divendres, 2 d’agost de 2013

HRP (ETAPA 30): Les Illas - El Portús - Coll de l’Ullat - Puig Neulós - Puig dels Quatre Termes - Puig de Salfort - Coll de Banyuls - Puig d’en Jordà - Puig de Querroig - Cervère - Portbou

Fa dies que penso en aquesta etapa d’avui en la que teòricament hem d’arribar a Portbou, on tinc encomanada una pensió... No sé pas com se’m va passar pel cap ajuntar dues etapes de 15 o 16 hores caminant, amb gairebé 2000 metres de desnivell positiu i 2500 metres de desnivell negatiu. La disponibilitat era la que era i vaig creure que era la millor manera, però ara abans de començar no les tinc pas totes. Entendria que el Francesc es queixés per aquesta planificació, però ell no ho fa mai per aquestes coses, és un tipus dur.


L'Alba de la nostra penúltima etapa


Sortim de las Illas, un poble petit francès al costat de la frontera catalana del qual ahir em vaig enamorar. Sortim quan encara no ha sortit el sol amb frontals, aproximadament a les 6.00h. I anem seguint les marques del GR10 tot anar recorrent tota la urbanització de les Super Illas. Després d’haver guanyat una mica d’alçada deixem la urbanització i encetem el que serà una pista forestal fins al Portús. El terreny és rutinari a nivell de cap, però segur que les cames ho agrairan. Fins i tot, perquè no se'ns faci massa llarga l’etapa d’avui decidim córrer la llarga baixada fins al Portús. La motivació matinal per córrer? Un croissant i un cafè que ens esperarà a aquest poble francès tan proper a la Jonquera. Fins i tot repetim aprofitant el petit plaer que ens ofereix aquella Boulangerie, davant el fet que avui ens queden moltes i moltes hores per davant.


mmmmm.... a una Boulangerie



Un bon cafè per activar-nos!

Amb l’estómac ben tip decidim enfilar-nos direcció al Coll de l’Ullat, combinant trams de corriol i trams de pista. Durant aquesta part també intentem córrer, encara que sigui trotant en els llocs que el terreny ens ho permet! I Voilà! Ens sorprèn un corredor que ens avança i que, evidentment, va un ritme més alegre que nosaltres. Ens fa gràcia trobar un de la nostra disciplina en aquests paratges tan poc concorreguts. I pujant pujant finalment arribem al refugi del Coll d’Ullat on una amable gent ens deixen carregar aigua gratuïtament. M’agradaria fer una consumició d’agraïment, però en aquests moments no em ve res de gust. Així és que donem gràcies i continuem el nostre viatge direcció al Puig de Neulós (el primer cim del dia) que tenim a 300 metres de desnivell.


Pujant ens creuem amb famílies i altres muntanyencs que passen el dia. Dalt del Puig Neulós fa un vent que deunidó! A veure si la tramuntana farà acte de presència i ens dificultarà l’etapa d’avui... Però no ens capficarem abans d’hora, així és que iniciem la baixada cal al Coll del faig. Un paratge bucòlic amb prats i vaques que no deixa indiferent.


Des del Puig Neulós


Baixant del Puig Neulós

Un cop fet el coll comencem a endinsar-nos per una fageda per pujar direcció al Puig dels Quatre Termes, on es torna a aclarir d’arbres el terreny.



El cansament i la calor es comença a notar

En aquest punt es comença a notar el cansament. El Francesc em porta molt avantatge i vol córrer per fer via. Jo, en canvi, no puc o no vull seguir aquest ritme. Tinc la sensació que encara ens queda molt, que hem de reservar...  La calor del migdia comença a apretar, però per sort, de tant en tant ens ve una "ratxa" d’aire. I després de seguir un corriol trencacames entremig de vaques ens trobem a dos muntanyencs francesos que estan descansant i que ens diuen que estan fent l’Alta Ruta Pirineica amb menys de 30 dies. Estan eufòrics, perquè ens diuen que avui acaben la ruta a Banyuls. Nosaltres, en canvi, els hi expliquem que avui volem arribar a Portbou i l’endemà al Cap de Creus i Cadaqués. Són dues versions de la ruta diferents.


Tenim el mar molt aprop



Pujant cap al Pic de Salfort


Un cop intercanviats quatre comentaris continuem la marxa direcció al Pic de Salfort on ja pujant estem amb la boca ben oberta tot gaudint d’aquells paisatges, en els quals la muntanya contrasta amb la mar per dibuixar una bonica postal.


Paisatges de postal



Des del Pic de Salfort

Al Pic de Salfort parem a fer un most i aleshores ens atrapen els dos francesos que se’ls hi dibuixa un gran somriure al veure Banyuls (el seu destí final) ja ben a prop. Per nosaltres, en canvi, aquí comença la nostra aventura del dia ja que hem de deixar les marques del GR10 per buscar unes marques de l’HRP, teòricament grogues i veient les muntanyes que tenim al davant, sabem que ens espera encara un bon desnivell. A més a més, no és que anem molt sobrats d’energia ni d’aigua...

Intentem concentrar-nos al màxim i intentar divisar algun sender des del pic, però a simple vista no se’n veu cap ja que hi ha roques, arbustos i arbres... Però aquest cop, no ens posem nerviosos i fem un rastreig en busca de les marques. Comencem el que sembla un camí i al cap d’una mica trobem una marca! Genial! Però el camí no és clar i al cap de poc hem de tornar a enrere per tornar a trobar les marques enmig de tot un pedregal.

Un cop retrobades les marques posem màxima atenció per no perdre’ns, però a mesura que baixem el camí cada cop està més ben senyalitzat i és més clar. Això sí! A mesura que perdem alçada la calor va en augment! El Francesc em demana sovint el que ell en diu un “traguixol”, i jo li dono una mica d’aigua del meu bidó rondinant, dient que hem d’intentar dossificar molt bé l’aigua ja que el mapa no marca cap font fins que arribem a destí.

Després d’una llarga baixada arribem al coll de Banyuls on hi passa una carretera local però que ens sembla el cul del món. No hi ha rastre de ningú, excepte dos agents de vigilància forestal amb el seu tot terreny. Al coll la calor es fa molt dura... Parem per menjar una mica i per contemplar el que sembla que és la nostra propera muntanya, el Puig d’en Jordà. Espero que a mesura que anem pujant alçada la calor vagi a menys... El Francesc creu que val més beure una mica més d’aigua, ja que val més deshidratar-nos al final que no pas ara, així que cedeixo de nou a donar-li el bidó. 


Divisant els últims cims d'avui

Comencem a pujar cansats però contents, pensant que després d’aquesta muntanya només ens quedarà un cim més i ja baixarem cap a Portbou. A dalt del cim veiem dos poblets. I ens refiem completament creient que el que ens queda més a prop és Portbou i el fem servir de referència. Un cop fet el cim baixem direcció al Querroig passant per un sender herbós on sembla que ningú hi ha passat durant molt de temps. També passem una altra fageda que ens refresca i finalment enfilem direcció al Querroig. Un cop a dalt del cim sabem que hem de baixar al Coll de la Farella, i arribar a la muga 599, per trencar cap a la dreta. Però nosaltres continuem seguint les marques grogues donant per fet que hem d’arribar al poble que veiem a baix, que toca a la mar, i que cada cop ens queda més proper.


Acalorats dalt del Puig d'en Jordà

Vistes des del cim


Refrescant-nos en la fageda

Durant aquest tram caminem tranquil·lament. Fins i tot truco a la pensió per preguntar a quina hora tanquen i per confirmar que aviat arribarem. Li comento al Francesc que avui ha estat una etapa duríssima per la calor, que no podria fer cap més quilòmetre. I tot revivint la batalleta d’avui entrem al poble. Trobem un home a qui jo saludo dient “Bona tarda!” i veig que em saluda amb un “Bon jour”. El següent home també em saluda en francès. Primer penso que hi deu haver molts francesos que estiuegen a Portbou. Però just pensar això veiem el nom d’un carrer escrit en francès. Què estrany! El Francesc diu que potser hi ha una part francesa a Portbou. Però anem baixant per carrers i tots estan en francès, els rètols també, la matrícula dels cotxes també!! Com pot ser?? Estem a França encara? Quin poble és aquell? Finalment veig el rètol del poble: Cèrvere! Estem a Cèrvere! Ens quedem de pedra!!!


Pensant que arribem a Portbou


El meu cap pensa: “Avui vull un llit! No vull dormir a la platja o a qualsevol lloc! Però és gaire lluny d’aquí Portbou?” Ràpidament veig un ciclista amb un mapa i li pregunto quants quilòmetres queden per Portbou per carretera i em diu que 6 km! 3 o 4 de pujada i 2 de baixada! Uff!!!!!!!!!! Quin descans! Encara que ho haguem de fer caminant, podrem arribar abans que tanquin la pensió! Però ens hem de posar les piles! Miro el Francesc i li dic: “Hem d’arribar a Portbou!”. Li veig cara de cansat i deshidratat... I la meva perquè no me la veig, però hem arribat sense reserves refiats que ja era la última part. Si volem fer una “hatxasu” final hem de menjar i beure. Així és que entremig de la moguda estiuenca del poble busquem un supermercat i entro, tot i la pinta que faig, decidida a comprar unes galetes i dos begudes isotòniques.

Són les 19.30h, hem de donar-nos pressa. Jo sóc partidària de seguir la carretera per no perdre’ns, però al Francesc li sembla que si ens enfilem a un turó que tenim al davant farem drecera. El fet de caminar per terra enlloc de per asfalt em fa decantar cap a la seva proposta, així és que comencem el que espero que sigui la última vertical del dia a gran ritme.

A vegades penso que m’agradaria treure a les curses aquesta força que em surt només en situacions de necessitat o de supervivència. Però es veu que el cap és molt llest i només ho treu quan fa falta. Un cop a dalt del turó per fi divisem a baix el que ara sí ha de ser Portbou. Fins i tot trobem unes marques i més endavant un rètol indicador! Estem salvats! Dormirem en un llit!!! Així és que fem la baixada tot corrent fins arribar finalment a la pensió a les 21,00h, on ens espera el responsable amb una gran simpatia. Ens veu arribar tan esverats i tan suats que ens comenta que ens relaxem una mica, que ja hem arribat.


Arribats just a temps!!

Aleshores jo li comento que l’endemà no ens quedarem a esmorzar ja que ens espera la última i també llarga etapa sota una calor sufocant sense pujar gaire d’alçada. És millor aprofitar les primeres hores de la matinada. Al final, però, el senyor ens convenç perquè mandregem una mica i perquè sortim amb l’estómac ple. Tot i resistir-nos al principi, després d’un dia així és fàcil deixar-se endur per la temptació, així és que decidim que l’endemà marxarem a les 8 del matí aproximadament. Seguidament truquem al Pont per informar-lo de l’hora que aproximadament ens haurà de venir a buscar demà, ja sigui a Cadaqués (si anem sobrats de força) o ja sigui al Cap de Creus (si la jornada se’ns fa llarga).

Després de dutxar-nos anem a fer un sopar de ministres!!! Avui ens ho mereixem més que mai! Tenim la sensació d’haver acabat un ultratrail. A veure com estaran les cametes demà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada