dimecres, 26 de juny de 2013

LA RONDA DE L'ELI

L’any passat quan feia la Mític i em creuava un corredor de la Ronda em preguntava com eren capaços aquelles persones d’aguantar tantes hores corrent per la muntanya i què es devia sentir en aquells estats... En aquell moment no m’hauria imaginat el que em passaria pel cap al cap d’uns mesos.

Ja tornava a estar apuntada a la Mític, però cada cop que pujava a Andorra només feia que pensar en la Ronda. Per que hi donava tantes voltes? Jo no era capaç de fer una cursa de tant quilometratge i desnivell... Era una bestiessa! Però de nou em trobava llegint cròniques de corredors que havien fet la Ronda. Havia de ser tan dur, però al mateix temps tan gratificant fer la Ronda.

Després de donar-hi voltes i més voltes, finalment, un dia davant de l’ordinador un impuls em va empènyer a fer el pas. Encara recordo com si fos ara com em van caure les llàgrimes d’emoció i com se’m va remoure el cos quan la Valérie em va confirmar que estava a la llista d’inscrits de la Ronda. En aquell moment vaig saber que havia près la decisió encertada. Potser no seria capaç d’acabar la Ronda, però si no ho intentava sempre em quedaria una espineta.



De temps anava bé, perquè encara havia de passar l’hivern, així que em tocaria treballar fort per poder donar el màxim de mi. I així va ser com vaig començar a treballar el volum dia a dia,a foc lent, fins arribar el dia tan esperat.




Unes setmanes abans de la data ja estava neguitosa perquè arribés el dia. Prenent un cafè amb uns amics els comentava com aquest any havia descartat altres objectius per poder donar-ho tot a la Ronda i els comentava com m’arribaria a frustrar si no la podia acabar. Perquè la Ronda era per mi més un repte personal que una competició. D’altra banda, també tenia clar que si no podia ser finisher tot el camí recorregut també hauria valgut la pena.










Totes les hores viscudes a la muntanya d’aquest temps de preparació han estat com un regal que m’han ajudat a créixer com a persona una mica més i a gaudir de tot moment de la magestuositat de la muntanya en diferents estats. Sota condicions adverses he hagut d’aprendre a resistir. També he hagut d’aprendre a continuar encara que estigués cansada, sentint després la satisfacció de l’autosuperació. D’altra banda, m’he pogut també relaxar gaudint de la cara més dolça de la muntanya. En algunes jornades he gaudit de sortides amb els amics que més estimo, entremig de rialles, acudits i converses difícils d’acabar... En d’altres jornades he buscat els meus límits en solitud, cercant la relació més íntima en la muntanya...








I arriba el dia esperat, divendres al matí! M’aixeco d’una revolada al sentir el despertador. Avui no tinc mandra! Tinc ganes d’estar a la sortida! Tinc ganes de festa! Tinc ganes de començar la meva petita aventura! Esmorzo i em vesteixo amb calma. Penso que, si tot va bé, és possible que no torni a l’apartament fins diumenge! Però això no m’importa.


 Foto de rigor amb els amics gràcies a la gentilesa de la Pilar que ens anima efusivament. Se’ns encomana ràpidament eufòria generalitzada abans de la sortida!!! Música, petards i acció!!! Una sortida alegre pel meu punt de vista! No sé perquè, però em pensava que havent-hi 170 km per davant la gent sortiria molt més a poc a poc. Però es veu que la gent té ganes de marxa!!! Comencem les primeres rampes direcció a Ferreroles, el paisatge amb els primers raigs de sol són brutals, però jo encara no em sento còmode, sé que fins que no m’escalfi i agafi el meu ritme d’anar fent no em sentiré amb sintonia amb aquells paratges que m’estimo tant.

I després de la pujada corresponent, que no és pas un trist tràmit, comencem a baixar direcció al Serrat i cap a l’aparcament de Sorteny on trobem el primer contacte nombrós de persones animant des que hem sortit d’Ordino. A l’avituallament en Josep m’ajuda a carregar de nou aigua i em recorda que vagi menjant. Sortint de l’avituallament tinc l’imatge d’un corredor japonès ben eufòric que marxa donant gràcies a tothom en anglès!!

I direcció cap al Besalí! La pujada és d’anar fent i el temps s’ha ennuvolat una mica, fins i tot s’escapa alguna gota. Penso que és millor que faci aquest temps, ja que amb massa sol tindríem un alt risc de deshidratació el primer dia.

Comencem a trobar alguna clapa de neu que es pot progressar amb facilitat i comencem a baixar direcció de nou a la carretera d’Arcalís. A la baixada em trobo el Josep, el Marc i el Nico, a qui vaig trobar fa unes setmanes entrenant el coll de la Gallina. Fa il·lusió trobar gent coneguda en una cursa tan internacional.

Un cop arribem a la carretera em trobo la Caroline la qual, a part de ser la dona del Nico, és una corredora amb qui havíem compartit a Mític l’any passat. Sense haver-ho planificat aniré trobant la Caroline animant-nos en molts punts de la cursa, fet que esdevindrà un gran suport moral per mi.

I de la carretera iniciem un tram corredor fins a Llorts on m’espera el Salvador fent dringar l’esquetlla i donant-me notícies de com van els nostres amics comuns. Allà em trobo el Raúl, amb qui havia passat tota la segona nit a la Mític de l’any passat. Ens saludem i ens animem mútuament, dient-nos que segurament ens anirem trobant.

I cap amunt direcció al Coll de les Cases, tot fent-la petar amb el Ricard sobre el tema de la crisi. A mesura que la pujada es va empinant les xerrameques van disminuint i ens concentrem en guardar forces per arribar al coll on ens espera un control. A partir d’allà conec el Jordi d’Ordino, que m’informa que fins al pla de l’Estany es planer i baixada. I així és, en poc temps ja divisem el refugi del Pla de l’Estany, que encara està envoltat de neu.

Després d’una parada breu baixo direcció a Arinsal amb optimisme, ja que em ve molt de gust enfilar el primer 2500 de l’Ultra, on intueixo que hi haurà música! Arribant a Arinsal em torno a trobar els  ànims de la Caroline i enfilo cap amunt la pista d’esquí que pujo a l’hivern per entrenar desnivell. I abans d’arribar al bar de l’estació ja sento de lluny de nou una esquella i uns crits que em sonen familiars. Torna a ser el Salvador!!! Quina il·lusió!! De seguida l’atraco i li demano notícies sobre els nostres amics. Em comenta que tots van frescos, a diferents posicions i amb ganes d’acabar. Per uns instants m’imagino poder arribar a ser tots finishers, però de seguida, intento treure’m aquesta imatge del cap, ja que encara queda molt i podria ser perillós. 

Començo l’ascensió cap a l’Alt de la Capa. Des d’aquell cantó jo no l’havia fet mai i renoi puja molt més que pel costat de les pistes! Però els últims metres de desnivell de la pujada em torno a trobar el Jordi i em passen ràpid tot parlant de temes de com compaginar la família i l’esport. I aleshores apareix el moment que portava desitjant tot el matí, ja sento i veig el músic de l’Ultra tocant la gaita fent-nos ballar al seu so. Li dono les gràcies, tot gaudint d’ell uns segons i començo a baixar amb molta cura per no fer cap caiguda tonta, tot dirigint-me ja cap al Coll de la Botella, on torno a trobar la Caroline i la família de l’Enric, que tampoc es cansen d’animar.
 
Després del Coll de la Botella m’ho prenc amb calma i camino ja que vull guardar energia per la llarga baixada que ens espera des de Collada de Muntaner fins a Margineda sense passar pel Bony de la Pica, després que hagin canviat el recorregut per perill de tempesta elèctrica. Arribant a la Collada de Muntaner comença a ploure amb ganes, així és que em poso el Gore per no perdre escalfor corporal i inicio la baixada amb ganes d’arribar de dia a Margineda. Els quilòmetres en que travessem Andorra la Vella pel camí del Rec es fan feixucs ja que estic impacient per arribar a la primera base de vida.



A Margineda trobo gent descansant o menjant, allà em canvio de roba, carrego aigua, menjo i em faig el meu primer cafè del dia, feia 16 hores que l’esperava amb delit!!! Comparteixo un banc amb el Lluis, un corredor del Barcelonès amb qui comentem una mica com ens sentim i el que encara ens queda. Al cap d’uns minuts també parlo de nou amb l’Enric i el Ricard, que havien aprofitat per descansar una mica les cames. Però no podem donar massa marge al rellotge així és que decidim tornar de cara a la feina, i començar el tram de la primera nit.

Mesos abans de la cursa no volia a sentir a parlar ni del Coll de la Gallina ni de la pujada cap a Naturlandia, tenia la creença que serien pujades de nit que arribarien a cansar el meu cap. Però ja marxant de Margineda m’adono que avui sí que em motiven, tinc ganes de devorar-les. Enfilo cap al Coll de Gallina amb bon ritme i amb molt bones sensacions, arribant a dalt amb ganes de baixar a Sant Julià i encarar la pujada de més desnivell positiu seguit fins el Pic Negre.

A Sant Julià dono gràcies a la gent que surt de la finestra dels edificis animant i em concentro direcció a la gran pujada. Tot just arribant a Comabella em trobo de nou l’Enric que vol aprofitar per dormir una mica i em fa emocionar quan em diu amb una veu ben enèrgica “Eli, gaudeix molt!”, com si ja no ens haguéssim de veure més. Jo continuo pendent i pendent amunt fins que, finalment, arribem a Naturlandia. Aquí conec el Joan d’Arinsal, un corredor andorrà que es coneix bé aquella pujada i amb qui compartim uns metres fins el Refugi de Pimes.

A partir del Refugi de Pimes comença la part més freda de l’ultra per mi. Enfilem diferents pendents, on hi ha alguna clapa de neu i on el terra ja brilla pel glaç. Després d’un control arribem finalment al Pic Negre, però hauré de resistir una bona estona més el fred, ja que anirem per carena fins a la Caülla. El vent em talla la cara i intento tapar-la al màxim amb el buff i el gorro. Les mans, tot i portar guants, també es comencen a queixar de fred. Sento el vent gèlid com es filtra pel meu coll al respirar. Per sort, el cos treballa i es manté calent. Tot i estar molt pendent del fred durant aquest tram no puc evitar mirar el gran paisatge que veig a dalt d’aquelles carenes, entre la lluna plena i l’alba que ja comença a treure el cap. Brutal!! Aquests moments són tan grans que donen sentit el que estem fent. I finalment ja visualitzo la creu de la Caülla on sé que més avall ja em trobaré el Salvador i l’Armen en un control. I dit i fet! Allà me’ls trobo més que contents! Allà el fred ja no és tan marcat i això em dóna sensació de seguretat, tot i estar encara una mica encarcarada. Pregunto al Salvador pels nostres amics. El Jordi i el Genís han abandonat, ostres quin greu! I l’altre Jordi i el Francesc es veu que ja fa estona que han passat i que van com unes motos. Fantàstic!! Són unes màquines! Un cop passat el traspàs d’informació els comento que me’n vaig a esmorzar a Claror!!!

Pujant al Coll del Boumort m’atrapen de nou l’Enric i el Ricard, però allà començo a notar algunes molèsties musculars que no em fan gens de gràcia. Arribo a Claror i intento fer un reset de la nit i donar la benvinguda de nou al dia!!! Menjo bé, em faig un cafè, em trec la tèrmica i em poso crema solar pel dia serè que sembla ens espera. Li comento a l’Enric que estic preocupada per aquestes molèsties musculars que poden aguditzar-se en els propers 70 quilòmetres que ens queden. La part dèbil de mi fins i tot parla d’una possible retirada al Pas de la Casa que l’Enric s’encarrega d’esvair ràpidament del meu cap.

I ben animada de nou començo el camí cap a refugi de l’Illa, un tram que em conec bé. Quan baixem de la Collada de Maiana cap a la Vall del Madriu sorpresa!! Em trobo l’Andrés!! Tot i haver coincidit poques vegades amb l’Andrés li tinc un apreci especial. El primer dia que el vaig conèixer dalt el Montmalús em va fotre una bona bronca de la mala tècnica que tenia fent “las conversiones”. Però a mesura que l’he anat observant en diferents situacions i pel que he sentit a dir a la gent que el coneix millor, sé que és una persona que es desviu per ajudar als altres. L’he vist a animar en curses d’esquí de muntanya i és genial com s’entrega! L’any passat a la Mític també em va animar a l’avituallament del refugi de Perafita, però aquest any no me l’esperava al control de la Vall de Madriu. I no us diré el que em va dir per animar-me, però la veritat és que em va emocionar.

I pujant pujant arribo ja al refugi de l’Illa, una menjadeta i em diuen que al cap de 15 km ja seré al Pas de la Casa. Just aleshores rebo un missatge de la Rosa que m’està seguint i que m’anima a continuar així. Quina il·lusió! És com la benedicció del dia! Total, que entre una cosa i l’altra surto amb bastant alegria direcció al Pas de la Casa, sense saber que aquesta sensació només és un miratge del que m’espera el pròxim tram.

La vall abans de la Portella Blanca és preciosa, més que preciosa, i intento gaudir-ne però això no fa desviar els pensaments que tinc cap a la meva situació. Em sento lenta, però intento ignorar-ho. Tinc algunes molèsties musculars, però intento pensar que ja passaran i travesso per dins els rierols per activar la circulació. Sento calor i intento beure el màxim d'aigua sovint. Però la gota que em fa vessar el vas en aquest tram i que esdevé bastant insuportable és la motxilla. Des de Margineda que porto els grampons que al final no faré servir i l’espatlla esquerra em fa tan mal que amb la mà dreta haig de portar els pals i amb l’esquerra aguantar-me la part esquerra de la motxilla.

Durant aquest tram em passa la Teresa Forn que està fent la Mític i que va a una velocitat genial. M’anima i em diu si necessito alguna cosa. En aquell moment necessitaria les seves cames per sortir ràpid d’allà. Però, no, només em queda passet a passet arribar al Pas de la Casa.

Des del Coll dels Isards veig el Pas de la Casa i ja baixant reflexiono seriosament sobre una possible retirada. Em queda una marató. Si abandono les conseqüències emocionals seran importants. Si segueixo m’espera la marató més dur i més llarg que mai he fet, tenint en compte el ritme que hauré d’anar. Mira’t així, no tinc cap mena de dubte, em decanto per la segona opció. He vingut a Andorra a fer la Ronda i la vull acabar!
 
Al arribar a l’avituallament del Pas de la Casa l’acollida del Jordi, la Beth, La Núria, el Quim, la Sara i la seva cunyada, em donen un gran caliu que no esperava i que em torna a carregar d’energia. Primer m’assec el terra i llençant els grampons començo a rondinar de valent contra el fred de la nit, contra el pes de la motxilla, contra les molèsties musculars... Així em quedo ben descansada de la contenció dels diversos patiments fins aleshores i els comento que potser em convindria dormir 10 minuts. I així és com faig la primera T10 de la meva vida!!! Quina sensació!!! El cos està tan cansat que notes com a aprofita cada segon de descans amb una intensitat que fa posar el pels de punta. No cal ni que el Jordi em cridi, ja que al cap de 10 minuts justos ja torno a estar de peu!!! Menjo, bec i em prenc el cafè de després de dinar... Em sento acollida i abraçada per la gran família Calvés-Fígols, que si poden m’esperaran al pròxim avituallament: Bordes d’Envalira.
 
Marxo del Pas de la Casa renovada, amb ganes i escoltant música per enfilar amb motivació la llarga pujada fins al Port Dret. Si hi hagués de definir la sensació durant aquesta pujada en una paraula diria que és: calor. L’aire no corre i el sol ens toca de ple a la cara a mesura que anem pujant suant de valent. És una pujada on hi ha poc sender, hi ha arbustos, trams amb molt de fang, trams on has de travessar els rierols. I de poc va que no xafo un escurçó amb el pal. Però per sort ell s’amaga abans que jo arribi amb el pal al terra. Uf!!! Quina sort que he tingut! Només faltaria no poder acabar ara per una picada de serp. Tot i la duresa de la pujada tinc moltes ganes d’arribar al Port Dret perquè les vistes són magnífiques, i això és el que em manté tota la pujada bastant activa. Però a la baixada cap a Bordes comença l’inici del que esdevindrà un dels factors de patiment els quilòmetres que em queden: una molèstia al bessó dret.

Baixant em truca el Francesc!!! Ja ha arribat!!! És un campió!!! Ha quedat 11è!!!! Li comento que a mi m’espera molt patiment i ell em diu que segur que ho podré resistir. Comenta que dormirà una miqueta i que m’esperarà a l’últim avituallament, abans del Coll d’Arenes.

Baixo com una tortugueta i allà de nou em deixo acaronar pel fantàstic suport de la família Calvés-Fígols que em troben ja més apurada que l’últim cop. També em retrobo amb la Caroline i el Nico que també es preocupen per la meva molèstia el bessó. Quan un està apurat ho prova tot, així és que decideixo fer-me un massatge per a veure si la cosa millora. La fisioterapeuta em comenta que el bessó està carregadíssim i que si no em millora amb el massatge em podria fer un tapping a Incles, el pròxim avituallament a 8 Km. La Beth, el Jordi, la Núria i el Quim s’acomiaden de mi perquè els petits de la casa ja han d’anar a sopar i a dormir.




Al marxar de Bordes els noto a la cara com es posen de tristos i preocupats al veure’m marxar caminant. Al pla m’avancen el Josep i el Marc, que no veia des de Margineda. Em comenten què em passa i els explico el meu problema. En Josep intenta que jo vagi a roda d’ells trotant suau. Ho intento, però se’m fa molt dolorós. Així és que enfilant la costa cap a Incles, ja els perdo de vista. I pocs quilòmetres abans d’Incles és on passo la pitjor crisi de la Ronda.

Quan has portat un ritme més o menys constant tota l’estona frustra molt haver-lo de baixar en picat. Vas veient com et van avançant un munt de corredors i tu no hi pots fer res. Al ser un tram planer, la sensació de derrota per mi encara es fa més explícita. Hi ha una lluita constant entre pensaments constructius i destructius, però els destructius són d’una intensitat considerable, ja que el cos i la ment estan més molt dèbils i vulnerables.

Abandonar o no abandonar a Incles? Aquí el pensament que m’ajuda molt és recordar, entre d’altres coses, la lluita fins al final del Salvador l’any passat. L’objectiu ja no és intentar fer el màxim de bon temps, sinó simplement arribar. Tinc fins l’endemà a la tarda si vull. Ja hi tornaré un altre any a millorar el temps!

Sobre què fer davant el dolor al bessó decideixo dormir 10 minuts a Incles per descansar i fer-me un tapping.

Sobre què fer per millorar el meu estat d’ànim decideixo cercar l’afecte dels que més em comprenen. Truco el Francesc per si pot venir a Incles i li envio un missatge a la Rosa aguantant-me les llàgrimes. La Rosa em diu unes paraules que en aquell moment em costen de creure, però que després estaré recordant fins al final: “Avui ho aconseguiràs, Eli!”

Quan des del sender veig com la nostra furgoneta ja s’acosta a l’avituallament el meu estat d’ànim comença a canviar. Al arribar a l’avituallament el primer que faig després de saludar el Francesc amb cara de tristor és anar directe al fisioterapeuta on em fan un tapping i on començo a aprofitar per fer una primera dormideta de pocs minuts. Seguidament dormo 10 minuts més a la furgoneta mentre el Francesc em va a buscar un caldo i un tè. Pregunto també per l’altre Francesc, el Pont, i em diu que ara ja està a Coll d’Arenes. Em sento feliç per ell! Es mereixia que li anés bé. D’aquesta forma el meu cap torna de nou a funcionar i es transforma de nou en un lluitador. Sé que em tocarà passar bona part de la nit, el meu ritme baix no m’escalfarà gaire i aquest cop no vull passar fred, així és que m’abrigo de valent i m’acomiado del Francesc, que em diu que m’esperarà a l'avituallament d'Armiana.

Sortint d’Incles ja sóc una altra Eli. Vaig a poc a poc i de tant en tant m’avança algun corredor. Però ara sí que ja no m’importa i això em fa estar tranquil·la. És més, començo de nou a gaudir dels meravellosos paisatges d’Andorra durant les nits serenes en lluna plena. Penso: “Eli, has esperat un munt de mesos poder estar aquí. Ara hi ets! Tots els grans moments que has viscut des que vas començar la Ronda ja són part del passat, així és que ara tens l’oportunitat d’acabar els quilòmetres que et queden gaudint de cada instant d’aquest meravellós present. Aprofita-ho!!”. No sé si és el tapping o el meu canvi d’actitud, però el dolor al bessó es torna més suportable.

Al mig del sender direcció a Ransol m’avança un corredor i aquest el conec!! El Jordi d’Ordino! Em fa molta il·lusió retrobar-lo. Ell em comenta que ha passat una crisi degut a la son i jo li comento la crisi que he passat de Bordes a Incles. El seu ritme és més alt que el meu i li dic que vagi tirant. Ell em demana si necessito companyia una estona, però jo li dic que no cal perquè ara ja vaig molt bé de “coco”. Li desitjo molta sort i ens animem mútuament perquè ara sabem tots dos que arribar a meta és possible i cada cop és més a prop.

Després d’una bona estona sola i amb una mica de son arribo Ransol, pensant que és Armiana, però el noi del control em diu que encara queden 4,5km. Bé vaja, ara no ens posarem tontos per uns quilòmetres inesperats. I vinga avall i amunt per senders entre boscos. Haig de mantenir molt bé la concentració perquè ara ja generalment tota l’estona estic sola, a les fosques i si en algun punt no segueixo les marques puc equivocar-me de camí i tinc ganes d’arribar a Armiana. Em pregunto si dormir o no 10 minuts a Armiana, per encarar amb força l’últim coll de l’Ultra, ja que els ulls em comencen a pesar i les formes dels troncs dels arbres es comencen a transformar. De fet estic contenta que fins ara no hagi tingut problemes de son.

Les ganes d’arribar a Armiana i la son fa que m’impacienti una mica. M’ha semblat veure unes llums que podrien ser de l’avituallament, però ara sembla que me n’allunyi. Moment d’incertesa. Estic seguint bé el camí, no? Bé, hi ha banderoles. Potser aquelles llums no eren d’Armiana. I després de fer un revolt veig una llum intensa intermitent. Potser és algú de l’organització. I just quan començo a parlar per preguntar si ja som “Armenia”, que dic jo, se m’apareixen entre la foscor, com tres follets, el Nil, la Rosa i el Genís!!! No m’ho puc creure!!! Els toco el cap i tot per comprovar que no és cap al·lucinació! Com poden haver arribat fins a aquest cul de món! No es pot expressar en paraules com et sents quan t’apareixen els teus amics quan més els necessites, sense que els hagis cridat. No m’hauria pensat mai que a Armiana, un avituallament que jo considerava al cul del món, em sentiria tan i tan feliç!! És genial sentir-te estimat en aquests moments de cansament. Però no només pels meus amics, sinó també pel Francesc i per tots els voluntaris presents, alguns de terres properes a la nostra (com el Toni i l'Yvonne) que em mimen i em volen fer sentir com una campiona. M’emocionen tant que descarto la idea de dormir 10 minuts, tot i la son que porto arrossegant. Això, sí! La Rosa em prepara un cafè que saborejaré fins el Coll d’Arenes!!



Em quedaria a Armiana però sé que em queden 15 km per meta, 5km de pujada i 10km de baixada. Però ara no em preocupa això, ja que el caliu d’Armiana m’ha donat tota la força per encarar la última pujada i la última baixada. M’acomiado, doncs, d’ells i començo amb moltes ganes i amb certa nostàlgia la última pujada. La Ronda s’està acabant... La pujada al Coll d’Arenes té unes vistes de nit espectaculars, de tant en tant em paro i em giro per mirar enrere. Arribo a les 4,30 al coll on em trobo els voluntaris passant fred i animant-me, fent-me pensar ja en la meta. Truco al Francesc per avisar que d’aquí a poques hores estaré a Ordino, si tot va bé. 

Em prenc la primera baixada amb molta tranquil·litat encara admirada pel paisatge com qui gaudeix d’un somni del qual no vol despertar. Un cop ja sóc més avall intento anar de cara més a la idea, encara que el cansament em limita una mica. La baixada per senders de boscos, amb trossos de pujada inclosos, es fa molt i molt llarga. Me’n recordo del Gerard, l’organitzador, de com li agrada fer-nos exprimir fins al final. Els troncs dels arbres continuen jugant a fer formes mentre va sortint l’alba. Però és igual! Visualitzo la meta! Tinc ganes de ser-hi amb la meva gent! Paciència i avall!

Després de trobar uns voluntaris d’un control que m’avisen que ja estic molt a prop de Sornàs, on agafaré la carretera ja fins al poble d’Ordino, les ànsies d’arribar es fan més grans, fins i tot arribo a trotar en algun punt. Penso en que podria trucar al Francesc, el Pont, perquè em vingués a fer de llebreta com l’any passat. Però segurament està cansat de la Mític.jejeje.

I sembla que el bosc s’acaba i veig un carrer. Hi ha una noia! Sembla la Rosa. Però no m’ho crec fins que ja la tinc al davant ja que a aquestes alçades el cansament fa aparèixer al·lucinacions. La Rosa em farà de llebre l’últim quilòmetre fins a meta!!! Quina il·lusió!!! Se m’havia passat pel cap però no havia gosat demanar-li. No hi ha res per fer passar més ràpid un quilòmetre que aprofitar per fer salsa Rosa i riure una miqueta. 

I en un moment em trobo a Ordino on agafar forces per trotar esdevé molt fàcil envoltada d’amics. La frase al entrar és: “No m’ho puc creure!”. I és que he fet realitat aquell somni que semblava gairebé impossible! 

video

Em podia posar els mèrits només a mi, però jo sé que això ha estat possible a aquestes persones que heu estat al meu costat per compartir amb mi una Ronda!! 



Gràcies per confiar en mi!!
 
Infinitament gràcies!!!




 
 
Enllaç del vídeo resum d'aquesta edició: