dimecres, 11 de novembre de 2015

BUSCANT UNA LLUNA PER CHAMONIX

Finals d'agost i al calendari una cita que pels amants de l'ultratrail no podem fallar, la famosa UTMB de Chamonix.

Ja fa prop de dos mesos de la Ronda i tret del suïcidi anunciat de l'Ice Trail, no he corregut cap més cursa. Les ganes de Montbanc són màximes.

El team Kassis (Eli, Nil i jo) volem repetir experiències, tenim ganes de retrobar-nos cadascú amb ell mateix. Tres persones i tres objectius diferents amb un comú denominador: el massís del Montblanc.

Ens posem mans a la obra, arribem dimecres al matí a Chamonix. Ansiós, el Nil ultima els darrers detalls per a l'aventura de pujar i baixar el Montblanc en solitari. Un autèntic repte per un home de muntanya acostumat a anar sol però que la imminència de l'objectiu el fan sempre dubtar al darrer moment. Com no, assoleix el cim del Montblanc en un puja-baixa solitari a llum d'una lluna plena esplendorosa. El rebem a les Houches dijous a la tarda enmig d'una eufòria total. Ell ha acabat. Ara li toca descansar.
Les Houches - Montblanc - Les Houches (pim - pam)

Mentrestant l'Eli està ultimant els detalls per la cita de l'endemà. De bon matí, l'autocar la recull direcció Courmayeur per córrer la germana petita anomenada CCC. Aquest cop veig una confiança màxima en l'Eli. Sinó falla res, sé que farà una gran cursa. Ha arribat el dia, la plaça de Cham ens espera, ens fusionem. Let’s go!
Fuuuusióooo! Iaaaaa!!!!


Ha estat un dia intens. L'arribada a Chamonix la gaudeixo menys del que es mereix. Les forces han minvat molts els últims quilòmetres i l'automatisme m'ha conduit fins a meta. Els ànims de l'Eli i el Nil eviten algun desastre d'última hora. Enmig, però, un dia increïble i difícilment oblidable.
Cercle tancat!!


El ritme frenètic de l'UTMB no ha perdonat, ha fet estralls en tots i cadascun de nosaltres. Uns ho han aprofitat millor que altres. Les estratègies s'han quedat pel camí qual al quilòmetre 120 la llei del més fort s'ha imposat. Enmig, una nit càlida i estrellada de lluna plena m'ha fet descobrir alguns tresors d'un massís impressionant enmig d'una sincronia gairebé perfecte entre el pas, la música i la companyia silenciosa del Fabien. Els quilòmetres han avançat acompassats per les valls italianes i suïsses des de Courtmayeur a Champex-Lac.   
Camí de Champex-Lac

Curtmayeur, la ciutat d’un somni anomenat Tor, dona la benvinguda als corredors afamats. El Nil espera pacient la meva arribada per fer-me de nou una nova demostració estil Mc-Laren. La batalla prèvia no ha merescut desperidici. 70 quilòmetres de cursa han mostrat algunes jugades interessants. Les cartes s’han començat a mostrar. M’he de guardar algun as a la màniga. La muntanya alpina es enorme i el públic encara més. Les Huches, Saint Gervais, Contamines són Festa Major. L’atletisme està a l’ordre del dia, cal córrer, no s’hi val reservar. Això es l’UTMB!


Diem adéu a la ciutat que més ens fa vibrar. Tornarem.


dimarts, 22 de setembre de 2015

ULTRAPIRINEU: CÓRRER A CASA...

Em trobo al corralet amb molta Il·lusió i confiança! Estic il·lusionada de tornar a córrer a casa i, a més, en una prova de la Copa del Món. Estic tranquila d’arribar-hi amb la feina ja feta de tota la temporada. Dos objectius primordials em passen pel cap. D’una banda, mimar al màxim el meu aparell digestiu per no tornar a tenir molèsties estomacals, per no tornar a patir. D’altra banda, gaudir d’aquesta cursa com mai!

Veig estirar-se el grup mentre m’ho miro amb naturalitat. M’endinso dins el meu món i em centro a gaudir de cada pas de la meva pujada preferida de l’Ultra Pirineu. Pugem amb la Roser planificant nous objectius esportius per al 2016. Seguim un ritme constant, però amb calma. Just abans del Rebost rebo els primers ànims de la Sheila, l’Éric i de molta gent que no ha tingut mandra de matinar per ser allà. Uns passos i ja arribem al corriol que amaga aquell refugi que mai podem passar de llarg, sense saludar l’Anna i el Cinto. Avui també estan allà, però no ens conviden a seure. Gaudeixen de l'espectacle!

Pugem amb l’Albert i el seu company per herba emblanquida pel fred de la matinada. Un tros de bosc i ja diviso la multitud de gent que ens espera a Comafloriu. Allà arribo gaudint de la gent i d’aquell paisatge familiar que tant m’agrada. A mesura que guanyem alçada cada cop tinc més fred, però els ànims de la gent ens empenyen fins a Niu. Allà ens espera la traca final de la primera pujada. Un passadís com si fos Zegama. Cares conegudes, companys del club... Això no m’ho esperava. Realment un ambientàs. Però continuo amb molt fred, haig de perdre alçada el més aviat possible.

Al cap d’uns metres el clima ja és més amistós. Em dirigeixo a Penyes Altes per aquell corriol amb el que a vegades m’agrada jugar. Sembla que avui no em sento tan àgil. I de cop! Et voilà! En Quim i la seva càmera surten entre els arbres! Sempre en el lloc menys pensat. Continuo la marxa... En Martí em saluda i m'avança. Al cap d’una estona ja veig la Marta de qui intento rebre el màxim energia. A veure si se m’encomana alguna cosa...jajaja.

Després de Penyes ja inicio la baixada direcció al Coll de la Canal de la Serp on m’esperen els koales per fer un passadís del qual puc gaudir intensament. Al cap d’una mica un altra sorpresa! Allà tenim la Messi i l'Álavaro, animant-me de valent. Em pregunten com estic i jo els hi dic, que encara és molt aviat.


Quan ja arribo gairebé al tram de pista penso: Vinga Eli! És hora de començar a provar les cames. Però veig alguna cosa que no flueix. Van maldestres... M’avancen molts homes, masses homes. Aviat segur que serà una dona. Però prenc paciència. Penso que l’important és la constància avui i adaptar-me a les meves pròpies sensacions. Hi poden haver molts canvis en una ultra.

A l’última part de la baixada just abans d’enfilar cap al Serrat ja apareix la Roser que va molt més àgil que jo i m’avança. Al cap de pocs metres trobo el Joan que intenta injectar-me dosis de motivació per la vena. Alguna cosa em diu que avui la cosa no pinta bé. Però expressar-ho tant aviat seria fatal. Em dirigeixo al Serrat amb molts dubtes de les meves sensacions, però sense perdre l’esperança. La Bet i la princesa m’ajuden a avituallar-me amb la dolçor que les caracteritza, mentre el Xeta nota a la meva cara que alguna cosa no va bé.


Tinc clar que arribaré a Bellver baixant de forma conservadora, haig de guardar forces per poder acabar. Així és que vaig al meu aire. Continuen avançant-me homes i més homes. Continuo trobant persones en llocs inesperats animant, com la Júlia, la Fernanda... Els hi agraeixo molt. Avui ho necessito tant. 

Arribo a Bellver molt més sencera que l’any passat. No fa calor... Tinc ganes d’avituallar-me. Estic contenta que en l’aparell digestiu hi hagi tanta pau. Ja m'hauria agradat estar així en algunes curses de la temporada. Però aquestes cames avui no tiren. No dic res però la meva cara ho deu expressar tot. La Roser, la Magda, el Ponti i el Quico es mostren seriosos, donant-me un suport no verbal màxim. Saben que alguna cosa no va bé. Però no em puc desmuntar al km 40, no? Així que “cos de roca” i cap amunt!


Dic adéu a Bellver després dels ànims de l’Esteban, d’en Guim i de la Laura. Al cap d’uns metres em trobo en Jordi. Em sento culpable de no poder-li respondre amb més simpatia, però pujo direcció a Cortals amb la màxima concentració possible, traient forces d’on puc. Només hi som jo, els meus pals i una cuirassa que he creat a marxes forçades. Això serà molt dur. Això no serà unes hores de crisi com altres vegades. Això serà una agonia fins al final. Ja noto les molèsties musculars. Trobo L’Uri! Una mica més d’energia! Va! Endavant! Torno a compartir una estona amb la Roser i uns segons amb la corredora txeca que ens ataca sense contemplacions. A la pujada de caminar vaig fent. Però quan arriben els plans i baixades abans de Cortals la situació no és gens esperançadora. A la CCC se’m va fer una llaga per portar els pals a la motxilla, avui, en canvi, necessitaré els pals com l’aire que respiro, a tot arreu.  

Arribo a Cortals. De nou, m’espera la Bet i la princesa per donar-me confort i el millor avituallament. El Marc està preocupat perquè mengi, com cada any. Però avui l’alimentació va com una seda. Marxo de Cortals agraïda dels ànims optimistes que desprenen la Sílvia, la Laura i en Joan. No sé quina imatge dec donar des de fora, però dins meu hi ha un patiment físic considerable. Paciència i cap a Pendís Eli! Això és el que hi ha avui. No escoltis el dolor. Només centra’t en seguir o això serà un camí massa llarg.


A Coll de Pendís, una altra mirada coneguda. Uf! El Gerard! Quina il·lusió! I a uns metres, de nou la Messi i l'Álvaro. Em tornen a enviar tota l’esperança del món. M’indiquen les rivals de davant. Però avui no puc ser l’Eli de sang calenta que lluita per mantenir o esgarrapar alguna posició. Avui la lluita és contra mi mateixa. Em sento molt adolorida, amb una fredor que em remou el cos. I els homes continuen avançant-me. Això és un mal senyal. Normalment a aquestes alçades acostumo a guanyar alguna posició de la classificació general, però avui sóc jo la cadàver. Estic esgotada d’apartar-me per deixar passar. Caminant direcció a Tanca la Porta em pregunto: “Què busco avui? Què hi faig aquí?" L’idea d’abandonar em comença a seduir i va prenent forma... Què temptador! "Podria abandonar a Gòsol! I llavors podria veure l’arribada del Francesc a Bagà. I com et sentiries després, Eli? Bé! S’acabaria el patiment!” I així vaig anar avançant, plena d’autoenganys i molta resignació.


Finalment arribo a Aguiló amb ganes que el gran mestre Codina faci renéixer dins meu les ganes d’acabar. Davant  una persona que ha estat capaç de viure una Tor dues vegades hi ha lamentacions que no convencen. En Jordi és capaç de posar-me a to amb la seva gran convicció i optimisme. És capaç de fer-me retrobar el sentit del que estic fent avui. Pujo a Gosolans donant voltes al tema i al arribar a dalt em trobo un fet inesperat i detonant que m’acaba de convèncer. En Bernat i en Josep fa hores que s’estan esperant per animar-me allà. Buf!! Això és córrer a casa! No et deixen abandonar ni que vulguis! Impressionada del munt de gent que m’ha esperat en algun punt del meu recorregut d’avui, gastant part del seu valuós temps. Només per consideració a l’esforç que han fet ells, haig d’acabar. Toca assumir de veritat les dificultats d’avui i arribar fins al final.

Baixant em quedo de nou embadalida pel Pedraforca tot prenent mides de la gran abraçada que li hauré de fer abans d’arribar a Estassen. Em preparo pel que vindrà. Al cap d’una estona arribo a Gòsol, de nou amb ganes d’avituallar-me i de rebre el suport màxim de la Roser, la Sa i el Ponti. Emprenc l’última part de la ultra, convençudíssima! Feta pols, però amb ganes d’arribar al final. 



Sortint de Gòsol una dona em diu: “Ja ets finisher!”. I somric. Queda molt però ja me’n sento una mica. De nou més sorpreses inesperades! Cares conegudes! L’Alba, en Fiti i la família! Sense paraules!

I som-hi! A ritme constant de pals amb una tècnica consolidada in extremis avui ja penso amb l’Estassen. A la meitat d’aquest tram l’atzar em té preparada un dels moments més entranyables d’aquesta ultra. Normalment m’agrada anar sola en una ultra. Però hi ha companyies especials. Tinc la sort de poder compartir fins a Estassen una estona amb el Felip, fent una retrospectiva d’episodis compartits des de la infància. Tot i les condicions físiques, què ràpid se’ns passa aquella estona. I a Estassen, no retrobo un mestre, no! Sinó, dos! En Codina i l’Esteban! Són dos gats vells ultrafondistes i ja veuen a la meva cara les ganes d’acabar. Surto direcció a Gresolet sabent que aviat es farà fosc, recordant moltes vivències viscudes a partir d’aquest tram.

A Gresolet hi ha una party muntada de les que m’agraden. Però passo ràpidament, com si allò no estigués fet per mi. De fet, la party avui jo ja la porto a sobre. Pas darrera l’altre direcció a Coll de Bena. Quants cops havia gastat la paciència pujant a aquest coll! M’alegro que amb els anys hagi après a viure el Coll de Bena amb tanta parsimònia.

Un cop a dalt, emprenc de nou la marxa corredora direcció a Vents del Cadí. Tinc unes ganes enormes d’enfilar ja cap a Sant Jordi! Quan hi arribo estic encegadíssima. No hi ha marxa enrere. Serà llarg, però ja no hi ha cap més opció. Arribo segur! Com altres cops, no em neguitejo per arribar a Sant Jordi, ni tampoc per arribar a Coll d’Escriu. Quan hagi d’arribar ja arribarà, penso. I així és, mantenint un ritme constant dins les possibilitats vaig avançant fins arribar a les portes de Bagà.

Arribo emocionada d’haver aconseguit arribar a meta després de tot el sacrifici d’avui. L’objectiu de gaudir d’aquesta cursa tal com m’hauria agradat aquest cop no ha estat possible. Però em quedo amb un sentiment d’agraïment immens a totes les persones que m’heu ajudat a arribar a aquesta meta i els que us heu esperat fins tard per rebre'm. Entre tots feu que córrer a casa sigui molt especial. 

























diumenge, 30 d’agost de 2015

UN ALTRE VIATGE A CHAMONIX...

Retorn a Chamonix. Aquest cop amb tres objectius en ment. El Montblanc “non stop” del Nil, la meva CCC i l’UTMB del Francesc. Cadascú té molt clar on vol arribar, què necessita per fer-ho, però sempre hi ha elements que carreguen aquestes experiències d’incertesa prèvia. El que no ens falta, però, és il·llusió i confiança no només en nosaltres, sinó també amb la solidesa de l’equip que formem.




El primer a tirar-se a la piscina el Nil! Dimecres a la nit mentre descansem ell enfila muntanya amunt per poder conquerir el Montblanc amb el mínim d’hores possible. Abans d’anar  dormir mirem el gran cel estrellat i il·luminat per la muntanya blanca i li desitgem una bona ascenció. Quan ens llevem ens preguntem si ha pogut fer cim i quan tornarà a ser a les Houches. Mentre dinem ens avisa que ja arriba. Els ulls li brillen. Ho ha aconseguit i amb un crono de matrícula d’honor.




















El següent és el meu torn... Vull fer les paus amb els trams que se’m van fer difícils a la UTMB de l’any 2013. Divendres a les 9:00h del matí em trobo a Courmayeur després d’haver-me retrobat amb el Xavier Espinal. Una estona ben entranyable posant-nos al dia, asseguts al terra com si esperéssim el concert dels Rolling Stones.



Finalment donen el tret de sortida de la CCC! Mentre recorrem els carrers de Courmayeur em ve al cap la cançó del pelotón. Tanta multitud no em fa sentir còmode. Si vas ràpid pots pagar-ho, si vas massa lent et quedes massa enrere. I així vaig pujant, plena de contradiccions, intentant trobar l’equilibri fins la Tete de la Tronche. Les vistes són esplèndides i estic contenta de poder gaudir de la baixada. Però em quedo ben perplexe per la velocitat que emprenen els corredors del meu voltant. Segueixo a un ritme més tranquil, queden molts quilòmetres, però tot i així no puc evitar tenir dubtes de si hauria d’intentar anar més ràpida.

Al primer avituallament molts ni paren. Continuo sorpresa. Però, ja de camí al refugi de Bertone i Bonatti sembla que la dinàmica comença a canviar. La gent comença a afluixar el ritme en un terreny trencacames. Jo, en canvi, em sento plena d’energia respecte fa 2 anys. Aquest cop puc aixecar el cap i quedar-me de nou embadalida per la bellesa d’unes glaceres que no em cansaria mai de mirar. Els quilòmetres passen molt ràpid. Aviat arribo a Arnuva, després d’una baixada per corriol. Em fa una il·lusió tremenda tornar a pujar al Coll de Ferret, però més me’n fa pensar ja en la baixada que ens espera fins la Fouly.

Gaudeixo de cada pas d’aquella idílica pujada direcció al coll que tant ha significat per tots els meus amics que han fet la Tor. Però la calor comença a fer acte de presència. Quan ja em queden pocs metres per arribar al coll començo a notar unes molèsties estomacals familiars. Espero que no vagin més. I de lluny ja veig la Rosa i Genís. No m’ho havien dit, però tenia la intuïció que serien allà. Em donen “forza”, molta “forza”. I després d’una salutació llampec ja em puc deixar anar a la baixada fins la Fouly. Em sento àgil, sembla que les molèsties estomacals no van a més, però m’he quedat sense aigua. Això vol dir arribar deshidratada sí o sí.



Arribo a la Fouly enmig d’una gran animació a tots els corredors. Entro a l’avituallment. I intento iniciar el pla de rehidratació extrema. També intento forçar-me a menjar, però el meu aparell digestiu està revolucionadíssim! Està amb totes les llums d’alerta enceses. Em fa pena maltractar-lo d’aquesta manera, però haig de continuar. El tram corredor següent em començo a trobar una mica millor enmig de l’ombra de grans boscos. Estic esperançada que ja tot anirà a millor. Torno a gaudir d’aquells poblets suissos tots fets de fusta, amb jardins plens de gnoms o altres personatges que sembla que ens donin ànims i ens somriguin.

Però quan arribo a la pujada de Champex, que pensava que seria un pur tràmit arriben els pitjors moments de la meva CCC. Les molèsties estomacals tornen a aparèixer i amb més força que abans. Veig alguns corredors del meu voltant anar totalment cadàvers, però jo no em sento diferent que ells. Penso que si arribar a Champex ja està esdevenint tot un calvari, com puc afrontar una marató més fins a Chamonix? Podré arribar-hi? Tan sols tinc una petita esperança amb el Nil, que m’assisteix a Champex. Espero que tingui quelcom que em pugui recuperar.  Al arribar a l’avituallament exposo clarament al Nil la meva situació. Ell intenta animar-me fent referència al meu aspecte exterior, però jo sé que a dins les coses no van a l’hora. Em parla de temps i de posicions, però jo en aquells moments tan sols desitjo una cosa: Arribar a meta! Sobre la taula hi ha  2 batuts. Me’ls bec sense pensar-m’ho i sembla que se'm posen bé. Almenys sé que de nou tindré energia per tirar endavant. Surto de l’avituallament amb una actitud de: Potser no està tot perdut!

Corro direcció a la Bovine i sembla que tot es va posant a lloc un altre cop. Quan arriba la pujada forta, vaig amb molta cura. Vaig suau, no vull despertar de nou les molèsties. I tornen a aparèixer, però ja no són de la mateixa intensitat que les anteriors. Em conec la pujada, és llarga, però finalment arriba l’hora de baixar a Trient. M’agrada aquesta baixada. Estic contenta de poder-la gaudir. Em trobo millor. I la fresqueta és com un bàlsam després de tot el que ha tocat patir avui.

Arribo a Trient amb energia i amb menys temps del que tenia previst. Això és bon senyal. La penúltima pujada! Que bé! A l’UTMB ja se’m va fer fosc pujant aquí, però confio que aquest cop no es farà fosc fins que sigui a dalt i així és. Tot i el cansament, torno a ser l’Eli de sempre. Com diria aquell eslògan publicitari: Que bé que s’està quan s’està bé! I, a dalt, m’espera un altre regal. El fer-se fosc dels Alps, amb aquells colors que el caracteritza. Espero al màxim per posar-me el frontal, eternitzant aquells moments... Al obrir la llum del frontal s’obre també una part d’eufòria en mi. Mai hauria pensat que la baixada a Vallorcine se’m pogués fer tan terriblement divertida i juganera.

Arribo a l’avituallament a Vallorcine i m’aturo uns instants. No vull que la última pujada em torni a derrotar com a l’UTMB. Així que menjo amb calma, per poder-la afrontar. Surto direcció al coll dels Montets. Al cap d’una estona creuo la carretera i arribo a l’inici de la gran última pujada! Pujo la gran Tete dels Vents amb molt respecte, però contenta que no se’m faci costa amunt com aquell cop. Com es pot arribar a distorsionar la pendent amb la fatiga. Quan arribo a la Tete aux Vents, diviso la Flegere. M’il·lusiona pensar que quan arribi allà on hi ha aquella llumeta només em quedarà la última baixada, direcció ja a Chamonix, direcció a meta. Estic preparada per una meta en solitari, ja que sé que no hi haurà ningú conegut. Però, al arribar em trobo el Bernardo, un corredor canari amb qui ens hem anat veient durant tot el dia. Estem realment eufòrics de ser allà. També trobo l’acolliment inesperat d’una família catalana que espera el seu fill, en Marc. Aquest cop em recreo a la zona de meta, una meta que valoro com si fos la meta de la meva primera ultra. A vegades quelcom que et sembla molt assequible per rutina acaba essent més difícil del que et pensaves. Avui he retornat als meus orígens, on tan sols prenia sentit el fet de poder arribar a meta, sense fixar-me en posicions ni temps. A més a més, haver pogut fer les paus amb molts trams de l’UTMB m’ha omplert de satisfacció personal.




Un cop surto del meu núvol de la CCC toca descansar i planificar-me per poder fer el seguiment al Francesc. Rebo molts missatges d’ànims. Molts el segueixen i confien en ell, d’altres dubten que el petit príncep de la Ronda pugui donar guerra també a una ultra tan corredora com l’UTMB. El Nil, com sempre, passarà a la nit en blanc per poder-lo assistir. Sense ell això no seria possible. Jo m’incorporaré a l’equip d’assistència a Trient.

Sovint estem acostumats a patir des de la pell del corredor. Però la veritat és que quan et toca veure l’espectacle des de fora és realment emocionant. Crec que no puc descriure en paraules la lluita que veig entre els primers corredors. Em pregunto d’on treuen forces per córrer a aquell ritme després de tants quilòmetres. En el rostre d’alguns es veu un patiment intens, però ells continuen la seva carrera, ignorant dolor o qualsevol altra molèstia o necessitat. Tenen qualitats físiques i estan entrenats, però, a més a més, crec que hi ha quelcom més en ells. Tenen una resistència mental que va molt més enllà de la que tenen les altres persones. La confiança en ells mateixos és tan gran que no es deixen derrotar, encara que estiguin envoltats d’adversitats més que evidents.



Els minuts a l’espera del Francesc a Chamonix esdevenen una eternitat. Però finalment sentim el seu nom i podem vibrar amb la seva arribada. Tots tres sabem què significa aquella arribada, i tota la gran lluita que hi hagut darrera. “I ara què?”, es deu preguntar aquell dimoniet que porta a dins.




dissabte, 8 d’agost de 2015

Redbull K3: Difícil, però possible.

Mesos abans en Raúl aconsegueix reunir 7 apassionats de les verticals per organitzar una expedició a Susa, a la segona edició de la gran K3 Redbull. La nit abans ens trobem menjant pizza i fent apostes de temps, posicions i de qui té possibilitats de passar els talls. És curiós la complicitat que es crea i la quantitat de coses que tens a dir-te, encara que sigui entre persones que gairebé coneixes, quan el que comparteixes ho vius amb la mateixa intensitat.


En el meu cas, saber que menys del 20% (és a dir, 12 dones) passaran el segon tall horari no em dóna gaires esperances.  M’intento preparar per la derrota, però em dol molt pensar que un italià em pot impedir pujar al Rocciomelone amb dorsal. Haig de ser realista, però em costa acceptar-ho.

De la meva part l’únic que puc fer és intentar-ho, però intentar-ho amb ganes. Si m’han de retirar el dorsal que no sigui per no haver-me entregat al màxim. Així que m’imaginaré que la cursa s’acaba al segon tall horari, al rifugio Ca d’Asti (2800m) .




Donen el tret de sortida neutralitzat fins a les afores del poble. Pensava que les corredores aprofitarien aquest tram per posicionar-se, però no és així. Anem totes juntes a ritme tranquil, com si fóssim una colla d’amigues que van a entrenar. Em sento satisfeta  d’aquest pacte entre dones, que no ens desgastarà abans d’hora. L’individualisme no sempre és el millor camí, ni tan sols en la competició.

Veiem l’arc de sortida i aleshores sí que comença la gran cursa. Cada corredora marca el seu ritme. Tothom es posiciona de seguida i el grup es va estirant. Compto les que em queden per davant. Si em mantinc així crec que puc passar el tall, sense anar massa sobrada, però encara queda molta cursa. Així que no jugo a fer suposicions. Em concentro amb el que tinc a davant.

El primer quilòmetre vertical transcorre per un corriol de bosc més corredor que no pas caminador. Intento que no se m’escapi una italiana amb una camiseta de color de rosa amb qui anem jugant a fer-nos la goma. És un bon estímul. La calor és asfixiant, el cap em bull. Estem suant moltíssim i tan sols acabem de començar. Em vaig hidratant sovint fins que se m’acaba el bidó. Però per sort, crec que no queda molt pel primer avituallament. I així és. Al arribar a l’avituallament em sento com si arribés a un oasi enmig d’un desert, però no es pot perdre ni un segon.

Seguidament passa una persona com un llamp. És una corredora? No! És el primer corredor! Mare meva! Quina velocitat! Continuo per una pista forestal en pla. Haig de córrer... L’italiana s’ha escapat i no la veig. Si vaig a menys qualsevol corredora em podria avançar. Finalment el bosc s’obra i els ulls se’m queden com taronges. Ens espera una immensa pala herbosa fins un punt on es divisa un refugi, on segur que hi ha el segon tall. Wuau! Aquesta és de les pujades que m’agraden. Començo a pensar en que tinc possibilitats de passar el segon tall horari. Simplement m’haig de mantenir així. No defallir i no confiar-me.

Em passa el Teixidor, amb la mateixa confiança que corre a casa i l’animo. Va tercer i es veu clar que aviat caçarà al segon. Admiro la força i rapidesa d’aquest andorrà. Està fet per menjar muntanyes, com la mateixa Laura Orgué, que ves a saber on para ja. Quins grans atletes tenim a prop de casa nostra. Em sento orgullosa d’ells.

Pas a pas vaig pujant per l’herba, alguns moments fins i tot de 4 grapes, veient cada cop més propera la camiseta rosa de l’italiana. Finalment la passo, tot i que ella no queda gaire lluny del meu darrera. Ella està lluitant amb les mateixes ganes que jo per aquesta posició. Al K3 no es pot regalar ni una posició. Miro amunt i cada cop veig més proper el refugi. Estic acariciant el segon tall horari. No m'ho vull creure encara.

Com més a prop del refugi estic més gent em trobo animant amb totes les seves forces i jo no em canso de donar-los-hi gràcies, perquè els seus ànims donen una empenta increïble... Finalment arribo allà! No pot ser! Em donen via lliure! Bec aigua, però no carrego ni el bidó. No vull quedar-me gens allà, no fos cas que es repensessin o vinguessin un munt de dones de cop al meu darrera. Vull iniciar l’útim tram cap a cim! Sí! Pujaré al Rocciomelone amb dorsal! Ara no en tinc cap dubte! L’eufòria em remou tot el cos.

Al tercer tram la muntanya ja no porta el vestit de gala verd. La pujada és d’un to grisós per la barreja de terra i roca. I nosaltres anirem pel dret! Com ha de ser en una vertical! Aquí ja podria relaxar-me, però... No vull. Estic cansada, perquè negar-ho, però el desig m’empeny cap amunt amb unes ànsies increïbles per arribar al Rocciomelone. Veig una creu a dalt, no queda gaire. Tinc set. Hauria d’haver posat aigua al bidó, però em convenço que no passa res. Estic caminant direcció al que em semblava impossible, i això fa que vagi totalment encegada. Una mica més i ja hi sóc.

Arribo a la creu, on hi ha gent animant, però em quedo petrificada per un miratge!! No. No és un miratge. És el Rocciomelone, de veritat, que s’havia amagat darrera la pujada que em pensava que era cim. I per fer-ho més exigent, un flanqueig corredor em separa d’aquesta gran muntanya. Automàticament passo a convertir-me en una ovelleta. És possible que les rivals de darrera m’avancin. Noto l’alè de l’italiana just darrera meu. Però ara ja m’importa menys. El que m’importa és arribar a aquell cim rocós tan imponent com elegant! Si fa falta m’arrosegaré, però ningú ni res m’ho podrà impedir.

Just quan penso en el meu lamentable estat m’avança al Jaume. Me n’alegro per ell que ja estigui allà. Qui pogués tenir les seves cames ara mateix. Però no queda tant. Després d’unes quantes zetes en un entorn espectacular, ja oloro el cim. Els italians continuen animant. Algú em diu: 50metri! Aixeco la vista, és allà mateix. M'aguanto les llàgrimes, una altra zeta i veig la senyal d'arribada i una gran Madonna que ens dóna la benvinguda. Els pregunto, com si no fos prou clar on és el cim: Ja està? De debò? No m’ho crec. He aconseguit el que em semblava gairebé impossible, arribar al Rocciomelone a la K3. I, a part, sense saber-ho, en 9a posició.


M'assec mentre tinc les emocions a flor de pell. Arriba l'italiana, s'asseu al meu costat, ens abracem, brindem amb aigua, com si de cava es tractés, mentre gaudim de la glacera dels nostres peus. Indescriptible el que m'ha transmès la reina de les verticals. Ha estat difícil, però possible. 




dilluns, 27 de juliol de 2015

Ronda by Cesc (round II)

Resumir en una crònica 31 hores de competició no és més que un caos de dades embolicades que ni jo mateix recordo. E canvi els records, les emocions, les frases o les mirades viscudes... se't queden colpides dins teu i te les emportes a casa com el millor dels tresors aconseguits.

Així encetem la Ronda 2015, amb ganes de viure-la, de disfrutar-la i de patir-la durant una llarga i dura jornada de muntanya pels millors paratges d'Andorra.

Ha arribat el dia "D" i amb el Ponti arribem de l'apartament de Llorts amb força temps. La nit ha estat un no parar de voltes al llit, però ara veiem Ordino i sembla que la calma torna a regnar.

A punt de caramel


Són les 7 del matí, molta gent a la plaça, espectadors, nervis i comença l'aventura!

Les primeres pendents s'enfilen Ordino amunt sense treva. Les cames comencen a escalfar-se i el meu dimoniet interior, que em pensava erròniament que estava mig adormit, es torna a excitar. Total, que ell mana i em veig obligat a donar-li endorfines. Em deixo portar, ell em guiarà...

Així que enfilem decididament cap al coll d'Arenes. El dia està brutalment espectacular, la temperatura es més que agradable i tot sembla tornar-se de color de rosa.


Dia espatarrant!!!
Arribo a Sorteny en solitari i paro a avituallar-me bé ja que he arribat sec d'aigua. Força públic, alguns coneguts. Menjo una mica i sense pressa segueixo cap a la Portella de Rialp. Aquest matí de divendres es un degoteig de gent, caminadors, escoles... quanta activitat per les valls andorranes!

Corono el coll, placa de neu i baixada amb remuntada inclosa cap a l'estació d'Arcalís on sé que m'espera "messier" Codina.

Aquest any, tinc el plaer de comptar amb una multi-assistència "de luxe". Un dels que en forma part és el Jordi, que per mala sort no ha pogut córrer la Ronda, però que ens està ajudant a mi i als More a fer més plàcid el viatge.

L'estació està plena de gent però jo ja el diviso només arribar (és inconfusible). La primera assistència sempre és la més caòtica. Crec que vull córrer tant que no acabo fent res més que anar amunt i avall per l'avituallament. Sé que he de beure i menjar perquè altre cop he arribat sec d'aigua.

La calor poc a poc va apretant més i més. El Codina em diu que begui, m'insisteix. Mentrestant em comencen a passar les primeres referències de temps. Els perseguidors més propers són 2 francesos que els porto a uns 10 minuts, diuen que van molt bé. Més enrere un altre grupet més dispers amb l'Albert, el Carles, el Sanvi... Total, que amb tanta xerrameca m'avisen que els francesos ja treuen el cap a la coma d'Arcalís.

Decideixo tocar el dos.

Avituallament
Començo a enfilar cap al port d'Arcalís, sota un sol de justícia. De sobte, noto que les cames es comencen a posar "tiesses" i la pujada al coll, que es franca i molt evident, es comença a fer cada cop més llarga. Em dono la volta i veig els 2 francesos que també comencen a pujar el coll. Porten un bon pas i si els ritmes segueixen així, crec que en menys de 1 hora m'hauran atrapat.

El cap dona voltes i no acabo d'entendre que m'està passant. Potser he sortit massa fort, o no he menjat prou bé, o és que no estic bevent prou? I tant, ja ho tinc! El que m'està passant és que m'estic deshidratatant. Porto tot el matí sense pixar i això em comença a passar factura. Així que comença el meu pla de rehidratació! Aigua a dojo!! Vaig bevent tot el que porto, m'aturo a rierols, omplo aigua, m'inflo d'aigua... les cames no recuperen però vaig bevent. Cada cop els tinc més aprop i tinc la sensació que els 2 llops s'estan apunt de cruspir la ovelleta que cada cop va més insegura pel mig del bosc.

Finalment arribo al refugi del Plà de l'Estany i dos minuts més tard arriben el Lucas i en Patrick, un altre francès de Hoka. L'ovelleta no s'atabala. Aprofito per menjar i beure una mica més, els llops que ara els tinc al meu costat, tampoc semblen gaire afamats. Al cap d'una estoneta, enfilem els 3 alhora com bons amics cap al cim del Comapedrosa.
Al refugi del Plà de l'Estany

La pujada al Coma, parlant en termes ciclistes, crec que és una espècie de Tourmalet. Recordo fa anys quan escoltava el Perico Delgado a les retransmissions del Tour, que sempre deia que el Tourmalet té quelcom especial, que veient els ciclistes com l’afrontaven podies fer-te una idea de com acabaria el Tour per a ells. Doncs jo, en termes rondístics, crec que el Coma també té aquest poder. Una pujada dura de més de 800mts, amb els primers quilòmetres ja transcorreguts i amb una primera criva feta.

El meu balanç quan arribo dalt del Coma, no pot ser millor. La calor es sufocant, els Malshiverns no han fet honor al seu nom, però he aconseguit distanciar-me uns minutets del Jerome. L'altre francès queda despenjat.

Total, que més animat, enfilo la baixada cap al refugi del Coma.

Aquí m'espera el Josep. El crack que porta uns dies per Andorra entrenant i treballant, s’ha arribat fins aquí per donar-me un bon batut de carbohidrats, quin luxe! Mentre conversem i agafem forces, arriba el francès. Sense temps per perdre, m’escapo de seguida cap a la portella de Santfons.

Xino xano vaig fent camí. La nova variació del recorregut se’m comença a fer més dura de lo normal. Una llarga carena ens desvia de l’antic recorregut en sentit oposat. L’arribada fins a la Botella és a través d'una dura pujada per les pistes de Pal. La calor hi fa la resta. Finalment però, arribo.

De nou m'espera Mr. Codina. Em va molt be veure’l perquè em situa de nou en cursa. M'informa de la gran cursa que està fent l'Eli a Chamonix. De moment la fusió està funcionant i estic eufòric per ella, genial!. Ara hem de continuar!!

El següent punt de pas serà Margineda. El nivell d'energia a aquestes alçades de la cursa crec que és mes justet del que tocaria. M'espera un tram llargot, amb uns primers quilometres plans i trencacames, però que al final s’emprenyen amb la pujada al Bony de la Pica. La duríssima baixada fins a la base de vida només la salvo per les paraules d'ànims que de tot cor em donen uns voluntaris que gairebé em fan caure la llàgrima.

Bony de la Pica
Més mort que viu, arribo de nou a Margineda. Aquí l'assistència exhibeix tot el seu potencial professional i humà. Codina, Sara i Josep em preparen menjar. Canviem mitjons parlem de com va la cosa per darrere. Les cares que els hi veig no són de gaire eufòria. Em diuen que la cosa va apretada amb diferències d'entre 10 i 20 minuts i revifalles d'alguns corredors que semblaven descartats. Total, que amb aquesta informació de cop i volta s'instal·la un gavinet de crisi a Margineda. Ho començo a veure tot molt negre. Queden 100kms per endavant i no em veig amb l'energia suficient com per afrontar-ho amb garanties. A més, tinc instal·lada la percepció que per darrere em van donant caça.

De cop i volta, però, el Josep es posa seriós i amb el seu accent valencià, em diu unes paraules que em fan despertar una petita llum dins meu. "Francesc, qui ha de patir per atrapar-te són el que van darrere teu. Tu fes la teua carrera i no et preocupis pels demés".

Ostres, que sàvies i senzilles aquestes paraules. Agraït, enfilo de nou la marxa cap al següent punt de control tot pensant amb les paraules del Josep.
 

La parada a Margineda m’ha anat bé, segueix fent molta calor però procuro agafar un ritme una micona més viu i que em permeti avançar en l'aventura.

La pujada dura fins a Costaseda se’m ha fet prou distreta, ara només em falta el nou tram d'enllaç fins a l'avituallament de Comabella. Uns quilòmetres indefinibles, amb trams de baixada, pista, pujada... Quan finalment ja no se ni a on sóc, m’apareix l’incansable Lluís que porta tot el dia seguint-nos i tirant-nos fotos. Va que ja ho tens aquí! M’indica que gairebé ja hi som. Perfecte.

El vespre ja es aquí i el Genís ha agafat el relleu del Codina. Això de tenir gent a cada punt d’avituallament sembla que m’està mal acostumant. Ben animat, em prepara més menjar i em dona les forces necessàries per començar bé la nit.

Sense perdre gaire més temps, decideixo prosseguir la marxa cap al Pic Negre. El sol es va ponent i poc a poc, "lo caloret" sembla que va afluixant. Aquesta fresqueta que comença a apoderar-se de les valls andorranes, poc a poc comença a donar-me l'oxigen necessari per assolir l'objectiu.

Corono Pic Negre enmig d'una nit espectacular. El nou tram de recorregut cap a Caülla, Prat Primer i Boumort, el disfruto com mai. Els quilòmetres passen ràpid i les cames tornen a respondre com per art de màgia. Arribar a Claror ha estat retrobar-me amb les sensacions que portava esperant des de mig matí.

Avituallament de Claror
Allà més coneguts, el Jepo que ja estava al control d’Arcalís, la seva dona, més voluntaris... Em treuen un pernil salat que em fa la boca aigua, el devoro. Arròs, caldo...

La nit es fantàstica i amb el volum a tope, m’adreço cap a Illa a veure l’Andrés. Arribo allà animat, no tinc cap referència dels de darrere, però el fet de no veure frontals, em fa pensar que les diferències s’han ampliat.

La càlida fresqueta de la vall de Madriu m'està conquistant. Poso més benzina al cos. És l'únic que necessito. Més ànims i baixada cap a Espervers.

Espero amb candeletes arribar al coll de la Portella Blanca per dir-li adéu a un dels trams que em veu patir cada any. Amb dificultats però , finalment ho aconsegueixo. Un cop al coll una noia em demana el dorsal. Carai, però si aquesta veu em sona! És la Patty!!! Ens vam conèixer en un refugi del Monte Rosa amb els esquís posats, i ves per on que ens retrobem en plena matinada en un dels racons més inhòspits d'Andorra. Intercanviem unes poques paraules i seguim cap a Isards i finalment baixada cap al Pas de la Casa.


Arribant al Pas



Agafant forçes
No sé exactament la hora que és, però arribo a Pas a tren d’alba.

Aquest control sempre es un punt d’inflexió, el bacallà està repartit però ningú es pot adormir perquè encara queda una marató per endavant.

Només entrar, el Genís i el Codina, que porten més guerra que cap de nosaltres, m’esperen de nou. Els veig contents i expectants perquè entri cap a dins.

Entro a la base de vida i de darrere d’una taula m’apareix l’Eli i el Xavi. Collons!!! Això sí que es una sorpresa!!!! Si jo me’ls feia a Chamonix!!!

L’Eli, després de patejar-se i exprimir-se durant 80km per l'ultra de Chamonix, no se li ha ocorregut millor manera de celebrar el seu cinquè lloc, que enredar el Xavi per fer una party non-stop entre Chamonix i Pas de la Casa. Total, que d'empalme total, me’ls trobo al km 130 de la Ronda dels Cims acabats d’arribar de la France per donar-me la dosi de forces que sabien que necessitaria per acabar.

Ufff... les emocions en aquells moments costen de sortir, però em fa una il·lusió immensa. Ara no els puc fallar i només em queda rematar els 40kms de feina finals.

 

La "jefa" d'operacions ja ha arribat

La pujada cap al Port Dret, es l’herbassar i fanguineig de cada any. El dia comença radiant tal i com va acabar l’anterior. La música s'ha acabat però sempre hi ha coses en que distreure la ment. Entre pensament i pensament, toca creuar el riu que baixa tot cabalós. Suposo que vaig amb el pilot automàtic i poc atent. El resultat, una relliscada i caiguda de planxa ben bé al mig del riu. L’ensurt que em queda es poc. Per sort, aconsegueixo sortir de dins ben dutxat, fresquet i net, per continuar muntanya amunt.

Estona més tard, control d’Incles. Em tracten de nou com a casa, amb tot el desplegament de col·legues, voluntaris i amics.... em passen les primeres referències bones després de tota la nit. Segons diuen, uns 50 minuts respecte el Lucas.

Foto de família a l'avituallament d'Incles
Ara ja més relaxat, toca finiquitar el tema. Toca remuntar la dreta i llarga pujada cap a Cabana Sorda i la seva cresta, amb l’enganyosa baixada fins a Coms de Jan. Els voluntaris de Jan m’ofereixen de tot, fins i tot dormir. Deixo aquesta última proposició per més endavant i poquet a poc remunto cap a Meners perquè comencen haver-hi ganes d'arribar. De camí, no em podia trobar altre que el Massa rondant-la també camí de Jan. Quatre paraules i represa de la marxa.

Finalment, tanquem el cercle a Sorteny, més ànims, més nervis! Només 12kms i tindrem la Ronda al sac!! El Ponti em dóna presses perquè marxi ràpid de l'avituallament. Penso que no em vol veure patir més. Li faig cas. Baixada cap a Serrat on m'esperen la Montse, el Roger i la Gina. Que guaiii!! Oléee!!

Ara ja només toca córrer com un keniata i acabar de buidar els últims cartutxos fins a Ordino.

Finalment i passades 31h i 8 minuts de dura batalla, puc tornar a aixecar el braços a la plaça d’Ordino. Res més emocionant en tants pocs instants. El somni s'ha complert de nou. I el dimoniet, satisfet i saciat de Ronda per una bona temporada, se'n torna a dormir.

 
Final de l'aventura!

Una Ronda més al sac i una nova dosis d’emocions i records que m’emporto cap a casa essent sense cap mena de dubte, el millor dels premis aconseguits. D’un munt de voluntaris que han fet delícies tots els nostres desitjos. Gent desconeguda que m’ha animat, m’ha conegut, m’ha desitjat sort... Tots els amics que m’han seguit des d’allà o des de casa, incansables, hores i hores... Família que tot i patir a cada metre, ens ha recolzat més i més, i companys de cursa que hem compartit i patit la ultra de les ultres, la bèstia de les bèsties! La salvatge i capritxosa Ronda, la senyora que ens ha fet donar la volta per un petit país anomenat Andorra. Gràcies a tots!!!

diumenge, 12 de juliol de 2015

ICE TRAIL TARENTAISE: NO EGO NO PROBLEM

El Yogie Tea de les 2 de la matinada promet una gran jornada. La frase és: “No ego no problem”. Així em trobo. Sense unes condicions òptimes, però amb l’actitud d’aguantar el que faci falta. L’ocasió s’ho mereix i si cal arrosegar-se "no problem". 

Ens espera l’Ice Trail Taranteise. El seu nom ja indica una essència diferent. Tenim ànsies de recórrer 65k a més de 2000m+, en un entorn totalment alpí.

Sortim a les 4:00h de la matinada de Val d’Isere direcció a Tignes, per iniciar la primera gran pujada per coronar la Grand Mote. Veig com els corredors i corredores del meu voltant pugen mostrant tota la seva fortalesa, sense defallir. No sé si és perquè és Campionat d’Europa o perquè jo vaig més tranquil·la, però considero que el ritme que s’està portant és per treure’s el barret.

Finalment arriba el punt on comença la neu gelada. Allà ens col·loquem els grampons de joguina i mentre pugem amb màxima concentració per no fer cap pas en fals en una pendent considerable, veiem com els primers corredors ja baixen de la Grand Mote intentant mantenir l’equilibri per no relliscar metres avall. Alguns ja porten les cames plenes de sang, d’altres més afortunats  aconsegueixen arribar impecables. Qüestió d’ego, de tècnica o d’atzar? Suposo que una mica de cada cosa.

Coronar la Grand Mote és un moment en que m’agradaria aturar el crono per uns instants, però no hi ha temps pels romanticismes. Passem per l’aresta de la Gran Mote, sense immutar-nos, sense gairebé mirar les vistes, com si fos una activitat habitual a les nostres vides. Seguidament, toca afrontar la baixada al costat dels esquiadors que derrapen per la glacera. He fet bé de deixar els esquís a casa. No crec que sigui el millor lloc per esquiar-hi ara. Al cap de poc arribo al punt on s’han de treure els “grampons”. Respiro alleujada d’haver arribat intacte. Aquí és el punt on realment comença la cursa d’avui, per mi. Les paraules de l’Albert, el nostre impecable assistent, també ho confirmen. Així que a córrer! Encara queda molta cursa per endavant!

La música punk s’ha acabat i comença la música clàssica. Un sender suau en un terreny verd típicament de la zona em porta amb delicadesa fins al km 30, on diviso l’avituallament i algunes corredores. A partir d’aquí s’inicia una altra pujada progressiva en la qual vaig avançant posicions. Van passant els quilòmetres i les corredores que anem més properes anem jugant diferents cartes en un ambient de pura competició.  Desconnectar-se mentalment o físicament a aquesta alçada seria un fracàs assegurat, així que cap de nosaltres baixa la guàrdia. Tot i la cordialitat es respira certa tensió.

Enmig d’aquesta lluita que segurament la muntanya no entén, el terreny manté la seva elegància i cada coll ens fa esperar, aferrant-se al que amaga darrera seu. No puc evitar exclamar un crit d’admiració al arribar a coll de Fource, on encara els nombrosos trams de neu disfressen de primavera aquella zona. Vaig gairebé sense aigua i l’avituallament sembla encara lluny, però només queda una opció, aguantar.

Al arribar a l’avitauallament l’Albert i el Francesc, m’ajuden a sortir renovadíssima per afrontar la penúltima i llarga pujada fins al proper cim. Em sento amb energia, de manera que puc avançar alguna posició més i mantenir-la amb el màxim de fermesa dins les possibilitats. Un cop arribada al cim ja puc deixar-me anar per baixar el més ràpid possible, avançant els corredors que participen a la cursa d’Altspeed. Una carena, una tartera i uns flanquejos d’herba per assaborir a bon ritme.

Finalment arribo a l’últim avituallament, on de nou el Francesc i l’Albert em confirmen que vaig 10a. Així, doncs, tocarà acabar de gastar tot el que em queda per assegurar la posició.

Inicio la última pujada pensant que és de broma, però de seguida veig que, tot i ser curta, cada cop s’empina més i sobre terreny una mica descompost. De manera que la concentració ha de ser màxima si no vols fer un pas en fals i perdre temps.

Visualitzar el túnel on s’acaba la pujada i on travessem cap a l’altra vall em provoca un plaer infinit. I al creuar-lo em sento remoguda per un moment gairebé místic.


Apareguda de nou a l’altra vall, emprenc el descens amb una alegria que augmenta frenèticament a mesura que m’apropo a Vall d’Isère, fins arribar a meta després d'un sprint final. Amb gairebé 12 hores he fet una bona exploració de la zona de Val d’Isère.



divendres, 26 de juny de 2015

MARATHON DU MONTBLANC 80KM: INTENSITAT MÀXIMA


Una il·lusió extrema em domina des que arribo a Chamonix. Torno a estar enmig d’aquella zona que tant m’ha fet vibrar i de la que tinc tants bons moments. Però no he vingut a recordar, sinó preparada de nou per a l’acció! Només tinc ganes de ser-hi. I com que el temps passa tan ràpid, finalment el desig es fa realitat.

Em trobo a les 4:00h de la matinada davant la mítica plaça de l’església al costat del Xevi. Ens uneix el mateix somni des de fa mesos. Ens sentim molt confiats, no tenim res a perdre... Així que tots dos tenim clar que sortirem a bon ritme.

La cursa s’inicia tal com m’agrada, en una llarga pujada fins a Brevent. A mesura que anem resseguint infinites zetes de corriol, anem deixant la lluminositat de Chamonix cada cop més lluny.  I quan ja estem ben amunt el majestuós massís del Montblanc es va il·luminant amb una mescla de blanc, rosa i blau per donar-nos el bon dia. Aquests són instants realment brutals que, per molt que els expliquis, no fan justícia a la realitat. Ha valgut la pena matinar per poder veure aquest espectacle de colors.

Un cop a Brevent toca dirgir-me cap a la Tète deux Vents amb molt més bon humor que l’últim cop que vaig passar per allà a l’UTMB. Finalment arriba el moment de la primera baixada, tota ella juganera i ràpida fins a Buet. Es nota que és el principi de la cursa, es respira encara molta vitalitat i alegria entre els corredors.

A Buet em trobo la família del Xevi que m’animen abans d’encarar la pujada cap al Coll de la Terrasse. És un tram que espero amb ganes, ja que potser és la part més alta i tècnica. Segurament tampoc ens deixarà indiferents.

Inicialment la pujada és la típica dels alps, molt progressiva. Després d’un bosc ja iniciem un corriol enmig de prats verds que va fent suaument, però finalment el camí guanya pendent acompanyat per unes escales de neu. I a cada graó de neu han posat una flor. Realment sublim! Com s’ho han treballat. A l’última part de la pujada m’avança el Xevi que ve pel darrera a bon ritme animat per aquell entorn. A mi, en canvi, l’estómac no em deixa entregar-me com voldria. Però no hi ha problema. Sense lamentacions i amb tranquil·litat segur que al final anirà a millor.

Finalment arribem al coll de la Terrasse on quedo bocabadada de l’encant d’aquella zona, que em farà oblidar qualsevol molèstia. Baixem com si fóssim nens per pales de neu i per corriol d’alta muntanya fins al llac Emosson. Diversió assegurada! Em sap greu que el Francesc no hi sigui per gaudir-la, però avui té un assumpte de gran importància entre mans. Per cert, ja deu fer unes hores que corre. Tinc curiositat per saber com li va, però fins que no arribi a meta no ho sabré, així que no cal fer suposicions.

Baixant cap a Emosson

Finalment arribo al llac Emosson. Allà sé que, si tot va bé, m’espera el gran mestre Xavi per donar-me un bon avituallament i el suport necessari per afrontar l’altra meitat de la cursa. És l’únic punt on em podrà assistir, així que intento aprofitar-ho al màxim. Pizza, batut energètic, gominoles, cafè...! Un festival de 5 estrelles! Així surto de l’avituallament ben cofoia, dient-li al Xavi com de bé m’ho estic passant. El que fa l’efecte tobogan de neu. Però ràpidament torno a la concentració. Estic fent una cursa.

Baixo cap a Chaterald per un corriol enmig d’un bosc, cada cop fa més calor però entre les ombres es fa suportable. Arribo a Chaterald amb ànims i amb ganes d’afrontar la penúltima pujada. Però a la meitat d’aquesta pujada el meu ritme va a menys. Un cúmul de múltiples factors fan que em senti com una ànima amb pena, desconnectada... El meu cap sembla una metralleta d'excuses constant. Tinc la sensació que aquesta inacabable pujada ha guanyat la partida. Em pregunto si ja tinc la categoria de cadàver. I dalt del coll! De cop i volta em passa una corredora. No ofereixo resistència per l’avançament, però sí que alguna cosa s’activa de nou dins meu. No vull ser un cadàver!  Haig de fer un canvi de mentalitat el més aviat possible!

Inicio la baixada, em sento de nou amb més forces i gaudint dels paisatges que m'han saludat després del coll. Però em quedo sense aigua. Decideixo baixar, doncs, reservant el que calgui per arribar sencera a l’avituallament. Tinc clar que allà m’hauré d’hidratar al màxim i així ho faig.

Seguidament venen uns quilòmetres corredors i calorosos fins al proper avituallament. Visualitzo de lluny la corredora que m’havia avançat al coll. No sé si ella va més a poc a poc o jo vaig més ràpid però puc recuperar la meva 5a posició. Així que ara tocarà treballar per mantenir-la. Què avorrit seria una ultra sense aquests moments. La veritat és que tenen la seva part d’intriga, cosa que ens fa estar en estat d’alerta.

Al cap d’una estona arribo a l’avituallament on em fan el segon control de material. Cap problema! Aquest cop no remugo, els entenc a la primera i no escatimo ni un segon. A l’avituallament em torno a hidratar de forma metòdica i em trobo de nou el Xevi i la seva família. Quina sorpresa! El Xevi em diu que li ha passat factura la calor i l’últim tram de pista, així que s’està refent per tornar a engegar.

Bé, queda la última pujada, només. La última fase del joc. Però sóc conscient que serà llarga. Constància i cap amunt! S’acaba la música del mp3... Però els meus pals ni s’immuten, continuen el seu propi ritme, dins les possibilitats del cansament acumulat. Són moments en que el cap mostra la seva màxima obstinació, mentre el cos el va seguint com bonament va podent, amb  una actitud de “Ves, si no hi ha més alternativa”.

Amb una actitud molt millor que en la pujada anterior vaig recorrent un camí paral·lel a l’impressionant Mar de Glace!! Agraeixo poder realitzar tota aquesta pujada en solitari. És una bon senyal, tot i així no em refio ni un instant. Finalment arribo a l’estació de Montenvers.

Queden 5km i uns 500m+ fins al Refugi del Pla de les Aigulles. Això vol dir que tocarà córrer on es pugui, ja que caminant es farà realment etern. Al cap d’una estona visualitzo el refugi, el percebo lluny i em noto cansada. Però amb una bona dosi de “vinga, va!” finalment hi arribo. Estic contenta, més ben dit eufòrica, de saber que ja tan sols em queda una baixada per corriol fins a Chamonix.

Baixo sense encantar-me. Però tot i així hi ha algun corredor més ràpid que m’avança... Qui deu ser? Sí! És el Xevi! Sabent el poc que li quedava s’ha revifat  i ara baixa a tot drap! Que bé! Me n’alegro molt per ell. Chamonix és allà, però com és habitual, les zetes juguen a fer esperar el moment d’arribar-hi.


Sí!! Per fi! Trepitjo els carrers de Chamonix on tothom m’anima amb la passió que caracteritza aquell lloc. Em sento molt afortunada de poder viure aquest moment! Els últims metres m’espera el Xavi des de la barana animant-me. Li dono la mà i continuo corrent veient per fi la meta, on m’espera el Xevi per donar-me una abraçada! No puc evitar sentir emocions a flor de pell. Si algú em pregunta si es pot gaudir i patir al mateix temps amb una màxima intensitat li afirmaré que sí. És el que he sentit amb la marathon del Montblanc 80km!