dimarts, 4 de desembre de 2012

ESCAPADETA INFORMAL DEL GRUP "MORE KM MAL FAN"


Sortim de casa a les 7,30 del matí. Aquest cop no he pogut planificar res, no he pogut buscar ressenyes enlloc... Sé que anem a la muntanya, però no sé on, el Francesc no m’ho ha volgut dir. Tinc la intuïció que anem a fer Posets, perquè és una muntanya que tenim pendent des de l’estiu, així que agafo tot el material necessari. Però la meva intuïció s’esvaeix quan tirem direcció a Manresa. A partir d’aquell moment se’m trenquen els esquemes. On coi em porta? Al Berguedà? Al Pirineu Oriental? Al Canigó?

Quan es desvia cap a Sallent dient que vol comprar un croissant sospito que en realitat anem a buscar al Nil. I dit i fet! Ja veiem un noi ben abrigat amb motxilla que s’espera al costat del semàfor on solem passar-lo a recollir. Quina alegria! Això vol dir que el Nil ens acompanyarà a la ruta d’avui. Aleshores anem direcció al Berguedà… Començo a pensar que anirem a fer alguna muntanya del Berguedà perquè el túnel del Cadí ens costaria massa car. Quina curiositat... Potser anirem a fer la Costa Cabirolera...

Quan passem per Berga el Nil proposa parar a esmorzar i aquest cop, entretinguda parlant, no sospito ni una mica del que m’espera... Quan veig l’inconfusible furgoneta d’en Genís i la Rosa, que conec pel logo Cherokee que porten a darrera, no m’ho puc creure!! Del meu cap en surten tres mil interrogants... Aparquem i de cop i volta, una altra sorpresa! La Sara i en Jordi també hi són! Carai! Això és començar el dia ben acompanyada!! Veig que el planning del moment és anar a esmorzar tots junts, al mateix bar i lloc on ja havíem passat un llarg matí fa uns mesos. Les converses amb els temes de sempre s’entrecreuen i ens fan riure de bon matí. Batalletes i anèctodes, xafarderies, nous objectius, entrenaments...

Algú diu que arriba el moment de marxar... De nou, el cor se m’accelera... No estic gens acostumada al fet de no controlar la situació... La Sara i la Rosa s’acomiaden, perquè no poden venir. De fet se m’havia passat pel cap proposar-li fer alguna cosa a la Rosa aquest cap de setmana, però ja sabia que dissabte no podia i que diumenge tenia una cursa al seu poble. Em sap greu, però almenys he pogut estar una estona amb elles. Ara em quedo acompanyada pels mascles del grup. Quin perill!!


Pugem a la furgoneta i anem direcció al túnel del Cadí. Gran dubte: França, la zona del Carlit, Andorra? Pujant el Jordi ens explica l’últim entrenament llarg en el qual va anar de Borredà fins a la Cerdanya amb el seu company incondicional, en Josep de la Nou... No sé com s’ho fa però sempre que parla el Jordi ens fa més gran la necessitat de córrer i de córrer moooolt!!!

Després de passar per la Tor de Carol i Porté gaudint d’uns grans paisatges arriba el moment decisiu... Prenem direcció a Andorra!! Oh! Quina alegria!! De nou al país dels Pirineus!! Passem el Pas de la Casa i aparquem a Grau Roig. Allà ja estic més situada i per les paraules que sento, els meus acompanyants volen arribar al Coll de Montmalús i allà avançar cap a la dreta o cap a l’esquerra. Tot i així, veig que el Nil i el Francesc estan molt convençuts de crestejar de Montmalús fins a Pessons, fent una volta circular. Feia temps que aquesta volta se’m passava pel cap també.

És l’hora dels preparatius... Quina festa de disfresses!! Un amb la barretina, l’altre amb barret, l’altre combinant malles ¾ amb mitgetes! Aquest jovent té moltes ganes de fer xerinola!!!


 Arriba el moment de sortir i fer una mica àgil la monòtona pujada per pistes, encara que el Jordi intenta trobar-hi la part positiva... Una estratègia per fer el camí més àgil és anar fent bromes, una darrera l’altre. L’especialista: El Genís. Al cap de poca estona ja comencem a sortir de les pistes i a trobar neu. Allà el Nil ens apreta una mica perquè vol pujar amb rapidesa fins al Coll del Montmalús, així que en un moment ens saluda des de dalt ja. Des del coll en Jordi reconeix el paisatge i els indrets que va recórrer durant la Ronda dels Cims.





Un cop al coll pugem al Montmalús en un moment... Allà hi bufa el vent molt fort, però això no impedeix que ens fem la foto de rigor i que conversem una breu estona amb un home francès i el seu fill de 7 anys que han decidit fer per tercera vegada el mateix cim que nosaltres. Ens quedem tots de pedra veient com aquell nen gaudeix de la muntanya igual o més que nosaltres tot corrent dalt del cim.



Però arriba el moment de continuar i la decisió majoritària és tirar direcció a Pessons... Baixem del Montmalús i arribem al Pas de Ríbuls on divisem els tres pics de Ríbuls. Dubtem si hem de pujar directament per la canal del Pic de Ribuls nord est o si hem de flanquejar per sortir a algun altre coll. Els sherpes ho veuem claríssim, volen crestejar al màxim i decideixen enfilar-se per la canal nord-est. 



En Francesc i el Nil van davant per explorar el terreny i el Jordi i el Genís van al meu darrera per orientar-me i donar-me suport psicològic a la pujada de la canal. Anem pujant al ritme de la meva velocitat “piano pianíssimo” i fa estona que no divisem el Francesc, això significa que està buscant el camí. Finalment arribem al capdamunt de la canal on podem veure el Pic de Ribuls NE a pocs passos i on veiem també el Francesc que ja està enfilat damunt el Pic de Ribuls Central. Veient que a partir de la canal el nivell tècnic és encara més exigent, que hi ha neu i que jo no ho veig clar, decidim tornar a baixar per la mateixa canal, acompanyada per quatre homes molt i molt pacients. Un cop a terreny més pla els homes juguen a fer equilibrismes dalt de les roques d’aquell indret.





 De nou al pas de Ríbuls i després de remirar-nos detalladament els tres pics, decidim provar de flanquejar per trobar el coll que ens portaria al Ríbuls Sud-oest o Ríbuls Central. 


Aquest cop la pujada és molt més còmode i en un moment ens situem al Ríbuls SO. En Jordi i en Genís, que han encapçalat l’ascensió ens esperen dalt del coll animant-nos. Com que és una mica tard decidim no entretenir-nos i tirar direcció al coll de Pessons. Mentre avancem direcció el coll ens trobem immersos dins l’espectacular paisatge de tardor de les muntanyes andorranes, tot divisant l’estany de l’Illa, la vall del Madriu...


 Finalment arribem al coll on veiem el sender nevat i la quantitat de llacs que hem de travessar fins arribar a Grau Roig. Aquí és on comença la gran festa pels cabirols. No es pot expressar en paraules les sensacions que han de tenir baixant a gran velocitat, juganers com uns cadells...




Arriba un punt que ja no tenim neu i ara el joc consisteix en haver de saltar entre grans blocs de roca. I quan sembla que el nivell d’adrenalina ha baixat els cabirols troben de nou un espai per posar a prova els límits de la natura, lliscant sobre el glaç dels llacs.




Enlloc de seguir el GR decidim tirar per orientació cap on ens sembla que hi ha Grau Roig. És un tram molt entretingut també. La xerrera ni les bromes, tot i portar unes quantes hores sense un àpat, no defalleix. Veiem com el cel ja s’està enfosquint, però estem gairebé segurs d’arribar al cotxe sense haver de fer servir frontal. I tot d’una que apareix un corredor! Els meus acompanyants comencen a dir: “Goita!! Un que va entrenar! On va aquest boig?”. Aleshores el comencen a escridassar. Per uns moments em penso que són ells els que s’han tornat bojos, però entenc la seva actitud quan veig que aquell corredor és el “Francesc Pont”, tot ben perfumat. Quin dia!! Aquesta sorpresa tampoc me l’esperava...



Després de saludar-nos decidim continuar perquè aviat serà fosc. Em poca estona ja arribem al cotxe i ens canviem. Però de cop comença a haver-hi presses i corredisses. Es veu que hem quedat amb algú per fer un beure. I jo que em pensava que s’havien acabat les sorpreses per avui.

Ens movem direcció a Andorra la Vella... En Jordi diu que hem d’anar a la Massana... Trucades amunt i avall! Ell diu que aquesta persona amb qui hem quedat ens espera amb un cotxe peculiar... I arriba el moment! El meu cervell es queda com si estigués somiant quan veu el cotxe de l’Ultra Trail d’Andorra amb el Gerard, el seu organitzador, que ens convida a pujar cap a casa seva, gràcies a l’amistat que té amb el Jordi... Sense paraules... Una situació totalment surrealista!

Allà el Gerard i la família ens acullen d’allò més bé, oferint-nos un té calentet i uns pastissos. És una gran estona de tertúlia relacionada amb el món de la llarga distància, un món que conec des de fa poc, però que em desprèn moltes emocions i vivències.

Quin dia tan rodó, no es pot demanar més. Ens acomiadem del Gerard i la seva família, sortim de casa seva i allà també ens acomiadem d’en Genís i el Jordi, que han de tornar fins a Berga. Però és queden en Nil&Francescs. Anem al nostre allotjament on tot hi haver passat hores i hores xerrant encara ens queda temes de conversa. Un senzill i íntim sopar entre amics esdevé l’ambient adequat per posar sobre la taula moltes de les nostres confidències i per acabar el dia amb una inoblidable vetllada.

Finalment arriba l’hora d’anar a dormir, ja que tot i voler aguantar se’ns tanquen els ulls... Decidim que l’endemà anirem intentarem de fer el Comapedrosa. Potser per la Collada dels Malhiverns o pel refugi, ja ho decidirem.

Després de dolços somnis, alguns més que d’altres, ens desplacem cap a Arinsal per començar la ruta d’avui. Nosaltres creiem que faria bon temps però el cel de moment està molt gris. Però som optimistes i com que el temps de la muntanya canvia molt, creiem que potser al final no plourà.


En Francesc Pont comença el dia amb molta xispa, es nota que està descansat i que s’està preparant per una competició propera. El Nil i el Francesc s’ho agafen amb més calma que ahir, ja que de moment no veuen gaires crestes on enfilar-se.

Enfilant camí amunt, comencen a caure gotes i al cap d’una estona la pluja és bastant abundant i fa una mica de fred. Ens anem trobant durant el camí, ja que cadascú va seguint el seu ritme. Tots pensem que potser no podrem arribar al cim si el temps continua així, però cap de nosaltres ho diu per evitar desanimar els altres.

Al trencall entre el Pla de l’Estany i el refugi del Comapedrosa i després de parlar-ho decidim tirar pel refugi ja que el Coll dels Malhiverns es veu molt nevat i si està gelat no portem crampons. Després d’una estona més de pujada arribem al pla del refugi tot saltant entre trams de glaç. Sembla que no plou tant tot i que el fred es comença a notar.

Després de molt desitjar-ho per fi veiem el primer llac on ja hi ha neu i al cap de poc podem veure l’altre llac. Aquí decidim seguir el tram de les crestes, ja que el de la tartera també es veu molt nevat. A mesura que ens enfilem el vent gèlid comença a fer acte de presència, així com la boira, que no ens deixa veure tot el paisatge. Anem seguint el tram ben indicat amb marques fins arribar finalment al Comapedrosa, que es manté altiu. Avui no tenim gaire vista, però estem satisfets d’haver pogut fer cim.



Decidim tornar a baixar pel mateix lloc, sense encantar-nos gaire ja que hem d’intentar baixar altitud al més aviat possible, per no tenir tant fred.


A prop del refugi de nou decidim ja córrer fins al cotxe. Aquest tram esdevé una cursa contínua entre el més veterà i més jove del grup, que baixen a gran velocitat entre arrels, roques i fang. És d’admirar les qualitats que tenen baixant gairebé a la velocitat de la llum!!

Finalment arribem al cotxe amb la sensació d’haver pogut fer la feina prevista, però amb molta gana! És per això que anem a fer un bon dinar!!!

Després d’un cap de setmana tan intens i complet on he fet de tot menys bufar espelmes (jejej), penso que és molt gran haver-vos conegut!! Moltes gràcies per tot!!

I ara deixem-nos de romanticismes i de cara als reptes que us heu proposat per l’any vinent! Serà difícil, ja ho sabeu, com sempre, per això heu escollit aquest camí. Però vosaltres podeu aconseguir qualsevol cosa que us proposeu!


Us desitjo molta força a tots i totes!

Eli

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada