diumenge, 5 d’agost de 2012

CAVALLS DE VENT (La travessa)

Feia unes setmanes que ens rondava pel cap fer alguna sortida especial de cara al primer cap de setmana d'agost. Li vam donar algunes voltes i dubtàvem entre fer pics pels Pirineus, fer alguna travessa.... Al final, i amb l'excusa d'acumular 3 puntets més per l'UTMB, vam decidir repetir l'experiència de l'any anterior, o sigui, fer la travessa dels Cavalls de Vent en menys de 24 hores.

Moltes vegades els "voluntaris" disposats a acompanyar-nos són pocs, però hi ha vegades que ja saps exactament qui s'engrescarà de seguida i farà encara més entretinguda la festa. No vam haver d'insistir garie. Un d'aquests voluntaris va ser el Francesc Pont, l'incombustible de Tàrrega.  Amb ell els quilòmetres solen fer-se molt distrets. És una de les peces clau en aquest tipus de sortides ja que ens deleita amb els seus coneixements d'ornitologia, amb les seves experiències de muntanya, amb les seves batalletes per les maratons d'Edimburg... 

Un altre "voluntari" d'última hora va ser un noi de Sallent. Un apassionat de la muntanya, incansable, insaciable, capaç de fer 4 i 5 voltes al Pedraforca per preparar-se bé una cursa... el Nil Bacardit. 

Doncs bé, divendres a la tarda agafem carretera i manta i pugem "la quadrilla" cap al refugi de Lluís Estasen a preparar-nos per la sortida de l'endemà. El Jordi, el guarda, ens fa una gran rebuda, sobretot perquè portem entre nosaltres el gran Nil, un "loku" igual que ell del Pedra.  Ens preparen un arròs de muntanya de 5 estrelles, preparem els trepans per l'endemà i cap a dormir.

Són les 4 del matí i sona el despertador. Adormits i en silenci anem a buscar l'esmorzar a la cuina lliure del refugi, quina gana! Però ui... el que trobem allà no ens acaba de quadrar. Una caixa de cartró amb galetes maria... Ens adonem que aquell no és l'esmorzar que el Punki ens havia d'haver deixat. 

No passa res, com que l'Eli és una dona molt previsora tibem de la Nocilla que ens va sobrar i ens fem alguns sandwiches. Amb aquestes que quan ja anem per marxar se'ns apareix el Jordi adormit pensant-se que volíem marxar més tard. O sigui que, com no pot ser d'altra manera, repetim esmorzar, aquest cop amb cafè calent inclòs i som-hi! Ben tips, a les 5:00 en punt del matí, comencem la nostra travessa direcció al refugi de Gresolet. 
Foto de rigor abans de la sortida
La travessa comença bé. Primera baixada llarga i amb els frontals cap al refugi de Gresolet, un sender molt divertit que en alguns punts es fa perdedor. Arribem amb bones sensacions al primer fitxatge, refugi de Gresolet.

Animats perquè estem frescos com unes roses, tirem direcció a coll de Bena. La nit va quedant enrere i poc a poc el dia comença a clarejar. Sembla que serà un dia calorós, ja que estem suant com uns pollastres i el sol encara no ha fet acte de presència. 
Parada tècnica

Un dels reptes del dia serà convèncer el Nil perquè ens acompanyi tota la travessa. El noi té els seus dubtes perquè porta tota la setmana entrenant com un boig i el seu plantejament és acompanyar-nos solament un tros, però ja anirem veient....

Trotant i corrent, sense voler-ho, ens plantem a Sant Martí. La veritat és que aquests primers quilòmetres passen ràpid.  Paradeta tècnica i pujada cap a Sant Jordi.
Tres dècades unides per la mateixa causa

Són les 8:30 i arribem al refugi de Sant Jordi. Allà, ronda d'Aquarius, ronda de galetes Príncipe, intercanvi de sensacions i a seguir. L'Eli no vol parar gaire per no afluixar el ritme, mentre que els homes ens quedem fent una mica més el "ronso".
A Sant Jordi

Seguim la ruta cap al Coll d'Escriu i baixem cap a Gréixer, on ens espera la dura pujada cap al Rebost i el Niu.

Ens hidratem bé i canya cap amunt!!

L'Eli comença molt forta, la veritat és que se'ns escapa de bon principi. Els homes hem quedat una mica ressagats. El Nil, que diu tenir millors sensacions, comença a apretar amb el Pont darrere perquè la Eli se'ns en està escapant massa. A mitja pujada i amb una calorada important la cacem. A partir d'aquí anem pujant ja tots pegats direcció al Rebost.

Són més o menys les 11h del matí. Estem a punt d'arribar al Rebost i a punt de tenir una de les sorpreses més grans del dia. Un dels grans dels Ultra-Trails, un tiu positiu, un amic, una bèstia de les muntanyes... el gran Jordi Codina (Borredà), amb la gran Sara, la companya que els segueix i li dóna suport en tots els reptes personals que li passen pel cap, estan esparant la nostra arribada.
La tribu!
La Sara i en Jordi

Ufff.... això sí que no ho pensàvem!!! Bé, almenys jo... perquè una mossa que es diu Eli s'havia posat mig d'acord amb ell per fer-me una sorpresa pels 30 anys. Vaja, per mi un gran regal! El noi resulta que havia sortit a les 19:30 del divendres i havia fet tot el recorregut amb 14h! A part, havia tingut temps fins i tot d'escriure'm una felicitació al seu pas per Estasen cap a les 3:30 de la matinada.... (Està clar que jo no tenia ni idea de qui m'havia deixat aquell paper!!).

En fi, que amb tant grata companyia, els minuts passen que ni ens n'adonem i al final decidim fer un pensament perquè encara ens queda molt trote per endavant.

La pujada fins al Niu d'Àliga és sempre un plaer. Les vistes espectaculars fan que la dura pendent es transformi en una barreja de pensaments i suor que poc a poc et catapulten fins al cim. Novament, fem ronda d'Aquarius, saludem al nostre amic Fredy, un bar-man que és tot un gentelman, i seguim la ruta ja cap a les Penyes Altes.
Aquesta ronda anava d'Aquarius de taronja

La baixada és relliscosa, la pedreta i el mal de cames fa que no la fem tot lo ràpid que voldríem, però no importa. Pujada a les Penyes i novament baixada direcció al Serrat. Pel camí el Francesc P. es troba un veí del seu poble, casualitats d'aquelles que ens havia parlat d'aquest tiu hores abans. I com qui no vol la cosa, la quadrilla ens presentem al refugi del Serrat de les Esposes.
Arribant al cim
Penyes Altes 

Aquest refugi és tant acollidor que t'agafen ganes de quedar-t'hi, però sembla que algú comença a parlar del temps final i cal fer via si no volem acabar gaire de nit.
Aquí s'hi està d'allò més bé

El camí fins a Cortals d'Ingla sembla una petita transició, abans d'emprendre l'últim tram de travessa. Un cop al refugi, l'Eli i el Francesc Pont decideixen tirar de seguida i no parar gaire. El Nil i jo acabem de menjar i beure una mica més, mentre la guarda ens comenta una novetat en el recorregut entre Cortals i Prat d'Aguiló.

Així doncs, decidim tirar fort per atrapar ràpidament aquell parell. Comencem a pujar direcció Coll de Pendís a bon ritme, atrapant una colla de corredors de Santiago de Compostela. Amb el Nil comencem a veure quelcom extrany. O l'Eli i el Francesc pugen a un ritme vertiginós i no hi ha manera d'atrapar-los, o bé s'han equivocat i pugen pel camí vell. En fi... que seguim perquè poca cosa més hi podem fer. Amb aquelles que just arribar al coll de Vimboca em sona el mòbil. Ara sí, segur que són ells. Efectivament, ens comenten que han tirat pel camí vell i han de recular per reempendre el nou camí.

Uffff.... que dur per ells! nosaltres ens quedem esperant-los a Vimboca.

Quan arriben, resignats, però amb un bon tute més que nosaltres, a seguir.

Quina pallissa que s'han fotut!!
Continuem direcció a Prat d'Aguiló. Aquest tram de recorregut és un dels que em porta pitjors records.
Sempre que l'he fet he tingut males sensacions i sembla que avui no serà l'excepció. El suquet que m'he pres als Cortals, i que portava a la motxilla des del matí, sembla que se m'ha atravessat i les forces no acaben de sortir. Sembla que es repeteix la història de la cursa de Cavalls. Bé, miro de seguir a un ritme més prudent, consevant forces i menjant poc. El Francesc i l'Eli van tirant perquè també han quedat una mica tocats psicològicament i el Nil diu que també li comencen a fallar les forçes....Vaya quina tropa!

Com podem arribem al refugi de Prat d'Aguiló. Estem afamats! Comprem napolitanes perquè ens omplin una mica l'estómac. Aleshores el guarda, com que ens veu tan apurats, ens regala un plat de macarrons amb formatge, perquè el compartim!
Afamats. Aquí encara no sabíem res dels macarrons!

Mmmmmm!!! Que bons!!!! Quin tiu més ben parit! Quin plaer que hi hagi gent tant bona per la vida!!
Amb el dipòsit ple de nou li donem mil gràcies i reemprenem l'últim coll del dia, el Pas dels Gosolans.

Són les 8 de la tarda i les ganes d'arribar comencen a estar molt i molt presents.

L'Eli posa la directa i comença a pujar el coll a gran velocitat. La resta, que ens hem quedat alguna estona més saborejant els macarrons, comencem a tirar. El Francesc Pont diu que aquests macarrons li han salvat la vida. Avui sembla que no acaba de tenir el cap massa fi i sovint algun plaer com aquest pot fer veure la situació d'una manera ben diferent.

Així que arribem amb un vist i no vist al pas de Gosolans. Fotos de rigor, primers símptomes d'eufòria i baixada cap a Lluís Estasen. 
Sempre impressionant, el Pas dels Gosolans

La baixada i el pla final, lluny de ser una agonia, és un pols per arribar en menys de 17 hores. El ritme infernal de l'Eli, que es troba d'allò més bé, ens anima a tots a fer el tram a sac.

Són les 22:00h en punt i entrem per la porta del Refugi d'Estasen. Victòria!! Estem molt satisfets. El Nil "mega content" per haver fet el seu primer Cavalls non-stop. Aquí hi ha fusta! L'Eli molt contenta per haver fet molts trams a un ritme molt més alt de l'esperat, haver-se trobat d'allò més bé i en resum donant-li molta moral per la cursa del setembre. El Francesc Pont, tot hi haver tingut un dia dur psicològicament, donant-li la volta i traient la part positiva de tot plegat. I jo molt content per haver celebrat el meu aniversari corrent per la serra del Cadí-Moixeró amb dos grans amics, amb la meva Eli, amb el Borredà, amb tota la gent que hem trobat pel camí i que fan que puguem dir que som afortunats de gaudir tant d'aquest esport.

Un altre Cavalls de Vent al sac!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada