell de gallina”, aquella cançó que abans de la sortida ens fa sentir com si forméssim part d’una gran aventura. Veig una noia a qui se li escapa la llàgrima. A mi també se m’escaparia, però aquest cop intento mantenir la racionalitat i guardar energies que segur que necessitaré.

Tot i saber poc francès entenc perfectament el compte enrere numèric! Per fi! Els carrers i els balcons de Chamonix estan plens de gent animant amb el màxim d’entrega per transmetre tota la força als corredors. La gent ens fa sentir del primer a l’últim com si fóssim uns campions i encara no hem començat. Impressionant! Èpic! No havia viscut mai una experiència així en una cursa...

El primer tram comença corredor amb 8 km de baixada fins les Houches, on compartim pista forestal amb molts i molts corredors. Allà em trobo el Jordi, un company del Club que no coneixia i que ja és tot un veterà del l’UTMB. Però no parlem gaire estona ja que tots dos estem concentrats en aquest tram on encara cadascú ha de trobar el seu ritme. Jo, a part, començo a tenir algun entrebanc per fer-ho més emocionant. Al ser un tram corredor no para de caure’m el bidó de manera que l’haig d’acabar aguantant amb una mà. Espero que al km 31 el Nil me’l canviï per un que es subjecti millor.

A partir de les Houches ja podem començar a caminar cap al primer coll on em trobo en Josep. Quina il·lusió! Pensava que estava davant i no el veuria. M’alegro molt que al final pugui gaudir d’aquesta experiència perquè es mereix aquest regal... Així és que l’animo a continuar endavant!

Al arribar al primer coll noto com encara no em sento còmode ni amb mi mateixa ni amb l’entorn. No sé si es l’aglomeració de la gent o les expectatives que aquest ultra serà molt dur. Estic pessimista i això no es bo. A la primera baixada decideixo no deixar-me endur per la multitud tot baixant a un ritme més suau per intentar retardar al màxim la fatiga muscular.

L’arribada a St Gervais, sense esperar-ho, esdevé un canvi d’actitud. Un altre cop els ànims i crits de la gent em deixen impressionada. Però el que em deixa un bon regust és un tros de formatge francès d’aquells que tant m’agraden. Veig un cartell on posa que queden 10 km fins arribar al proper avituallament, les Contamines, on m’espera l Nil. Això m’omple de motivació per encarar aquesta part amb alegria. I per posar-hi la cirereta al pastís em trobo el Miquel que m’anima i que em diu: “Eli!! Rauxa, però amb seny eh!”. Aleshores penso que tal com he començat aquest ultra, ara mateix necessito més rauxa que seny.

Arribo a Contanimes sense haver encès encara el frontal. Allà m’espera el meu excel·lent assistent que em recorda les lleis de la hidratació i alimentació per sobreviure a un ultra. M’informa de com va el Francesc i els altres de davant. Em prenc un cafè (el primer del dia) que ja feia hores que desitjava! El Nil em deixa el Primaloft perquè no passi fred a la nit a les alçades i ens acomiadem dient “Bona nit!”. Si tot va bé ens veurem al cap de 46 km, a primera hora del matí, a Courmayer.

Avui tinc unes ganes boges d’afrontar la primera nit, ja que el tram següent té més desnivell i no és tan corredor com aquesta primera part. Tinc ganes de muntanya!! Abans d’enfilar la primera pujada de la nit em trobo el Joan, amb qui hem coincidit en altres curses i conversem una estona, però al final decidim continuar cadascú amb la seva cursa.

A la Balme començo a pujar amb molta energia fins al Croix del Bonhome. I allà és on em trobo per primer cop amb les característiques dels colls dels Alps, que sense saber-ho posaran a prova la meva paciència durant tot aquest ultra. I és que als Alps un cop has fet el desnivell més important d’un coll sempre hi ha uns quilòmetres no tan pronunciats però que es fan molt llargs. No són tan directes com els dels Pirineus, als quals estem acostumats.

Un cop arribat al Croix del Bonhome baixo cap a Chapieux on ens espera una escrupolosa revisió de material i on hi ha una bona festa muntada. Surto de Chapieux iniciant una aproximació cap al Coll de la Seigne per pista que en una altra moment se’m faria molt pesada. Però com que encara porto la motivació en alça intento aprofitar-la fins que pugui. Arribant al coll de Seigne amb giro i veig sota un cel serè i estrellat una cua lluminosa inacabable de corredors que dibuixen el sender per on hem pujat. És curiós com veure aquell espectacle em fa obrir els ulls com taronges, no només per la seva bellesa, sinó també perquè tinc la sensació com si aquella cua gegant m’estigués empaitant i jo hagués de córrer per no deixar-me atrapar. Una mica d’instint de supervivència, segurament...

Quan arribo a l’avituallament al Lac Combal comento amb els organitzadors que és el primer cop que estic a Itàlia i riem comentant irònicament que es veuen uns paisatges genials, òbviament a les fosques no es veu res. Així faig el primer intent per començar a practicar l’italià... Marxo de l’avituallament sabent que em queda per fer l’últim i més petit coll de la nit i que d’aquí a 13 km seré a Courmayer on de nou trobaré el confort del Nil.

Des d’aquest coll sé que hi ha una baixada de 10 km que em fa una mica de respecte perquè penso que potser se’m farà feixuga. Però tot i baixar a ritme suau ben aviat, després de l’avituallament del Col Chécroit, ja veig les llums de Courmayer tot arribant-hi a punta d’alba.


Bon dia Courmayeur!
Vistes espectaculars des de Courmayeur!
   
Canvi de roba, vaselina, menjar, hidratació, un cafè i els ànims del Nil. No es pot demanar més per iniciar el que considero la segona etapa de l’ultra. Li dic al Nil que haig d’acabar aquest ultra pels meus nassos, cosa que el preocupa una mica, ja que encara queden molts quilòmetres. Però les meves paraules són senyal que ara tinc clar que vaig amb perseverança cap final, he deixat enrere el pessimisme i la inseguretat de la primera part de l’ultra. Sé que no serà fàcil, però lluitaré i arribaré!

Surto de Courmayer amb unes vistes espectaculars del Massís del Montblanc. Per primer cop gaudeixo del paisatge i inicio el que considero una altra vertical amb moltes ganes. Seguidament sé que venen 12 km de tram corredor i sóc dubte... Però per sort encara puc anar trotant i arribar a Arnua on inicio una pujada sense treva cap al Grand Col del Ferret, on entrem a Suïssa, país on tampoc mai havia estat. Aquí les cames ja comencen a notar la fatiga. És el que jo anomeno la crisi del 100 km en que no et pots escoltar massa el cos i on has de començar a tirar majoritàriament de coco. Aquest cop no apareixen pensaments tan negatius com altres cops, però sí que pateixo pensant en la baixada de 20km que m’espera!


 
Arribar a la Fouly després de 10 km de baixada se’m fa molt pesat i fins i tot faig una mica el ronso caminant en algun tram. Però a la Fouly decideixo treure forces d’on sigui per córrer els següents 10 km de baixada i caminar 4 de pujada (tot i les molèsties musculars) fins a Champex Lec. De nou m’automotivo sabent que al cap de 14 km tornaré a trobar el suport del Nil. Sé que per continuar aquest ultra fins al final haig de planificar-me tram i tram i anar trobant fonts de motivació d’on pugui.

Baixant de la Fouly conec el Pascal, un francès amb qui compartim camí fins a Champex tot intercanviant paraules amb el meu “super” nivell de francès. Tot i els esforços per córrer quedo admirada dels poblets suïssos amb casetes de fusta i amb gent que continua animant efusivament. Amb bon ànim ja enfilem cap a Champex que ja divisem ben amunt dalt d’un turonet boscós. A poca distància de Champex sento de nou “Vinga Eli!”. És en Miquel!! Aquest sí que no me l’esperava aquí. Resulta que espera el Josep que s’ha parat a dormir i que jo ni l’he vist!! Li dic que no em quedo a fer tertúlia perquè les hores van passant i intentaré no haver de passar tota una segona nit...A Champex, però, kit-kat merescut amb salsa rosa que m’ofereix el Nil en primícia.

Em queden 3 colls per arribar i tinc moltes ganes d’arribar! Així és que enfilo cap a Bovine al màxim de ràpid que puc i baixo a Trient on de nou la gent continua animant efusivament i on hi ha una gran festa muntada on em quedaria de grat, però sabent que em queden només dos colls intento anar per feina i dirigir-me al coll de Calonge on ja se’m farà fosc. Pujant rebo un missatge de la Montse animant-me. Carai! Això és una dosis extra de motivació que no esperava... Però el suport dels més propers no s’acaba aquí i baixant el coll rebo el que jo considero el missatge amulet que a cada ultra la Rosa m’envia quan considera que ja tinc a prop l’arribada.

Baixant cap a Vallorcine, tot i que el camí es fa llarg, estic molt contenta ja que vaig pensant que només en quedarà un coll. A més, també sé que el Nil i el Francesc, que ja és un finisher de l’UTMB, m’esperen a aquest penúltim avituallament.

Finalment arribo a Vallorcine a les 11.00h on la gent, com durant tot l’ultra, no es cansa de cridar: “Encourage!!”, “Super!!”, “Brava!!!”. Estic contenta, massa... Perquè aleshores cometo dos errors que em passaran factura. En primer lloc subestimo l’últim coll (tot i els advertiments del Francesc), pensant que només té uns 900m de desinvell positiu i després és tot baixada. En segon lloc, gairebé no menjo res. He estat rigurosa en tot l’ultra però així és com si baixés la guàrdia refiant-me que aviat acabaré i perquè ja estic farta de menjar sempre el mateix. M’acomiado, doncs, del Francesc i el Nil.

Eufòrica a Vallorcine, abans de l'últim coll!

El Francesc advertint-me del que encara quedava...

Decideixo fer l’aproximació caminant per guardar forces per afrontar amb el màxim d’energia l’últim coll: “La Téte aux Vents!”. Quan sóc a la base on veig com els frontals dels corredors dibuixen el camí a seguir penso que serà un coll digne de ser l’últim per com puja de dret i això em motiva. Així és que pujo i pujo a bon ritme tot veient cada cop més petit el poble. I quan arribo a l’alçada que crec que ja queda poc per arribar al coll veig que la cua de llums dels frontals continua flanquejant i continua pujant i pujant fins el que sembla que és el coll. Però quan sóc a aquell punt que he divisat la cua de llum continua encara sense baixar. I això succeeix una vegada i una altra, i una altra.

Començo a tenir sensació de gana però decideixo continuar, penso “No deu quedar tant!”. Però la cua de llums continua sense arribar al coll, sembla un malson. Em sento esvaïda i cansada de cap. Tot i no ser el meu estil decideixo parar-me a seure i preparar-me un batut energètic que em bec a l’instant.

Seguidament continuo, però aquest cop no amb un pas ferm sinó rendida de cap, com si aquest coll tan juganer hagués guanyat la partida, hagués guanyat la meva paciència. Després de moltes més passes en terreny pedregós finalment arribo al coll on penso que s’acabarà el mal tràngol i des d’on penso que aviat arribaré a l’últim avituallament “La Flégere”. Però es veu que avui la muntanya té ganes de demostrar-me de nou que qui mana és ella. M’adono que el camí fins a la Flégere no serà fàcil. És un terreny pedregós que continua flanquejant la muntanya i on córrer només em pot portar una relliscada o una torta. Així és que continuo caminant com una ànima en pena, mentre em passen corredors i corredors. Finalment veig la llum del que sembla ara sí l’últim avituallament. Tinc clar que aquí toca parada i refer-me si vull que la baixada de 10 km fins a meta no se’m faci eterna.

Així és que menjo una miqueta, em faig un cafè i decideixo buscar en el més profund del meu cap una mica de fortalesa. Faig una perduda al Francesc i al Nil per indicar-los que ja estic de baixada. I miraculosament  sembla que les cames em volen respondre durant aquests 10 km i 900 metres de desnivell negatiu finals! Les ganes d’arribar a Chamonix em fan tirar i tirar, tot i que el terreny també és pedregós i amb algunes arrels juganeres. Em pregunto com el cos i el cap poden fer aquest canvis... De nou puc constatar que qui mana en nosaltres, qui té el poder és el nostre cap. Zigues-zagues, una darrera l’altra i Chamonix, tot i ser lluny, cada cop és més aprop. M’imagino meta, m’imagino poder dormir dins el meu sac... Quin plaer!!

Quan trepitjo l’asfalt començo a córrer encara més ràpid. No m’importa córrer per carrers i carrers. Ja estic a Chamonix!  Una dona de l’organització m’indica el camí i em diu que em relaxi, però no puc parar de córrer. Aquella dona no sap les ganes que tinc d’arribar. Per fi veig l’arc d’arribada! No hi ha tanta gent com en el moment de la sortida, ja que és la matinada, però la força dels ànims que transmeten les persones presents és de la mateixa intensitat. Finalment el crono es para!

 

Amb un somriure d’orella a orella i amb la mirada ja ben perduda, ara sí ben relaxada, camino poc a poc pels carrers de Chamonix donant gràcies a la gent que em vaig trobant i que em felicita. Em mereixo una bona dormida després d’aquesta batalla tan exigent.

Després d’haver dormit algunes hores m’aixeco al matí per anar-me a dutxar i per compartir l’arribada d’altres corredors, alguns desconeguts i d’altres ben coneguts, com el Jordi dels Matxacuca, el Gerard, l’Óscar, en Josep (a qui al final no puc enganxar)... És tot un espectacle com Chamonix es torna a omplir de gent que rep amb tots els seus honors als corredors més pacients d’aquest ultra, els que són capaços de resistir dues nits senceres i arribar quan el sol ja escalfa de valent, sense rendir-se... Com emociona veure fins on pot arribar la perseverança humana. Com emociona veure el lligam que es pot construir entre diferents persones unides per un mateix motiu...

Tot hi haver tingut moments de debilitat i dubtes degut a l’exigència del traçat d’aquest ultra amb molts trams corredors en plans i baixades llarguíssimes, terreny en el qual sempre em sento una mica incòmode, penso que aquesta experiència ha valgut la pena.

I si em pregunto que és el que dóna més sentit a aquest ultra diria que és la passió amb que la gent el viu. Per tota la gent que hi participa, ja sigui ajudant, animant o corrent, l ’UTMB no és una bogeria, sinó una mostra de coratge i d’autosuperació.


En el meu cas, vull agrair-te de nou la teva dedicació, Nil, per ser allà en vetlla, sense gairebé dormir, per acompanyar-nos i transmetre’ns energia per continuar corrent amb les teves paraules i el teu somriure. Gràcies per creure de nou en nosaltres i donar-nos suport en les nostres petites bogeries! Encara que diguis que no te’n devem més d’una!

L'equip Cassis!!! Bravo, bravíssimo!!!!!!!


Enllaç del resum oficial: