diumenge, 15 de juliol de 2012

ULTRA MÍTIC D'ANDORRA 2012




Vaig decidir que si acabava l’Ulta Mític d’Andorra volia escriure la meva crònica, ja que penso que aquesta experiència tan gran val la pena compartir-la al món.


Després de molts mesos entrenant-nos psicològicament i físicament per aquest repte, ja sentíem les primeres emocions només passar per Margineda dijous i veure les primeres banderetes... Semblava impossible que després de parlar tantes i tantes llargues estones d’aquest esdeveniment, ja el tinguéssim tan a prop. I dijous després de sopar a Ordino, mirant per la finestra, ens conscienciàvem que al cap de 24 hores ja estaríem corrent per aquelles grans muntanyes. D’una banda, sentíem una gran il·lusió i, d’altra banda, també un cert respecte de com anirien les coses, ja que es pot dir que som uns principiants en el món dels Ultres i hi havia molts factors en joc.

El divendres va ser un dia que va passar molt ràpid a diferència del que ens pensàvem. Havíem de combinar diferents coses abans de les 11 de la nit: el dorsal, la revisió del material i la planificació, la preparació de les bosses de Margineda i Envalira, el briefing, els àpats, el descans... Durant el dia vam poder compartir una mica els “nervis” amb en Genís i en Jordi, així com amb l’Agus, un noi que fa 4 dies que coneixem però és com si el coneguéssim de tota la vida... És el que té aquest món en el que et surten amistats de sota les pedres.
Durant una de les dormides del divendres somio que torno a casa i me n’adono que m’he deixat de fer l’Ultra. Quin malson! Això em dóna ànims perquè vol dir que estic apunt de fer una cosa que espero amb totes les meves forces.

Tot i tenir tot el dia, sembla que fins i tot anem una mica justos per arribar a meta. Allà ens trobem amb els companys per donar-nos als uns als altres una energia difícil d’explicar amb paraules. Estem nerviosos, amb moltes ganes de començar, però també sentim cert neguit sobre el què ens espera. Tot i així intentem mostrar serenitat i calma, tant per nosaltres mateixos com pels nostres companys.


Focs artificials, pell de gallina i comença la festa entremig d’un munt de gent animant! Ara sí! Ja hi som. El petit primer tram de l’Ultra, per pista fins a Llorts, on ens espera un munt de gent per ajudar-nos a pujar amb els seus crits la última rampa abans d’abandonar durant moltes hores la civilització.

Tenia por de passar fred, però les primeres rampes són xafogoses per ser de nit. Tot i així el clima ja comença a fer justícia a mesura que ens enfilem cap al Clot del Cavall. Mentre pugem em giro un moment i penso com n’és de bonic veure com formem una llarga fila de llumetes vermelles. Al principi molt seguides, després ja s’aniran espaiant. A prop del Clot del Cavall la boira, que ens acompanyarà durant tota la nit, ja ens dóna la benvinguda. Som molta gent, però hi ha molt silenci. Tinc una sensació estranya, com si fóssim fugitius i anéssim ves a saber a on, sense poder parar. Després de la primera baixada arribem al refugi del Pla de l’Estany. Allà ens podem refer una mica amb un bon caldo abans d’atacar el majestuós Comapedrosa.

I comencem la gran pujada amb màxima concentració a cada pas i sense treva fins al cim, on ja ens esperen unes persones que desafien el temps amb la seva música. Una altre cop pell de gallina i paraules d’agraïment que no crec pas que sentin. Això sí que té mèrit!! Ara toca una baixada tècnica fins al refugi, amb fang, pedres i, fins i tot en alguns trams, neu.

M’adono que a la baixada ja no som un munt de gent formant una fila, cadascú ja ha anat trobant el seu ritme. Arribem al refugi del Comapedrosa, on ens esperen com sempre amb els braços oberts. Allà, coincidència! Em trobo en Jordi, un company de l’equip Matxacuca! S’agraeix poder mantenir una conversa amb algú conegut.  Sortint del refugi pujant la Portella de Sanfons ja comença a clarejar i el cel està més serè. Aquest és un d’aquells moments en que sento perquè he decidit estar allà, quedant bocabadada per aquesta naturalesa meravellosa.

Les primeres hores del dia transcorren per un terreny bastant agraït fins arribar al Bony de la Pica. A partir d’allà el tram de cadenes em té una mica preocupada, ja que el desconec, però amb l’ajuda dels voluntaris tot és molt fàcil. I d’aquí baixada fulminant fins Margineda. La baixada respon a les meves expectatives, llarga i tècnica, amb càrrega muscular inclosa, però amb paciència tot es fa. I, finalment, arribo a Margineda on m’espera la super assistència de la Montse i el Roger, que m’animen i em comenten que el Francesc va en bona posició i en bones condicions! Són uns cracks, sense ells seria més difícil fer aquestes bogeries!

Després de canviar-me, de menjar i prendre’m un bon cafè, inicio la segona etapa de l’Ultra, que emprenc amb moltes ganes, ja que és un terreny que m’agrada molt.

Abans d’agafar el camí de Costaseda, casualitat! Em trobo el Francesc, el Pont, que para amb el cotxe per animar-me, dient-me que ens esperarà a Envalira.

I aquí comença l’etapa que visc amb més bones sensacions! Quedo parada de com el cos pot fer aquests canvis! Em passa tan ràpid en comparació a la nit, gaudint-ne a cada pas, a cada pujada, a cada baixada, a cada refugi. El tracte dels voluntaris continua sent impecable, com sempre. A més a més, el temps assolellat amb una mica de vent, encara em fa sentir millor.

Després del refugi de l’Illa toca una altra pujada fins a Pessons. Pujant em trobo dos nois que recordo del Comapedrosa i xerrem un xic per fer més amena la pujada. Allà el vent comença a bufar fort, però al cim em fan treure un gran somriure i gairebé ploro d’emoció quan em diuen que fins fa poc allà m’esperava en Nil, però que ja ha començat a baixar. Des de dalt el visualitzo de lluny i el crido, però no em sent. Començo a baixar i a vorejar llacs i llacs, que semblen no acabar-se, conjuntament amb el Michel, un corredor amb qui, sense saber-ho, compartirem bona part del que queda de recorregut. Després ja trobem en Nil, amb uns companys que ens donen molts ànims! Les seves paraules són tan grans en aquells moments! Quan s’acaben els llacs comença un terreny fàcil, pista forestal fins a Bordes d’Envalira. Aquí, però, el cos comença a notar-se cansat i, a més, sense aigua al Camel Bag aquesta baixada es fa molt llarga.

A Bordes m’espera el Francesc, el Pont, tot un assistence man que m’ajuda amb tot el que necessito per carregar piles i per tornar a fer la transformació necessària per tal d'encarar la tercera i última etapa. També aprofita per dir-me que l’altre Francesc ja està al Serrat, a 10 km de la meta. Quin crack! Això ja ho té guanyat i amb molt bona posició! Me n’alegro molt per ell. Aleshores, li comento que no cal que em vinguin a veure a Incles i que ja ens veurem a meta.

Pujo en direcció Pas de les Vaques, tot i el cansament, molt animada i només em falta rebre un missatge de la Rosa al mòvil per sentir que cada cop estic més a prop de fer realitat aquest somni.

A dalt el Pas de les Vaques, però, tinc un moment d’inseguretat ja que el vent comença a bufar fort i vaig amb calça curta! No m’imagino amb aquest temps i amb aquesta vestimenta passant per la cresta de la Cabana Sorda i la Cabana de Meners. Trobo uns voluntaris super amables en una tenda i els demano si em poden deixar uns pantalons. Però em diuen que potser m’aniran grans. Jejeje. Aleshores truco els Francescs, perquè em portin una mica d’arsenal de roba a Incles per passar la nit. I dit i fet! Quins bons homes!

A Incles, els de l’organització ens comenten que a partir d’ara hem d’agrupar-nos amb 3 persones perquè hi ha mal pronòstic de temps. Allà, doncs, en Raúl, el Michel i jo passem a formar un equip durant tota la nit. Passem moments d’alts i baixos, però retrobem l’actitud de solidaritat que uneix les persones a la muntanya. Fins i tot, crec, que en alguns instants perdem de vista que estem fent una cursa, simplement centrant-nos en l’objectiu de seguir endavant, perquè no hi ha marxa enrere. En una nit ventosa i humida ens trobem de nou amb el caliu de voluntaris, que es mantenen ferms a la muntanya i que ens cuiden deixant-nos copsats cada cop que els trobem. Penso que en aquest esdeveniment ells són els veritables campions, sincerament.

I passet a passet, amb un vent cada cop més fort, arribem a la Collada de Meners, on en Raúl, en Michel i jo ens donem la mà durant un instant mirant-nos amb cara de satisfacció, ja que sabem que tan sols queda baixada fins a meta. Encara que sigui una baixada llarga i ens faci mal el cos, ara sí que tenim clar que arribarem. Tan sols és una qüestió de tossuderia i de vigilar no tenir una caiguda d’última hora. Tenim tantes ganes d’arribar que fins i tot en Raúl i jo no parem al refugi de Sorteny.

Del Serrat a Ordino és un tram que requereix també el seu temps. Sobretot quan ja no pots córrer com un isard. La pista és psicològicament molt rutinària. Quan veiem, per fi, el campanar d’Ordino gairebé no ens ho creiem. Sembla un somni, però és realitat: arribar a meta, amb els rajos de sol il·luminant-nos la cara, l’acolliment dels amics, abraçades, petons, somriures... Són tantes les sensacions que et recorren el cos, que tot i estar tan cansada i haver passat dos nits corrent per les muntanyes, gairebé no em ve de gust ni anar a dormir.



Després d’haver acabat una experiència així, cal dir que l’esforç té una recompensa inimaginable!



Per últim, tan el Francesc com jo, volem donar les gràcies a totes aquelles persones que ens heu ajudat a fer realitat aquest repte. Als que ja teniu experiència en els ultres, per haver-nos acollit i ensenyat aquesta manera de sentir la muntanya. I als que heu estat al lloc i en el moment adequat, per animar-nos, donar-nos el que necessitàvem i per confiar, fins i tot amb més certesa que nosaltres, que podríem acabar aquesta bogeria.