diumenge, 28 d’agost de 2011

HRP (ETAPA 16): Refugi de Barroude - Parzán - Bielsa

Ja s’acaba l’HRP del 2011. L’Eli em va fer despertar a es 7.00h després d’una nit una mica glaçada. Esmorzem i amb unes vistes espectaculars del refugi i el llac de Barroude.



Bon dia des de Barroude!

Vistes des del refugi

Deixant enrere Barroude

Ens posem a caminar cap al Port de Barroude i vall avall fins arribar a Parzán, on iniciarem la continuació de la travessa l’any 2012, si tot va bé. Estem contents, però ja comencem a sentir l’enyorança d’acabar la travessa.



Al Port de Barroude

Abans de baixar cap a Parzán


El Port d'on hem baixat


L’etapa és tranquil·leta, però els últims 8 km d’asfalt fins a Bielsa ens fan exprimir el nostre esperit de sacrifici fins al final. A les 12.25h ja estem al camping de Bielsa i posem fi a la nostra última etapa, i ja truquem al Jaume i la Vanessa perquè ens vinguin a buscar quan vulguin.


Fi de travessa d'enguany


Foto de família


Resumint, l’experiència de la travessa ha estat una experiència increïble. Ens hem adaptat a una rutina de muntanya que, tot i ser exigent, és capaç de saciar tota la fam de muntanya que vas acumulant. Hem après a estimar més encara la muntanya i valorar els petits plaers de la vida quotidiana als quals sovint no donem importància.

Hem estat capaços de conviure dos setmanes superant els diferents obstacles que hem anat trobant, pensant en arribar a aquell coll, trobar aigua, menjar, dormir, curar llagues, suportar molèsties físiques... I, a més, hem gaudit de persones autèntiques que han esdevingut un gran estímul i sense les quals la muntanya no seria el mateix.

Ara, un cop acabada la ruta d’enguany, ja estem barrinant nous objectius i nous reptes. Pensem en l’HRP 2012 i ja tenim ganes de calçar-nos les bambes per tornar a treure fum.

També cal destacar que observant tota la majestuositat dels Pirineus et venen ganes de trepar tots els cims i crestes de la cordillera.


dissabte, 27 d’agost de 2011

HRP (ETAPA 15): Refugi d’Espuguettes - Refugi de Barroude



Avui decidim fer una etapa i mitja perquè ens van dir que potser demà passat s’espatlla el temps. Enlloc d’acabar a Héas tenim l’intenció d’arribar al refugi de Barroude. A veure si serà possible... Serà dur perquè farem més de 2000 metres de desinvell +. 


Arribant al Hourquette d'Alans de bon matí


Baixant cap a la Vall d'Estaubé


Deixant enrere la brecha de Tucarroya

El dia es lleva serè però fa un fred que pela. Marxem a les 7 passades i ens enfilem cap a l’Hourquette d’Alanas tot escalfant motors. A dalt ens toca una estona el sol, però les boires altes tornen a imposar boira a la vall. Ens fa il·lusió que mentre baixem cap als llacs de Gloriettes podem veure l’escletxa de Tucarroya on havíem estat fa uns anys. Les ganes serien de pujar per allà i baixar per Pineta, però això ja ens ho coneixem! Avui toca explorar altres zones.


Arribem als llacs de Gloriettes i mengem alguna cosa. Jo estic neguitosa perquè no anem gaire dora i encara hem d’arribar a Héas i fer després el tram més dur de l’etapa. Però la veritat és que en poc temps ja distingin la Chapelle d’Héas des de dalt la muntanya. Abans de baixar-hi quedem impressionats pel circ de Tromouse. Des d’on som també divisem el camí que haurem de fer de pujada.



Llacs de Goriettes





Amb el circ de Tromouse al fons

A Héas decidim parar al refugi per agafar forces. Ens prenem un sandwich de nocilla, una crepe de sucre i un cafè. Aleshores demano si tenen pa, ja que no portem provisions fresques per si de cas. I la bona dona del refugi ens dóna un bon tros de pa per tan sols un euro. El seu marit també és molt amable i ens pregunta on anem. Ens acomiadem i comença l’acció del dia” Són les 13.00h i el cartell posa que queda 6 hores fins al refugi Barroude. Haurem d’apretar si volem arribar abans. Ens enfilem a un ritme constant i parem a posar gasolina abans d’arribar al coll d’Hourquette d’Héas. 



Sortint de Chapelle d'Héas


Direcció a Hourquette d'Héas

Les grans muntanyes que hem deixat enrere


Hourquette d'Héas


Quan arribem al coll quedem impressionats de nou. Hem pujat una vessant on estava el cel serè i un cop al coll l’altra vessant no es veu gens perquè hi ha boira densa. Primer sembla que la baixada serà tècnica, però el sender es suavitza i la boira s’aixeca una mica. Aviat arribem a l’Hourquette de Chermentas. Allà podem veure la vall de Gela i allà trobem un cartell que ens informa que només queda 1,15h fins al refugi! Això ja ho tenim! Remuntem i flanquegem una estona fina al refugi.



Hourquette de Chermentas

Sender entre boira


Cada cop més aprop de Barroude


Al refugi ens avisen que aquesta nit tornarà a glaçar. Jo, veient les plaques de gel que encara hi ha al voltant del refugi tot i ser agost decideixo fer nit al refugi, però el Francesc, feréstec com és, decideix dormir sol a la tenda. 

Al refugi tots són francesos excepte un madrileny que espera els seus companys que han anat a escalar. 



Ja visualitzem el refugi de Barroude


Refugi de Barroude


Fent-nos el dinar...

Un cop escrita la crònica d’avui deixo dormir el Francesc sol a la tenda i entro al refugi a les 20.45h pensant que potser fins les 22.00h que tanquen les llums i em prepararan el llit al menjador, m’avorriré. Però la veritat és que passo una estona molt agradable, ja que faig petar la xerrada amb 3 madrilenys muntanyencs ferotges. Els madrilenys em pregunten interessats sobre diferents aspectes de l’HRP. A un d’ells li agradaria fer-la. Ells també m’expliquen les seves experiències d’escalada, d’esquí de muntanya... Un d’ells fa cara de cansat perquè s’ha passat 10 hores escalant, ja que l’altre company estava molt emocionat. Segur que demà més descansat estarà més satisfet, però ara només pensa en dormir. 

És curiós com la muntanya uneix les persones que ni tan sols coneixes amb qui et passaries hores i hores xerrant sobre temes com: mapa o GPS, esquí i escalar, boira, nit, perills, refugi o tenda... Si no ens arriben a tancar les llums encara xerraríem ara. Però arriba el moment d’anar a dormir. 

Durant la nit em vaig despertant perquè pateixo pel Francesc ja que a dins el refugi no em sobra la roba i se senten unes ràfegues de vent que fan posar la pell de gallina. Sort que el Francesc és bastant resistent al fred. D’altra banda, és d’agrair que durant tota la nit no se sent cap ronc. Només se sent que de tant en tant algú baixa al WC de fora (bbbb... quin fred). I curiós, a les 23h arriben 2 muntanyencs. No sé si s’han perdut o ja tenien previst arribar a aquestes hores. El que és segur que deuen anar ben abrigats.

Així passem la última nit de travessa. Com trobarem a faltar les nits de son discontinu, pensant en l’etapa de l’endemà. Som animals d’hàbits i ara ja estàvem adaptats a aquest estil de vida.



divendres, 26 d’agost de 2011

HRP (ETAPA 14): Bujaruelo - Port de Bujaruelo - Refugi de Serradets - Plateau de Bellvue - Hotelleire du Cirque - Refugi d’Espuguettes


El dia, tal com deien les prediccions, es lleva gris i ja intuïm que serà un dia dur metereològicament. Marxem a les 7.15h.

Pugem a bon ritme cap al coll de Bujaruelo on bufa el vent molt fort i on els núvols grisos ens indiquen que d’aquí poc és possible que plogui.

Des del coll decidim anar a refugi de Serradets. Al cap d’una estona de pla el camí s’enfila travessant unes grans cascades. Després d’una pujada quedem copsats per un paisatge brutal, la Brecha de Rolando, el refugi de Serradets, el circ de Gavarnie... I això comptant que el dia està ben gris. No ens podem imaginar com es deu veure en un dia serè.



Cap al coll de Bujaruelo


Pujant cap al refugi de Serradets


Amb Serradets al fons

La Brecha de Rolando

Entrem al refugi per fer un cafè i entrar una mica en calor. El refugi és petit i molt acollidor. Al marxar els trobem uns catalans que anaven a escalar però que veient el temps han decidit deixar-ho per demà. El Francesc pregunta què tal està el tema per baixar pel circ de Gavarnie però li diuen que amb la roca mullada i tan de pes com portem és una mica arriscat.

Aleshores, entremig de calamarsa, boira i vent fort abandonem Serradets per tal de retornar cap al port de Bujaruelo i dirgir-nos al refugi d’Espuguettes per un sender que baixa la vall passant per la plateau de Bellevue. A mesura que baixem el vent afluixa i la calamarsa es converteix en aigua.



Baixant la vall de Pouey

Després de caminar una bona estona agafem el desviament que es dirigeix al Circ de Gavarnie, però ens perdem seguint unes fites. Finalment trobem el camí correcte, però comença a ploure molt fort i comencem a tenir fred. Arribem a l’Hotelleire du Cirque i tinc les mans glaçades. Fem una parada curta sota un porxo menjant alguna galeta o sandwich i decidim agafar un ritme àgil cap a Espuguettes per tornar a entrar en calor ara que ve pujada. Després de passar per la cabanya de Pailla de seguida divisem el refugi d’Espuguettes dalt d’un turó. Caldrà l’últim esforç però això ja ho tenim!




Circ de Gavarnie




Deixant el Circ de Gavarnie enrere

A les 16.30h arribem al refugi. En aquell moment quedem fascinats perquè la boira marxa ràpidament i podem veure tot el paisatge que no hem pogut veure durant el dia: el circ de Gavarnie, la Brecha de Rolando, el Vigenamale... Impressionant! Per uns minuts podem gaudir del sol, però de seguida es torna a imposar la boira. Jo encara tinc fred a les mans, així és que entro al refugi a demanar un sandwich de formatge boníssim, mentre el Francesc fa uns macarrons de sobre. Al cap d’una estona fem una xocolata calenta per acabar d’entrar en calor.



Camí que hem pujat per arribar a Espuguettes



Vistes de Vignemale


Camí de baixada de Serradets cap a Gavarnie


La Brecha de Rolando des d'Espuguettes

Després muntem la tenda i sopem dins, per primer cop durant la travessa, ja que fa molt fred. A la nit glaça però aconseguim mantenir-nos en calor. 



Camp base d'Espuguettes

dijous, 25 d’agost de 2011

HRP (ETAPA 13): Wallon - Port d’Arratille - Bujaruelo

A les 6.30h ens despertem. El Francesc endreça les coses i va esmorzar al refugi, mentre jo em quedo per allà amb el meu sandwich de Nocilla. Marxem a les 7.20h, una mica més tard del que teníem previst. Quan arribem al camí al punt d’inici en Gilles ja feia estona que ens esperava pacientment i aprofita allà per donar-nos el seu gas, ja que és el seu últim dia de travessa. Ostres! Ens emocionem de nou, per la seva generositat...



Última jornada amb el Gilles


Comencem a caminar i al cap d’una hora trobem els catalans que vam conèixer ahir. L’Amparo imposa el seu ritme i aviat som al port d’Arratille i des d’allà sorpresa!!! Podem veure el Vignemale!!

Allà ens fem fotos, ens donem el correu electrònic perquè pensem que allà ja ens hem de separar. Però resulta que encara hem de fer un tros més junts. La veritat és que després de tants dies d’anar amb el Gilles es fa estrany no seguir el seu camí, ens agradaria que continués sent el nostre company de travessa, però no pot ser. També ens fa pena deixar el bon ambient que havíem creat amb els catalans.

És hora d'acomiadar-nos


Companys de travessa 


Ens saludem des de la llunyania


Abans d’arribar al Puerto de los Mulos ens fem petons, abraçades i ens acomiadem. Ara sí! El Francesc i jo baixem cap al riu, dient adéu des de lluny als companys i aguantant-nos la llagrimeta. Passem la resta de l’etapa seguint el riu fins a Bujaruelo recorrent la vall d’Ara. A Bujaruelo ens fotem les botes, que ja ens convé i després acampem al camping. Mentre jo em dutxo el Francesc va a buscar provisions al camping que està a 3 km. Allà ell, per casualitat, torna a trobar la parella de Blanes que vam conèixer al Respomuso i que el saluden efusivament. El món és ben petit. Ells marxen avui...


El que deixem enrere


Baixant cap a Bujaruelo



De lluny es veu el Vignemale



Al camping


Ara sí! El Francesc i jo baixem cap al riu, dient adéu des de lluny als companys i aguantant-nos la llagrimeta. Passem la resta de l’etapa seguint el riu fins a Bujaruelo recorrent la vall d’Ara. A Bujaruelo ens fotem les botes, que ja ens convé i després acampem al camping. Mentre jo em dutxo el Francesc va a buscar provisions al camping que està a 3 km. Allà ell, per casualitat, torna a trobar la parella de Blanes que vam conèixer al Respomuso i que el saluden efusivament. El món és ben petit. Ells marxen avui...

dimecres, 24 d’agost de 2011

HRP (ETAPA 12): Refugi de Respomuso - Picos del Infierno - Wallon

Ens enfilem cap al coll de Tebaray o Piedrafita a les 7.15h. El temps està inestable, hi ha boira i plugim. Arribem al coll per una canaleta i després ja veiem el llac de Tebarray. Després d’un flanqueig arribem al coll de l’Infern on fa molt vent. En Gilles i el Francesc decideixen anar a fer los Picos del Infierno, jo prefereixo guardar forces per l’etapa i els espero al coll amb totes les capes posades. Quin fred!!!


El dia es lleva gris


Pujant cap a Tebarray


Llac de Tebarray



Buscant cims...



Fa molt fred



Picos del Infierno

Vistes des dels Picos del Infierno


Mentre els espero passen molts muntanyencs, entre els quals hi ha la parella de Blanes amb qui faig petar la xerrada. També passa un francés molt amable que vaig conèixer a Respomuso ahir i que em va ajudar a trobar l’Ibon de las Ranas.

Al cap de dues hores arriben els dos alpinistes i baixem cap a los Ibones azules de Panticosa o Marcadau. 



Baixant cap als Ibons de Panticosa


Aprop del Port de Panticosa






Després baixem la vall cap al refugi de Wallon on dinem, ens remullem al riu i coneixem uns catalans molt simpàtics de Vilanova i la Geltrú, Hospitalet i Alcanar. Són la Teresa, l’Amparo, el Lluis i l’Eduardo, que demà aniran direcció al refugi on també va el Gilles. Aquesta és la última nit que compartirem amb el Gilles ja que demà ja un punt on ens separarem ja que ell vol acabar demà la travessa a Gavarnie.



Arribant a Wallon


Refugi de Wallon


El sopar és excel·lent, fins i tot repetim. I després fem un bon sobretaula. Coneixem 3 homes veterans de l’Empordà molt eixerits i dues noies de Sta Coloma, la Sònia i l’Alicia, que també són dues feres de la muntanya.

A la nit, dins la tenda intentem sobreviure entremig de llamps i trons que no ens deixen dormir gaire...