diumenge, 26 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 23 - Refugi de Certascan - Andorra (El Serrat)


 DIA 26/08/2012

Abans de les 7.00h els més joves ja ens comencem aixecar. El primer que pensem és: “Avui tenim molta feina a fer, així que a matinar sense mandra”. Després d’un bon esmorzar ens acomiadem del grup, amb qui sembla que haguem passat junts dies i dies. És el que tenen els refugis de muntanya, que uneixen les persones amb més facilitats que altres entorns... També ens acomiadem de l’Andrea a qui estem profundament agraïts per la seva atenció i dedicació.
Deixem enrere el petit refugi de Certascan

Sortim del refugi i veiem com la boira d’ahir ja s’ha amagat. Fa un dia serè amb unes vistes espectaculars. Ens acomiadem d’en Ramon per últim cop i comencem a baixar direcció al pla de Boavi sense encantar-nos gaire, ja que ens dóna la sensació que avui no disposem de gaire temps sobrant. A diferència de l’últim cop que vam passar per allà, aquest cop no ens perdem i un cop al Pla de Boavi no tenim dificultat per trobar el sender que puja direcció al refugi de Baborte. Pujant ja podem gaudir de nou de contrades on ovelles i cavalls pasturen tranquil·lament. Després d’una pujada sostinguda i llarga arribem el coll de Sellente, on ja podem veure el refugi de Baborte i el seu llac que brilla ja pels rajos de sol de les primeres hores del matí. Allà trobem muntanyencs pujant cap al coll on estem, així com altra gent que han passat nit a la vora del lloc.
Els plans de Boavi

Coll de Sellente
Estany de Baborte

Aquest tram, tot i ja conèixer-lo, no deixa de sorprendre’ns, ja que quedem admirats pels canvis de color i matisos que fa la muntanya segons l’època de l’any. A diferència d’altres cops, la baixada fins a Vallferrera és bastant ràpida i, com que anem bé de temps, decidim fer una parada tècnica al pla d’en Boet, deleitant-nos amb els picnics que ens han preparat al refugi de Certascan. Allà estem animats, ja que notem Andorra cada cop més a la vora, i de pujada només ens queda el port d’en Boet i el port d’en Rat. Així doncs, emprenem el camí de pujada fent algunes parades impressionats pel circ de Baiau. Una altra zona que ens queda pendent per descobrir. Al cap d’una estona arribem al port d’en Boet on veiem la vall francesa de Soulcen, per on hem de baixar i comencem a investigar quin serà el Port del Rat. Estem acostumats a veure el Port del Rat des de la vessant andorrana, però des d’aquella perspectiva ens costa més de d’identificar-lo.
Ja estem al plà de Boet
El circ de Baiau, un dels paratges més impressionants
Al port de Boet. Just davant a l'altre vessant, el port de Rat

La vall francesa de Soucarrane amb tota la serralada Cataperdís,  port de Rat... de fons
La baixada cap al llac de Soucarrane i cap al fons de la vall és cada cop més entretinguda amb un terreny  de roques i herba bastant relliscós. Perdo de vista el Francesc que baixa com un llamp, jo, en canvi, piano piano, no fos cas. Finalment creuem un rierol de la vall, saludem uns francesos que estan de picnic i iniciem el camí de la última i esperada pujada del dia, que ens portarà al Port del Rat. El camí està molt ben indicat de manera que podem anar amb confiança. Com que el Francesc sap que porto més bon ritme si vaig davant, perquè sinó m’encanto una mica, decideix cedir-me el seu lloc de gregari. A més, ell sap com m’agraden aquest tipus de pujades. A mesura que vaig pujant no puc evitar emocionar-me pensant que gairebé estic a les portes d’Andorra, però intento retenir una mica aquestes emocions per no perdre forces. El sender ens fa fer algunes zigues-zagues abans d’arribar el Port del Rat, com si juguéssim a cuit i amagar.
Enfilant l'últim coll del dia

Finalment, no hi ha dubte, començo a veure un rètol que sembla indicar el nom del coll. Ara sí! Corro i tot per arribar a aquell punt i poder veure la nostra estimada vall d’Ordino. Les llàgrimes corren pels ulls. Aquest punt significa molt per nosaltres, és com si fos l’arribada a casa, la finalització de la travessa aquest any.... I, a més, hi ha moltes emocions i rècords viscuts a aquella zona. Envio missatge als cunyats que ens esperaran al Serrat.

Per fí!! Port de Rat. L'Eli assenyala el port de Boet (pim pam)
Baixem xino-xano direcció al bar de les pistes i cap a la carretera d’Ordino. Allà decidim córrer per passar ràpid el tram de carretera, que caminant es fa feixuc. Just abans d’arribar al Serrat veiem el “Killu” amb el Jaume i la Vanessa, que ens piten tot animant-nos. Finalment arribem el Serrat, on aprofitem per fer una remullada al riu, entremig de rialles. El Jaume ens demostra que és com una truita de riu i que és el més resistent a l’aigua freda.
Etapa acabada, ja estem a Andorra!!!

Tot i no haver acabat l’HRP, com havíem planificat per aquest any, estem contents d’haver pogut arribar a Andorra, amb poc pes però amb una bona motxilla d’experiències. I agraïm de nou a aquelles persones que ens heu donat suport per poder-ho fer. 

dissabte, 25 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 22 - Alòs d'Isil - Refugi de Certascan)


DIA 25/08/2012

Després de la pallissa d’ahir el cos només té una opció: estar recuperat ja pel que li espera avui. Ens llevem a les 6.15h a la pensió d’Esterri perquè hem quedat a les 6.30 amb el taxista. Abans de marxar, però, fem un cafè amb el Jaume,  l’amo del la pensió i el  Víctor, el que ens farà de taxista. Quines estones tan agradables que surten sense buscar-les i aquelles hores. Segurament ens hi quedaríem tot el matí, però la llarga jornada d’avui i la predicció del temps amb possibilitats de xàfecs a la tarda fa que ens donem pressa perquè el Víctor ens porti Alòs. Abans de marxar, però, en Jaume ens dóna uns complets esmorzars i ens desitja bona sort. M’atreviria a dir que quan portes tantes hores de ruta de seguida amb una mirada o amb una encaixada de mà coneixes la gran humanitat d’algunes persones, és el cas del Jaume i en Víctor, que allarguen la seva generositat més enllà del seu negoci.
A Alòs d'Isil reemprenem la marxa

Tot pujant, mentre el sol va sortint, el Víctor ens explica qüestions econòmiques, ramaderes i socials de la seva zona i les comparem amb la nostra. Aquest viatge també podia haver seguit durant uns quants quilòmetres més però arriba el nostre punt de partida d’avui: Alòs d’Isil. Ens acomiadem d’en Víctor i comencem a enfilar cap a la vall que correspon després de trobar les bordes de Pina, que ens fan de referència.

Anem seguint un sender per dins un bosc, que acompanya la Noguera Pallaresa. Al cap d’una estona anem sortint del bosc per donar lloc a zones de pastura, on comencem a veure ramats, així com diferents rampes de pujada i colls. Anem seguint fites cap al que nosaltres creiem que és el coll de Comella. El camí desapareix per donar pas a una tartera cada cop més pronunciada, on el Francesc comenta “Això sí que és l’Alta Ruta!”. Ell se sent com un dels cabirols que ja estem acostumats a veure i em va prenent distància. Jo, en canvi, pujo de forma més pausada suant de valent l’última pendent on hi ha pedra fina i on qualsevol moviment en fals pot fer-te relliscar cap avall. Si la pujada és així no m’imagino com serà la baixada per l’altra banda, on el llibre ens diu que s’ha de tenir precaució. Un cop som el coll podem observar una gran vall amb l’Estany de la Tartera a baix i molts possibles colls a pujar després. Anem fent apostes de quin coll ens tocarà pujar, però esperem orientar-nos amb el mapa des de l’Estany de la Tartera. La baixada, a diferència del que m’esperava, no és una tartera, sinó un sender en diagonal que es fa sense cap dificultat. A l’estany trobem un home descansant, fet inusual en aquelles contrades tan solitàries, on fins i tot trobem petjades d’ós.
Camins feréstecs

Un cop situats anem direcció al coll de Curiós i coll de Calberante, impacients per poder visualitzar ben aviat ja el Ventolau i els seus cims veïns a la dreta, així com el Montroig a l’esquerra. Arribar al coll de Calberante és un altre dels moments estrella des de la vessant paisatgística. Tot i haver vist un munt de llacs durant la travessa sempre quedem amb la boca oberta quan en veiem un de nou, com és el cas de l’Estany de Calberante o els Estanys de la Gallina. Des del coll de Calberante em venen ganes de córrer cap al coll del Ventolau per baixar cap a la Pleta del Prat a fer un most, però avui toca descobrir un nou paratge direcció al refugi de Montroig. Un refugi situat en una zona magnífica, entre  grades de roques granítiques, herència del període glaciar, donant entrada al camí que s’enfila cap a l’imponent Montroig.
El cim del Ventolau

Quan arribem al refugi del Montroig, realitzem la supervisió de rigor i baixem a bon ritme cap a la Pleta Palomera i cap a les bordes de Noarre. El Francesc em fa treure un pam de llengua. Fem una parada tècnica a les bordes de Noarre, abans d’emprendre la última part de l’etapa d’avui: la pujada al coll de Certascan.
Refugi lliure de Certascan

Al principi el camí transcorre per un bosc i em noto ja el cansament, veient com el Francesc no se li acaben les piles encara. Però un cop ja comencem a  sortir del bosc i comencem a veure diferents colls més a prop començo a treure de nou energia... Què gran és la força de la motivació! Tinc unes ganes boges de visualitzar i atacar el coll de Certascan! El temps també ens acompanya, la boira es va movent i ens remulla una mica perquè no notem tan l’esforç. Per mi aquell és el temps ideal quan suo de valent. Després de fer una intensa enfilada gaudint de diferents llacs i d’un sender molt juganer ja veiem l’inconfussible cim de Certascan i el seu coll. Seguint un ritme alegre aviat ens situem al coll per encaixar les mans i dir-nos: “Per avui ja està! Baixada i cap al refugi de Certascan”. 
Les bordes de Noarre

Coll de Certascan, ben ennubolat

Ens prenem la baixada amb molta tranquilitat, deixant-nos endur per la màgia del gran llac de Certascan i l’arc de Sant Martí, que surt per uns instants. Al refugi els rucs ens donen la benvinguda, així com l’Andrea, que ens obra les portes de casa seva. Allà coneixem també uns muntanyencs amb qui compartirem després una gran vetllada. Canvi de roba, una mica d’avituallament i tarda de recuperació entremig de caliu del refugi.
Certascan!
Fi de trajecte
El sopar és molt gran, no només pel que fa al gran tiberi que ens ofereixen, sinó també per la companyia, reflexions i rialles que ens brinden el Ramon, la Mònica, la Marta, el Joan, l’Eduard i la Mercè. Cadascú parla de les seves experiències a la muntanya, de la seva manera de veure la vida i d’algunes anècdotes divertides. Abans d’anar a dormir ens passen el visionat d’un vídeo de la Porta del Cel, que de nou ens fa adonar la de sort de tenir aquest paradís tan a prop. A les 22.00h silenci i cap a dormir en un ambient confortable, amb el ressò de fons d’un xic de gresca dels muntanyencs més veterans, que encara tenen corda. 

divendres, 24 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 21 - Refugi Saboredo - Alòs d'Isil)

Dia 24.
Bon jour!

Ens llevem doreta com cada matí, esmorzem i despedim Saboredo per dirigir-nos a Alòs d'Isil.
La jornada es preveu llarga, però una sorpeseta d'última hora encara ens l'allargarà més.

Doncs res, amb la Eli sortim cara avall baixant la vall que porta cap a Salardú, fins a un indret que s'anomena   Locampo. A partir d'aquí, remuntem amb zig-zag fins arribar al Port de la Bonaigua.
Paratje de Locampo, amb el circ de Saboredo molt de fons

Atravessem la carretera per l'indret on hi ha el Restaruant del Cap del Port, i seguim direcció nord enfilant les pistes d'esquí de Baqueira.
Pujant pistes de Baqueira 

Pujem pistes amunt, una mica intuitivament i seguin els mapes, fins a trobar la Collada de Muntanyo. Des d'aquest punt, les vistes són realment espectaculars. En aquest indret comença un canvi de paisatge que et fa adonar de la variatat de pasiatges i de la riquesa del Pirineu. Passem de la verdor de la Vall d'Aran i la vessant nord a un paisatge més sec, més inòspit.
Tant mateix, passem d'una jornada passada en que la presència de persones era continua, a una jornada on pràcticament la discorrem en solitari sense trobar més que alguns izards i algún excursionista despistat.
Aquesta part on ens endinsem, es una part del Pirineu potser una mica oblidada, però que té l'encant de ser un indret verge, poc vist i amb moltes possibilitats per descobrir.
Collada de Montanyó

Continuem cap al Collet del Serrat de Garrabea, des d'on divisem l'estany Superior de Rosari (pròxim objectiu) i baixem cap a Estany Superior d'Àrreu. Esquivem l'estany per on podem, ja que els senders a partir d'aquí estan poc definits degut al poc transit, però amb una mica de paciència, un bon mapa i una mica d'orientació no hi ha d'haver cap problema. I res, eguim avall fins a poder creuar la vessant per on després haurem d'enfilar la pujada cap a l'Estany superior de Rosari.
Buscant algún camí

La pujada es fa una mica enganyosa, però al final trobem l'estany de Rosari. Ataquem la collada Sud dels Plams i divisem al fons, l'espectacular estany d'Airoto.

Atravessar l'estany d'Airoto, resulta bastant divertit, sobretot per una tartera de pedra que cal creuar longitudinalment. Un cop aquí, es divisa ja el refugi lliure d'Airoto.

L'Estany d'Airoto amb el coll de Moredo a mà esquerre i el refugi al fons del llac a mà dreta
Atravessant el Llac d'Airoto
Doncs bé, passada la una del migdia, arribem al refugi d'Airoto. Fem un most i enfilem l'últim collet del dia, el coll de Moredo, que després de coronar-lo, ens durà a través d'una llarga baixada fins al poble d'Alòs d'Isil.
Últim coll del dia

La pujada, sota un intens sol de justícia resulta ràpida. Les fites però, han costat una mica de trobar.
Un cop al coll, iniciem la llarga baixada, passant per la Basseta (una punt on hi haviem estat 5 o 6 anys enrere), i seguim avall fins a les Bordes de Moredo.
Aquí, on ja divisem Alòs molt al fons, ens queda la última complicació del dia, ja que el camí no està gaire marcat i  hem de tirar camp a través de boscos, prats, marges... bé, el que jo dic, això es l'autèntica HRP, això es el que venim a buscar! que no sóm unes Heidis!!

Les Bordes de Moredo
Doncs cap a les 5 de la tarda, arribem a Alòs d'Isil, que per cert es Festa Major.

Preguntem a un senyor que ens diu ser del poble per allotjament, i ens diu que aquí Alòs res de res (ni menjar ni dormir), que baixem 3 quilòmetres carretera avall i preguntem a Isil. Ens dona la possiblitat de preguntar per dormir a l'antiga Escola o bé a l'Esglèsia, però ho veiem una mica desgavellat i com que anem dora, decidim tirar carretera vall fins a Isil.

Arribem a Isil. Preguntem a un bar-restaurant que trobem obert.
El senyor del bar, d'entrada ens pregunta la nostra procedència. En dir-li, l'home es pensa que ens hem desorientat i que estem perduts. No enten això que li diem de l'Alta Ruta Pirenaica i està amb les seves que fem el GR-7.... Bé, l'home, amb molta amabilitat ens serveix uns Aquarius i ens dona males notícies, ja que diu que a Isil tampoc trobarem on dormir. Que anem a Esterri d'Àneu que es l'únic indret on ens podrem allotjar decentment.

Ufff... fins a Esterri ens diu que són 9 quilòmetres més.... Amb la Eli ens mirem i diem, vinga, som-hi!

Ens despedim i carretera avall. Passa el primer quilòmetre, lent, molt lent, i ens diem... correm?? vinga, provem-ho. Doncs sí, amb les motxilles i vinga, cames i avall!

Arribem poc passades les 7 de la tarda a Esterri davant la pensió Costa. Hem baixat més ràpids del que ens pensavem i parem amb el Jaume (l'hosaler), perquè ens doni habitació.

Ara si, final d'etapa!
Ens fem una dutxa d'allò més gratificant i cap a donar un volt per Esterri.

Jornada llarga però amb final feliç.








dimecres, 22 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 20: Hospital de Vielha - Refugi Saboredo)

Aquest any, al tenir pocs dies i molta feina per fer, decidim fer una atacada i menjar-nos varies etapes en pocs dies, per arribar com a mínim fins Andorra, punt on les combinacions amb transport públic ens permeten reempendre l'aventura de nou sense haver de fer combinacions gaire extranyes.

Estem a 22 d'agost i fem aproximació fins al primer camp base, que serà el Refugi de Conangles. Agafem l'Alsina Graells entre Cervera i Lleida i agafem un altre bus que ens deixa just a la boca sud del túnel de Viella. Són més o menys les 8 de la tarda i com que el dia abans vam fer reserva al Refugi, el tema serà gariebé d'arribar i moldre. 
Res, una caminadeta de 20 minutets i el guarda ja ens està esperant per sopar. 
Posada en comú d'anècdotes amb els altres companys de taula i cap a dormir. La vesprada ha resultat d'allò més agradable. Bon sopar, bona companyia i bon refugi.

Refugi de Conangles. Per estar-hi com a casa!
Dia 23.

A les 7:00 en punt, esmorzar i amb moltes ganes i força començem la primera pujadeta del dia, el Port de Rius. Aquesta vall, anomenada Vall de Conangles, connecta el túnel de Viella amb el Parc Natural d'Aiguestortes. La pujada es bastant progressiva, amb molt bones vistes. Un cop a dalt, la panoràmica cambia radicalment, i començem a divisar un dels primers llacs del dia, el Lac de Rius.
Foto del Mulleres, des de Port de Rius
Primera llengua del Lac de Rius. Espectaculars

Passat el Lac de Rius, ens desviem del GR-11 i seguim cap a Lac Tort de Rius i Coll de Lac de Mar, per arribar al refugi de la Restanca.  Val a dir, que aquest itinerari resulta francament espectacular. El Lac de Mar, de 1400mts. de llarg amb la seva illeta al mig, sembla transportar-nos a una platja paraisíaca del Carib.
Al col de Lac de Mar, amb el Lac de fons

La baixada i aproximació fins al Refugi de la Restanca, també es d'allò més bonic. Es un collet amb un camí empedrat però de bon fer. Cap a les 12 més o menys, estem al Refugi.
Iep! Ja tenim la Restanca a prop

La segona part del dia, ens porta a recòrrer de nou el GR-11 fins a refugi de Colomers.
Mentres pujem el següent coll, el Coll de Crestada, ens trobem amb uns coneguts d'Igualada el David Gubern amb la seva germana i la seva dona Pilar. Venen de fer el Montardo i la fem petar una mica mentres aprofitem per reposar una mica.
Aquesta tram de la ruta, de fet el teníem ja reconegut però al més d'hivern amb els esquís.

 Seguim fent quilòmetres a bon ritme i trobant-nos cada vegada més gent, "caminantes" que estan fent els Carros de Foc.  La ruta es francament preciosa. Els Estanys de Monges, Mangades... fins arribar a Port de Caldes... un terreny fantàstic.

La baixada fins a Colomèrs es entretingudeta, amb força pedra però molt divertida. Arribar a Colomèrs resulta bastant espectacular, sobretot pel gran Estany Major de Colomèrs i tot el circ de Colomèrs.
Refugi de Colomèrs

Un cop al Refugi de Colomèrs, ens desviem definitivament del GR-11 per fer cap a Port de Ratera. Aquesta serà la última dificultat muntanyosa del dia, però sens dubte i malgrat la calor i el cansament de la jornada, també serà una de les pujades més boniques ja que es un continu de llacs. La veritat es que resulta gairebé impossible enrecordar-se de tots, inclús contar-los pot ser feina difícil amb tanta abundància.
Sempre paisatges espectaculars

Doncs com que tot arriba, abans de les 5 de la tarda estem ja a Port de Ratera, una mica cansats però amb vistes ja al Circ de Saboredo i sobretot el Refugi.Ens queda ja només baixadeta fins a Saboredo!

Final de jornada i a quarts de sis ens presentem al Refugi.
Arribant al refugi de Saboredo

El Refugi de Saboredo es petit, acollidor i peculiar. Només arribar es respiren aires de canvis al refugi, els guardes amb uns amics estan fabricant un porxo per ampliar una mica més l'espai del refugi. Tota una festa! Nosaltres i els altres inquilins, ens ho mirem amb curiositat, ja que tots els materials que muntaran seràn aprofitats. Esperem veure les obres acabades a la pròxima visita que hi fem!

Doncs res, ens fan esperar al segon torn per sopar i sorpesa sorpresa.... un sopar de luxe. Menjar ecològic i de comerç just, cuinat de mil maravelles. Potser la gana hi ha ajudat, però us assegurem que en aquest refugi,   la teca es de qualitat, ben cuinada i amb quantiat. O sigui que ens l'apuntem per tornar-hi!

I cap a dormir, que la jornada ha estat llarga i demà ens n'espera més i millor. 

dilluns, 20 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 19 Camping Baños de Benasque – Mulleres)

DIA 20/08/2012

Avui és un dia en que et lleves pensant “Avui toca fer-ho, sí o sí”. Sabem que si arribem a Mulleres de nou, tindrem una etapa més finalitzada i podrem començar la següent etapa de l’HRP a l’Hospital de Viella, al qual hi podem arribar amb transport públic des de Cervera. Ens fa patir una mica el fet que hi hagi bastants quilòmetres relativament plans del camping Los Baños al Forat dels Aigualluts que intentarem fer corrent, ja que caminant es farien eterns psicològicament. Després venen uns altres quilòmetres amb més desnivell, i no sabem com respondrà el cos a aquesta marató d’avui.

Comencem de forma conservadora, com és habitual, per guardar forces. Tot i així, en poc temps arribem a  los Llanos de l’Hospital de Benasque. I al cap de poc ens presentem a la Besurta. Tinc la sensació que els quilòmetres passen més ràpid del dia que vam passar per allà caminant per anar a fer l’Aneto. A la Besurta ens trobem també un corredor com nosaltres i ens diu que, casualment, també va a fer el Mulleres. Intento seguir el seu ritme fins al Forat dels Aigualluts, però a partir d’allà ens comença a agafar molta distància. El Francesc segurament el podria acompanyar però opta per anar al meu pas.  





Trobem alguna gent pujant pel barranc de l’Escaleta, però es pot dir que la major part de l’ascensió és bastant solitària. Durant la pujada podem gaudir de nou del paisatge amb herba, pedres i llacs. I un cop ja agafem més alçada podem deixar-nos sorprendre per un paisatge més inusual. Caminem per sobre de grans lloses de roca que segurament fa uns anys formaven part d’una gran glacera. Aquest és un testimoni de l’escalfament global. I em ve el cap, amb un sentiment agredolç, com pot anar evolucionant la muntanya els propers anys...



Mentre encara pugem tornem a trobar i parlar amb el corredor que hem trobat al matí, que ara ja baixa. I finalment arribem a cim de Mulleres, que aquest cop ataquem de front.





















 A diferència de dia anterior, estem sols al cim, fet que s’agraeix després de l’esforç d’avui. L’alegria és gran, perquè ja tenim una etapa més al sac i ara no importa si tardem una mica per tornar a baixar pel mateix camí. Bé, això és el que penso, però en realitat a partir de la Besurta el cansament i les molèsties musculars comencem a aparèixer, i justament són trams que és necessari anar una mica àgils. El Francesc aquest cop, i com és habitual, està fresc com una rosa i ell ja faria hores que hauria arribat. Tot i així, quan un sap que ha d’arribar a cert punt perquè sí, s’arriba. I així és.... 

A les 16.30h aproximadament arribem al caming. L’esforç té, però, una gran recompensa amb una bona dutxa i un gran entrepà amb una beguda fresqueta. Pròxima sortida d’aquí a uns dies: Hospital de Viella direcció a Aigüestortes! Iuju!! Ja som als Pirineus més propers a casa...



diumenge, 19 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 18 Hospital de Viella – Mulleres)

DIA 19/08/1982




Els imprevistos d’aquest any i el fet que no voler estar molestant als nostres familiars o amics sovint decidim agafar el cotxe per poder desplaçar-nos a punt final i d’inici de la pròxima etapa de l’HRP i fer-la en dos dies, recorrent cada dia d’un extrem a la meitat i retornant al punt d’origen. El primer dia tenim intenció de fer el Mulleres des de l’Hospital de Viella. I el segon dia, si no hi ha molèsties, ja se’ns passa pel cap la idea de fer del camping Los Baños, de Benasque, a Mulleres.
Un ramat a l'hostipal de Vielha

El dia abans ens allotgem al camping de Alta Ribagorça de Pont de Suert, on ens acullen fantàsticament. Ens costa llevar-nos i tenim la sensació d’estar molt cansats, encara no estem recuperats dels dies anteriors. D’altra banda, el fet de tenir el cotxe tan a prop fa que ens sentim com si féssim una sortida de cap de setmana, no l’HRP, de manera que estem més tranquils. Al final arribem a l’Hospital de Viella a les 9.00h del matí aproximadament i em trobo amb una petita decepció, el refugi Hospital de Viella o Sant Nicolau, on ens volíem allotjar quan vinguéssim de Benasque, està tancat. Això vol dir que ens hauríem quedat una mica penjats. Per sort, veiem que hi ha un full que informa que hi ha el pròxim refugi, el refugi Conangles, al cap de 20 minuts.

A l’aparcament del costat del túnel boca sud hi ha molts cotxes, de persones que ja han emprès el seu camí. Ara ens toca a nosaltres i comencem a fer les primeres hipòtesis d’on és el Mulleres, el Francesc, fins i tot, visualitza el refugi lliure de Mulleres.



Comencem a pujar per un sender entremig de bosc, seguint rierols que ens acompanyaran bona part de la ruta. A mesura que avancem el camí cada cop es fa més entretingut per roques de diferent mida. Trobem una família i ens quedem sorpresos observant com la més petita, que té molts pocs anys, camina amb una motxilla a l’esquena somrient davant de tots els elements que troba a cada pas. Continuem pujant una dura rampa en ziga-zaga que ja intuïm que ens portarà prop del refugi. I sí! Davant nostre ja podem visualitzar el refugi de Mulleres acabat de reconstruir l’any passat. Anem a inspeccionar-lo de dins per si de cas en una altra ocasió hi hem de fer nit. Al entrar-hi podem constatar que està en unes excel·lents condicions.
De camí al Mulleres


Cim de Molières

Però aquí no s’acaba la ruta d’avui així és que continuem pujant, flanquegem deixant a la part inferior de la nostra esquerra uns grans llacs que il·luminen el nostre dia. A mesura que ens anem enfilant el camí cada cop està més desdibuixat i és més pedregós. Ja vora el Coll de Mulleres notem com estem trepitjant zones que segurament estan cobertes de neu fins ben entrada de l’estiu. Per arribar al coll és necessari fer una petita trepada i després transcórrer per una àmplia cresta fins el cim. Al cim trobem diferents persones i grups, tots ells animats i gaudint del diumenge. 

Ens mirem l’altra vessant del Mulleres direcció a la Renclusa i ja ens imaginem l’endemà amb més forces pujant per l’altra banda. Ara, però, ens toca baixar pel lloc on hem pujat, ja que és on hi tenim el cotxe. La baixada esdevé carregosa amb ensopegades i relliscades, sense res més enllà que ensurts. No sabem si té relació amb el tipus de terreny o amb el nostre cansament, però ens sentim bastant maldestres. 

Amb paciència a les 15.00h aproximadament, ja tornem a estar a l’Hospital de Viella, apunt per anar a dinar a Pont de Suert i per desplaçar-nos amb cotxe fins al camping Los Baños, de Benasque.