dissabte, 25 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 22 - Alòs d'Isil - Refugi de Certascan)


DIA 25/08/2012

Després de la pallissa d’ahir el cos només té una opció: estar recuperat ja pel que li espera avui. Ens llevem a les 6.15h a la pensió d’Esterri perquè hem quedat a les 6.30 amb el taxista. Abans de marxar, però, fem un cafè amb el Jaume,  l’amo del la pensió i el  Víctor, el que ens farà de taxista. Quines estones tan agradables que surten sense buscar-les i aquelles hores. Segurament ens hi quedaríem tot el matí, però la llarga jornada d’avui i la predicció del temps amb possibilitats de xàfecs a la tarda fa que ens donem pressa perquè el Víctor ens porti Alòs. Abans de marxar, però, en Jaume ens dóna uns complets esmorzars i ens desitja bona sort. M’atreviria a dir que quan portes tantes hores de ruta de seguida amb una mirada o amb una encaixada de mà coneixes la gran humanitat d’algunes persones, és el cas del Jaume i en Víctor, que allarguen la seva generositat més enllà del seu negoci.
A Alòs d'Isil reemprenem la marxa

Tot pujant, mentre el sol va sortint, el Víctor ens explica qüestions econòmiques, ramaderes i socials de la seva zona i les comparem amb la nostra. Aquest viatge també podia haver seguit durant uns quants quilòmetres més però arriba el nostre punt de partida d’avui: Alòs d’Isil. Ens acomiadem d’en Víctor i comencem a enfilar cap a la vall que correspon després de trobar les bordes de Pina, que ens fan de referència.

Anem seguint un sender per dins un bosc, que acompanya la Noguera Pallaresa. Al cap d’una estona anem sortint del bosc per donar lloc a zones de pastura, on comencem a veure ramats, així com diferents rampes de pujada i colls. Anem seguint fites cap al que nosaltres creiem que és el coll de Comella. El camí desapareix per donar pas a una tartera cada cop més pronunciada, on el Francesc comenta “Això sí que és l’Alta Ruta!”. Ell se sent com un dels cabirols que ja estem acostumats a veure i em va prenent distància. Jo, en canvi, pujo de forma més pausada suant de valent l’última pendent on hi ha pedra fina i on qualsevol moviment en fals pot fer-te relliscar cap avall. Si la pujada és així no m’imagino com serà la baixada per l’altra banda, on el llibre ens diu que s’ha de tenir precaució. Un cop som el coll podem observar una gran vall amb l’Estany de la Tartera a baix i molts possibles colls a pujar després. Anem fent apostes de quin coll ens tocarà pujar, però esperem orientar-nos amb el mapa des de l’Estany de la Tartera. La baixada, a diferència del que m’esperava, no és una tartera, sinó un sender en diagonal que es fa sense cap dificultat. A l’estany trobem un home descansant, fet inusual en aquelles contrades tan solitàries, on fins i tot trobem petjades d’ós.
Camins feréstecs

Un cop situats anem direcció al coll de Curiós i coll de Calberante, impacients per poder visualitzar ben aviat ja el Ventolau i els seus cims veïns a la dreta, així com el Montroig a l’esquerra. Arribar al coll de Calberante és un altre dels moments estrella des de la vessant paisatgística. Tot i haver vist un munt de llacs durant la travessa sempre quedem amb la boca oberta quan en veiem un de nou, com és el cas de l’Estany de Calberante o els Estanys de la Gallina. Des del coll de Calberante em venen ganes de córrer cap al coll del Ventolau per baixar cap a la Pleta del Prat a fer un most, però avui toca descobrir un nou paratge direcció al refugi de Montroig. Un refugi situat en una zona magnífica, entre  grades de roques granítiques, herència del període glaciar, donant entrada al camí que s’enfila cap a l’imponent Montroig.
El cim del Ventolau

Quan arribem al refugi del Montroig, realitzem la supervisió de rigor i baixem a bon ritme cap a la Pleta Palomera i cap a les bordes de Noarre. El Francesc em fa treure un pam de llengua. Fem una parada tècnica a les bordes de Noarre, abans d’emprendre la última part de l’etapa d’avui: la pujada al coll de Certascan.
Refugi lliure de Certascan

Al principi el camí transcorre per un bosc i em noto ja el cansament, veient com el Francesc no se li acaben les piles encara. Però un cop ja comencem a  sortir del bosc i comencem a veure diferents colls més a prop començo a treure de nou energia... Què gran és la força de la motivació! Tinc unes ganes boges de visualitzar i atacar el coll de Certascan! El temps també ens acompanya, la boira es va movent i ens remulla una mica perquè no notem tan l’esforç. Per mi aquell és el temps ideal quan suo de valent. Després de fer una intensa enfilada gaudint de diferents llacs i d’un sender molt juganer ja veiem l’inconfussible cim de Certascan i el seu coll. Seguint un ritme alegre aviat ens situem al coll per encaixar les mans i dir-nos: “Per avui ja està! Baixada i cap al refugi de Certascan”. 
Les bordes de Noarre

Coll de Certascan, ben ennubolat

Ens prenem la baixada amb molta tranquilitat, deixant-nos endur per la màgia del gran llac de Certascan i l’arc de Sant Martí, que surt per uns instants. Al refugi els rucs ens donen la benvinguda, així com l’Andrea, que ens obra les portes de casa seva. Allà coneixem també uns muntanyencs amb qui compartirem després una gran vetllada. Canvi de roba, una mica d’avituallament i tarda de recuperació entremig de caliu del refugi.
Certascan!
Fi de trajecte
El sopar és molt gran, no només pel que fa al gran tiberi que ens ofereixen, sinó també per la companyia, reflexions i rialles que ens brinden el Ramon, la Mònica, la Marta, el Joan, l’Eduard i la Mercè. Cadascú parla de les seves experiències a la muntanya, de la seva manera de veure la vida i d’algunes anècdotes divertides. Abans d’anar a dormir ens passen el visionat d’un vídeo de la Porta del Cel, que de nou ens fa adonar la de sort de tenir aquest paradís tan a prop. A les 22.00h silenci i cap a dormir en un ambient confortable, amb el ressò de fons d’un xic de gresca dels muntanyencs més veterans, que encara tenen corda. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada