dimarts, 4 de desembre de 2012

ESCAPADETA INFORMAL DEL GRUP "MORE KM MAL FAN"


Sortim de casa a les 7,30 del matí. Aquest cop no he pogut planificar res, no he pogut buscar ressenyes enlloc... Sé que anem a la muntanya, però no sé on, el Francesc no m’ho ha volgut dir. Tinc la intuïció que anem a fer Posets, perquè és una muntanya que tenim pendent des de l’estiu, així que agafo tot el material necessari. Però la meva intuïció s’esvaeix quan tirem direcció a Manresa. A partir d’aquell moment se’m trenquen els esquemes. On coi em porta? Al Berguedà? Al Pirineu Oriental? Al Canigó?

Quan es desvia cap a Sallent dient que vol comprar un croissant sospito que en realitat anem a buscar al Nil. I dit i fet! Ja veiem un noi ben abrigat amb motxilla que s’espera al costat del semàfor on solem passar-lo a recollir. Quina alegria! Això vol dir que el Nil ens acompanyarà a la ruta d’avui. Aleshores anem direcció al Berguedà… Començo a pensar que anirem a fer alguna muntanya del Berguedà perquè el túnel del Cadí ens costaria massa car. Quina curiositat... Potser anirem a fer la Costa Cabirolera...

Quan passem per Berga el Nil proposa parar a esmorzar i aquest cop, entretinguda parlant, no sospito ni una mica del que m’espera... Quan veig l’inconfusible furgoneta d’en Genís i la Rosa, que conec pel logo Cherokee que porten a darrera, no m’ho puc creure!! Del meu cap en surten tres mil interrogants... Aparquem i de cop i volta, una altra sorpresa! La Sara i en Jordi també hi són! Carai! Això és començar el dia ben acompanyada!! Veig que el planning del moment és anar a esmorzar tots junts, al mateix bar i lloc on ja havíem passat un llarg matí fa uns mesos. Les converses amb els temes de sempre s’entrecreuen i ens fan riure de bon matí. Batalletes i anèctodes, xafarderies, nous objectius, entrenaments...

Algú diu que arriba el moment de marxar... De nou, el cor se m’accelera... No estic gens acostumada al fet de no controlar la situació... La Sara i la Rosa s’acomiaden, perquè no poden venir. De fet se m’havia passat pel cap proposar-li fer alguna cosa a la Rosa aquest cap de setmana, però ja sabia que dissabte no podia i que diumenge tenia una cursa al seu poble. Em sap greu, però almenys he pogut estar una estona amb elles. Ara em quedo acompanyada pels mascles del grup. Quin perill!!


Pugem a la furgoneta i anem direcció al túnel del Cadí. Gran dubte: França, la zona del Carlit, Andorra? Pujant el Jordi ens explica l’últim entrenament llarg en el qual va anar de Borredà fins a la Cerdanya amb el seu company incondicional, en Josep de la Nou... No sé com s’ho fa però sempre que parla el Jordi ens fa més gran la necessitat de córrer i de córrer moooolt!!!

Després de passar per la Tor de Carol i Porté gaudint d’uns grans paisatges arriba el moment decisiu... Prenem direcció a Andorra!! Oh! Quina alegria!! De nou al país dels Pirineus!! Passem el Pas de la Casa i aparquem a Grau Roig. Allà ja estic més situada i per les paraules que sento, els meus acompanyants volen arribar al Coll de Montmalús i allà avançar cap a la dreta o cap a l’esquerra. Tot i així, veig que el Nil i el Francesc estan molt convençuts de crestejar de Montmalús fins a Pessons, fent una volta circular. Feia temps que aquesta volta se’m passava pel cap també.

És l’hora dels preparatius... Quina festa de disfresses!! Un amb la barretina, l’altre amb barret, l’altre combinant malles ¾ amb mitgetes! Aquest jovent té moltes ganes de fer xerinola!!!


 Arriba el moment de sortir i fer una mica àgil la monòtona pujada per pistes, encara que el Jordi intenta trobar-hi la part positiva... Una estratègia per fer el camí més àgil és anar fent bromes, una darrera l’altre. L’especialista: El Genís. Al cap de poca estona ja comencem a sortir de les pistes i a trobar neu. Allà el Nil ens apreta una mica perquè vol pujar amb rapidesa fins al Coll del Montmalús, així que en un moment ens saluda des de dalt ja. Des del coll en Jordi reconeix el paisatge i els indrets que va recórrer durant la Ronda dels Cims.





Un cop al coll pugem al Montmalús en un moment... Allà hi bufa el vent molt fort, però això no impedeix que ens fem la foto de rigor i que conversem una breu estona amb un home francès i el seu fill de 7 anys que han decidit fer per tercera vegada el mateix cim que nosaltres. Ens quedem tots de pedra veient com aquell nen gaudeix de la muntanya igual o més que nosaltres tot corrent dalt del cim.



Però arriba el moment de continuar i la decisió majoritària és tirar direcció a Pessons... Baixem del Montmalús i arribem al Pas de Ríbuls on divisem els tres pics de Ríbuls. Dubtem si hem de pujar directament per la canal del Pic de Ribuls nord est o si hem de flanquejar per sortir a algun altre coll. Els sherpes ho veuem claríssim, volen crestejar al màxim i decideixen enfilar-se per la canal nord-est. 



En Francesc i el Nil van davant per explorar el terreny i el Jordi i el Genís van al meu darrera per orientar-me i donar-me suport psicològic a la pujada de la canal. Anem pujant al ritme de la meva velocitat “piano pianíssimo” i fa estona que no divisem el Francesc, això significa que està buscant el camí. Finalment arribem al capdamunt de la canal on podem veure el Pic de Ribuls NE a pocs passos i on veiem també el Francesc que ja està enfilat damunt el Pic de Ribuls Central. Veient que a partir de la canal el nivell tècnic és encara més exigent, que hi ha neu i que jo no ho veig clar, decidim tornar a baixar per la mateixa canal, acompanyada per quatre homes molt i molt pacients. Un cop a terreny més pla els homes juguen a fer equilibrismes dalt de les roques d’aquell indret.





 De nou al pas de Ríbuls i després de remirar-nos detalladament els tres pics, decidim provar de flanquejar per trobar el coll que ens portaria al Ríbuls Sud-oest o Ríbuls Central. 


Aquest cop la pujada és molt més còmode i en un moment ens situem al Ríbuls SO. En Jordi i en Genís, que han encapçalat l’ascensió ens esperen dalt del coll animant-nos. Com que és una mica tard decidim no entretenir-nos i tirar direcció al coll de Pessons. Mentre avancem direcció el coll ens trobem immersos dins l’espectacular paisatge de tardor de les muntanyes andorranes, tot divisant l’estany de l’Illa, la vall del Madriu...


 Finalment arribem al coll on veiem el sender nevat i la quantitat de llacs que hem de travessar fins arribar a Grau Roig. Aquí és on comença la gran festa pels cabirols. No es pot expressar en paraules les sensacions que han de tenir baixant a gran velocitat, juganers com uns cadells...



video

Arriba un punt que ja no tenim neu i ara el joc consisteix en haver de saltar entre grans blocs de roca. I quan sembla que el nivell d’adrenalina ha baixat els cabirols troben de nou un espai per posar a prova els límits de la natura, lliscant sobre el glaç dels llacs.




Enlloc de seguir el GR decidim tirar per orientació cap on ens sembla que hi ha Grau Roig. És un tram molt entretingut també. La xerrera ni les bromes, tot i portar unes quantes hores sense un àpat, no defalleix. Veiem com el cel ja s’està enfosquint, però estem gairebé segurs d’arribar al cotxe sense haver de fer servir frontal. I tot d’una que apareix un corredor! Els meus acompanyants comencen a dir: “Goita!! Un que va entrenar! On va aquest boig?”. Aleshores el comencen a escridassar. Per uns moments em penso que són ells els que s’han tornat bojos, però entenc la seva actitud quan veig que aquell corredor és el “Francesc Pont”, tot ben perfumat. Quin dia!! Aquesta sorpresa tampoc me l’esperava...



Després de saludar-nos decidim continuar perquè aviat serà fosc. Em poca estona ja arribem al cotxe i ens canviem. Però de cop comença a haver-hi presses i corredisses. Es veu que hem quedat amb algú per fer un beure. I jo que em pensava que s’havien acabat les sorpreses per avui.

Ens movem direcció a Andorra la Vella... En Jordi diu que hem d’anar a la Massana... Trucades amunt i avall! Ell diu que aquesta persona amb qui hem quedat ens espera amb un cotxe peculiar... I arriba el moment! El meu cervell es queda com si estigués somiant quan veu el cotxe de l’Ultra Trail d’Andorra amb el Gerard, el seu organitzador, que ens convida a pujar cap a casa seva, gràcies a l’amistat que té amb el Jordi... Sense paraules... Una situació totalment surrealista!

Allà el Gerard i la família ens acullen d’allò més bé, oferint-nos un té calentet i uns pastissos. És una gran estona de tertúlia relacionada amb el món de la llarga distància, un món que conec des de fa poc, però que em desprèn moltes emocions i vivències.

Quin dia tan rodó, no es pot demanar més. Ens acomiadem del Gerard i la seva família, sortim de casa seva i allà també ens acomiadem d’en Genís i el Jordi, que han de tornar fins a Berga. Però és queden en Nil&Francescs. Anem al nostre allotjament on tot hi haver passat hores i hores xerrant encara ens queda temes de conversa. Un senzill i íntim sopar entre amics esdevé l’ambient adequat per posar sobre la taula moltes de les nostres confidències i per acabar el dia amb una inoblidable vetllada.

Finalment arriba l’hora d’anar a dormir, ja que tot i voler aguantar se’ns tanquen els ulls... Decidim que l’endemà anirem intentarem de fer el Comapedrosa. Potser per la Collada dels Malhiverns o pel refugi, ja ho decidirem.

Després de dolços somnis, alguns més que d’altres, ens desplacem cap a Arinsal per començar la ruta d’avui. Nosaltres creiem que faria bon temps però el cel de moment està molt gris. Però som optimistes i com que el temps de la muntanya canvia molt, creiem que potser al final no plourà.


En Francesc Pont comença el dia amb molta xispa, es nota que està descansat i que s’està preparant per una competició propera. El Nil i el Francesc s’ho agafen amb més calma que ahir, ja que de moment no veuen gaires crestes on enfilar-se.

Enfilant camí amunt, comencen a caure gotes i al cap d’una estona la pluja és bastant abundant i fa una mica de fred. Ens anem trobant durant el camí, ja que cadascú va seguint el seu ritme. Tots pensem que potser no podrem arribar al cim si el temps continua així, però cap de nosaltres ho diu per evitar desanimar els altres.

Al trencall entre el Pla de l’Estany i el refugi del Comapedrosa i després de parlar-ho decidim tirar pel refugi ja que el Coll dels Malhiverns es veu molt nevat i si està gelat no portem crampons. Després d’una estona més de pujada arribem al pla del refugi tot saltant entre trams de glaç. Sembla que no plou tant tot i que el fred es comença a notar.

Després de molt desitjar-ho per fi veiem el primer llac on ja hi ha neu i al cap de poc podem veure l’altre llac. Aquí decidim seguir el tram de les crestes, ja que el de la tartera també es veu molt nevat. A mesura que ens enfilem el vent gèlid comença a fer acte de presència, així com la boira, que no ens deixa veure tot el paisatge. Anem seguint el tram ben indicat amb marques fins arribar finalment al Comapedrosa, que es manté altiu. Avui no tenim gaire vista, però estem satisfets d’haver pogut fer cim.



Decidim tornar a baixar pel mateix lloc, sense encantar-nos gaire ja que hem d’intentar baixar altitud al més aviat possible, per no tenir tant fred.


A prop del refugi de nou decidim ja córrer fins al cotxe. Aquest tram esdevé una cursa contínua entre el més veterà i més jove del grup, que baixen a gran velocitat entre arrels, roques i fang. És d’admirar les qualitats que tenen baixant gairebé a la velocitat de la llum!!

Finalment arribem al cotxe amb la sensació d’haver pogut fer la feina prevista, però amb molta gana! És per això que anem a fer un bon dinar!!!

Després d’un cap de setmana tan intens i complet on he fet de tot menys bufar espelmes (jejej), penso que és molt gran haver-vos conegut!! Moltes gràcies per tot!!

I ara deixem-nos de romanticismes i de cara als reptes que us heu proposat per l’any vinent! Serà difícil, ja ho sabeu, com sempre, per això heu escollit aquest camí. Però vosaltres podeu aconseguir qualsevol cosa que us proposeu!


Us desitjo molta força a tots i totes!

Eli

dimarts, 13 de novembre de 2012

BALANÇ TEMPORADA 2012


Després d’una temporada carregada de volum i actitud, tal com diria un amic nostre que és músic, toca  fer balanç.

A principi d’any teníem clar tots els reptes que ens havíem plantejat, però no estàvem segurs de poder-los assolir tots. Posaríem tot el necessari de la nostre part, però érem conscients que qualsevol imprevist podia fer trontollar el que estava previst.

Un cop acabada la temporada estic satisfeta d’haver pogut gaudir-la. Deixant de banda els resultats, que per un mateix mai són els millors, penso que han estat uns mesos intensos en els quals he pogut viure experiències que donen sentit a la manera de viure que tenim.











D’una banda, part de la temporada ha estat enfocada a les competicions que hem pogut gaudir juntament amb altres companys i companyes. Ha estat una sort participar en gairebé totes les que havíem planificat. Com sempre, cada competició ha esdevingut un món de sensacions diferent, amb més o menys comoditat, confiança, rendiment... Ha estat un plaer retrobar cares conegudes en cada competició, amb qui et dones paraules de suport abans, durant i després. Són tantes les persones, tant voluntaris com corredors, amb qui hem compartit aquests moments que no les podria enumerar totes.  A aquest fet, si suma que aquest any hem tingut el plaer de formar part de la família Matxacuca.

D’altra banda, la majoria d’hores d’aquesta temporada han estat invertides en l’entrenament. Hi hagut moltes hores d’anàlisi d’un mateix i d’intentar millorar, amb les corresponents hores en solitud, en un llarg procés d’aprenentatge assaig-error.

 








Però també hi hagut moltes hores en les quals ni ens hem adonat que estàvem entrenant, perquè estàvem immersos en la magnitud de la muntanya o perquè simplement estàvem al costat de bons amics i amigues.

I aquí és un volia anar a parar. Volia dedicar aquestes paraules d’agraïment a aquelles persones que heu fet especial aquesta temporada.

En Xavi a principi de temporada ens va treure a passejar a les muntanyes de blanc. Així va evitar que ens calcéssim les bambes massa aviat. Va frenar la nostra impaciència ensenyant-nos una altra manera d’acumular desnivell...
















La Rosa i en Genís han estat tota la temporada predisposats a acompanyar-nos tant pel seu magnífic territori com buscant l’aventura en altres indrets. Però no han tingut prou en treure'ns la "xispilla", sinó que a més ens han obert casa seva i ens han donat caliu en els moments de condicions extremes o de baixa moral. Aquests del Berguedà estan fets uns bons feréstecs de veritat! Són influències de la tribu Taraumara...





En Nil, el més jove i explosiu de la tribu, sempre que ha pogut s’ha apuntat al “bombardeo”. I, com si no tingués res millor a fer, ens ha donat suport en moments que no ho esperàvem o en moments que realment ho necessitàvem. Ell sap que arribarà tan lluny com ell vulgui!





I en Francesc, el Pont, un veterà que cada any es supera més! En Francesc ha estat al nostre costat dia sí dia també! Explicant-nos les seves batallates i el ritme de les sèries de cada setmana, sí, però també escoltant-nos i cuidant-nos al màxim detall, com només ell sap fer…Ens coneix a la perfecció!



I ves per on que aquesta temporada també hem tingut el regal de conèixer altres persones molt especials. Un és Agus que, tot i de ser del sud, a vegades li agrada pujar cap a les muntanyes del nord. I l’altre el Jordi, el Borredà, una bèstia de les muntanyes que aquest any ens ha fet emocionar de valent!! Tots dos, unes persones que estem orgullosos d’haver conegut i que ens han ensenyat com competir amb un mateix desafiant tot allò que vingui al davant amb humilitat.





Tampoc podem acabar la crònica sense fer referència a la família, que han fet esforços per entendre la nostra bogeria, i fins i tot han dedicat el seu preuat temps en acompanyar-nos en moments molt significatius.





Ara tocaria fer una conclusió, però, com dic sovint, el que hem viscut és tan gran que no ho podem resumir en paraules...

Simplement, gràcies a tots!

Eli






diumenge, 26 d’agost de 2012

HRP (ETAPA 23 - Refugi de Certascan - Andorra (El Serrat)


 DIA 26/08/2012

Abans de les 7.00h els més joves ja ens comencem aixecar. El primer que pensem és: “Avui tenim molta feina a fer, així que a matinar sense mandra”. Després d’un bon esmorzar ens acomiadem del grup, amb qui sembla que haguem passat junts dies i dies. És el que tenen els refugis de muntanya, que uneixen les persones amb més facilitats que altres entorns... També ens acomiadem de l’Andrea a qui estem profundament agraïts per la seva atenció i dedicació.
Deixem enrere el petit refugi de Certascan

Sortim del refugi i veiem com la boira d’ahir ja s’ha amagat. Fa un dia serè amb unes vistes espectaculars. Ens acomiadem d’en Ramon per últim cop i comencem a baixar direcció al pla de Boavi sense encantar-nos gaire, ja que ens dóna la sensació que avui no disposem de gaire temps sobrant. A diferència de l’últim cop que vam passar per allà, aquest cop no ens perdem i un cop al Pla de Boavi no tenim dificultat per trobar el sender que puja direcció al refugi de Baborte. Pujant ja podem gaudir de nou de contrades on ovelles i cavalls pasturen tranquil·lament. Després d’una pujada sostinguda i llarga arribem el coll de Sellente, on ja podem veure el refugi de Baborte i el seu llac que brilla ja pels rajos de sol de les primeres hores del matí. Allà trobem muntanyencs pujant cap al coll on estem, així com altra gent que han passat nit a la vora del lloc.
Els plans de Boavi

Coll de Sellente
Estany de Baborte

Aquest tram, tot i ja conèixer-lo, no deixa de sorprendre’ns, ja que quedem admirats pels canvis de color i matisos que fa la muntanya segons l’època de l’any. A diferència d’altres cops, la baixada fins a Vallferrera és bastant ràpida i, com que anem bé de temps, decidim fer una parada tècnica al pla d’en Boet, deleitant-nos amb els picnics que ens han preparat al refugi de Certascan. Allà estem animats, ja que notem Andorra cada cop més a la vora, i de pujada només ens queda el port d’en Boet i el port d’en Rat. Així doncs, emprenem el camí de pujada fent algunes parades impressionats pel circ de Baiau. Una altra zona que ens queda pendent per descobrir. Al cap d’una estona arribem al port d’en Boet on veiem la vall francesa de Soulcen, per on hem de baixar i comencem a investigar quin serà el Port del Rat. Estem acostumats a veure el Port del Rat des de la vessant andorrana, però des d’aquella perspectiva ens costa més de d’identificar-lo.
Ja estem al plà de Boet
El circ de Baiau, un dels paratges més impressionants
Al port de Boet. Just davant a l'altre vessant, el port de Rat

La vall francesa de Soucarrane amb tota la serralada Cataperdís,  port de Rat... de fons
La baixada cap al llac de Soucarrane i cap al fons de la vall és cada cop més entretinguda amb un terreny  de roques i herba bastant relliscós. Perdo de vista el Francesc que baixa com un llamp, jo, en canvi, piano piano, no fos cas. Finalment creuem un rierol de la vall, saludem uns francesos que estan de picnic i iniciem el camí de la última i esperada pujada del dia, que ens portarà al Port del Rat. El camí està molt ben indicat de manera que podem anar amb confiança. Com que el Francesc sap que porto més bon ritme si vaig davant, perquè sinó m’encanto una mica, decideix cedir-me el seu lloc de gregari. A més, ell sap com m’agraden aquest tipus de pujades. A mesura que vaig pujant no puc evitar emocionar-me pensant que gairebé estic a les portes d’Andorra, però intento retenir una mica aquestes emocions per no perdre forces. El sender ens fa fer algunes zigues-zagues abans d’arribar el Port del Rat, com si juguéssim a cuit i amagar.
Enfilant l'últim coll del dia

Finalment, no hi ha dubte, començo a veure un rètol que sembla indicar el nom del coll. Ara sí! Corro i tot per arribar a aquell punt i poder veure la nostra estimada vall d’Ordino. Les llàgrimes corren pels ulls. Aquest punt significa molt per nosaltres, és com si fos l’arribada a casa, la finalització de la travessa aquest any.... I, a més, hi ha moltes emocions i rècords viscuts a aquella zona. Envio missatge als cunyats que ens esperaran al Serrat.

Per fí!! Port de Rat. L'Eli assenyala el port de Boet (pim pam)
Baixem xino-xano direcció al bar de les pistes i cap a la carretera d’Ordino. Allà decidim córrer per passar ràpid el tram de carretera, que caminant es fa feixuc. Just abans d’arribar al Serrat veiem el “Killu” amb el Jaume i la Vanessa, que ens piten tot animant-nos. Finalment arribem el Serrat, on aprofitem per fer una remullada al riu, entremig de rialles. El Jaume ens demostra que és com una truita de riu i que és el més resistent a l’aigua freda.
Etapa acabada, ja estem a Andorra!!!

Tot i no haver acabat l’HRP, com havíem planificat per aquest any, estem contents d’haver pogut arribar a Andorra, amb poc pes però amb una bona motxilla d’experiències. I agraïm de nou a aquelles persones que ens heu donat suport per poder-ho fer.