dissabte, 27 d’agost de 2011

HRP (ETAPA 15): Refugi d’Espuguettes - Refugi de Barroude



Avui decidim fer una etapa i mitja perquè ens van dir que potser demà passat s’espatlla el temps. Enlloc d’acabar a Héas tenim l’intenció d’arribar al refugi de Barroude. A veure si serà possible... Serà dur perquè farem més de 2000 metres de desinvell +. 


Arribant al Hourquette d'Alans de bon matí


Baixant cap a la Vall d'Estaubé


Deixant enrere la brecha de Tucarroya

El dia es lleva serè però fa un fred que pela. Marxem a les 7 passades i ens enfilem cap a l’Hourquette d’Alanas tot escalfant motors. A dalt ens toca una estona el sol, però les boires altes tornen a imposar boira a la vall. Ens fa il·lusió que mentre baixem cap als llacs de Gloriettes podem veure l’escletxa de Tucarroya on havíem estat fa uns anys. Les ganes serien de pujar per allà i baixar per Pineta, però això ja ens ho coneixem! Avui toca explorar altres zones.


Arribem als llacs de Gloriettes i mengem alguna cosa. Jo estic neguitosa perquè no anem gaire dora i encara hem d’arribar a Héas i fer després el tram més dur de l’etapa. Però la veritat és que en poc temps ja distingin la Chapelle d’Héas des de dalt la muntanya. Abans de baixar-hi quedem impressionats pel circ de Tromouse. Des d’on som també divisem el camí que haurem de fer de pujada.



Llacs de Goriettes





Amb el circ de Tromouse al fons

A Héas decidim parar al refugi per agafar forces. Ens prenem un sandwich de nocilla, una crepe de sucre i un cafè. Aleshores demano si tenen pa, ja que no portem provisions fresques per si de cas. I la bona dona del refugi ens dóna un bon tros de pa per tan sols un euro. El seu marit també és molt amable i ens pregunta on anem. Ens acomiadem i comença l’acció del dia” Són les 13.00h i el cartell posa que queda 6 hores fins al refugi Barroude. Haurem d’apretar si volem arribar abans. Ens enfilem a un ritme constant i parem a posar gasolina abans d’arribar al coll d’Hourquette d’Héas. 



Sortint de Chapelle d'Héas


Direcció a Hourquette d'Héas

Les grans muntanyes que hem deixat enrere


Hourquette d'Héas


Quan arribem al coll quedem impressionats de nou. Hem pujat una vessant on estava el cel serè i un cop al coll l’altra vessant no es veu gens perquè hi ha boira densa. Primer sembla que la baixada serà tècnica, però el sender es suavitza i la boira s’aixeca una mica. Aviat arribem a l’Hourquette de Chermentas. Allà podem veure la vall de Gela i allà trobem un cartell que ens informa que només queda 1,15h fins al refugi! Això ja ho tenim! Remuntem i flanquegem una estona fina al refugi.



Hourquette de Chermentas

Sender entre boira


Cada cop més aprop de Barroude


Al refugi ens avisen que aquesta nit tornarà a glaçar. Jo, veient les plaques de gel que encara hi ha al voltant del refugi tot i ser agost decideixo fer nit al refugi, però el Francesc, feréstec com és, decideix dormir sol a la tenda. 

Al refugi tots són francesos excepte un madrileny que espera els seus companys que han anat a escalar. 



Ja visualitzem el refugi de Barroude


Refugi de Barroude


Fent-nos el dinar...

Un cop escrita la crònica d’avui deixo dormir el Francesc sol a la tenda i entro al refugi a les 20.45h pensant que potser fins les 22.00h que tanquen les llums i em prepararan el llit al menjador, m’avorriré. Però la veritat és que passo una estona molt agradable, ja que faig petar la xerrada amb 3 madrilenys muntanyencs ferotges. Els madrilenys em pregunten interessats sobre diferents aspectes de l’HRP. A un d’ells li agradaria fer-la. Ells també m’expliquen les seves experiències d’escalada, d’esquí de muntanya... Un d’ells fa cara de cansat perquè s’ha passat 10 hores escalant, ja que l’altre company estava molt emocionat. Segur que demà més descansat estarà més satisfet, però ara només pensa en dormir. 

És curiós com la muntanya uneix les persones que ni tan sols coneixes amb qui et passaries hores i hores xerrant sobre temes com: mapa o GPS, esquí i escalar, boira, nit, perills, refugi o tenda... Si no ens arriben a tancar les llums encara xerraríem ara. Però arriba el moment d’anar a dormir. 

Durant la nit em vaig despertant perquè pateixo pel Francesc ja que a dins el refugi no em sobra la roba i se senten unes ràfegues de vent que fan posar la pell de gallina. Sort que el Francesc és bastant resistent al fred. D’altra banda, és d’agrair que durant tota la nit no se sent cap ronc. Només se sent que de tant en tant algú baixa al WC de fora (bbbb... quin fred). I curiós, a les 23h arriben 2 muntanyencs. No sé si s’han perdut o ja tenien previst arribar a aquestes hores. El que és segur que deuen anar ben abrigats.

Així passem la última nit de travessa. Com trobarem a faltar les nits de son discontinu, pensant en l’etapa de l’endemà. Som animals d’hàbits i ara ja estàvem adaptats a aquest estil de vida.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada